Mirar a ADSADN Mirar a Google

2/3/09

Ignasi Terraza i Susana Sheiman, experiències sintèsiques

El divendres passat (20 de febrer) vam assistir a un concert de l'Ignasi Terraza Trio acompanyat de Susana Sheiman en el Barradas de L'Hospitalet. Una delícia. Si teniu oportunitat d'anar-los a veure no us ho perdeu. A l'Ignasi Terraza ja el coneixíem de fa 10 anys, i continua agradant-me els seu discJazz a les fosques, però Susana Sheiman va ser tota una sorpresa. Agradabilíssima sorpresa. En el seu concert homenatge a Ella Fitzgerald, la Susana va desgranar davant de les nostres oïdes tots els seus registres. I no són pocs. Des de la seva veu de vellut de les balades, a la força àcida dels seus excel·lents scat, passant per la dolçor de les cançons més íntimes, la lluentor de les seves notes altes i la negror de les seves notes greus... Un moment, un moment. M'estic posant sinestèsic.

Veu de vellut? Força àcida dels scat? Poden les cançons ser dolces? Alguna nota brilla o té color? En el meu cas, aquestes metàfores són figures retòriques, però per als sinestèsics poden ser experiències totalment reals.

Les persones sinestèsiques tenen determinats sentits "creuats", quan veuen certes lletres o números les veuen de diferents colors, quan senten notes també "veuen" diferents tonalitats; quan senten certs fonemes, la boca se'ls omple de diferents sabors... Tot un món, molt ben explicat en aquesta entrada de la Wikipedia (amb versió castellana).

Fa uns anys vaig llegir aquest article de Gian Beeli, Michaela Esslen i Lutz Jäncke sobre un músic sinestèsic que tenia creauts els sentits de l'oïda i el gust. En aquest nou cas de sinestèsia, diferents intervals de notes s'associaven a diferents sabors.

Simplificant: l'interval és la "distància" que separa dues notes que sonen simultàniament. Si tenim present l'escala del Do, la típica: Do, re, mi, fa, sol, la, si... i toquem a la vegada la nota do i la mi, estem davant un interval de tercera (hi ha tres notes entre el do i el mi, incloent-les a elles); si les notes reproduïdes simultàniament són do i sol, serà un interval de cinquena. Aquests intervals es poden classificar, segons si són agradables a la oïda, en consonants (sonen bé), o disonants (no sonen bé). dins d'aquestes classificacions hi ha matissos, però per al que ens interessa, deixe-m'ho així.

El músic protagonista de l'estudi utilitzava la seva "habilitat" per diferenciar els difernts tipus d'intervals. I el més curiòs és que els intervals que millor "sonen", els consonants, li sabien dolços, mentres que els disonants eren amargants... i no en un sentit poètic.