Biotolkien II. Desenvolupament. Pedohomes

Fa un parell de setmanes que venim parlant dels amfioxus i aquests ens tornaran a fer servei. Sobre aquests animalons i l’origen dels cordats hi ha una altra curiositat “embrionària”. Sembla ser que el primer cordat va sorgir de l’establiment com a adult de la forma larvària dels equinoderms (garotes, estrelles i cagarros de mar). I això què té a veure amb Tolkien?

Quan una forma juvenil adquireix capacitat reproductiva (perquè les seves gònades maduren “abans d’hora”) es parla d’una pedomorfosi (de paidos, nen en grec, d’on deriva la tristament famosa paraula pedòfil). Aquest sorprenent fet no és un cas aïllat en la història evolutiva del nostre planeta. A l’actualitat existeixen clars exemples d’aquest “mecanisme” evolutivu, com l’ajolote (ja comentat en aquest blog), un amfibi que ha vist perpetuada la seva forma juvenil i que mai acaba de “metamorfitzar-se” (tampoc li cal per a tenir descendència). Els humans del món real som un exemple de pedomorfosi de l’avantpassat que compartiem amb els ximpanzés i bonobos.


En el món d’en Tolkien els humans van patir un altre procés de pedomorfosi que va afectar sobretot a la seva mida. Segurament així van sorgir els hòbbits, petites personetes semblant a nens, curiosos, juganers, despreocupats, entremeliats, més preocupats en la diversió que en el sexe... però amb capacitat de reproduir-se (excepte si el teu cognom és Bolsón, ells sabran).

El contrari de la pedomorfosi, és la peramorfosi. I d’ella en parlarem la setmana vinent.