Fàrmaco...què?!

Far-ma-co-ge-nè-ti-ca...i això què és?
Un dels problemes als quals s'enfronta la comunitat científica és la dificultat que suposa per a un expert explicar a un simple mortal què és el que està fent, per a què serveixen els seus avenços i, sobretot, quin impacte real tindran sobre la societat. I clar, utilitzant paraules com farmacogenètica, la cosa esdevé encara més complicada.

La farmacogenètica «senzillament» estudia la influència que exerceixen els gens sobre la resposta que cada individu presenta als fàrmacs. Explicat d’aquesta manera, crec que sembla un mica més senzill. En general, estem acostumats a anar al metge i que ens recepti un medicament i la seva corresponent dosi (per exemple, una pastilleta cada vuit hores) únicament tenint en compte les nostres dades demogràfiques com l'edat, el sexe i el pes. Què passaria si a partir d'ara, abans de receptar-nos una medicament, el nostre metge hagués de fer-nos una anàlisi genètica? Tot i que això us soni a ciència ficció, conèixer el perfil genètic de l'individu pot ser una ajuda molt valuosa per a prescriure la dosi i el fàrmac més adequats per a aquesta persona.

(De Flickr)

Però, per què és important conèixer el perfil genètic d'un individu per a receptar un medicament? Quina influència tenen els gens sobre els fàrmacs que prenem? Abans de contestar a aquesta pregunta, primer explicaré breument què succeïx amb un fàrmac en l'interior del nostre organisme quan ens ho prenem. Per a això introduiré el concepte ADME. ADME és un terme utilitzat en farmacocinètica i fa referència a tots els processos que es produeixen en el nostre organisme relacionats amb l'Absorció, la Distribució, el Metabolisme i l’Excreció d'una substància. Per exemple, quan ens prenem un fàrmac per via oral, el nostre intestí s'encarregarà d'absorbir-lo perquè entri en la circulació sanguínia i es distribueixi per tot el cos. A més, el nostre organisme té la capacitat de metabolitzar aquestes substàncies transformant-les, per exemple, en substàncies inactives i òrgans com el ronyó s'encarreguen d'excretar-les, és a dir, expulsar-les del nostre organisme.

Així bé, els individus presentem variacions genètiques que poden afectar a la nostra capacitat d'absorció, distribució, metabolisme i excreció de les diferents substàncies. Aquestes variacions poden estar, per exemple, en gens que codifiquen enzims metabolitzadors i proteïnes transportadores, afectant la cinètica de nombrosos fàrmacs. Per tant, és possible que dos individus prenguin la mateixa dosi d'un fàrmac, però un ho elimini molt ràpid i no noti l'efecte terapèutic i a l'altre li ocorri tot el contrari. Aquestes diferències tenen molta importància en fàrmacs que tenen un rang terapèutic molt estret. És a dir, aquelles substàncies en les quals hi ha molt poca diferència entre la dosi que exerceix un efecte tòxic i la dosi que presenta l'efecte terapèutic beneficiós.

Us explico tot això arran d'un article publicat en el Molecular Psychiatry en el qual es revisen tots els coneixement actuals sobre farmacogenètica en el camp dels fàrmacs psiquiàtrics. En el cas dels medicaments amb efecte antipsicòtic ja se sap que les diferències existents en el gen d'un citocrom determinen variacions en la capacitat metabolitzadora dels individus. Els citocroms constitueixen una família d'enzims que ocupen un paper molt important en el metabolisme, especialment, en la transformació dels fàrmacs. Així, en funció de quin gen de citocrom tinguis seràs un metabolizador lent, intermedi, ràpid o ultrarràpid. A més velocitat de metabolització, més dosi del fàrmac es necessita per a obtenir el mateix efecte terapèutic.

Evidentment, el cas del citocrom és només que un exemple, existeixen molts gens i, per tant, proteïnes que impliquen diferències en el ADME d'un fàrmac. No obstant això i malgrat que el concepte de farmacogenètica ja es va definir durant els anys 50, encara estem lluny que aquest tipus d'anàlisi genètica s'utilitzi de forma habitual a l'hora de prescriure un medicament. Però el que està clar és que cada vegada resulta més evident la importància d'aconseguir tractaments farmacològics personalitzats. Tot i que, amb els cinc minuts que tenen els metges de la seguretat social per a atendre a cada pacient, no ho veig massa clar…això si és ciència ficció.