Lindau Nobel Laureate Meeting

Sóc conscient que fa una setmana que vaig tornar de Lindau, però, de debó, entre compromisos socials i laborals, m'ha estat del tot impossible escriure abans sobre aquest magnífic event. Deixeu-me que us posi en situació:

600 joves investigadors de 68 països conversant entre ells, interactuant, parlant, intercanviant opinions, etc. Però no només entre ells, sinó també amb 24 premis Nobel. Un luxe. Per molt que ho intentès no podria descriure-us l'atmosfera que s'hi respirava.

L'organització de la Trobada va ser impecable, tot va sortir com calia... o millor. Una de les iniciatives d'aquest any va ser la de dur l'experiència de Lindau a tot el món, emprant les infinites possibilitats d'internet. Entre aquestes iniciatives, cal destacar el blog de la Trobada (en el que podeu trobar l'audio de l'entrevista que vaig fer conjuntament amb Tobias Maier a Martin Chalfie), o la possibilitat de veure las xerrades i col·loquis dels premis Nobel. En aquest sentit, vull recomanar-vos especialment la taula rodona sobre el canvi climàtic, la magnífica xerrada de Sir Harold Kroto, o les xerrades de Martin Chalfie i Roger Tsien. Evidentment, la resta també van ser interessants, però havia d'escollir alguna d'elles... (En aquesta línia també vull destacar la fantàstica iniciativa del Comité de Lindau d'oferir-nos xerrades anteriors com les de von Euler o Paul Dirac. Veritables joies de la ciència).

Gràcies a les gestions del personal de premsa de la Trobada, vaig tenir l'immens honor i la fantàstica sort de poder entrevistar personalment a quatre dels guardonats:

1. Peter Agre. Premi Nobel pel descobriment i estudi de les aquaporines: canals proteics d'aigua. Tan important és un canal d'aigua? No us en feu ni una petita idea. Les aquaporines intervenen activament en processos tan diferents com la secreció d'insulina, el transport de metalls pesants, la suor... o la producció d'orina. En aquest darrer sentit, i com a anècdota, cal destacar que és responsable de l'efecte diurètic de les begudes alcohòliques. Però, a més, Peter Agre és un magnífic divulgador que ha arribat fins la presidència de l'AAAS, l'associació americana per a la difusió de la ciència, que edita una revista... com es diu?... Ah, sí! Science. Ja us podeu imaginar com n'estava, de nerviòs, durant l'entrevista. Quina responsabilitat!
2. Kurt Wüthrich. Guardonat pel seu treball amb la tècnica de la Resonancia Magnètica Nuclear, la qual està cridada a jugar un paper importantíssim en la nova era de la proteòmica. La història del Dr Wüthrich bé val una entrada a part... potser algun dia la faci.
   
3. Martin Chalfie. Premi Nobel l'any passat per la seva brillant (mai millor dit) idea d'utilitzar una proteïna de medusa en biomedicina: la famosa GFP (de la que hem parlat en altres entrades: [1], [2], [3], [4], [5]). Ferm defensor de la investigació bàsica i de la necessitat d'estudiar altres organismes (no models), el Dr Chalfie parla alt i clar. Si algun dia teniu l'oportunitat d'assistir a una de les seves xerrades o veure alguna de les seves entrevistes, no us ho penseu dos cops.
4. Werner Arber. Premi Nobel (en 1978!) per la predicció de l'existència dels enzims de restricció. Un pou de sabiduria. Membre, a més a més, del Comité organitzador de les Trobades de Lindau, labor per la qual ha rebut aquest any la medalla Lennart-Bernadotte. Més que una entrevista, vaig poder gaudir d'una magnífica xerrada amb el Dr. Arber. Una persona encantadora i un excel·lent pensador del que m'agradaria anomenar Biologia teòrica (si els químics en tenen, per què no nosaltres?).

A més a més dels premis Nobel, estància a Lindau m'ha permès conèixer a periodistes i joves investigadors d'arreu, i parlar amb ells de moltíssims temes. Menció especial es mereix la delegació de joves investigadors espanyols amb els que vaig poder mantenir una mena de xerrada dirigida, una cosa similar a una entrevista coral durant la qual vaig poder escoltar les seves interessants i intel·ligents reflexions. Moltes gràcies! Si aquest és el futur de la investigació del nostre país, podem estar tranquils... Tenim corda per a estona!

En fi, ja acabo. Només tornar-vos a recomanar que visiteu la pàgina oficial del Meeting, així com la pàgina oficial dels premis Nobel, on podreu trobar molta informació sobre els guardonats, i, en molts casos, gaudir d'entrevistes personals, gravades en la seva immensa majoria, a Lindau.

Llegir l'article sencer

La grip que no cesa: grip aviar, grip porcina i grip espanyola

A hores d'ara, tothom ja coneix el brot de grip porcina que sembla haver-se originat a Mèxic. Però, la grip no és només aquell procès que ens afecta cada hivern i que no ha de ser tractat amb antibiòtics? Pot matar? Què hi tenen a veure en tot això els porcs mexicans i els pollastres xinesos?

Els virus
Els virus són paràsits obligats, cosa que vol dir que no poden viure sense "ajuda" de determinades cèl·lules. Estan, per tant, vius? Ah! Aquest és un llarg debat que, quan volgueu podem reprendre. Per estar "vius", per poder reproduir-se, als virus els manquen certes eines moleculars que aconsegueixen en les cèl·lules que parasiten. Cada tipus de virus infecta un tipus concret de cèl·lules.
Hi ha diferents tipus de virus que es classifiquen, grosso modo, per la molècula que utilitzen com a material genètic: DNA o RNA.

El virus de la grip
L'amic colorejat de la foto és un virió del virus de la grip (membre de la família dels ortomixovirus, però això és per pujar nota). En taronja, podem veure la seva membrana de lípids, la qual, estrictament no és seva, ja que la "roba" a les cèl·lules que parasita. En lila podem veure la seva càpside proteica, que sí que és seva, la qual conté el material genètic d'aquest virus; en aquest cas, RNA.

Sí, el virus de la grip transporta els seus gens d'una cèl·lula a una altra en cadenes d'RNA (com el virus de la sida). Quan arriba a la cèl·lula, la maquinària del virus transforma l'RNA a DNA (mitjançant la retrotranscriptasa) i, així, pot ser reconegut per les proteïnes de la cèl·lula. Aquest DNA és transcrit a RNA i a noves proteïnes, que formen una miríada de nous virus que multiplicaran la infecció (com els gremlins anant a un balneari) i destruiran la cèl·lula. Unes "bestioles" molt simpàtiques, com haureu pogut comprovar.

Les subtils diferències
No tots els virus de la grip són iguals. Una primera classificació permet diferenciar entre tipus A, B i C. El "gènere" A és el més conegut per a tots nosaltres, i afecta humans, porcs, aus i cavalls. És dins aquest gènere on trobem els col·legues que ens visiten cada hivern i els seus cosins del Zumosol, que produeixen les pandèmies de grip. Com distingir-los?


Els virus de la grip, a la seva capa lipídica "robada" porten inserides proteïnes pròpies. Aquestes proteïnes dirigides cap a l'exterior poden ser reconegudes per anticossos... si recordeu, les substàncies reconegudes pels anticossos se'anomenen antígens. A la imatge de la dreta, aquests antígens serien les piruletes roses i els cons taronges, que, com veieu, apunten cap a l'exterior. Doncs bé, existeixen 16 tipus d'antigen “H” i 9 de tipus “N”. Cada virus presenta un antigen de cada tipus: així, podem trobar virus H1N1, H1N2, H1N3, H2N9, etc. Els virus més famosos, com veurem, són els H5N1 i H1N1.

Males influenzas
Cada any, entre octubre-novembre, s'inicia la campanya de vacunació de la grip entre els "grups de major risc". Per què ens hem de vacunar cada any? Hi ha vacunes, com la del tètanus, que duren 10 anys... per què la de la grip és anual? Els virus de la grip presenten una gran variabilitat antigènica, és a dir, canvien ràpidament les característiques de les proteïnes que mostren a l'exterior. Com que el nostre sistema immune es basa en el reconeixement d'aquestes proteïnes, serveix de ben poc "ensinistrar-lo" contra una soca de grip, si l'any següent la nova capa presenta antígens diferents. Per veure-ho d'una altra manera, no serveix de res tenir fotos de la cara de Tom Cruise si pot posar-se "pròtesis" (a Missió Impossible) o injectar-se "verins" (a Minority Report), i canviar així el seu aspecte (tot i que en el fons seguirà sent el mateix personatge).

Aquestes "variacions sobre un mateix tema" es produeixen per mutacions i per "recombinació" entre soques. Una cèl·lula infectada no és un "coto de caza" privat, pot ser infectada per un altre virus, mentres "allotja" el primer. Quan això passa, en aquesta cèl·lula es formen virus amb "noves" combinacions diferents de les originals per a les quals les nostres defenses no estan ensinistrades.

Vaques contra porcs i pollastres: vacunes contra la grip
Aquesta estratègia de "deixar les cèl·lules reordenar els virus" és la que va començar a utilitzar-se en el desenvolupament de les vacunes contra la grip. Si injectem dues soques de virus en un ou, obtenim totes les combinacions possibles. Les vacunes es preparen seleccionant la soca que s'assembla més a la detectada aquell any (podeu apreciar-ho millor si amplieu l'esquema; a Wikimedia trobareu una versió en altíssima ressolució, per si voleu fer-vos-en un pòster).



Amb el desenvolupament de les eines genètiques (penediu-vos-en! aquestes eines les carrega el dimoni!) s'ha pogut abordar el problema des d'una altra perspectiva. Els antígens "H" (HA en la imatge) participen en els "processos dolents" de la grip. Mitjançant l'enginyeria genètica, es pot "treure" la part dolenta de l'H per preparar virus inactivats i inocuus. Combinant en el laboratori aquests HA "dòcils" amb els "N", podem controlar millor el procés de producció de les diferents variants de la vacuna (de nou, ho podeu apreciar millor si amplieu l'esquema, amb la seva versió "posteritzable" aquí, Carmen, aquí). Més ràpid, més efectiu, més segur... (citius, fidus, securus, quasi olímpic) Algú s'hi oposa? Segur que ben pocs.

(Interludi)Dirigint-se al públic: Una reflexió, tots aquells que estan en contra dels transgènics i la manipulació de la natura, quan -Déu no ho vulgui- hi hagi una epidèmia de grip per a la qual -Déu ho vulgui- tinguem una vacuna obtinguda pels mateixos processos que tant detesten, es vacunaran?; es prendran els fàrmacs obtinguts a les cèl·lules "transgèniques"? (Fi de l'interludi)

Pollastres, porcs i espanyols
Habitualment la grip ens visita cada any, pels volts de l'hivern, posant fi a la vida de les persones "de risc": persones grans i immunodeprimides (amb les defenses tan baixes que ni amb actimel en vena...). Però en ocasions semblen brots de grip que ataquen tota la població destruint tot el que se li posa pel davant. D'aquestes epidèmies globals, d'aquestes pandèmies, tres són les més famoses: les aviars, les porcines i la pesta espanyola. Per a una informació més profunda, detallada, sèria i contrastada sobre aquestes epidèmies, us recomano llegir els següents articles de lliure accés: Emerging influenza virus: A global threat i Influenza pandemics: Past, present and future.

El 1918, en plena Primera Guerra Mundial, per si els humans no en tinguéssim prou amb nosaltres mateixos, va sorgir un brot de grip que va matar més de 25 milions de persones. Com que la majoria dels països europeus tenien els mitjans de comunicació en "modo propaganda" (molts encara el tenen actiu), es dedicaven a llançar consignes contra els enemics, i a demostrar com n'eren de dolents, i les llibertats que eliminarien (i que ells mantenien sota mínims amb l'excusa de la guerra). Perdó, és que m'encenc... Pot ser que d'aquestes tergiversacions i manipulacions sorgís una anècdota -segurament apòcrifa- que explica com els camperols de banda i banda de la frontera francogermànica conduïen les gallines cap a "territori hostil" amb l'esperança que estiguessin griposes i contagiessin els seus adversaris. Bon inici per a la guerra biològica, no creieu?: fronts d'atac de pastors alsacians conduint "batallons" d'aus al camp de batalla on s'enfrontarien a esternuts... "Menudo pollo".
Com que Espanya era un país neutre, va ser un dels pocs que va informar de l'epidèmia. D'aquí que es comencés a conèixer com a grip espanyola. Dècades després es va analitzar la composició antigènica dels virus responsables: eren H1N1.

Fa un parell d'anys van saltar les alarmes mundials per casos de grip aviar que havien passat d'aus a humans a l'est asiàtic. El brot aquest cop era de la soca H5N1. Les aus migratòries i els ocells turistes van escampar alguns d'aquests virus al voltant del planeta. Les indústries farmacèutiques van desenvolupar la vacuna i la van vendre a quantitats mai vistes als governs (des d'Estats Units a Espanya: aquí, a la resposta 24, en aquesta nota de premsa i en aquesta compareixença de l'aleshores Ministra de Sanitat, Elena Salgado-) . I aquí va acabar tot. Per sort, no va anar a més. Tan sols les arques dels estats es van veure afectades. Val més curar-se en salut... no? O creieu que va ser tot massa "precipitat"?

I ara ens trobem amb un nou brot. El número de morts i afectats no para de créixer, com podeu veure en aquest mapa (via menéame). La soca és H1N1... com l'"espanyola" Com evolucionarà aquest cop? Tindrem vacunes? Les aplicarem? Una pandemia és un procés altament complex, i més amb la millora de les comunicacions. El repte està llançat,,, sabrem actuar amb seny? podrem abordar la possible situació des de la mesura? Hem de fer-ho? Ens ho permetran? Amb cada brot de grip apareix un brot psicòtic de la "fi del món", es repetirà?

En fi, com molts altres cops, haurem d'esperar. I confiar en què les eines que tenim siguin més eficaces i ràpides que les que teníem el 1918 durant la primera guerra mundial.

-----
Per cert, Hi ha un magnífic llibre de ciència ficció molt relacionat amb tota aquesta qüestió: El libro del día del juicio final, de Connie Willis. Us el recomano. És una meravella.

The Plague (1989), Arnold Böcklin. Via Wikimedia.

Totes les imatges emprades són lliures i les podeu trobar a Wikimedia commons: [1], [2], [3], [4], [5], [6], [7] i [8].

Llegir l'article sencer

El laboratori de genètica més gran del món

El 14 de noviembre de 1963 les deposicions de diferents erupcions volcàniques van superar el nivell del mar, creant l'illa de Surtsey. Aquesta illa, declarada reserva de la biologia 2 anys després i patrimoni de la humanitat el 2008, constitueix un veritable laboratori a l'aire lliure en el que els pocs científics que tenen permís per a desplaçar-se fins a ella, poden estudiar la succesió ecològica, és a dir, com la vida colonitza un terreny completament estèril. Un camp extremadament interessant del que algun dia escriuré una entrada. Però avui toca parlar d'una illa més gran.

Surtsey es troba situada al sudoest d'Islàndia; de fet, és el seu punt més meridional. Curiosament Islàndia també representa un «laboratori» natural en el que es duen a terme numeroses investigacions sobre... genètica.

Islàndia va començar a ser habitada per humans fa uns 1.000 anys per poblacions vikingues originàries d'Escandinàvia i les illes britàniques. Gairebé des del seu establiment es té un registre dels matrimonis i batejos, cosa que ens informa sobre les relacions de parentiu que existeix entre els habitants actuals de l'illa. Només han passat 35 generacions des dels primers colons. Durant aquestes 35 generacions l'aportació genètica des de l'exterior ha estat poc rellevant. Una població d'aquestes característiques (pràcticament aïllada, que prové del creuament d'un grapat de colons originaris) permeten l'estudi de diferents marcadors genètics que serveixen per corroborar hipòtesis genètiques (sobre l'efecte fundador o la deriva genètica). També permet estudiar caràcters que, degut a la consanguinitat, es troben en una major proporció en els seus habitants. En aquest sentit, cal destacar el projecte de la companyia deCODE genetics, Inc, la qual realitza una base de dades del DNA dels islandesos.

Recentment PLoS Genetics ha publicat un nou article d'accés lliure sobre la genètica islandesa. Llegint l'article podem assabentar-nos que gràcies als estudis genètics anteriors embla que de totes les mares "originals" dels islandeses, un 40% eren escandinaves, la resta venia de les illes britàniques. D'altra banda, dels pares fundadors, un 80% eren escandinaus. Com podem discriminar entre pares i mares? Per a l'estudi dels pares s'analitza la seqüència dels cromosomes Y (exclusiu dels homes); per a les mares, s'analitza el DNA mitocondrial. Els mitocondris, com ja sabreu, són les centrals energètiques de les nostres cèl·lules. Els mitocondris són bacteris simbionts que conserven encara el seu DNA (que ja és nostre). Els espermatozous tan sols contribueixen amb el material genètic del nucli cel·lular: no transmeten mitocondris. Per tant, els mitocondris de tots nosaltres venen exclusivament de les nostres mares. Per això s'estudia el material genètic d'aquests orgànuls com marcadors de la línia materna.

En l'article esmentat (una col·laboració entre investigadors de Barcelona, Leiden i, evidentement, Reykjavik) s'han analitzat les seqüències del DNA mitocondrial de 68 esquelets de 1000 anys d'antiguitat, comparant-les amb les poblacions de les que venien (Escandinavia i illes britàniques) que a la seqüència dels seus descendents, els islandesos actuals. Segons els autors, aquest fet es deuria a la influència de la deriva genètica. La deriva genètica és un procés que actua, junt amb d'altres com la selecció o les mutacions, durant l'evolució de les espècies.

Tots nosaltres tenim dues còpies de cada gen, anomenades al·lels. Les nostres gàmetes (òvuls i espermatozous) només tenen un al·lel de cada gen (així quan formen un nou individu, aquest tornarà a tenir 2 al·lels). De les nostres gàmetes, la meitat tenen un dels al·lels, i l'altre meitat, l'altre. Per tant, el nou individu només durà un dels nostres al·lels. Quin? Aquí, gairebé sempre, intervé l'atzar. I aquest atzar és el que genera la deriva genètica. En aquesta imatge animada de Wikipedia (by profesor marginalia) podem veure el funcionament d'aquesta deriva genètica en un frascó amb boles de dos colors (que representen els dos al·lels d'un gen). Per atzar s'escullen 20 boles per al següent frascó. En cinc generacions un dels dos al·lels s'haurà perdut (Us recomano l'entrada de la wikipedia en anglès per aprofundir en aquest concepte).

La importància de la deriva genètica és més gran com més gran és la mida de la població d'estudi. Així, les poblacions originàries dels esquelets (Escandinàvia i illes britàniques) són molt més grans que les que es van establir a l'illa. Per això, el DNA mitocondrial dels islandesos s'ha «modificat» més que el d'escandinaus o britànics, presentant així més diferències respecte els seus fundadors que aquests.

Images: Wikimedia commons. 1. Surtsey; 2. Jon Olaffson; 3. Thorstein Gislason; 4. Cases amb teulada de gespa (Skógar)

Llegir l'article sencer

Inflamació, reparació de fibres musculars i fibromiàlgia

En un dels comentaris de l'entrada "Falses esperances a les notícies de ciència", Francisca ens remetia a un article aparegut a 20 minutos sobre la fibromiàlgia. Cal ser justos: si en aquella entrada em queixava del pobre i sesgat tractament d'una notícia sobre un possible tractament per a certs càncers de mama publicat a ADN, haig de reconèixer en aquesta ocasió que l'article d'A. Zanón per a 20 minutos es mereix una nota alta. És clar, concís, riguròs, i deixa clar en tot moment que es tracta de resultats preliminars; importants, però preliminars. A més, cita a un dels autors del treball (Jordi Carbonell de la Unitat de Fibromiàlgia de l'Hospital del Mar de Barcelona).

La fibromiàlgia és una malaltia que afecta principalement a dones i que es manifesta en una constant sensació de dolor en músculs i articulacions. No fa tant que ha començat a ser diagnosticada com a tal i no com un mal de gent que no para de queixar-se. Tot un pas endavant. Des del seu "reconeixement" com a malaltia s'ha obert el veritable camí per tal de descobrir el seu perquè. Per què fa mal tot? El treball dels investigadors de l'Hospital del Mar ha trobat per primer cop una alteració física a nivell de les fibres musculars. Els que hem patit algun cop una ruptura de fibres (el bàsquet té aquestes bromes= podem fer-nos una lleugera idea del dolor que han d'aguantar siàriament les persones afectades.

A la notícia de 20 minutos també es parla de l'alteració de la concentració del TNF-alpha que els pacients presenten a la seva musculatura. El TNF-alpha és una citoquina, una molècula secretada per les cèl·lules del nostre cos, involucrada en la resposta immunològica i inflamatòria. Tot i que normalment una inflamació s'associa amb una situació no molt agradable (cuida't el turmell, Vero), la inflamació és, molts cops, el pas previ a la reparació del teixit. En el cas de les fibres musculars aquest sembla ser el cas. Per tant, trobar nivells baixos de TNF en pacients amb fibromiàlgia indicaria que no es disparen els mecanismes inflamatoris que haurien de irigir la reparació de les fibres musculars. (Image: Wikimedia commons)

Cercant més detalls sobre aquesta investigació m'he trobat amb pàgines en les que està molt ben explicada... i per a què explicar alguna cosa, quan un altre ja ho ha fet perfectament:

• Diario Médico
• Ciencias Médicas News
• O a la pròpia nota de prensa de l'Hospital del Mar (trobada a través de No fun)

Aquests resultats encara no han estat publicats en cap revita científica (creieu-me, m'he tornat boig buscant al PubMed) sinó que s'han donat a conèixer en el Congrés de l'American College of Rheumatology (CR/ARHP 2008, San Francisco), del que podeu veure els resultats més rellevants aquí i aquí.

I per acabar amb les "lectures recomanades" us deixo tres enllaços a articles científics de lliure accés dels dos darrers anys:

• ¿Es la fibromialgia una enfermedad neurológica?
• Fibromiàlgia i malalties autoimmunes(En inglés)
• L'estrés, el sistema de resposta a l'estrés i la fibromiàlgia (En inglés)

.
Image: Wikimedia commons

Llegir l'article sencer

Tapant forats

Vist l’excel•lent nivell de les últimes entregues penjades, he decidit tornar d’entre les boires de vapor de cava i els escarpats cingles de torró d’Alacant per parlar de qüestions una mica més terrenals, però no per això menys importants des del meu punt de vista.

Avui em ve de gust parlar dels estudis científics a la publicitat. Els que ja m’heu llegit coneixeu bastant les meves opinions al voltant de l’alimentació saludable, així que no abundaré en el tema. El que sí que vull fer és parlar del darrer anunci d’Actimel...

Actimel (és a dir, Danone) llença una nova campanya del seu lacti probiòtic destinat a mares que, preocupades pel promiscu, lasciu i extremament contagiós intercanvi de xupaxups als patis de primària, decideixen reforçar les defenses dels seus petits. Per a això, ens col•loquen Susanna Griso (periodista i MARE, sobretot, que ens ho diu perquè és MARE!!!) al capdavant d’un d’aquells pretensiosos “publireportatge”, que no són res més que simples anuncis vestits amb roba formaleta per assemblar-se a un “senyor informatiu”.

Evidentment, l’elecció és maliciosa: malgrat que la senyora Griso ha estat seduïda pel costat fosc de la tele (cosa que a Antena-3 no és del tot difícil, perquè és l’emissora de l’emperador Palpatine, igual que la COPE és de Darth Vader), els seus orígens a informatius (començant per TV3 i Catalunya Ràdio!) li atorguen una pàtina de credibilitat molt convenient per a transportar el missatge de l’anunci. I quin és aquest missatge? Doncs una bajanada que jo definiria com a “barbaritat científica que tracta d’emparar-se en la suposada ignorància dels receptors”. Dit en cristià: el ninot del publireportatge no té estómac perquè si el tingués no ho entendríeu, estúpids; parlem de “barreres protectores” i “forats a la barrera” que són tapats pels Lactobacilus casei perquè (malgrat la brutal bola que suposa) la imatge és més comprensible per a vosaltres, bestiar televisiu. Només hi ha una cosa pitjor que a hom li diguin imbècil: que ho facin des de la condescendència de qui es creu superior intel•lectualment.

La manipulació dels conceptes científics per les empreses que tracten de vendre productes és una variant de quelcom que ha existit des de temps immemorials: la gent tracta de vendre la seva mercaderia dient que proporciona allò que el públic busca, i el públic compra. Ha d’intervenir la llei contra l’anunci de Vegas Playboy perquè el model de l’anunci s’emporta un tros de tia amb el “boost” d’enginy que li dona la susdita colònia? Òbviament no. Llavors, per què hauria l’estat (o un altra autoritat) intervenir en un cas com aquest? Doncs, des del meu punt de vista, perquè el seu missatge afecta directament a decisions sobre la nostra salut i la nostra nutrició.
El més divertit del cas és que, quan em documentava una mica sobre el cas per a escriure-us, he trobat una suposada polèmica que ha circulat sobre els efectes perniciosos del L. Casei que ha provocat una intervenció de l’estat... a favor dels pobrissons de Danone!!! O sigui, no protegeixen el televident de la mala informació científica continguda en els pseudoestudis amb què algunes companyies es fonamenten (avalats per universitats tan prestigioses i poc polititzades com la de Navarra (on no s’ensenya l’evolució), com és el cas d’Actimel) sinó que protegeixen la companyia quan algun piltrafa amb encara menys senderi que ells treu la bola de que “si prens Actimel durant molt de temps el teu cos deixa de produir L. Casei imunitas de forma natural”. Això sí, per a què el govern de l’estat aprengui a jugar-se els quartos amb les grans companyies multinacionals, atents a com Danone utilitza la trola per treure-li al govern un comunicat on diu, no només que l’organisme no produeix Lactobacilus casei i que per tant l’Actimel no suplanta ni elimina cap activitat natural del cos (que seria desmentir la bola), sinó per fer-los escriure que “existeix documentació escrita a revistes que acredita els beneficis del L casei imunitas”. GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOL! S’escolta des de la grada del consell d’administració de Danone. Molt bé, si senyor. El meu govern no només no es mulla per a defensar-me de publicacions exagerades amb informacions d’un reduccionisme insultant, no. A més fa anuncis institucionals de marques comercials que són bones per a la salut.

Per dir una cosa bona, esmentar que el comunicat complet (que podeu llegir aquí) és, exceptuant el gol que s’han deixat colar, un exemple d’informació mesurada i veraç al voltant de la qüestió (esmentant que cada dia ingerim milions de L casei tot menjant qualsevol lacti, etc).

La veritat és que em fa una mica de llàstima que sigui precisament aquest producte, al qual certament avalen diferents estudis científics el que esculli publicitar-se des del terror, l’esoterisme (aures protectores) i la pseudociència.

Per a una altra ocasió deixem les empreses d’aigua embotellada, la magresa i la bona marxa dels ronyons: que algú trobi un article d’alguna societat de nefrologia seriosa que digui que ens hem d’endinyar 2 litres d’aigua per ajudar els ronyons, o un d’endocrinòlegs que diguin que l’aigua elimina el greix... Per a quan el comunicat governamental impulsat per les associacions de consumidors que digui que totes dues idees són falàcies?

Llegir l'article sencer

Foldit: Desxifrar les 3D de les proteïnes jugant

En una de les nostres darreres entradas reflexionàvem sobre l'ús que se li podria donar a internet en el camp de la bioinformàtica, argumentant que a través d'internet persones amb inquietuds o aptituds en aquesta matèria que no poden treballar dins un laboratori, poden aportar el seu gra a diferents àrees.

Entre aquestes àrees anomenàvem el "desxiframent" e l'estructura tridimensional de les proteïnes. Les proteïnes, les grans "treballadores" de l'interior de les cèl·lules deuen les seves funcions i capacitats a com estan plegades. Les proteïnes són llargues cadenes d'aminoàcids units químicament mitjançant un enllaç peptídic. La virtud d'aquests enllaços és que no són rígids, poden presentar moltíssimes configuracions espacials (virtud per a la vida... perquè per als investigadors és un veritable trencaclosques).

Aquesta "flexibilitat" dels enllaços peptídics no és absoluta, depèn dels aminoàcids que hi ha a banda i banda de l'enllaç... Cada aminoàcid (i n'hi ha 20) té unes propietats físicoquímiques pròpies que generen unes càrregues al seu voltant. A l'unir-se dos aminoàcids aquestes càrregues -entre d'altres factors- influeixen en la possició que aquests adepotaran a banda i banda de l'enllaç. Si unim 2 aminoàcids qualsevols... obtenim 400 possibles parelles d'aminoàcids, unides per 400 enllaços peptídics "diferents" que poden adoptar, cadascun d'ells, diferents configuracions.

Ah! Si creieu que la cosa es complica, no ha fet més que começar. Quan a aquesta parella d'aminoàcids se li afegeix el tercer... els tres influeixen sobre tots els enllaços peptídics (dos en aquest cas). I les tirallongues d'aminoàcids que formen les proteïnes contenen desde decenes a milers d'aminoàcids! Si cada aminoàcid pot, potencialment, influir sobre la rest d'enllaços... ens trobem davant una veritable animalada de possibilitats.

Aquest és un dels grans (enormes, superlatius, descomunals, monstruosos) reptes als que s'enfronten els biòlegs moleculars aquest segle. L'alegria és que la ciència ja s'ha posat en marxa en l'ús d'internet per a aquests afers... Gràcies al meu gran amic David, m'he assabentat de la iniciativa Foldit, a través de la què es pretèn, mitjançant un joc tipus Tetris, utilitzar la "potència de càlcul" de milers d'usuaris i ordinadors, per tal de treballar sobre aquest complex i aparentment inabastable trencaclosques tridimensional. Si és que esta tot (o gairebé) inventat... com molt bé va dir -apòcrifament- el Comisionat de Patents Charles H. Duell ¡el 1899! (Tot el que pot ser inventat ja ha estat inventat).

Podeu obtindre més informació sobre Foldit a la seva pròpia plana web (http://www.fold.it), i en este artículo de R.Bosco y S.Caldana per a El País.

Image: Wikimedia

Llegir l'article sencer

Reparacions que envelleixen... SIRT, YES SIRT!

No, no m’he confós... no volia dir que “embelleixen”... (si no, mireu la foto). No us ha passat mai que, al obrir una finestra per mirar de fer fora una mosca, us n’han entrat un parell (a més de no aconseguir fer fora la primera, cosa que en general em passa a mi...)?

Doncs això sembla que li passa també a certs mecanismes de reparació del nostre ADN quan tracta de reduir els efectes que el pas del temps té sobre la seva integritat...

Com a mínim, això sembla desprendre’s d’allò que publica el biòleg molecular David Sinclair a la revista Cell, on estudia els efectes que la mobilització de la proteïna SIRT1 (coneguda com a reparadora de danys al material genètic de mamífers) sobre altres processos lligats a l’envelliment.

Val a dir, per començar, que un dels processos més lligats a l’envelliment és, precisament, la degradació de l’ADN. Imagineu: la “còpia master” del vostre disc preferit (ADN) s’ha estat fent servir per fer milions de còpies de treball (ARN) durant anys i anys. Tot i que aquestes còpies de treball es feien per que no es fes malbé la “master”, ai las! Amb els anys la cosa comença a espatllar-se. Afortunadament, tots els organismes compten amb “proteïnes patrulleres”, encarregades de reparar desperfectes quan es detecten signes que indiquen que aquests danys s’han pogut produir. Una de les més cèlebres famílies de proteïnes reparadores la constitueixen les sirtuïnes. SIRT1 és una d'elles.

Però, i aquí comencen els problemes, ja fa anys que es va descobrir que la Sir2, l’equivalent a la SIRT1 (de mamífers) que trobem als llevats, “descansava” sobre una secció de l’ADN (quan no havia de reparar). En aquesta secció, la Sir2 no permetia la expressió del gen que hi havia codificat (de fet, Sir2 són les sigles angleses per a “regulador de la informació silenciosa”). En canvi, quan un dany a l’ADN mobilitzava la proteïna Sir2, la secció ocupada per la proteïna en repós quedava lliure, i l’expressió del gen codificat era possible. El més impactant és que aquest gen provocava esterilitat en el llevat (una típica característica de senescència en fongs).

Conclusió: volent parar l’envelliment provocat per les ruptures a l’ADN, la proteïna Sir2 permet la expressió d’un gen que provoca envelliment... maldita la gracia, que deia la meva àvia...

El que Sinclair i els seus col•legues de la Harvard Medical School s’han preguntat és “hi ha algun tipus de procès similar en l’equivalent de Sir2 a mamífers (SIRT1)?”

I què han fet? Per començar, han fet una ullada a on es localitza SIRT1 quan no està ocupada reparant danys, i han vist que es troba enganxada a una regió de DNA que no es trascriu, cosa que suggereix el mateix rol “silenciador” que Sir2 té en els llevats.
A continuació, va provocar envelliment prematur amb exposició a peròxid d’hidrogen (ja sabeu que l’oxidació és un dels perills més grans que afronten les nostres cèl•lules, i es creu que constitueix el principal factor d’envelliment cel•lular) i es va comprovar com més del 90% de la proteïna SIRT1 abandonava el seu lloc original per anar als trencament causats a l’ADN per la oxidació.

I ara, l’autèntic objectiu d’aquest estudi: què passava amb les regions abans ocupades per SIRT1? Doncs els estudis posteriors semblen indicar que els gens en principi silenciats per SIRT1 passen a expressar-se, provocant expressions anòmales que podrien trobar-se a la base de mals funcionaments i errors propis de l’envelliment cel•lular.




Si aquesta quadratura del cercle biològica es confirma, podríem dir que ens troben davant d’un “carreró sense sortida” de la vida: els esforços de la cèl•lula per controlar el seu envelliment resulten fins i tot en la seva acceleració... Això sí, tal i com afirma el propi Sinclair, l’estudi de SIRT1 pot conduir a millores en la nostra comprensió sobre l’envelliment: no en va, en el seu experiment, els ratolins a qui es va donar un suplement extern de SIRT1 van viure més de 25 dies més que el grup control, després d’haver estat exposats a danys per oxidació...

Això sí, no llencem les campanes al vol massa ràpid, ja que resta per comprovar la vinculació que alguns estudis fan del paper de SIRT1 en la millora de la supervivència de cèl•lules canceroses (en el seu esforç per reparar allò que està alterat...)

Llegir l'article sencer

De l'origen dels pèls ¡Eso pareces tú! ¡Un reptil peludo!

En el darrer número del PNAS ha aparegut aquest article relacionat amb l'"origen" dels pèls dels mamífers.

Els mamífers són, actualment, els únics animals amb pèl. Els pèls representen una escel·lent eina adaptativa (tot i que la gent ara lluite per treure-se'ls). La "pelambrera" actua com a aïllant tèrmic, dificultant o ralentitzant l'intercanvi de calor amb el medi. Ens manté escalfats quan fa fred.

D'on vé aquest pèl? Si tots els mamífers en tenen, l'avantpasst comú d'aquests també hauria de tenir-lo... i aquest avantpassat va ser un rèptil. Fa uns 275 milions d'anys es va diferenciar un grup de rèptils, anomenats Teràpsids. Aquests es van adaptar a molts ambients diferents en el que es coneix com a radiació evolutiva. Moltes espècies de teràpsids van començar a crèixer i multiplicar-se, constituint-se en l'ordre predominant durant uns quants milions d'anys, fins a finals del pèrmic, ara fa 250 milions d'anys.

En aquest moment va tenir lloc la gran extinció del pèrmico-triàssic. Tot i que no és la més famosa (no la confongueu pas amb la dels dinosaures), aquesta és, sens dubte, la major extinció que ha sofert la vida del planeta Terra. Més del 90% de les espècies marines i un 70% de les terrestres van ser esborrades del mapa. Va començar un nou ordre en el que van ser uns nou rèptils els que s'adaptarien a la immensa majoria de nínxols ecològics. Parlem dels dinosaures.

Els teràpsids no es van extingir del tot, tot i que ja no tornarien a tenir el pes en quant a nombre d'espècies i a l'extensió que havien arribat a tenir. Relegats a uns nínxols concrets van anar succeint-se les adaptacions, i, per tant, les espècies, gèneres, famílies i ordres. D'entre els teràpsids supervivents cal destacar l'ordre dels Eutheriodonta, en el que trobem el subordre dels Cynodontia. Els cinodonts són els avantpassats directes dels mamífers i es sospita que ja eren peluts i de sang calenta. Així que el pèl va sorgir en algun moment de la història evolutiva dels teràpsids, abans (poc o molt) del s cinodonts.

Actualment no resta cap supervivent dels rèptils cinodonts (exceptuant-nos a nosaltres, els mamífers, és clar). Com podem mirar, aleshores, d'on vénen els pèls? Doncs mirant el DNA. El DNA de cada espècie és com una llengua de les que es parla actualment. L'etimologia compara com són les paraules, com es conjuguen els verbs, com es construeixen les frases, i va "reculant" enrera veient que algunes llengües actuals comparteixen una llengua comú més recent que d'altres. El català i l'italià comparteixen el llatí; aquests comparteixen amb l'anglès l'arrel indo-europea; etc (referent a aquest tema, us recomano el llibre Unfolding the Language, de Guy Deutscher, un excel·lent llibre del que, segur, us parlaré quan me l'acabi).

Amb el DNA es pot fer el mateix: comparar com sonen les paraules (comparant lletra a lletra les seqüències dels gens), com es "conjuguen" aquests gens (comparant la seva estructura d'introns i exons), com es construeixen les frases (comparant les seqüències reguladores, promotors o els conjunts d'aquests gens), per tal d'extrapolar la història evolutiva de les espècies que "parlen" cada DNA.

I això és el que han fet els investigadors austríac-italians, encapçalats per Erwin Tschachler (el darrer signant, el primer és Leopold Eckhart, algun dia haurem d'explicar com funcionen els articles científics), comparar les seqüències de diferents espècies vives per veure quines similituds i diferències presenten a nivell dels "pèls".

Els pèls estan majoritàriament formats per les proteïnes alfa-queratina. Al ser proteïnes, estan codificades per gens, paraules, frases comparables del DNA. Però per poder compara questes frases en diferents organismes, la primera cosa que hem de saber és si aquests tenen gens similars. Queda clar que tot els mamífers tenim aquests gens... com no podem fer anàlisis genètiques a teràpsids extingits, haurem d'estirar el cabdell filogenètic a la cerca dels nostres "cosins" evolutius més propers.


Els teràpsids, els nostres retataraterapsidavis, es troben dins la classe dels Synapsida. Aquesta classe té una classe "germana" que és la dels Sauropsida. Dins aquesta classe hi trobem a tots els rèptils vius actuals... i a les aus (recordeu que les aus provenen evolutivament d'una part dels dinosaures). Els autors, per tant, comencen la seva particular cerca de gens en els genomes d'un rèptil (l'anolis verd, Anolis carolinensis) i del pollastre (Gallus gallus). ¿Per què aquests dos precisament? Perquè són dos dels organismes que tenen seqüenciat tot el seu genoma. (disponibles per a tot el món a la pàgina del PubMed, aquí). De fet, gràcies a que aquests genomes (junt amb els de molts altres organismes) són de domini públic, la primera part de l'article (cercar els gens de les alfa-queratines i comparar-les) les podria haver fet qualsevol de nosaltres. Però, és clar, primer se'ns hauria d'haver acudit...

Les seves cerces els van portr a trobar-se sis gens codificants per a alfa-queratines a l'anolis, i tn sols una en el pollastre. Aquests gens, a més a més, es troben emparentats amb els gens de les alfa-queratines dels mamífers. Si tant els Synapsida (mamífers), com els Sauripsida (rèptils actuals i aus) presenten aquests gens als seus DNA, significa que estos genes ja es trobaven en un avantpassat comú. En quin? Si estirem un pèl més del fil evolutiu la següent classe "germana" seria la dels amibis... I, segons els autors, aquests no tenen gens de l'alfa-queratina. El següent pas enrera, els peixos, tampoc no la tenen.

Totes aquestes dades dibuixen un nou escenari per a l'aparició dels gens que formen els nostres pèls. Els gens de l'alfa-queratina no són exclusius dels mamífers. Van aparèixer en algun moment molt primerenc de la història evolutiva dels rèptils, i estaria present en tots els teràpsids. En el camí evolutiu cap a les aus, es van anar perdent alguns d'aquests gens.

A partir d'aquí l'article es complementa amb un estudi de l'expressió d'aquests gens en diferents teixits (on i quan s'expressen), mitjançant estudis d'RT-PCR i immunolocalització. D'acrod, per fer això sí es necessita un laboratori, però per a la primera part de l'article, n'hi ha prou amb un ordinador. Tinc la sensació que molts cops es demanen aquests darrers resulats de "laboratori" per tal d'evitar que qualsevol pugui publicar, perquè és aquesta la conclusió que ens ha de quedar d'aquest article: per un pèl no hem publicat qualsevol de nosaltres un article similar... tan sols ens cal trobar un gen interessant i realitzar una cerca d'aquest en altres organismes mitjançant les eines gratuïtes del PubMed.

La meva imaginació comença a volar i veig un futur en el que hi haurà una "revista" especialitzada en les cerques i comparacions de gens en la que tot el món podrà publicar... potser més que una revista seria un blog obert (com el cedazo), amb un tutorial de com realitzar les cerques i comparatives. Hi ha tants gens i genomes... Yes we can!

Qui proposa la primera cerca de l'era democratagenòmica?

Per a més informació sobre la història evolutiva dels mamífers us recomano aquest article de Murphy, WJ, et al. Genome Res. 2007. 17: 413-421

Images:
1. Theriognathus by DiBgd. Wikimedia commons.
2. Styracocephalus, by Karkemish. Wikimedia commons
3. Thrinaxodon fossil, by Esv. Wikimedia commons
4. The story of the word mother, by Hendrik Willem van Loon. Wikimedia commons
5. Cutrearbrefilogenètic. Producció pròpia.

Llegir l'article sencer

A l'(ADS)L: Entrades interess(ADN)ts, 29-11-08

• Educación y ciencia, a Evolucionarios. Absolutament genial. Imprescindible. Un bon anàlisi de la situació de les carreres científiques a Espanya. Els perquès. Els quèfer... Paga molt la pena.

També us recomanem...

• ¿La primera familia nuclear?, a La lógica del Titiritero. Bona entrada sobre la "mediàtica" notícia referent al descobriment d'una tomba neolítica amb quatre individus del mateix nucli familiar i el seu tractament als mitjans.


• Más fósiles transicionales de tortugas: Odontochelys, a Paleofreak. De l'adquisició o no de la closca... ¿Fòssils transicionals? Ves preparant el xec, creacionista turc.


• El atractivo de los Harrijasotzaileak (o ¿por qué levantan piedras algunas aves?), a El cerebro de Darwin. Interessant entrada sobre aus i pedres, sense passar per cap pedrer... Començaré a portar pedres de 20 quilos pel carrer, a veure què passa.


• ¿En qué consiste la vacuna española contra el VIH?, a Museo de la Ciencia... I és que s'estan convertint en uns fixes d'aquesta secció. Ja que estic, us recomano també Caballos de Troya moleculares.


• I a l'apartat d'humor, aquesta entrada Ciencia de la Vida: Viñetas sobre la educación. Millor predre-s'ho amb un somriure.

Llegir l'article sencer

Ciència a Second Life

Fa poc, un molt bon amic -saluda, David- em va enviar aquesta notícia de Javier Martín de El País, en la què es parla sobre la utilització dels videojocs- i la informàtica en general- a l'educació. El tema ja seria interessant per sí mateix, però ho és encara més si tenim en compte que alguns de nosaltres ens dediquem a realizar llibres de text completament digitals per a la secundària...

Deformacions laborals a banda, a l'article es parlava de l'utilització d'alguns "jocs" en determinades investigacions científiques. I posaven d'exemple Second Life... Ah sí? Hi ha articles d'investigació en els que s'utilitzi aquest joc de realitat virtual? Mmmmmm. Sentia que havia d'acudir al meu estimat cercador d'articles biomèdics Pubmed. I vet-ho aquí què hi vaig trobar...

Bàsicament, els articles en els que apareixia "Second life" podrien agrupar-se en:

1. Second life com a eina educativa. En aquest apartat hi trobaríem articles sobre l'educació sanitària a Second life, Second life com a plataforma educativa per a metges, com a eina educativa en la percepció de les malalties mentals, o com a simulador de com actuar davant d'atacs de bioterrorisme.


2. Aplicacions d'aquest programa com a plataforma on realitzar trobades, simposis o sessions de pòsters entre científics. És clar que així s'acabarien els viatges becats i oh no! les Accompanying person... Noooo!


3. Aplicacions de Second life en investigacions reals, com s'afirma en aquest article: Potencialitat en investigació dels mons virtuals; i com es demostra en aquests dos: Second life en la psicologia clínica i Second Life, el paradís dels autistes?. Tot i que, sens dubte, el meu favorit seria aquest: En els monsvirtuals es mantenen les mateixes normes socials no verbals que en el món real... article en el que es mesura quant de temps s'aguanten la mirada (sic) les parelles noi-noi, noi-noia, hoi-poi (perdó) o noia-noia, arribant a la conclusió de que és el mateix que el real. Interessant? Aplicable? No ho sé, però ja tenen un article publicat... currículum!
   

Entrades relacionades: Viciats però normals, quin descans d'Abulafia

Llegir l'article sencer

Prescribe Ciencia 2008: Educació i divulgació per internet

Aquest dijous 27 de novembre, a les 19:00, a la seu del Instituto Cervantes de Madrid (c/ Barquillo, 4), tindrà lloc la trobada que tractarà sobre La Ciència a Internet (podeu consultar el calendari complet aquí).

Assabentats mitjançant l'ACCC

Llegir l'article sencer

Gusiluz, el mol·lusc fotosintètic i la transferència horitzontal de gens

Un dels temes més utilitzats en els arguments de les novel·les, còmics, videojocs o pel·lícules és el de l'equip d'especialistes. Des d'El senyor dels anells, les cròniques de la Dragonlance o la sèrie de Comandos, fins als còmics de El Jabato o El Capitán Trueno (o eren la mateixa persona?), s'han constituit equips, grups, o com se'ls hagi volgut anomenar, de personatges que, junts, generen un "ens" molt superior a la suma de les seves habilitats. Nans, elfs, humans i hòbbits; arquers, guerrers, mags i sanadors; franctiradors, espies, cepadors...

Sqguint aques "fil argumental" en aquesta entrada viatjarem des de la màxima de "la unió fa la força" fins a un mol·lusc fotosintètic, el nostre particular gusiluz.

A biologia la dita de "1+1 sumen més que dos" s'ha seguit en molts ocasions. Els líquens són associacions d'algues i fongs que produeixen una cosa nova. Les societats d'insectes, amb les seves especialitzacions, constitueixen veritables supra-organismes. Els mateixos organismes pluricel·lulars som societats de milions de cèl·lules especialitzades.

Les pròpies cèl·lules eucariotes són associacions de diferents bacteris (és la famosa teoria endosimbiòtica). ¿Com es va produir aquesta associació? ¿Com bacteris tan diferents (la proto-cèl·lula nucleada i els precursors de les mitocòndries i cloroplasts) van acabar juntes? Una de les teories és la de la "mala digestió" en la que ens trobaríem un bacteri gran que es "tragaria" a d'altres bacteris sense digerir-los del tot. Aquesta associació s'adaptaria millor al medi que els hi hauria tocat viure i va ser seleccionada positivament donant lloc a les cèl·lules eucariotes actuals.

Al darrer número del PNAS (Proceedings of the National Academy of Science) es publica un article (signat en primer lloc per Mary Rumpho, i editat per Lynn Margulis) centrat en l'estudi del mol·lusc fotosintètic Elysia chlorotica, un llimac marí de color esmeralda.

Cèl·lules vegetals amb els seus cloroplasts visibles. Image: Rasbak. Wikimedia commons

Els animals, fongs, algues eucariotes i vegetals són tots organismes eucariotes perquè es troben formats per cèl·lules eucariotes. Totes les cèl·lules d'aquests supergrups tenen nucli i mitocondris; les cèl·lules de les algues eucariotes i els vegetals són les úniques que tenen cloroplasts. Els cloroplasts són els orgànuls que realitzen la fotosíntesi transformant el diòxid de carboni i l'aigua en glucosa (el combustible dels éssers vius) gràcies a l'energia que li aporta la llum solar. Els cloroplasts, plens, entre d'altres, de clorofil·la, són els que li donen el color verd a les plantes... i al llimac marí Elysia chlorotica (que no seria el mateix que dir el llimac de l'El·lisi, no ens confonguem. Quelqu'un m'a dit).

Però redrecem-nos... no deiem que els cloroplasts eren exclusius d'algues eucariotes i vegetals? I és així. Aquesta espècie de llimac a co-evolucionat amb una espècie d'alga podent "adoptar" els seus cloroplasts per al seu ús i explotació.

Quan un nou llimac neix, ho fa sense cloroplasts... al llarg de la seva vida els ha d'anar adquirint. D'on? Entre els àpats preferits del gusiluz es troba l'alga eucariota Vaucheria litorea. Quan un gusiluz es menja aquestes algues no digereix tots els seus cloroplasts. Alguns s'incorporen a les cèl·lules del sistema digestiu. I allà segueixen la seva tasca fotosintètica, produint glucosa per al llimac.

És així de senzill? En un principi ho podria semblar. Aquesta alga té alguna cosa que li produeix glucosa. Me la menjo, li trec i me'l quedo Per què no fem nosaltres el mateix? Evidentment, la cosa no és així de banal.

Durant els centenars de milions d'anys que portyen co-evolucionant els orgànuls de les cèl·lules eucariotes s'han establert relacions que asseguren el seu funcionament en conjunt, però que fan que els components d'aquestes cèl·lules, tot i que abans eren bacteris de vida lliure, ara no puguin sobreviure per separat. Un mitocondri ja no pot sobreviure sense la cèl·lula eucariota ja que alguns dels gens que codifiquen per a proteïnes del mitocondri es troben ara al nucli. Sense el nucli, els mitocondris no estan completes. I el mateix passa amb els cloroplasts. Els cloroplasts dels vegetals i les algues eucariotes, inclosos els de la Vaucheria litorea, són incapaços de sobreviure i funcionar correctament sense les proteïnes codificades per gens que es troben al nucli de les algues (com la proteïna psbO) .

I aquí es troba la novetat del treball que avui comentem. Els cloroplasta de la Vaucheria sobreviuen i funcionen dins les cèl·lules del llimac Elysia tot i que no tinguin a mà el nucli de la seva alga. Si necessiten les proteïnes codificades per l'ADN de l'alga... com funciona dins els llimacs? Perquè el nucli de la babos també codifica per a aquestes proteïnes (si més no, per a la psbO). És a dir, al DNA de tots els llimacs de l'espècie E. chlorotica ens trobem gens originaris d'algues (com es demostra al comparar la seqüència dels gens de les dues espècies).

És evident que els llimacs i les algues han seguit camins evolutius molt i molt diferents des de que es van separar del seu ancestre comú, i que els gens que les algues van adquirir durant els seus centenars de milions d'anys de convivència amb els cloroplasts són totalment aliens als animals, grup al que pertanyen els llimcas. Com han pogut, doncs, adquirir aquest gen les baboses? Mitjançant el que es coneix com Transferència Horitzontal de Gens.

La tranferència vertical és la que es dóna de pares a fills i segueix la línia de la història evolutiva de cadascuna de les espècies. La horitzaontal es dóna entre diferents espècies. Aquesta transferència es dóna principalment entre organismes procariotes (les resistències de determinats bacteris a antibiòtics segueixen en ocasions aquesta via); és rar entre procariotes i eucariotes (com la que es dóna entre el procariota endosimbiont Wolbachia i les cèl·lules dels seus hostes insectes i nemàtodes); i és pràcticament inexistent entre organismes eucariotes (fins el moment s'han descrit com a anecdòtiques, transferències entre plantes paràsites i les plantes parasitades, tranferències de transposons, o transferències entre les plantes i nemàtodes parasitaris). La probabilitat de que es doni aquesta tranferència entre cèl·lules nucleades és tan baixa que segurament és necessària una relació de milions d'anyes entre les espècies per a que s'estabilitzi, com en el cas del nostre gusiluz i el seu àpat.

Resten, com sempre, molts interrogants per resoldre. Entre ells, com es va produir la integració del gen al genoma? Recombinació? Virus? Retrovirus? Quan fa d'aquesta integració? Quins altres gens s'hi han integrat? Podria ser una relació que anés a més, és a dir, que en algun punt els nous llimacs al nèixer ja presentessin cloroplasts? Parlaríem aleshores d'una nova espècie? Una nova família? Ordre?

Si pensem ara en la quantitat d'espècies que existeixen, en les relacions que s'hi estableixen, i en la millora dels mecanismes per seqüenciar genomes (nuclears, mitocondrials o de cloroplasts)... quantas relacions noves queden per descubrir!

Imatge inicial: Atlas Zoologique du Voyage de la corvette La Bonite Bibliothèque patrimoniale de Gray, Wikimedia commons.

Llegir l'article sencer

Premis 20blogs

Bé, ja ha finalitzat l'edició d'enguany dels premis 20blogs.

Abans de res, volem felicitar al guanyador de la categoria de Ciència i medi ambient: La lógica del titiritero.

El nostre blog ha quedat a la posició 87.. amb 1 vot! Gràcies Tito! No saps què significa tenir un vot en una edició com aquesta... bé, de fet, sí ho saps! La caricatura existencialista en té 4.. felicitats!

I de cara al any vinent, a millorar els resultats. És clar que sí!

Llegir l'article sencer

Hoax científic: El dolent, el passiu i el babau-supersticiós...

Aquest post pot ferir la sensibilitat dels meus amics, així que recomano que no se’l mirin molt a fons... De fet vull parlar de hoax científics que es distribueixen en forma de powerpoints amb estructura “pseudo-presentació mèdica”, i com que aquestes coses sempre t’arriben per contactes més o menys coneguts, doncs això, avui carrego en part contra la meva gent (confiant que, precisament, els que fan circular hoax no són els més habituats a llegir sobre ciència, per molt simplificada que estigui).

Els hoax científics: Exemples

Un hoax no és més que una informació falsa que es propaga en forma de rumor.
Segur que en deveu conèixer uns quants. Vet aquí alguns exemples:

Sostenidors i bacteris menja-carn:
Apel•lant a la por en el cas de les dones, i a la noble solidaritat en el cas dels homes, va circular en el seu dia un cru i gràfic powerpoint de lesions de pell en la zona de les mames, tot atribuïnt-les a la suposada imprudència de “no haver rentat els sostenidors abans de posar-se’ls”. Les imatges que acompanyaven eren, de fet, greus infeccions provocades bàsicament per estreptococs del grup A, i la seva propagació és típica per ferides i contacte directe amb persones infectades, no pas per objectes íntims i, ni molt menys, tampoc per sostenidors no rentats, tal i com es desmenteix en un dels nombrosos sites dedicats a rebatre aquestes mentides.

Tossir contra l’atac de cor:
Aquest és el hoax inspirador d’aquest article. El vaig rebre fa uns dies, d’una persona amb antecedents personals que la fan poc susceptible a fer bromes amb els infarts de miocardi. Feu una ullada a aquest despropòsit aquí.
Per què us feu una idea de la magnitud de la distribució d’aquest hoax, només cal que veieu com, la entitat sanitària citada a l’article, el Rochester General Hospital, va haver de sortir al pas d’aquest rumor amb un comunicat, on es deixa claríssim que, d’una banda ells mai no han publicat aquesta informació, i de l’altra, que aquesta informació no se sustentava sobre cap base científica.

El budum
Investigant una mica quins altres hoax científics fan o han fet mal en alguna época vaig trobar aquest interessant post publicat a “El Tamiz”. Els nostres “companys de lluita” van desmuntar fa temps aquest hoax sobre un insecte mexicà que llençava àcid per les antenes, també amanit amb esfereïdores fotos, per estovar, si calia, el nostre esperit crític. Pura i burda mentida, però en mans de gent amb poca formació, una "bomba de por".

Els hoax científics: Distribució i distribuïdors

Els hoax científics arriben generalment per e-mail. Com que es tracta d’una forma de comunicació de base interpersonal i privada, és perfecte per transmetre qualsevol imbecilitat sense que s’hagi de sotmetre a cap criteri de refutabilitat. A més, l’avantatge dels hoax és que, fins i tot l’internauta més novell té una adreça de correu, fins i tot quan encara no ha après a navegar seleccionant les seves fonts. La majoria sabeu que, per a qualsevol cosa que poseu a un buscador, el resultat de dalt de tot no és necessàriament ni el que busqueu, ni el correcte, ni l’oficial...



Però, qui distribueix aquest cúmul de despropòsits, però no obstant malintencionat? Bé, jo els classificaria en 3 grups fonamentals (amb algunes variants i subdivisions que no vindrien al cas). Tal i com indico al títol del post, jo distingiria entre el dolent, el passiu i el babau supersticiós...

El dolent: És evident que darrera d’un powerpoint hi ha una bona estona de treball de recerca, i un plaer malsà el la generació d’una petita o gran ona de pànic. A més, també hi ha un desig de notorietat per part d’algú que no podria obtenir-la per un mitjà dels que se suposa que han de proporcionar la celebritat (per què, de cop, estic pensant en “Gran Hermano”?). De tots els personatges implicats en la difusió dels hoax (tant científics com no), aquests són els únics individus que mereixerien que els seus powerpoints fossin certs...

El babau-supersticiós: Arriba un missatge d’aquests, i instintivament penses “vaja trola”. Però a continuació una veuta diu “bueno, tu reenvia, que tampoc fas mal a ningú”. O si no “les fotos són súper bèsties” i ho reenvies. O encara pitjor “si ho envies ha 20 persones, apareixerà una animació amb el nom de la persona que t’estima. Fa por, però és veritat”. Sí, fa por pensar-hi, però hi ha gent que hi creu, en aquestes coses... Ens agradi reconèixer-ho o no, hi ha un percentatge remarcable de la població que, davant l’amenaça “envia o moriràs de forma atroç”, opta per enviar, no fos cas que s’acabés convertint en la primera víctima d’una maledicció per powerpoint...

El passiu: Si li preguntes si el que hi ha al powerpoint és veritat o no, dirà que tant se li en dona. Si li preguntes per què ho ha enviat, dirà que sempre reenvia totes les gracietes que rep, siguin powerpoints sobre animalons amb música de Celine Dion, siguin fotos robades de cadàvers d’accidents de trànsit. Segons aquesta regla... per què no enviar una malaltia nova i desconeguda fins ara, de la qual sentim a parlar per primer cop, no en les notícies de les 8, sinó a través de la nostra estimada amiga Puri (que deu rebre correu directe des de la OMS, la Casa Blanca, o el CDC d’Atlanta...). Però, fins i tot en el cas d'una persona que el rep i no el passa a ningú... respecte el que ens interessa, que és l'aparició i supervivència del hoax, aquesta persona també formaria part del grup de difusió passiva del hoax...

Per tant, davant dels hoax, cadascú de nosaltres podria posicionar-se a si mateix en un gràfic triangular, segons si tira més a dolent (creació i manteniment del hoax), supersticiós-babau (difusió crèdula o induïda per “amenaces”), o simplement difusor pasiu...




Llavors què fem?

És obvi que la persona del tipus 1, el mala fe, és prou minoritari com per què el sol fet de no donar-li corda col•labori en la seva extinció. Pels tipus 2 i 3, potser una bona lectura serien els consells sobre How to disprove a Scientific hoax (com refutar un hoax científic), útil tant per les martingales que arriben per e-mail com per simpàtics creacionistes, o fins i tot per desmuntar-te la teva religió si algun dia et venen ganes de tractar de justificar-la de forma científica...
Els consells es resumeixen, més o menys, en:

1)Examina la cadena argumental i busca si hi ha alguna conclusió precipitada o no lògica.
2)Busca fonts independents sobre el tema de què és parla (això és més difícil de fer que de dir, ja ho sé).
3)Comprova si la hipótesi formulada és impossible de posar a prova. Si no pots fer-ho, la qüestió no és subjecte de ciència, així que la seva afirmació o negació es converteixen en qüestions de fe.
4)Suggereix hipòtesis múltiples.
5)La navalla d’Occam: un principi de lògica excel•lent, que diu, en línies generals, que l’explicació més senzilleta i que assumeix menys coses rares, acostuma a ser la bona. Recordeu Sherlock Holmes? Tot aplicant aquest principi és com arriba a afirmar “Posa a prova totes les teves hipòtesis, començant per la més simple. Si només te’n queda una per refutar, aquesta serà la bona”
6)Analitza si la persona que sosté la hipótesi és particularment propensa a afirmar-la (els ufólegs tendeixen a veure ufos per tot arreu...).
7)Compte si un argument se sustenta només en el prestigi de la seva suposada font.
8)Desconfia de conjunts de dades seleccionades presentades juntes (avui m’ha arribat una altra imbecilitat que vincula totes les xifres dels atentats islamistes, tant americans com el de Madrid, amb la xifra 11. No té desperdici
9)Tot fenomen observat una única vegada, té molts números de ser un hoax
10)Fomenta el debat. S’han de considerar tots els punts de vista com a viables mentre no es provi la seva manca de validitat científica o lògica.

Aquest senzill decàleg us posarà a l’abric de creences absurdes, però, pel que fa als hoax... Com procedir?

En el meu cas, jo vaig començar per esborrar directament el hoax en qüestió. Després, fruit d’alguns hoax francament ben escrits (cosa que no abunda) i amb prou mala bava com per fer-me sentir llàstima d’algú poc informat que el llegís, vaig passar a escriure en format “respondre a tothom” amb una refutació (generalment un extracte o un link d’una font solvent, com en el cas del Rochester General). Actualment, després de reflexionar sobre l’efecte que podia causar sobre la imatge de l’amic que m’havia enviat el hoax el fet que refutés el seu e-mail per la via del mínim comú múltiple (amics comuns i no comuns elevats a la màxima poténcia), he decidit respondre sempre el remitent en qüestió (si el hoax conté informació per generar pànic o greu desinformació), amb aquesta informació, tot convidant-lo a ser ell qui esmeni la falta. Si tota persona que rep la refutació d’un hoax la envia enrera, tot el potencial mal causat per la desinformació quedaria revertit.

Els hoax no són divertits. No són un element cultural, ni els hem d’acceptar com a un mal menor de la lliure circulació de la informació. Són una eina més de la cultura de la por que, si no treballem per evitar-ho, s’instal•la entre nosaltres...
Em sembla que ha arribat el moment, en el triangle de figures proposat abans (dolent-passiu-babau), d’afegir algú que tingui el rol “bo”, de ser qui talli els hoax que si li creuen per davant, eliminant el sentit de la seva existència.

Guerra al hoax, sobretot al que busca generar pànic...



PS: El meu sentit homenatge al magnífic NOTICIAS DEL MUNDO: tothom sabia el que hi trobaria, i si algú s'ho creia és que era decididament GILIPOkjfdIOHDG

Llegir l'article sencer

Control dels aliments funcionals

Ahir es va publicar la següent notícia ([1], y [2]) a El Periódico que feia referència als aliments que pretenen passar els controls de la Unió Europea per tal de ser considerats aliments funcionals, aliments amb algún valor afegit mén enllà del nutricional. I no tots ho aconsegueixen. Molt aliments veuen com el seu "suposat benefici afegit" és refutat. això sí, seguiran valent el triple, tot i que "serveixin" pel mateix.

Relacionada amb aquesta notícia, ens trobem amb aquesta entrada de La lucha sin fin (Gràcies, Mireia!)

Llegir l'article sencer

Spore-peniforme: De peixos fora de l'aigua al joc d'EA

Obrint la plana de Nature, buscant les seves "novetats", m'he topat amb un peix espinós de l'ordre dels Scorpaeniformes. L'aparició d'aquest peix a Nature es deu a uns estudis de regulació de la seva osmolaritat sanguínia en aigua dolça. I a mi què?, podeu preguntar-vos. Doncs és un estudi interessant pels conceptes a explicar, el pas evolutiu que tracta de cobrir, i perquè em permetràparlar-vos d'SporeTM.

Cachis la mar salada
Hi ha diferents etapes en la història evolutiva del nostre planeta que, des de sempre ens han fascinat (sobretot perquè constitueixen els pasos per a que, entre d'altres, evolucionessim nosaltres mateixos). La primera, l'aparició de la vida en sí mateixa (camp del que ja hem tingut ocasió de parlar). LA segona, l'aparició de la cèl·lula eucariota (les nostres), misteri magníficament resolt per Lynn Margulis (Per què no té ja el Nobel aquesta magnífica investigadora). La tercera, la formació d'éssers pluricel·lulars. A partir d'aquí, la colonització del medi terrestre. Precisament, la notícia de Nature ens informa sobre un estudi que podria aportar noves dades sobre aquest pas.

La vida va sorgir al mar, i com a tal, tot el seu funcionament bioquímic estava adaptat a tenir fora de les seves membranes aigua salada. L'aigua salada és salada perquè té relativament altes concentraciones d'ions com els de sodi (Na), potassi (K) i clor (Cl). Dins les cèl·lules, no obstants, la concentració d'aquests ions és diferent. A un costat de la membrana tindrem altes concentraciones d'un ió que es trobarà a menor concentració a l'altra banda. És el que es coneix com un gradient de concentració.

L'adaptació a aquest gradient va permetre l'aparició de mecanismes moleculars per al seu aprofitament. És gràcies a aquests gradients que obtenim energia (i fabriquem ATP), o que, per exemple, podem transmetre els nostres impulsos nerviosos.

Però el gradient de concentració també és perillós per a les cèl·lules.

Mitjançant el fenòmen de la òsmosi, s'intenta igualar les concentracions d'aquests ions. I això es pot aconseguir de dues formes: treient aigua del lloc on tenim mens ions a on més hi ha (amb la qual cosa s'iguala la concentració d'aquests); o, de manera més "senzilla", desplaçant ions d'on més hi ha cap a on en "falten".

El pas de l'aigua d'una banda a l'altra és un procés passiu, succeeix espontàniament. Quan tenim cèl·lules en un medi hipotònic (amb menor concentració de sal que dins la cèl·lula) aquesta adquireix aigua; tanta, que pot arribar a explotar. Quan les tenim en un medi hipotònic, perden aigua i s'arruguen (al tenir menys aigua, pero mateixa quantitat d'ions dinss'ha augmentat la concentració). La pèrdua d'aigua també presenta un llindar a partir del qual la cèl·lula mor.

Dins l'aigua del mar les cèl·lules es troben en un medi hipertònic i van desenvolupar durant milions d'anys mecanismes per "lluitar" contra aquest gradient, mitjançant proteïnes de bombeig, com la famosa bomba de sodi-potassi, o el cotransportador de Na-K-Cl.

La conquesta del medi terrestre pels vertebrats va ser realitzada per primer cop pels peixos pulmonats. Es creu que aquesta adaptació va venir forçada per la necesitat de buscar basals o rius en època de dessecació (mira, com Catalunya). Sortir a l'aire durant un tros permetria cercar terrents més humits en èpoques de sequera. és de suposar, per tant, que el primer pas a terra ferma va venir precedit per un pas anterior, la col·lonització de l'aigua dolça.

L'aigua dolça no és "dolça", és menys salada que la salada (igual que el pernil "dolç" no és dolç). De fet, és menys salada que el propi interior de les cèl·lules. Els responsables de l'estudi van voler estudiar (o això afirmen) l'adaptació de peixos d'aigua salada a aigua dolça per veure com responien a la baixada de concentració d'ions. Per a això van mesurar tant la concentració d'ions a la sang, com l'expressió de les proteïnes que abans us hem presentat.

La sopresa va aparèixer quan van comprovar que, al posar els peixos en mescles d'aigua cada cop amb majors quantitats d'aigua dolça, tot i que no hi havia cap diferència a nivell d'expressió d'aquestes proteïnes (és a dir, les seves cèl·lules continuaven comportant-se com si estiguessin dins aigua salada), els peixos no perdien aigua, i la seva sang es mantenia immutable. Aquests resultats suggereixen altres mecanismes de regulació i, sempre segons els autors, apunta cap a un mecanisme pre-adaptatiu que hauria permès a peixos d'aigua salada, com els de l'estudi, col·lonitzar progressivament hàbitats d'aigua dolça en períodes de pressió selectiva.

La veritat és que l'estudi i les seves conclusions em semblen força fluixes, no ho negaré. Mai posaré en dubte l'esfor´que aquest i tots els estudis comporten, però, quins criteris s'han utilitzat per tal d'escollir aquest precisament com a notícia destacada?. Veient el criteri i la importància dels articles de la revista en altres camps, per què aquest sí i altres no?
En fi, l'article era una mera excusa per parlar-vos d'Spore.

Spore, un joc totalment erroni... i totalment divertit! L'altre dia un aic em va mostrar la seva darrera adquisició: Spore. El joc d'EA. Em va enganxar a la primera. Gràfics al·lucinants, eines d'edició i creació de personatges, planetes, edificis, naus... fàcil de jugar, divertit, amb bromes... prometia dies de diversió insana. Fer evolucionar la teva "cèl·lula" fins convertir-la en un "imperi galàctic". Què més podem demanar?

Però... m'haig de posar un pèl "pureta". Si fos un joc "històric" el que cometés tants errors fa temps que haurien sorgit hordes d'historiadors protestant. I si s'haguès basat en algun fonament religiós... a la foguera! (que és el millor argument de la fe). Però com que toca temes tan "poc establerts" com l'evolució... aquí tot el món a callar.

Spore comença amb un asteroide arribant al planeta que hem escollit. I dins hi trobem la nostra "cèl·lula". Això s'anomena panspèrmia (la vida va arribar de l'espai) i és una manera d'elongar el debat sobre l'origen de la vida.... d'acord, va arribar de fora, per com va sorgir aquesta? Deixant de banda l'espectacular introducció gràfica, és, a més, una bona manera de no ofendre als ràpidament ofesos: les iglesies que ens consideren "godsends".

La nostra "cèl·lula" ja té cilis -passi-, boca i ulls -què?! A veure, una cèl·lula no pot tenir ni boca ni ulls (són estructures pluricel·lulars). Aquesta "cèl·lula" ha d'evitar que se la mengin -bé-, menjant per a crèixer i poder reproduir-se -bé. Però, menjant aconsegueix dues fites: adquireix "punts de DNA" que li permetran evolucionar (aissssshhhh!) i es creix de tal manera que aquesta nova mida passa automàticament a la descendència. A això se li diu "Herència des caràcters adquirits", i és allò del coll de les girafes de Lamarck que Weismann va refutar tallant la cua a ratolins.

Cada cop que al joc quelcom es menja una espècie que té un caràcter diferent, aquest caràcter queda a disposició de qui el pugui agafar. Home, això a nivell de bacteris serien els plasmidis, cercles de DNA codificants per a certes característiques (com la resistència a determinats antibiòtics) que es poden transmetre entre bacteris. Però és que els caràcters que queden a la nostra disposició són aletes, projectores, punxes.... Tot i que és taaaaaaaan divertit!

Al reproduir-te entres a la pantalla d'edició d'animalons i allpa pots aplicar tots els elements que has anat adquirint... com tu vulguis, sense tenir en compte la pressió que han exercit sobre teu les altres espècies o la falta de recursos... sempre amb la idea de millorar tant com per convertir-se en l'espècie intel·ligent del planeta. Això s'anomena determinisme, i farà les delícies de més d'un teòleg.

Bé, després d'aquesta enrabiada, haig de confesar que el joc, si descomptem totes les falses idees sobre la evolució que inculca -i que ja veurem que és el que les contrarresta en l'educació- és altament addictiu i divertit. Tot i que no puc evitar quedar-me amb la sensació de que la ciència tant se'l hi fot. PEr als jocs històrics s'assessoren fins a extrems malaltissos... mentres que en els jocs "evolutius", què més dóna? Si els biòlegs no tenen ni temps per jugar, amb la merda de salaris que els hi paguem i els articles que han de publicar...

Llegir l'article sencer