Curiositat, prozac i dubtes

(Aquesta informació s'afegeix a la publicada el dia anterior)

Recentment alguns mitjans de comunicació generalistes van tornar a demostrar que cal convertir la carrera de periodisme en un postgrau, a fi d'evitar que una colla d'indocumentats difonguin informacions errònies que alertin, espantin o confonguin innecessàriament els ignorants de bona voluntat, i deixin les informacions en mà d'especialistes amb criteri. Em refereixo a la notícia sobre un suposat estudi que demostrava que els antidepressius actuals no serveixen per res, car la seva eficàcia és similar a la d'un placebo. Les ganes de crear un titular que ajudi a vendre més diaris pot ser molt perillós.

Això té relació amb allò que vam comentar en una entrada anterior sobre la importància de l'efecte placebo a l'hora de desviar els resultats dels estudis clínics d'eficàcia dels fàrmacs.

En realitat, l'estudi original defensava que en els pacients de depressió molt greu sí s'apreciava una millora dels símptomes després del tractament amb els antidepressius, però que aquesta millora semblava ser deguda a un menor protagonisme de l'efecte placebo, més que a un major èxit de la pròpia medicació. M'ho repeteixi?



Aquest estudi és un metanàlisis (revisió de resultats de treballs prèviament publicats) d'estudis que valoraven l'eficàcia de 4 principis actius de fàrmacs antidepressius aprovats per la FDA, utilitzats en el tractament de la depressió major unipolar.
El motiu d'aquest estudi és que ja es coneixia que en els casos de depressions lleus, els antidepressius tenien una eficàcia discreta respecte als simples placebos, i se sospitava que, per tant, els antidepressius han de reservar-se per a casos severs, en els quals la influència d'un mer placebo no pugui fer miracles i la millora hagi d'atribuir-se sens dubte al fàrmac. L'estudi controvertit en qüestió recolza aquesta hipòtesi: hi ha més diferències entre l'efecte del fàrmac i l'efecte del placebo com més gran sigui la severitat de la depressió diagnosticada, encara que aquestes diferències d'eficàcia tampoc és que siguin per tirar coets.
En els casos de depressió severa, és la disminució de la resposta al placebo i no una major èxit del fàrmac el responsable de la millora.

Sens dubte aquesta conclusió és una patada en els ous a tothom que intenti vendre "píndoles de la felicitat", doncs apunta al fet que l'eficàcia dels fàrmacs antidepressius va indissolublement unida, i fins i tot supeditada, a la influència de l'efecte placebo, però és una conclusió molt diferent a la donada a entendre pels mitjans de comunicació, que potser han simplificat massa l'enrevessada conclusió de l'estudi.

No hi ha dubte però que l'efecte placebo pot estar darrere de l'èxit de molts fàrmacs consumits habitualment. Per exemple hi ha evidències que l'efecte placebo és responsable del 50% de les respostes a analgèsics. Poca broma! Com no hem de sospitar que l'efecte placebo està darrere de les teràpies alternatives?

Llegir l'article sencer

Fàrmaco...què?!

Far-ma-co-ge-nè-ti-ca...i això què és?
Un dels problemes als quals s'enfronta la comunitat científica és la dificultat que suposa per a un expert explicar a un simple mortal què és el que està fent, per a què serveixen els seus avenços i, sobretot, quin impacte real tindran sobre la societat. I clar, utilitzant paraules com farmacogenètica, la cosa esdevé encara més complicada.

La farmacogenètica «senzillament» estudia la influència que exerceixen els gens sobre la resposta que cada individu presenta als fàrmacs. Explicat d’aquesta manera, crec que sembla un mica més senzill. En general, estem acostumats a anar al metge i que ens recepti un medicament i la seva corresponent dosi (per exemple, una pastilleta cada vuit hores) únicament tenint en compte les nostres dades demogràfiques com l'edat, el sexe i el pes. Què passaria si a partir d'ara, abans de receptar-nos una medicament, el nostre metge hagués de fer-nos una anàlisi genètica? Tot i que això us soni a ciència ficció, conèixer el perfil genètic de l'individu pot ser una ajuda molt valuosa per a prescriure la dosi i el fàrmac més adequats per a aquesta persona.

(De Flickr)

Però, per què és important conèixer el perfil genètic d'un individu per a receptar un medicament? Quina influència tenen els gens sobre els fàrmacs que prenem? Abans de contestar a aquesta pregunta, primer explicaré breument què succeïx amb un fàrmac en l'interior del nostre organisme quan ens ho prenem. Per a això introduiré el concepte ADME. ADME és un terme utilitzat en farmacocinètica i fa referència a tots els processos que es produeixen en el nostre organisme relacionats amb l'Absorció, la Distribució, el Metabolisme i l’Excreció d'una substància. Per exemple, quan ens prenem un fàrmac per via oral, el nostre intestí s'encarregarà d'absorbir-lo perquè entri en la circulació sanguínia i es distribueixi per tot el cos. A més, el nostre organisme té la capacitat de metabolitzar aquestes substàncies transformant-les, per exemple, en substàncies inactives i òrgans com el ronyó s'encarreguen d'excretar-les, és a dir, expulsar-les del nostre organisme.

Així bé, els individus presentem variacions genètiques que poden afectar a la nostra capacitat d'absorció, distribució, metabolisme i excreció de les diferents substàncies. Aquestes variacions poden estar, per exemple, en gens que codifiquen enzims metabolitzadors i proteïnes transportadores, afectant la cinètica de nombrosos fàrmacs. Per tant, és possible que dos individus prenguin la mateixa dosi d'un fàrmac, però un ho elimini molt ràpid i no noti l'efecte terapèutic i a l'altre li ocorri tot el contrari. Aquestes diferències tenen molta importància en fàrmacs que tenen un rang terapèutic molt estret. És a dir, aquelles substàncies en les quals hi ha molt poca diferència entre la dosi que exerceix un efecte tòxic i la dosi que presenta l'efecte terapèutic beneficiós.

Us explico tot això arran d'un article publicat en el Molecular Psychiatry en el qual es revisen tots els coneixement actuals sobre farmacogenètica en el camp dels fàrmacs psiquiàtrics. En el cas dels medicaments amb efecte antipsicòtic ja se sap que les diferències existents en el gen d'un citocrom determinen variacions en la capacitat metabolitzadora dels individus. Els citocroms constitueixen una família d'enzims que ocupen un paper molt important en el metabolisme, especialment, en la transformació dels fàrmacs. Així, en funció de quin gen de citocrom tinguis seràs un metabolizador lent, intermedi, ràpid o ultrarràpid. A més velocitat de metabolització, més dosi del fàrmac es necessita per a obtenir el mateix efecte terapèutic.

Evidentment, el cas del citocrom és només que un exemple, existeixen molts gens i, per tant, proteïnes que impliquen diferències en el ADME d'un fàrmac. No obstant això i malgrat que el concepte de farmacogenètica ja es va definir durant els anys 50, encara estem lluny que aquest tipus d'anàlisi genètica s'utilitzi de forma habitual a l'hora de prescriure un medicament. Però el que està clar és que cada vegada resulta més evident la importància d'aconseguir tractaments farmacològics personalitzats. Tot i que, amb els cinc minuts que tenen els metges de la seguretat social per a atendre a cada pacient, no ho veig massa clar…això si és ciència ficció.

Llegir l'article sencer