La universalitat de la música: pentatònica McFerrin

De vegades la vida té la seva pròpia lògica interna que ens sorprèn. Cortázar trobava línies al seu taulell, les quals s'ajuntaven per a crear una cosa que no hauria de ser-hi. FA poc vaig acabar la lectura del fantàstic llibre Musicofilia d'Oliver Sacks (haig de fer una ressenya com cal). En aquest llibre es descriuen diferents alteracions neurològiques que pateixen persones amb sentits musicals diferents als de la mitjana de la població. Gràcies a l'estudi d'aquests casos clínics s'arriba a conclusions que, tot i que puguin semblar evidents, no deixen indiferent: La música és universal, única, humana i independent.

El que és curiós és que, pocs dies després, em trobo (via Menéame) aquest indescriptible vídeo del genial Bobby McFerrin (m'estic posant jazzístic darrerament) en una convenció mundial de ciència. Mireu-vos-el i escolteu el que diu al final; una cosa similar a: "El que és increïble és que, vagi on vagi, a tot el món la gent sempre respon així. És l'escala pentatònica, que per alguna raó...".



El senyor McFerrin és un cantant fora de sèrie, amb un directe original i impactant. Hi ha moltíssims discos recomanables, però en destacaré dos que no em canso mai d'escoltar: Spontaneus Inventions i Hush, amb el cello de Yo-yo Ma.

I per a mostra, un youtó (o un parell d'ells):

Llegir l'article sencer

Lindau Nobel Laureate Meeting

Sóc conscient que fa una setmana que vaig tornar de Lindau, però, de debó, entre compromisos socials i laborals, m'ha estat del tot impossible escriure abans sobre aquest magnífic event. Deixeu-me que us posi en situació:

600 joves investigadors de 68 països conversant entre ells, interactuant, parlant, intercanviant opinions, etc. Però no només entre ells, sinó també amb 24 premis Nobel. Un luxe. Per molt que ho intentès no podria descriure-us l'atmosfera que s'hi respirava.

L'organització de la Trobada va ser impecable, tot va sortir com calia... o millor. Una de les iniciatives d'aquest any va ser la de dur l'experiència de Lindau a tot el món, emprant les infinites possibilitats d'internet. Entre aquestes iniciatives, cal destacar el blog de la Trobada (en el que podeu trobar l'audio de l'entrevista que vaig fer conjuntament amb Tobias Maier a Martin Chalfie), o la possibilitat de veure las xerrades i col·loquis dels premis Nobel. En aquest sentit, vull recomanar-vos especialment la taula rodona sobre el canvi climàtic, la magnífica xerrada de Sir Harold Kroto, o les xerrades de Martin Chalfie i Roger Tsien. Evidentment, la resta també van ser interessants, però havia d'escollir alguna d'elles... (En aquesta línia també vull destacar la fantàstica iniciativa del Comité de Lindau d'oferir-nos xerrades anteriors com les de von Euler o Paul Dirac. Veritables joies de la ciència).

Gràcies a les gestions del personal de premsa de la Trobada, vaig tenir l'immens honor i la fantàstica sort de poder entrevistar personalment a quatre dels guardonats:

1. Peter Agre. Premi Nobel pel descobriment i estudi de les aquaporines: canals proteics d'aigua. Tan important és un canal d'aigua? No us en feu ni una petita idea. Les aquaporines intervenen activament en processos tan diferents com la secreció d'insulina, el transport de metalls pesants, la suor... o la producció d'orina. En aquest darrer sentit, i com a anècdota, cal destacar que és responsable de l'efecte diurètic de les begudes alcohòliques. Però, a més, Peter Agre és un magnífic divulgador que ha arribat fins la presidència de l'AAAS, l'associació americana per a la difusió de la ciència, que edita una revista... com es diu?... Ah, sí! Science. Ja us podeu imaginar com n'estava, de nerviòs, durant l'entrevista. Quina responsabilitat!
2. Kurt Wüthrich. Guardonat pel seu treball amb la tècnica de la Resonancia Magnètica Nuclear, la qual està cridada a jugar un paper importantíssim en la nova era de la proteòmica. La història del Dr Wüthrich bé val una entrada a part... potser algun dia la faci.
   
3. Martin Chalfie. Premi Nobel l'any passat per la seva brillant (mai millor dit) idea d'utilitzar una proteïna de medusa en biomedicina: la famosa GFP (de la que hem parlat en altres entrades: [1], [2], [3], [4], [5]). Ferm defensor de la investigació bàsica i de la necessitat d'estudiar altres organismes (no models), el Dr Chalfie parla alt i clar. Si algun dia teniu l'oportunitat d'assistir a una de les seves xerrades o veure alguna de les seves entrevistes, no us ho penseu dos cops.
4. Werner Arber. Premi Nobel (en 1978!) per la predicció de l'existència dels enzims de restricció. Un pou de sabiduria. Membre, a més a més, del Comité organitzador de les Trobades de Lindau, labor per la qual ha rebut aquest any la medalla Lennart-Bernadotte. Més que una entrevista, vaig poder gaudir d'una magnífica xerrada amb el Dr. Arber. Una persona encantadora i un excel·lent pensador del que m'agradaria anomenar Biologia teòrica (si els químics en tenen, per què no nosaltres?).

A més a més dels premis Nobel, estància a Lindau m'ha permès conèixer a periodistes i joves investigadors d'arreu, i parlar amb ells de moltíssims temes. Menció especial es mereix la delegació de joves investigadors espanyols amb els que vaig poder mantenir una mena de xerrada dirigida, una cosa similar a una entrevista coral durant la qual vaig poder escoltar les seves interessants i intel·ligents reflexions. Moltes gràcies! Si aquest és el futur de la investigació del nostre país, podem estar tranquils... Tenim corda per a estona!

En fi, ja acabo. Només tornar-vos a recomanar que visiteu la pàgina oficial del Meeting, així com la pàgina oficial dels premis Nobel, on podreu trobar molta informació sobre els guardonats, i, en molts casos, gaudir d'entrevistes personals, gravades en la seva immensa majoria, a Lindau.

Llegir l'article sencer