Sobre vaques de l'espai

Aquesta setmana m'ha cridat l'atenció un article publicat a Nature que anunciava la presència de metà a l'atmosfera d'un planeta extrasolar. Per a una profana en el tema com jo, mai deixa de sorprendre el que els astrofísics són capaços de fer. Com poden determinar la composició de l'atmosfera d'un planeta que ni tan sols poden veure directament ja que es troba a 63 anys llum de la Terra?

L'article en qüestió descriu que gràcies al telescopi espaial Hubble s'ha pogut detectar metà en l'atmosfera d'un planeta gegant conegut com HD189733b que gira al voltant d'una estrella (HD189733) situada a 63 anys llum de la Terra. Fins al moment s'han descobert més de 270 planetes fora del Sistema Solar, però les característiques de la majoria d'ells són encara desconegudes. El descobriment en aquesta estrella s'ha fet possible gràcies a que HD189733b és un planeta en trànsit, és a dir que en algun moment de la seva òrbita aquest es col·loca entre la seva estrella i la Terra, de manera que la seva observació és bastant més senzilla. D'una manera extremadament simplista, ja que hi ha detalls que jo no arribo a comprendre, us diré que els astrofísics són capaços, observant la llum provinent d'un planeta, detectar els elements que el constitueixen o fins i tot conèixer la temperatura a la qual es troba. Quan un planeta es col·loca entre la seva estrella i nosaltres provoca un mini-eclipsi només detectable amb un potent telescopi. En aquest moment d'eclipsi, la presència del planeta provoca unes petitísimes alteracions a les emissions de llum de la seva estrella que permeten als científics inferir detalls de la seva composició.

Aquesta és la primera vegada que s'aconsegueix detectar metà en un planeta extrasolar, però la importància d'aquest descobriment no radica en el descobriment de la presència de metà en l'atmosfera d'aquest planeta, sinó en el fet en si de poder mesurar aquesta molècula en l'atmosfera d'un planeta tan llunyà. Cal tenir en compte que el metà és una molècula primària de carboni i que la vida, almenys la que coneixem a la Terra, es basa en la química d'aquest compost. De fet, el metà està present en l'atmosfera de la majoria dels planetes del nostre sistema solar (en la Terra, Mart, Júpiter, Urà, Neptú i en Saturn i també en la seva lluna Tità).

Però, quin és l'interès d'estudiar l'atmosfera d'aquests planetes tan llunyans? us preguntareu. Entre altres coses, els investigadors busquen el que es coneixen com a biomarcadors, compostos que no poden haver-se originat a partir dels elements inerts, de manera que indiquen que al planeta existeix alguna forma de vida que els està generant. Però si esteu pensant en la possibilitat que tinguem veïnets verds, tranquils, podeu deixar de saltar a la vostra cadira, davant de l'ordinador, perquè això no sembla probable en cap dels planetes que s'han descobert fins al moment, ja que es troben massa propers a la seva estrella i, per tant, les temperatures a la seva superfície són massa altes com per a poder tenir vida. Però ara que som capaços de mesurar-lo, això ens permet mantenir l'esperança de trobar metà o altres compostos orgànics reflex de la presència de vida en algun altre planeta més semblat a la Terra.

Potser en una entrada futura puguem parlar de les vaques espacials.

Llegir l'article sencer

Biotolk. Encreuaments. 8 de 10. Humacs i orans

En els 4 lliuraments anteriors especulàvem sobre la classificació d'humans i orcs com espècies diferents mitjançant l'estudi dels Uruk-hai. Però aquests éssers guarden encara moltes curiositats.

Una de les característiques que distingeix als Uruk-hai és la seva grandària i la seva força, majors ambdós que els dels humans (i, per tant, dels orcs). Però d'on prové la seva força? Com pot un híbrid, o encreuament, ser més gran i fort que els seus progenitors? No hauria de ser de grandària intermèdia?

De nou la naturalesa ve al nostre encontre. Tant orcos com Uruk-hai es descriuen amb ulls felins adaptats a la foscor, i als felins acudirem per a tractar de desvetllar l'aparent incongruència de grandària i força. Tigres i lleons (poseu aquí la vostra cançó d'infància preferida) poden creuar-se i donen també individus viables, encara que només les femelles de la descendència són fèrtils. Quan es creua un lleó i una tigressa, s'obté un ligre; quan es creua una lleona i un tigre, s'obté un tigó (no confondre amb el gran congón woodialleniano, fantàstic ser mitològic amb cos de lleó i cap d'un lleó diferent).

Se me n'ha anat. Els ligres són individus enormes, arribant a mesurar 4 metres; molt majors que els seus progenitors. Els tigons són, en canvi, lleugerament menors que tigres i lleons. Això es deu la presència d'un gen inhibidor del creixement en els cromosomes d'aquests felins. Aquest gen es transmet per via materna en els lleons i per via paterna en els tigres. Com els ligres tenen de pare un lleó (que no aporta l'inhibidor) i de mare una tigressa (que tampoc l'aporta), no para de créixer en tota la seva vida. Almenys el tronc, perquè al final les potes se li queden curtes per a la seva grandària, i en la vellesa solen tenir problemes greus de mobilitat. Com podeu deduir, als tigons els passa just el contrari: ambdós progenitors aporten dos inhibidors del creixement, amb el que es genera un individu de grandària menor.

Podem aventurar que el cas dels Uruk-hai sigui el mateix. Així que se m'ocorren dues preguntes obertes: Qui transmet l'inhibidor del creixement: l'home o la dona? Són els Uruks humacs o orans? Si els Uruks són els híbrids grans? On estan els petits? Són els goblins? Els utilitza Saruman per a altres "usos"? Us imagineu el joc que poden donar per a futures aventures de rol? Per fi els Hobbits tindran gent de la seva grandària amb els quals arribar a tenir alguna possibilitat: Oh! Déu meu, estic envoltat d'éssers minúsculs hiperagresius. Ajudeu-me, per caritat, és una legió d'orans/humacs!

Em queda la qüestió de la força lle-gen--- wait for it ----dària (high five!) i m'atreveixo a apuntar a un culpable: la miostatina. Aquesta proteïna és un factor de creixement, però específic del múscul. És a dir, controla el creixement i, per tant, el volum dels músculs. S'han donat casos de mutacions espontànies d'aquest gen, la qual cosa genera individus amb la musculatura exageradament desenvolupada tant en vaques, gossos i humans. Així que els Uruk-hai presenten també, com mínim, un dels seus dos gens mutadts. Saruman pot haver aconseguit això a través de proves d'encreuament, o per manipulació directa dels gens de les seves "creacions". Tampoc es triga tant si saps on i com mutar. I tens una màquina per a fer PCR i electricitat i enzims de restricció i gels d'agarosa i vectors bacterians. Déu-n'hi-dó si n'era de llest en Saruman!. You can call it magic.

En el següent lliurament acabarem amb els Uruk-hai, utilitzant-los d'excusa per a comentar-vos una interessant teoria evolutiva per als humans. Wolpoff is the name.

Llegir l'article sencer

Un ful·lerè és per sempre

El glutamat és un dels aminoàcids més reconeguts, encara que només sigui en la seva faceta de potenciador del gust associat a diverses llegendes urbanes sobre l'obesitat o menjar en restaurants xinesos.

El glutamat és un neurotransmissor excitador, i s'ha proposat que quan el seu metabolisme està alterat i s'acumula un excés de glutamat a l'exterior de les neurones pot produir-se degeneració. És un dels mecanismes proposats de dany neurològic en l'esclerosi múltiple, malaltia que es caracteritza perquè la vaina de mielina que envolta els axons de les neurones està danyada. Les cèl·lules del sistema immune ataquen aquesta mielina per causes desconegudes.

S'estan investigant diferents estratègies terapèutiques per protegir les neurones i retardar aquesta desmielinització dels axons. Com l'estrès oxidatiu i els problemes amb el metabolisme del glutamat també estan associats amb la degeneració axonal, s'està investigant l'ús d'antioxidants i antagonistes del receptor del glutamat com a agents neuroprotectors aplicables a diverses malalties neurodegeneratives, entre elles l'esclerosi múltiple.

Cal anar amb compte perquè bloquejar la transmissió glutamaèrgica pot portar efectes indesitjables com psicosis i al·lucinacions.
Però un nombrós grup d'investigadors ha estudiat el paper terapèutic d'una curiosa mol·lècula que actua tant d'antioxidant com d'antagonista del receptor del glutamat de forma segura, i que es proposa com a potencial neuroprotector que retardaria la progressió de l'esclerosi múltiple: l'ABS-75, un derivat dels ful·lerens.

Els ful·lerens són belles molècules emparentades amb el diamant i el grafit. El més conegut és el compost per 60 àtoms de carboni. A aquesta mol·leculeta li agraden més els radicals lliures que a un ximple un llapis.

Ful·lerè C60

L'ABS-75 és una molècula dissenyada químicament per reunir les propietats antioxidants del ful·lerè amb les propietats anti-tòxiques dels antagonistes del receptor del glutamat. Provada en ratolins models per a una malaltia neurolòica equivalent a l'esclerosi múltiple humana, va demostrar que confereix neuroprotecció, disminueix la pèrdua axonal i redueix la toxicitat deguda a l'excitació per glutamat. Prevé els desequilibris en el metabolisme del glutamat i bloqueja els danys depenents del glutamat. Una altra fantàstica molècula que hem d'agrair al carboni.

La setmana que ve comentarem una altra estratègia terapèutica aplicable a l'esclerosi múltiple.

Llegir l'article sencer

Què va ser abans, l'ou o la llet?

La llet materna té infinitat de propietats beneficioses. Per un costat, és un aliment inigualable per a la cria, ja que conté tots els nutrients que necessita per al seu creixement i a més li aporta part de les defenses generades per la seva mare, però també se’n beneficia la mare, no alimentant-se de la seva pròpia llet (crec que això constituiria un cicle fútil d'energia), sino pel fet en si d'alletar, ja que la protegeix contra diversos tipus de càncer. De fet, la lactància va suposar tal millora adaptativa, que va conduïr a l'aparició dels mamífers.

Els ancestres dels actuals vertebrats no mamífers, com els anfíbis i les aus, utilitzaven l'ou com a mitjà en el qual mantenir a les seves futures criatures. El fetus s'alimentava del rovell de l'ou, amb un alt contingut en proteïnes, lípids, fosfor i calci fins al moment de la seva eclosió. En un determinat moment de l'evolució, una sèrie de canvis van conduïr a l'aparició dels mamífers. Per a alimentar al fetus durant el seu desenvolupament embrionari, es va substituir l'ou per la placenta i, una vegada nascudes, les cries van passar a ser alimentades amb llet materna. L'única excepció en el món natural d'aquesta combinació (placenta + llet materna Vs ou) són l'ornitorinc i les seves cosines properes les equidnes, una mena de porc espí australià. Aquests animals posen ous i les seves criatures, una vegada surten de la closca, són alletades per la mare.


L'existència d'aquests animals, a cavall entre la resta de mamífers i altres vertebrats ovípars, col•loca la producció de llet per davant de l'aparició de la placenta en la història evolutiva dels mamífers. És a dir, que en primer lloc, els animals van començar a produir llet amb la qual alimentar a les seves criatures, i l'evolució d'aquest comportament va derivar en la transformació de l'ou en una placenta intrauterina, com a ambient protector del fetus i que al mateix temps li proporciona l'aliment que necessita durant la seva fase prenatal.

De fet, una hipòtesi àmpliament acceptada per la comunitat científica proposa que la lactància, un complex sistema d'alimentació que implica complicades adaptacions tant en la mare com en la cria, no va sorgir com una font d'aliment per a les cries, sinó com una manera de mantenir els ous humits durant la seva incubació. Al passar del medi aquàtic al terrestre, un dels problemes amb el que van haver d'enfrontar-se els nostres ancestres va ser el d'evitar que els ous s'assequessin durant la seva incubació. Els avantpassats dels actuals ocells van resoldre el problema dotant als seus ous d'una closca dura que els manté aïllats de l'exterior. En canvi, els avantpassats dels actuals mamífers van optar per incubar els seus ous en contacte amb la pell i mantenir-los humits amb secrecions de glàndules d'aquesta pell.

Però, com van passar els animals de secretar substàncies a través de la pell per a mantenir els seus ous humits a utilitzar aquestes secrecions per a alimentar a les seves cries? Com deia, la resposta la té l'ornitorinc, un mamífer capaç d'incubar les seves futures cries en ous durant un parell de setmanes i, una vegada aquestes eclosionen, alimentar-les amb les secrecions del que podríem anomenar glàndules mamaries. La seva estratègica situació al mapa evolutiu animal fa d'aquests animals un punt clau en l'estudi de l'aparició dels mamífers. L'anàlisi genètica de l'ornitorinc ha revelat que comparteix l'expressió de gens implicats en la formació d'ous amb les aus i, la de gens responsables de la producció de llet amb els mamífers. Aquest estudi mostra com es van anar perdent al llarg de l'evolució dels mamífers (fa 30-70 milions d'anys), els gens implicats en la formació de l'ou, llevat de els ornitorincs i família, que mantenen funcional un d'aquests gens, el que els permet seguir posant ous. D'altra banda els gens necessaris per a la producció de llet van aparèixer ja en l'ancestre comú a tots els mamífers, fa uns 200 milions d'anys.

Aquestes dades confirmen la hipòtesi que la lactància va ser la força motriu que va impulsar l'aparició dels actuals mamífers. Queda sense resoldre, però, la pregunta de qui va anar abans, si l'ou o la gallina, però sembla que estar clar que, al mig, va aparèixer la llet.

Llegir l'article sencer

Biotolk. Encreuaments. 7 de 10. Muls

Duem ja uns quants lliuraments parlant sobre la possibilitat d' encreuar orcs i humans per a donar lloc a uruk-hai. Fins a ara hem revisat les possibles compatibilitats que s'han de donar perquè això sigui possible (com va ser-ho). En aquest lliurament toca endinsar-nos al nucli de les cèl·lules i parlar de la compatibilitat cromosòmica.

La compatibilitat cromosòmica es dóna entre membres d'una mateixa espècie, els quals presenten el mateix nombre de cromosomes i una igual disposició génica. És a dir, cada cromosoma conté els mateixos gens i al mateix lloc. Si hi ha diferències notables en el nombre de cromosomes o en la disposició génica es dificulta la reproducció i es parla d'espècies diferents.

L'exemple més clar d'aquest cas es dóna en l'encreuament entre ases i egües. Aquest encreuament dóna lloc a un individu viable (l'individu arriba a l'edat adulta), els muls i mules eguins. Semblaria, doncs, que cavalls i rucs són de la mateixa espècie. Però això no és així, perquè els muls i les mules són estèrils (i el mateix passa amb els fills de someres i cavalls, els muls somerins).

L'explicació d'aquest fenomen és espectacularmente senzilla i ens remet a un dels processos més importants en l'evolució de la vida tal com l'entenem en la Terra: la meiosis. Resumint: totes les cèl·lules del nostre cos són 2n (sent n el nombre de cromosomes individuals). Per a poder reproduir-nos sexualment necessitem generar cèl·lules amb un nombre de cromosomes n (els gàmetes, generats per meiosis). Així, a l'ajuntar-se dos gàmetes n, es generarà un individu 2n.

El problema amb els équids, resideix en el nombre de cromosomes de cadascun d'ells:

• Els cavalls i eugues tenen 64 cromosomes.
• Els ases i les someres, 62.
• Quan un cavall genera gàmetes, aquests contenen 32 cromosomes (la meitat que les cèl·lules adultes);
• els gàmetes dels ases i someres "només" contenen 31 cromosomes.
• Els muls i mules generats tenen 63 cromosomes (32 + 31).
• I d'aquí ve la seva esterilitat.Com dividir entre 2 els 63 cromosomes per a donar gàmetes viables? No poden.

Però duc massa temps en el món real, tornem al món de Tolkien! Què succeeix amb els Uruk-hai? Que jo sàpiga, no hi ha bebés uruk-hai, ni tan sols dones Uruk-hai! (almenys fora dels jocs de rol d'uns teclers dements i sense escrúpols, oi, David?). La meva aposta és que es dóna una incompatibilitat cromosòmica entre les dues espècies, el que genera individus estèrils. Amb aquesta explicació, orcs i humans no serien la mateixa espècie ja que la seva descendència no seria fértil. I aquesta afirmació inclouria als elfs, ja que, com hem dit, elfs i humans si són variants d'una mateixa espècie.

També és possible que les "arts abscures" de Saruman es refereixin a coneixements semi-rudimentaris de genètica, el que li permetria generar embrions a partir de gàmetes d'humans i orcs, saltant-se a la torera totes les compatibilitats (excepte la cromosòmica). Amb aquests coneixements, a més, podria escollir només els embrions que donarien individus mascles, el que explicaria l'absència de femelles Uruk-hai. I sense femelles, no hi ha criatures. Si això fos així, orcos i humans sí podrien ser de la mateixa espècie (i elfs, dels quals suposadament deriven els orcos).

No sé, quin és la vostra aposta: encreuament més o menys natural, amb incompatibilitat cromosòmica i esterilidad del resultat, o rudiments d'enginyeria genètica entesa com màgia? Mmmm. El debat es presenta calent.

En els següents lliuraments parlaré de dos temes "col·laterals" a la genètica dels híbridos humans-orcs: la teoria multirregional del Wolpoff de l'evolució humana, i l'origen de la força dels Uruk-hai (més forts que orcs i humans).

Foto de Wikimedia Commons

Llegir l'article sencer

En Setmana Santa, una de romans (i d'egipcis, i grecs...)

Ara que més d'un dedica les hores lliures a contemplar en la pantalla del televisor melodramàtiques escenes de dubtosa fiabilitat històrica en les quals apareixen forts romans amb faldilla ensenyant les cames, atractives egípcies i en general, precristians ben plantats, aprofitarem per comentar quatre cosites sobre els coneixements dels quals disposaven a l'antiguitat sobre unes malalties que preocupen tant a la població moderna: la malària i el càncer.

Encara que en el primer món tenim la idea que la malaria és una malaltia relegada a les zones tropicals, hi ha constància que va assolar la regió mediterrània i en general, tot nucli de població de l'antiguitat, malgrat que el seu nom actual prové del terme usat per un metge italià del segle XV. Gràcies a la genètica molecular, avui sabem que el mosquit que actua com vector de transmissió de la malària té un origen africà, i que en l'era post-glacial es va traslladar a les costes mediterrànies. Els papirs egipcis precristians i els relats d'Herodot parlen de febres intermitents que afectaven els habitants de les ribes del Nil, però les someres descripcions dels símptomes i l'absència de relació amb els mosquits fan dubtar de si es tractava de febres malàriques. Gràcies a la seqüenciació del DNA trobat en mòmies, avui tenim evidències que el Plasmodium falciparum infectava a cor què vols.

Però és el grec Hipòcrates qui va deixar per a la posteritat descripcions més detallades dels símptomes i complicacions de les febres estacionals, que permet als historiadors mèdics actuals assumir de forma gairebé irrefutable que estava parlant dels diferents tipus de malària.De fet no es descarta que fos la malària la malatia que es va dur Alexandre Magne per davant.

En l'època romana les millores en la sanitat pública van posar èmfasi en la higienització de les zones humides. Tots els grans metges de l'antiguitat ens parlen de les febres tercianes i quartanes, tan quotidianes per ells, que afectaven la gent del poble, personatges importants de la vida política, i fins i tot tenien implicacions militars. És de suposar que la malària va afectar altres regions d'Europa, doncs hi ha espècies de Plasmodium que sobreviuen en climes més freds.

No obstant això només els xinesos van relacionar clarament la febre amb la picada dels mosquits, doncs a la zona mediterrània se seguia la tradició mèdica d'atribuir-les a vapors malignes o fins i tot a l'acció dels déus.

Hipòcrates: no surt en la tele per Setmana Santa però és important

Respecte al càncer, també devem a les mòmies i als papirs egipcis les primeres evidències que els metges d'aquella època ja coneixien tumors com el de mama, matriu, tiroides, pell, estómac...Molts d'ells fatals, encara que s'aplicaven solucions quirúrgiques o tractaments amb plom, sofre o arsènic.

A la imaginació d'Hipòcrates a l'hora de descriure físicament els tumors devem els termes actuals relacionats amb el càncer. Ell va proposar que la malaltia es devia al desequilibri dels humors del cos, atès que va observar que diferents tipus de tumors s'associaven a secrecions malignes, però tampoc va poder proposar millors solucions que la cirurgia o la cauterització. Posteriorment Cels i Galè van aprofundir àmpliament en aquestes investigacions, i fins i tot intentaven tractaments basats en aliments i substàncies naturals; l'obsessió d'aquest últim per atribuir el càncer a l'acumulació de bilis negra i l'adopció d'aquesta teoria pels cristians i àrabs va retardar la millora en el coneixement fins a l'època de la Il·lustració.

Per qui vulgui saber més, recomano la lectura d'aquests articles en anglès sobre la malària y el càncer i recordo entrades anteriors d'aquest blog.

Llegir l'article sencer

De debó són les drogues antinaturals?

Vídeo per reflexionar:

Llegir l'article sencer

De l'importància de saber-se vendre

Aquest matí m'he aixecat aviat, m'he preparat un cafè de primera hora (les proporcions d'un tallat en el volum d'un amb llet) i he encès el meu ordinador per a posar-me al dia del que passa a la ciber-realitat. Després de llegir el meu correu, consultar el meu horòscop i la previsió meteorològica per a avui he entrat a les pàgines de les revistes d'informació biomèdica que acostumo a consultar. El Journal of Clinical Investigation és una de les meves favorites. En ella sempre trobo articles interessants, no massa densos, ideals per a llegir amb el cafè, i amb un toc clínic que, he de reconèixer, sempre busco en els articles que llegeixo.

En la publicació d'aquest mes trobo un article que em crida l'atenció. Diu així: “Un agent de contrast que reconeix plaquetes activades ens revela la patologia de la malària cerebral en ratolins, indetectable per ressonància magnètica convencional”. Bé, d'entrada no cal espantar-se, gairebé tots els articles científics tenen títols barrocs i complicats com aquest. Per a descobrir si pot ser interessant o no cal saber extreure’n la informació. El meu cervell, acostumat ja a aquest exercici, llegeix: “Un ....... malària cerebral ..... indetectable per ..... convencional”. Vaja, malària cerebra, no tenia ni idea que això existia. Sí, m'interessa. Reuneix tots els requisits que li demano a un article: té un costat clínic i m'explica coses que no sé. El llegiré.

L'article explica massa per damunt el què és la malària cerebral (es clar, va dirigit a un lector molt específic), així que busco a la xarxa informació sobre la malaltia. Després de consultar diverses pàgines, més o menys especialitzades, i alguna entrada antiga, crec fer-me amb una idea bastant exacta. La malària cerebral és la forma més temuda d'aquesta malaltia. Tot i que el 90% dels afectats acostuma recuperar-se sense seqüeles, si no es tracta a temps, o si afecta a nens menors de 10 anys, les conseqüències solen ser més greus. En essència, quan el Plasmodium, el paràsit causant de la malaltia, envaeix les cèl·lules sanguínies de la seva víctima, fa que aquestes s'adhereixin a les parets dels vasos sanguinis, evitant així que arribin a la melsa on serien destruïdes. Aquesta acumulació de cèl·lules en els vasos, principalment en els més fins, pot provocar que es bloquegin. Si això succeeïx en els vasos del cervell, la situació pot acabar en un coma. Malgrat que el pacient pot recuperar-se del coma, solen quedar seqüeles neurològiques com ceguesa, sordera, hemiplegia o ataxia. Vaja, no tenia ni idea! Encara que el tractament amb agents antiagregants plaquetaris és bastant efectiu, la malaltia avança molt ràpidament, si no es tracta en unes 24 hores pot arribar a ser mortal, així que això exigeix iniciar el tractament el més aviat possible.

Però tornem a l'article. En ell descriuen un nou avenç en l'ús de la ressonància magnètica en el diagnòstic de la malària cerebral basat en la detecció selectiva de les plaquetes activades com a resultat de la infecció amb el paràsit. Pel que sembla, fins al moment la ressonància magnètica només era útil en casos avançats de la malaltia, ja que només és capaç de detectar acumuls plaquetaris molt marcats. Ara, mitjançant l'ús d'anticossos que reconeixen un epitop que només s'exposa quan les plaquetes han estat activades per la unió d'un lligant al seu receptor de superfície, és possible diagnosticar la malaltia en estadis més primerencs.

L'avenç sembla interessant i molt útil, no obstant això, en la meva recerca internaútica no trobo cap referència a l'ús de la ressonància magnètica com a eina diagnòstica en la malària. Principalment, el diagnòstic es basa en la detecció del paràsit en una simple anàlisi de sang i, per a la forma cerebral de la malaltia, valoracions de paràmetres neurològics. Llavors, on està l'avantatge? Suposo que aquesta ressonància millorada permet confirmar la presència de malària en el cervell, però em dóna per pensar que, en els païssos en desenvolupament, on la incidència de la malaltia és major, probablement no puguin disposar d'aquest tipus d'eines diagnòstiques.

A l'última frase de l'article conclouen: “Aquests resultats demostren el potencial d'aquests agents” (els anticossos específics per a plaquetas activades) “per a permetre la valoració, d'una manera no invasiva, dels mecanismes moleculars en models de malalties amb finalitat diagnòstica, per a estudis mecanísticos i monitoratge de teràpies”. Aaaahhh, d’acord, ara ho entenc millor. No pretenen vendre'ns una nova eina diagnòstica per a la malària, només han utilitzat aquesta malaltia com a model. Potser aquest avenç pugui ser útil per a diagnosticar o simplement per a obtenir més coneixements d'alguna altre malaltia neurològica. I per això m'he currat jo una recerca exhaustiva per a arribar a entendre el que és la malària cerebral?

Bé, l'article no era tan bo com jo m'esperava i el cafè se m'ha quedat fred, però almenys he après algunes coses noves. I, al cap i a la fi, aquí està la gràcia, no? Com deia el nostre amic Petete: “A la cama no te irás, sin saber una cosa más”.

Llegir l'article sencer

Biotolk. Encreuaments. 6 de 10. Gàmetes alcohòlics

Al lliurament anterior, discutint sobre la compatibilitat gamètica entre orcs i humans, ens vem quedar amb l'afirmació sobre l'olfacte dels espermatozous.

Sí, els espermatozous ensumen; és a dir, reconeixen substàncies externes a través de múltiples receptors de membrana. I què ensumen? L'òvul. A què oloren els òvuls? Zum, zum, zum, zum. Doncs a òvul d'una mateixa espècie. Uiiiii.

Els òvuls són éssers duals, volen ser fecundats, però no per qualsevol. Per això llancen la seva crida química per a atreure a els seus fecundadors, però els llença paranys també químics perquè no tots puguin atansar-s'hi.

Molecularmente parlant, diríem que difonen la seva crida (molècula senyal) al medi (en aquest cas l'úter). L'òvul és el focus del senyal i aquest es va diluint a mesura que va allunyant-se d'ell.

És com posar un glaçó de gel fet amb granadina (perdoneu la meva vena coctelera) en un got d'aigua. Al voltant del glaçó hi ha un aura de color que es difumina cap a l'horitzó. Hem creat un gradient de granadina.

Doncs bé, posats a suposar, i forçant l'analogía, imaginem que als espermatozous els encanten les begudes amb granadina (Daisy, Sunrise, Shirley Temple, sabeu del que parlo, segur). Quan els espermatozous pro-granadina dulcecita entrin en el got d'aigua en un lloc a l'atzar, començaran a ensumar granadina. Però no l'ensumaran igual per tot el seu perímetre. Les parts dels espermatozous més properes al glaçó rebran més senyal que les més allunyades. Aquesta diferència generarà dins l'espermatozou una activació diferencial de determinades proteïnes: S'activaran més en un costat que en l'altre. Aquesta diferència es traduirà en senyals moleculars que activaran el flagel (la cua de l'espermatozou) de tal manera que l'espermatozou cocteler girarà. Si rep el senyal més intens des del front (perquè està encarat cap al glaço, "a favor de gradient"), tot rutlla i el flagel avança, perquè ja sap on cal arribar.

Però tornem als Uruk-hai. Perquè la fecundación tingui lloc l'òvul d'orca/humana ha d'emetre un senyal que els receptors dels espermatozous puguin reconèixer. Si l'òvul aboca granadina però als espermatozous els van més els glops durs o àcids, no hi ha res a fer.

Buf. Em vaig a prendre un glop. Ens veiem la setmana que ve, en la què parlarem sobre els cromosomes i les arts d'en Saruman.

Llegir l'article sencer

Curiositat, prozac i dubtes

(Aquesta informació s'afegeix a la publicada el dia anterior)

Recentment alguns mitjans de comunicació generalistes van tornar a demostrar que cal convertir la carrera de periodisme en un postgrau, a fi d'evitar que una colla d'indocumentats difonguin informacions errònies que alertin, espantin o confonguin innecessàriament els ignorants de bona voluntat, i deixin les informacions en mà d'especialistes amb criteri. Em refereixo a la notícia sobre un suposat estudi que demostrava que els antidepressius actuals no serveixen per res, car la seva eficàcia és similar a la d'un placebo. Les ganes de crear un titular que ajudi a vendre més diaris pot ser molt perillós.

Això té relació amb allò que vam comentar en una entrada anterior sobre la importància de l'efecte placebo a l'hora de desviar els resultats dels estudis clínics d'eficàcia dels fàrmacs.

En realitat, l'estudi original defensava que en els pacients de depressió molt greu sí s'apreciava una millora dels símptomes després del tractament amb els antidepressius, però que aquesta millora semblava ser deguda a un menor protagonisme de l'efecte placebo, més que a un major èxit de la pròpia medicació. M'ho repeteixi?



Aquest estudi és un metanàlisis (revisió de resultats de treballs prèviament publicats) d'estudis que valoraven l'eficàcia de 4 principis actius de fàrmacs antidepressius aprovats per la FDA, utilitzats en el tractament de la depressió major unipolar.
El motiu d'aquest estudi és que ja es coneixia que en els casos de depressions lleus, els antidepressius tenien una eficàcia discreta respecte als simples placebos, i se sospitava que, per tant, els antidepressius han de reservar-se per a casos severs, en els quals la influència d'un mer placebo no pugui fer miracles i la millora hagi d'atribuir-se sens dubte al fàrmac. L'estudi controvertit en qüestió recolza aquesta hipòtesi: hi ha més diferències entre l'efecte del fàrmac i l'efecte del placebo com més gran sigui la severitat de la depressió diagnosticada, encara que aquestes diferències d'eficàcia tampoc és que siguin per tirar coets.
En els casos de depressió severa, és la disminució de la resposta al placebo i no una major èxit del fàrmac el responsable de la millora.

Sens dubte aquesta conclusió és una patada en els ous a tothom que intenti vendre "píndoles de la felicitat", doncs apunta al fet que l'eficàcia dels fàrmacs antidepressius va indissolublement unida, i fins i tot supeditada, a la influència de l'efecte placebo, però és una conclusió molt diferent a la donada a entendre pels mitjans de comunicació, que potser han simplificat massa l'enrevessada conclusió de l'estudi.

No hi ha dubte però que l'efecte placebo pot estar darrere de l'èxit de molts fàrmacs consumits habitualment. Per exemple hi ha evidències que l'efecte placebo és responsable del 50% de les respostes a analgèsics. Poca broma! Com no hem de sospitar que l'efecte placebo està darrere de les teràpies alternatives?

Llegir l'article sencer