Esquizofrènia i sexisme neuronal

L'esquizofrènia és un conjunt de malalties mal compreses per la població general, i està envoltada de pors i falsos mites. Per exemple, persisteix la creença que els esquizofrènics són violents i perillosos, que no poden treballar ni dur una vida productiva. Fa poc va sortir un "expert" en televisió (parlant d'un cas d'assassinat per part d'un esquizofrènic) aconsellant l'internament de per vida d'aquest tipus de malalts en centres especialitzats (els desapareguts psiquiàtrics). Els esquizofrènics que ho veiessin devien prendre-s'ho molt malament.

En realitat els esquizofrènics pateixen més violència que no pas creen i, mantenint una medicació adequada sota vigilància mèdica, poden fer vida gairebé normal. També és cert que pateixen cert deteriorament cognitiu en quant a atenció, memòria, fluència verbal etc, que depèn de la gravetat de la malaltia, i que també s'intenta millorar amb la medicació.

Una dada que poca gent sap és que la gravetat i progressió de l'esquizofrènia depèn del sexe del pacient. Les dones, en general, comencen a manifestar símptomes més tard, la sintomatologia és més lleu, pateixen menys i més curts episodis psicòtics i responen millor a la medicació que els homes. Per què?

Els estrògens deuen estar darrere d'això, i també de les conegudes diferències quant a aptituds neurocognitives entre sexes. Els homes solen destacar en proves que valoren la visió espaial. Les dones són excel·lents en proves d'atenció, memòria verbal i precisió motora. L'explicació d'aquestes diferències sembla ser l'efecte permanent de les hormones sexuals estereoidees en l'organització i determinació de l'estructura del cervell durant l'etapa prenatal, així com l'efecte d'aquestes mateixes hormones circulants durant la vida postnatal. De fet, l'excel·lència de les dones en proves sobre habilitats "femenines" depèn del cicle menstrual a causa de l'impacte dels estrògens: a la fase estrogènica (ovulació) els resultats són millors en aquest tipus de proves. Els transexuals augmenten el seu èxit en les proves "masculines" o "femenines" en funció de si se'ls administra testosterona o estrògens.

La tendència en els estudis d'endocrinologia del comportament és la de sotmetre els homes a tests específics "masculins" en els quals abundin proves en les quals ells destaquen, i a sotmetre les dones a tests "femenins", on es puntuïn proves en les quals elles són més aptes en termes generals que el promig masculí.

(Flickr)

En un estudi recent de la revista Neuropsychopharmacology, es va intentar investigar les diferències segons el sexe del pacient en la resposta cognitiva a la medicació en pacients amb un primer episodi d'esquizofrènia.

Mitjançant la realització de tests específics per a cada sexe, van demostrar que les dones amb esquizofrènia sotmeses a tractament mostraven una millora en els resultats cognitius mesurats per tests específics per a dones, mentre que els homes sota tractament antipsicòtic no mostraven millora en la realització dels tests "femenins" i només milloraven als homes sans en els tests "masculins" quan s'excloïen les proves motoras (afectades pel tractament).

Aquest estudi dóna suport a la teoria del paper dels estrògens en la modulació del curs clínic de l'esquizofrènia, i recolza l'ús de teràpia estrogènica exògena de forma complementària al tractament antipsicòtic.

Sembla ser que els medicaments antipsicòtics afecten el metabolisme dels estrògens, ajudant a normalitzar la capacitat neuroprotectora i neurotransmisora típica dels estrògens. L'explicació proposada és que durant l'episodi psicòtic agut, es redueix aquesta regulació neurofisiològica per part dels estrògens. El tractament condueix a una recuperació dels patrons típics d'habilitats cognitives en funció del sexe, potser perquè es normalitza la capacitat que tenen els estrògens per a activar els sistemes neuronals.

Sens dubte hi ha altres factors implicats en aquestes diferències entre els sexes en relació al tractament amb antipsicòtics, però aquest estudi demostra la importància de tenir en compte les diferències sexuals a l'hora de planificar tractaments que intentin pal·liar dèficits cognitius.

Llegir l'article sencer

Deserts oceànics

La paraula desert acostuma a provocar en el nostre cervell una imatge típica: una vasta superfície de sorra amb gairebé cap vegetació, una calor insuportable i (en els casos més imaginatius, la caravana de beduins i l'oasi al fons).

Per contra, associem els mars amb àrees que bullen amb les més variades formes de vida, una mena de Finding Nemo de milions de kilómetres quadrats... Però vet aquí que existeixen deserts d'aigua, regions dels oceans amb una pobresa de nutrients que determina la pràctica absència de vida al seu interior. La mala notícia és, a més, que dins de l'actual panorama d'escalfament global, aquestes àrees estan creixent...

Sí, fills meus, "We were few and the grandmother had a baby" que dirien els escriptors de "Speaking in Silver": Si no en teniem prou amb l'avenç de la desertització als continents, ara hem d'afegir les dades que apunten a una expansió d'aquests "deserts biològics dels oceans", tal i com recull Richard A. Kerr en el seu article a ScienceNow.

A tots els governs del món... em temo que "FRACASSAREU" De Flickr

El pitjor de la qüestió (sí, a sobre...) és que, com ens està passant amb tots els fenòmens relacionats amb les marranades que li estem fent al planeta "el creixement d'aquestes zones s'està produint més ràpid del que els nostres models havien predit". O sigui, encertem el què, però el quan és encara més a prop (perquè després vingui algú a dir que "su amigo le ha dicho que el cambio climático es un cuento"...).

Les mesures sobre el tamany i ritme de creixement d'aquests deserts d'aigua han estat recollides per uns sensors especials de la nau Seastar (aquests americans i la seva grandiloquència per anomenar un satel·lit amb una càmera...) que detecten la presència d'activitat clorofíl·lica. La presència de clorofil·la és un signe d'activitat fotosintètica dins dels oceans, la clau per al desenvoluament d'una cadena alimentària i per tant, la pedra angular de l'existència de vida en qualsevol ecosistema oceànic: sense organismes fotosintètics no hi ha peixos, ni ocells que se'ls mengin, ni res de res (el que us deia: deserts biològics dels oceans...).

De les mesures obtingudes s'extreu que (atenció) l'augment de la superfície d'aquests deserts ha estat d'un 15% en els 10 anys que la Seastar ha pres les seves mesures. Això equival a 6,6 milions de kilòmetres quadrats (o, el que és el mateix, aproximadament 132.000 milions de cops casa meva).

Només queda un petit dubte en algunes ments: aquest augment de la desertització té orígen humà, o es fruit d'una dinàmica pròpia dels oceans (i per tant potencialmente reversible)?. El temps (i futurs estudis) ens ho diran...

Llegir l'article sencer

Transcrivint marcadors: Una nova eina per als biòlegs moleculars

L'astronomia és una ciència fascinant. Ens enfronta a la bellesa d'allò infinitament gran, de la vastedad de l'univers. Malgrat el molt que ens queda per saber, podem estar orgullosos del que hem descobert. La biologia molecular també és una ciència fascinant que ens enfronta a la bellesa d'allò l'infinitament complex i que intenta preguntar-se perquè estem vius i com som el que som. Tant en una com en l'altra els descobriments més importants han estat sempre precedits pel desenvolupament d'una tècnica o instrument que els han fet possibles (com veurem en una futura sèrie divulgativa, under construction): El telescopi, la PCR o el brainbow, per posar tres exemples.

La setmana passada va aparèixer a PNAS una idea que pot facilitar l'estudi del que passa dintre d'una cèl·lula en resposta a estímuls externs. Com ja hem comentat, les cèl·lules es relacionen amb el medi principalment mitjançant proteïnes receptores. Aquestes reconeixen un estímul extern concret (normalment una molècula) i inicia el que es coneix com una ruta de senyalització: els receptors influeixen sobre altres proteïnes, que interactúan amb unes altres, que activen/inhibeixen a les següents, fins a arribar a la resposta cel·lular.

Com podeu veure, més que rutes, són xarxes de resposta en les quals un receptor influeix sobre diferents proteïnes mediadores i una mateixa proteïna mediadora pot ser activada per diferents receptors. Un merder. Perquè a més, un mateix tractament (llegeixi's estímul extern) pot activar diferents receptors i (us ho imagineu?) un mateix receptor pot reconèixer distints estímuls. Com saber quins receptors i en quina mesura són activats per un determinat tractament si l'únic que podem mesurar és el grau d'activació d'una proteïna intermèdia, o la resposta cel·lular? Això és el que pretenen solucionar Barnea, G. i col·laboradors a l'article de PNAS.

Aquests autors, mitjançant tècniques d'enginyeria genètica, han assolit combinar proteïnes reclutadas per cadascun dels receptors amb factors de transcripció específics per a un gen marcador. Els factors de transcripción són proteïnes que controlen quan i quant s'expressa una altra proteïna, en aquest cas un marcador. Un marcador és també una proteïna fàcilment observable i/o medible, i que no és pròpia de la cèl·lula en la qual es realitza l'estudi. Un exemple de marcador ho trobem en la proteïna fluorescente GFP, de la qual ja hem parlat en aquest blog.

Amb tot això els autors desenvolupen una nova eina per a l'estudi de les respostes cel·lulars a estímuls externs. Una nova eina per als biòlegs moleculares.

Llegir l'article sencer

Una vacuna efectiva contra el càncer de colon en ratolins

El sistema inmunitari humà està format per tants tipus diferents de cèl·lules, amb funcions tan dispars, que aprendre-se-les és més difícil que entendre quines competències corresponen als nombrosos cossos de seguretat que pul·lulen per Catalunya: són l'autoritat, però vagi vostè a saber què li pertoca a cadascun. Anem a intentar explicar a grosso modo part d'aquest entramat.

Les protagonistes d'aquest post són les cèl·lules dendrítiques: macròfags especialitzats en patrullar pell, mucoses, melsa i pulmons, principalment, on fagocitan bacteris, virus i qualsevol element estrany que vegin per allà. Llavors trenquen al sospitós en petits "trossos" (antígens). Després es mobilitzen i migren a la melsa o als ganglis linfàtics, per xivar-se a altres cèl·lules del sistema immune que campen per allà: els limfòcits T verges. Aquests antígens representatius del microorganisme dolentot s'uneixen a unes proteïnes codificades per una família de gens (el complex principal d'histocompatibilitat, de tipus II en aquest cas), i són duts a la membrana de la cèl·lula dendrítica per a "presentar-los" als limfòcits T, del pal "eh, m'he trobat a aquest tipus amb pinta de no pretendre res de bó".

Els limfòcits T que són capaços de reconèixer les molècules d'histocompatibilitat de tipus II unides a l'antígen també es diuen limfòcits CD4. Un limfòcit d'aquest tipus al que ja li han presentat un antígen es posa en marxa i secreta citoquines, especialment interleucina 2 (IL-2), que promouen la replicació i diferenciació del limfòcit en dues poblacions, una de limfòcits CD4 ajudants i una altra de limfòcits de memòria, que s'han quedat "amb la cara de l'antígen" i trigaran menys a actuar si tornen a presentar-se'l. Els ajudants a la vegada s'encarregaran de reclutar més tipus de macròfags (fagociten i també són cèl·lules presentadores d'antígen), limfòcits B (quan un macròfag els presenta un antígen, produeixen anticossos específics que s'uneixen a l'antígen i serveixen per a reclutar més macròfags) i limfòcits CD8 (també recluten més cèl·lules i eliminen directament cèl·lules dolentones, incloent cèl·lules tumorals) per a destruir tota cosa que presenti l'antígen concret que va donar lloc a la mobilització. Vaja, que en un moment les cèl·lules dendrítiques poden organitzar un pifosti.

La IL-2 a més promou que algunes de les cèl·lules del sistema immune implicades produeixin interferó gamma, que a la vegada organitza una resposta anti-tumoral. Tot això fa que els investigadors s'hagin fixat en aquesta molècula per a utilitzar-la en la lluita contra certs tumors.

In memoriam.(Flickr)

Un grup d'investigadors xinesos va emprar adenovirus que codificaven ell gen de ratolí de la IL-2 per a infectar cèl·lules dendrítiques de ratolí i així promoure la seva replicació i diferenciació. Després aquestes cèl·lules van ser inoculades a ratolins als quals se'ls havia implantat un tumor de cèl·lules derivades d'adenocarcinoma de colon. El resultat va ser que els ratolins inoculats amb la vacuna de cèl·lules dendrítiques infectades amb aquests adenovirus produïen alts nivells d'IL-2, i de forma indirecta també interferó gamma. Això va permetre que es desencadenés una resposta anti-tumoral que va promoure la reducció dels tumors presents en els ratolins i fins i tot l'erradicació total del tumor en un 30-50% dels casos.

De funcionar aquest tipus de vacunes, seria una alternativa més desitjable que l'actual quimioteràpia o cirurgia radical i podria controlar fins i tot els casos de càncer de colon avançats. De fet ja hi ha assajos clínics en humans d'aquestes vacunes en preparació. No és l'únic tipus de càncer en el qual s'estan provant aquest tipus de vacunes immunogèniques: hi ha assajos de vacunes amb IL-2 per a casos de melanoma en humans. Freguem-nos les mans.

Llegir l'article sencer

El preu de la civilització

Set del matí. Em sona el despertador. M'aixeco, em dutxo ràpidament, esmorzo també amb presses i surto corrents cap a l'oficina. Abans d'arribar a la meva destinació, m’enxovo amb unes 200 o 300 persones més a un fastigós vagó del metro. Ja gairebé són les nou i cinc, merda, una altra vegada arribo tard. Nou i quart. M'assec davant de l'ordinador, obro el correu i em trobo amb la safata d'entrada plena. Treballo, treballo, treballo. Sis de la tarda. Surto de l'oficina i em trobo enmig del tràfic del carrer Balmes, soroll, soroll, soroll. Un home passa corrent al meu costat i em dóna una empenta sense voler. M’enxovo en un altre vagó del metro. En arribar al meu barri, descobreixo que està sembrat de generadors elèctrics que fan molt soroll i que desprenen una característica olor a socarrim. Tot per culpa d'un incendi en una subestació elèctrica que ha deixat a la meitat de la ciutat a les fosques. Set de la tarda. Arribo a casa. Per sort tinc electricitat, però…tinc ganes de cridar. I així de dilluns a divendres, setmana darrera setmana. Ho confesso, estic estressada.

Algú ha dit aglomeració? DeFlickr

Per aquest motiu, em va cridar molt l'atenció un article que vaig trobar ahir gairebé per casualitat. Es tracta d'un article publicat en BMC Public Health que parla de la relació que existeix entre l'aparició de trastorns psiquiàtrics i el nivell d'urbanització. Els autors de l'estudi, que es va realitzar sobre una població alemanya de més de 4000 persones, han tret conclusions que per als quals vivim en zones altament urbanitzades ens resultaran molt interessants. Van classificar les zones en cinc categories des de les molt urbanitzades fins a les molt rurals i van valorar la presència de diferents trastorns psiquiàtrics en grups de població que vivien en cadascuna d'aquestes zones. Entre les malalties psiquiàtriques que van estudiar inclogueren l'ansietat, els trastorns bipolars, el trastorn obsessiu-compulsiu, la fòbia social, la depressió, l'abús de substàncies estupefaents, els atacs de pànic, la hipocondría, entre d’altres. Van observar que existeix una tendència clara entre la freqüència d'aparició d'aquests trastorns i el nivell d'urbanització. Com més urbanitzada està una regió, més freqüents són els trastorns psiquiàtrics en la població.

Però, quina és la causa? Per què viure en grans ciutats ens trastoca? Existeixen algunes hipòtesis, la més acceptada afirma que els trastorns psiquiàtrics en zones molt urbanitzades vénen provocats pels estressants ambientals com la falta de cohesió social, habitatges petits, la sobreestimulació,…Està clar, no és el mateix travessar un camp de margarides per a tornar de la feina, que esquivar cotxes enmig del tràfic infernal de les sis de la tarda.

Encara que com bé apunten els autors, el nivell d’urbanització no és l'únic factor associat a les malalties psiquiàtriques, ser dona, pertànyer a una classe socioeconòmica baixa i romandre solter també incrementen les teves possibilitats de patir un trastorn psiquiàtric. Està clar, si vols que la teva salut mental no es ressenti has d’anar-te a viure al camp, casar-te inmediatament i no ser pobre. El fet de ser dona té pitjor remei.

Llegir l'article sencer

Gai a primera vista...

A tots ens agrada pensar que el nostre cervell té capacitats que van més enllà de les nostres activitats quotidianes com saber-se la llista dels Pokèmons o el nom dels concursants de tots els Gran Hermano fins a dia d'avui. El fet és que sí, que tenim capacitats que superen la nostra imaginació i que molt sovint romanen ocultes a la nostra "ment conscient". Malauradament, quan la gent escolta això pensa que ens referim a què podem veure el futur en somnis, o "percebre" quina serà la grossa de Nadal... Doncs no... Però qué us semblaria si us digués que la ment humana té la capacitat de fer judicis sobre altres persones en menys d'un segon que resulten encertats en un alt percentatge de casos?

En un recent experiment conduït a la Tufts University de Medford, Massachussetts per N. Ambady i N. Rule, i recollit a ScienceNow per Matt Kaplan, es va voler avaluar la capacitat per jutjar de forma ràpida l'orientació sexual de les persones recollides a una mostra de fotografies (voluntaris que es van prendre una foto i van declarar la seva orientació sexual).

Es va escollir grups de "jutges" a qui van mostrar les fotografies. Cada grup tenia una quantitat de temps diferent per veure la foto i decidir si la persona era homo o heterosexual. Els temps donats anaven de 33 mil·lèssimes de segon fins a 10 segons. Ara bé la part bona... Amb 33 mil·lèssimes de segon, la capacitat per encertar no va ser significativament bona; no obstant, el grup que tenia 1 dècima de segon (és a dir 100 mil·lèssimes) va aconseguir encertar gairebé en un 70% dels casos. I encara un detall més: a partir de 100 mil·lèssimes i fins al grup que tenia 10 segons, els resultats no van millorar significativament; és a dir: el judici és bastant correcte amb un període relativament curt, i no millora per molt que et donin més temps... cosa que sembla suggerir l'existència d'una habilitat inconscient d'anàlisi ràpida d'informació que escapa al nostre pensament verbalitzat.

I en Tom... què serà? Teniu 100 mil·lisegons! De Flickr

De fet, Ambady ja va conduir un estudi amb objectius similars l'any 1994. En aquella ocasió, als voluntaris se'ls presentaven (atenció) 2 segons de vídeo d'un professor donant classe. A continuació se'ls va demanar que escrivissin una avaluació sobre les competències del professor. Doncs bé, l'avaluació escrita pels voluntaris que havien disposat de 2 segons per jutjar el professor... coincidien significativament amb les avaluacions escrites pels propis alumnes sobre el seu professor a finals de curs!

En definitiva, tots sabem que el nostre cervell emet judicis a una velocitat sorprenent, especialment pel que fa a la nostra opinió d'algú que acabem de conèixer (hi ha qui diu que totes les relacions estan marcades pels 6 primers segons...).

La qüestió ara és... quins altres aspectes de la nostra vida estaran governats per aquest sistema de "justícia ràpida"? Ai, ai, ai...

Llegir l'article sencer

La reproducció dels dinosaures

Els dinosaures han fascinat des de sempre als més menuts de la casa, i també a alguns de no tan petits. A més, aquest interès va ser accentuat fa uns anys per la pel•lícula Parc Juràssic que, si bé es va permetre grans llicències creatives, tenia una banda sonora inoblidable i va desfermar la dinofília arreu (un triceràtops de roba molt tovet n’és testimoni a la meva habitació). I és que, qui es pot resistir a l’encant d’aquestes bèsties prehistòriques?

imatge de flickr

Tot i que no tots els dinosaures van ser els colossos que representa l’imaginari popular, és innegable que molts d’ells, com els tiranosaures o els diplodocus, van ser veritables gegants. El que potser no us heu preguntat mai és quina era la seva taxa de creixement o, dit d’una altra manera, quan temps trigaven a assolir la seva maduresa sexual i poder fer dinosaurets. Saber quan una espècie assoleix la seva maduresa sexual és molt senzill, sempre i quan no sigui una espècie extingida!

En organismes fòssils, en canvi, resulta molt complicat trobar indicadors fiables de maduresa sexual. Fa poc, però, es va trobar un d’aquests indicadors, l’os medul•lar, en un espècimen de tiranosaure. L’os medul•lar és un teixit ossi que es forma a les cavitats medul•lars de les aus just abans de l’ovulació i que serveix com a font de calci per fabricar els ous. Si no es produeix cap ou, aquest teixit es destrueix.

A part de en el tiranosaure, també s’ha trobat os medul•lar en un alosaure i un tenontosaure. Comptant-ne les línies de creixement, un grup d’investigadors han trobat que aquests dinosaures assolien la seva maduresa sexual als 18, 8 i 10 anys respectivament. Això vol dir que els dinosaures tenien una taxa de creixement molt més ràpida que els rèptils actuals, però tot i això, han estimat que la seva estratègia reproductiva és molt semblant a la d’aquests animals. A més a més, saber això també els ha portat a inferir que els dinosaures tenien una taxa de mortalitat adulta molt alta.

I és que sembla mentida quantes coses ens poden arribar a dir els fòssils!

Llegir l'article sencer

D'olis i demències: dels enllaços entre àtoms a l'alzheimer

Els mitjans de comunicació no deixen de donar la brasa amb què el consum de greixos saturats és dolent per la salut cardiovascular, que si ho fas et pot donar un ensurt cardíac i tota la resta, i que en canvi els greixos polinsaturats són boníssims i et deixen les artèries bén netes. Això no treu que els àcids grassos polinsaturats siguin altament calòrics, i per tant el seu consum hagi de ser moderat en una dieta equilibrada. Aquesta barreja d'informacions va provocar la ira de més d'un consumidor, que va creure erròniament que els metges primer maleïen l'oli d'oliva i després ho recomanaven, posant-ho d'exemple de la poca comfiança que es pot tenir en la ciència i en què no val la pena seguir les directrius dels metges, quan en realitat els dos conceptes no són contradictoris entre sí.

El cas és que la gent ja sap relacionar el consum excessiu dels "greixos dolents" amb les malalties coronàries, la hipercolesterolèmia i demés, però ha de tenir en compte una nova nèmesis: el consum abundant de cert tipus de greixos durant la vida adulta es relaciona clarament amb un risc augmentat de patir demència senil i malaltia d'Alzheimer en edats avançades.

És el que acaba de publicar un grup d'investigadors finlandesos després de realitzar el seguiment durant dues dècades de 2000 individus respecte la seva ingesta de greixos i sotmetre'ls a unes proves comunes de valoració a l'hora de superar certes proves cognitives comunes sobre memòria episódica, memòria semàntica, fluència verbal, velocitat psicomotora i altres. Van valorar en concret la ingesta de greixos saturats procedents de la llet i derivats, van ajustar els factors demogràfics i de problemes vasculars i van trobar que estava associada a major risc de MCI (mild cognitive impairment), que representa un estat transitori entre els efectes normals de l'edat i la demència o la malaltia d'Alzheimer. Les funcions que es van valorar, sobretot les semàntiques, en teoria no empitjoren amb l'edat; al contrari, haurien de millorar. Però van concloure que el consum d'àcids grassos polinsaturats durant l'edat adulta s'associa a una millor funció cognitiva global en etapes posteriors de la vida.
Aquest resultat no és sorprenent: des de finals dels anys 90 se sap que una dieta saludable i un bon estat nutricional es relaciona amb un bon nivell cognitiu en les persones ancianes i que el consum d'àcids grassos saturats i el famós "col·lesterol alt" augmenta el risc de patir demència i alzheimer. Aquest risc és més elevat en dones, suposadament per les diferències en el metabolisme dels lípids i que els homes moren abans per malaltia cardiovascular. Aquest estudi és el primer que investiga l'associació entre la dieta rica en greixos durant la vida adulta i el nivell cognitiu en edats més avançades, però està sustentat per estudis anteriors que van apuntar al mateix.

A nivell de simple recordatori, com podem saber quien eren els àcids grassos "bons" i "dolents"? I què significa exactament que un àcid gras sigui saturat o insaturat?

(Flickr)

Un àcid gras és una molècula, present en els greixos, formada per una llarga cadena de carboni, hidrògen i oxigen, amb un grup carboxil (-COOH) en un extrem. El nombre d'àtoms de carboni és variable; cada carboni s'uneix al següent per un enllaç senzill, i els enllaços que li queden per formar (Déu beneeixi la seva valència 4) els empra en unir-se a àtoms d'hidrògen (tenim H3C- en un extrem de la molècula i cadenes -CH2 -CH2-CH2-etc).
Quan són dos els enllaços compartits entre àtoms de carboni parlem d'enllaços dobles, que aporten propietats químiques particulars a la molècula.
A igual nombre de carbonis entre dues molècules i temperatura ambient, els àcids grassos que tinguin enllaços dobles (insaturats) són líquids i els que no els tinguin (saturats) són sòlids.
Com a regla mnemotècnica podem recordar que el nom funciona a la inversa que el nombre d'enllaços dobles presents: una molècula amb molts enllaços dobles podria dir-se "saturada", però no, està "insaturada" d'enllaços.

L'àcid oleic, àcid gras majoritari en composició de l'oli d'oliva, és un exemple de monoinsaturat: 18 àtoms de carboni i un doble enllaç entre els carbonis 9 i 10.
Els famosos olis Omega-6 (vegetals) i Omega-3 (peixos i mariscs) són polinsaturats i el seu nom indica que el primer doble enllaç el tenen als carbonis 6 i 3, respectivament.
Els àcids grassos saturats estan presents en greixos animals, la xocolata i alguns pocs olis vegetals (coco, per exemple).
(Els aliments que contenen àcids grassos solen contar amb més de mitja dotzena d'ells en la seva composició, però es valora si l'àcid gras majoritari en insaturat o saturat).
Flagel·leu-vos d'empenediment cada vegada que prepareu bexamel amb mantega i llet sencera.

Llegir l'article sencer

Demasiado corazón Anàlisi del tractament d'una notícia científica a tres diaris

Llegia ahir a la premsa d'abans d'ahir que s'ha fabricat un cor a Minessota a partir de cèl·lules mare i teixits cardíacs d'animals sense afegir referències ni als autors, ni a l'article, ni a la revista en la que s'havia publicat (acostuma a passar). Em vaig prendre la notícia amb cautela i vaig decidir buscar quanta raò hi havia en ella i quanta exageració. Menys mal que tenim el Quim per iluminar-nos

Abans de llegir l'article d'en Quim havia estat cercant la noticia original, publicada a Nature Medicine, i el tractament que de la notícia havien fet tres diaris de pagament: Público, El País y El Mundo.

Els tres tracten la notícia amb rigor i, tant en la de Público i El Mundo, podeu veure el vídeo de com el "nou" cor comença a bategar. Cadascun d'ells aporta un enfoc diferent. Com a exercici de periodisme científic comparatiu ho trobo d'allò més interessant:

• Público, per Antonio González
• El País, per Gonzalo Casino
• El Mundo, per Pablo Jáuregui

Si és que ja ho deia Guillem Deldimoni

Llegir l'article sencer

El "Cor fantasma" i el futur dels trasplantaments

En el món desenvolupat, on la majoria de les malalties infeccioses, gran problema de la resta del planeta (encara que això sembla que ens la rebufi...), estan sota control, els nostres esforços investigadors es dirigeixen vers altres problemes que emergeixen en absència d'aquestes. Un dels focus més importants se situa en el camp dels trasplantaments d'òrgans (un dels hàbits més comuns dels “civilitzats” és intoxicar els propis òrgans amb alcohol, tabac i greix 100% pur amb sal per sobre i després posi’m sacarina, que m’he passat...).

Mentre que en el cas d’altres òrgans, com ara el fetge, les capacitats de regeneració del propi teixit donen l’esperança d’utilitzar cèl•lules sanes del propi òrgan del pacient per tal de regenerar les parts danyades, en el cas del cor, aquesta possibilitat queda pràcticament descartada: el cor té una pèssima capacitat autoregenerativa (al menys físicament parlant, perquè a qui no li han trencat el cor alguna vegada, i encara està per aquí pul•lulant? D’acord, acudit dolent...).

Però vet aquí que, entre totes les alternatives possibles emprades fins ara, amb millors o pitjors resultats, n’apareix a l’horitzó una de nova, que es publica avui a Nature Medicine, i que alguns han batejat com a “Cor fantasma”... En què consisteix?

Per començar, deixem clar que la cosa ara com ara s’ha fet amb rates i ha donat resultats esperançadors, però no operatius. Ja sabeu el què això significa? No? Jo us ho explico: que igual no s’aconsegueixen resultats millors que aquests en les pròpies rates, que igual no s’aconsegueixen resultats semblants en humans, que igual vés a saber què pot arribar a passar en el llarguíssim camí que separa una experiència in vitro d’una in vivo. Dit això, un cop posats els peus a terra, vegem que han fet Doris Taylor i els seus col•laboradors de la Universitat de Minnesota.

Partint del cor d’una rata, n’han eliminat totes les cèl•lules mitjançant detergents (no penseu en l’ajax pino o el dixan, encara que la cosa té uns efectes similars...) i se n’ha deixat només l’estructura bàsica (o sigui, la bastida sobre la qual hi havia les cèl•lules) formada per fibres i altres substàncies no cel•lulars. Això és el que alguns han anomenat un "cor fantasma". Sobre aquesta bastida, o "cor fantasma" es van injectar cèl•lules que provenien del cor d’una rata acabada de néixer i que, tot i no ser cèl•lules mare, si que tenen la capacitat de diversificar-se en tots els tipus de cèl•lula que trobem en el cor de l’adult.

Aconseguirem fer bastides per al cor? De Flickr

Doncs bé, els resultat obtingut ha estat que, en l’estructura de la bastida de la rata adulta, les cèl•lules introduïdes van formar una estructura de teixit que, al cap d’un temps va començar a bategar i presentar el comportament d’un cor normal. No obstant, i com us dèiem abans, els resultats de moment són només esperançadors, ja que si bé el teixit bategava, el batec era mínim respecte el que requeriria un cor funcional normal (en aquest sentit es parla de la necessitat de més temps i/o d’introducció de més quantitat de cèl•lules).

En el cas que aquesta tècnica es perfeccionés en el seu model per a rates, es podria començar a plantejar la possibilitat de seguir el mateix camí en humans, introduint cèl·lules mare en un cor fantasma adequat per a humans. Els primers candidats per fer de bastida cardíaca humana ja es comencen a apuntar: cors obtinguts de cadàvers humans, bastides artificials, o fins i tot, la bastida del cor de l’animal amb el sistema circulatori més semblant al dels humans (i no és cap acudit): EL PORC.

Llegir l'article sencer

L'ou o la gallina

L’or és un dels productes més cars del mercat. Però hom diu que existeix un altre producte també daurat que, si per obtenir-lo haguéssim de pagar als treballadors que el fabriquen per hores, seria el més car del món. Que de què parlo? Doncs de la mel. Sabíeu que per fer un quilo de mel les abelles han de recórrer una distància de 6000 quilòmetres i parar a agafar pol•len de sis milions de flors? Tota aquesta feinada beneficia, en primer lloc, a l’abella. I és que si no, no es prendria la molèstia! Però aquests petits insectes tan feinejadors no són els únics que hi guanyen: per un costat els humans (i els óssos, com el Winnie de Poh) les parasitem i espoliem robant-los sense cap mena de vergonya el fruit del seu ardu treball. I per altres costat se n’aprofiten les plantes. I és que per una planta també és un esforç formar i mantenir unes estructures tan vistoses com les flors! L’energia que hi dediquen, però, val la pena, ja que quan les abelles s’hi aturen en el seu recorregut s’emporten grans de pol•len que serviran per fecundar altres flors de la mateixa espècie, i així la planta es podrà reproduir.

Imatge de flickr

De fet, les plantes tenen diversos mecanismes per reproduir-se, i aquests canvien molt si la planta fa o no fa flors (és a dir, si és angiospera o gimnospera). En el cas de les plantes que fan flors un d’aquests mecanismes és la zoofília. I no, no em refereixo al que esteu pensant, sinó precisament al que he explicat amb l’exemple de les abelles: un animal, que pot o no ser un insecte, va de flor en flor i així pol•linitza les flors masculines amb el pol•len que ha recollit de flors femenines. L’altre sistema més comunament utilitzat és la dispersió aprofitant la força del vent, que arrossega els grans de pol•len d’una flor a una altra.

Ara, un grup de científics s’ha preguntat quin d’aquests dos sistemes és més antic. O dit d’una altra manera, què van fer primer les plantes amb flors, utilitzar animals o utilitzar el vent? Els seus resultats semblen indicar que la pol•linització zoofílica, concretament a través dels insectes, va ser el primer sistema que es va utilitzar, i que la dispersió aprofitant el vent va ser posterior. Fins i tot asseguren que algunes plantes que avui en dia es pol•linitzen mitjançant el vent van començar a fer-ho a través d’insectes. A més a més, afirmen que les primeres angiospermes, a més de zoofíliques, eren generalistes(és a dir, que qualsevol insecte que passés per allà ja els anava bé), i que les plantes amb flors especialitzades en un sol tipus d’insecte van aparèixer posteriorment.

Així que ja ho saps, la propera vegada que prenguis mel i mató recorda donar les gràcies a les abelles... i a les plantes!

Llegir l'article sencer

Educació de l'atzar, educació a l'atzar

En ciència no només és important descobrir un concepte o desenvolupar una llei antològica, també és important saber-la explicar, difondre-la i assolir incorporar-la a la "cultura general". En la dècada dels anys 90 es va desenvolupar una eina per a avaluar els coneixements en física d'un grup representatiu d'alumnes, el Force Concept Inventory. Gràcies al seu ús, els autors d'aquest article van constatar com la majoria dels estudiants sotmesos a l'estudi havien entès malament les lleis de Newton sobre el movimento. Ésto va fer que es replantegés el camí academicista que s'havia seguit fins a llavors. Va provocar un canvi.

Aquest mes ha aparegut en PLoS un article similar en el qual es desenvolupa el programari Ed's Tool, dissenyat per avaluar la comprensió de l'atzar en els processos biològics.
Els autors d'Ed's Tool argumenten que aquest serveix per posar de manifest que la immensa majoria d'estudiants (incloent els universitaris que cursen estudis biològics) tenen problemes amb l'atzar (i no es refereixen al mus). No el comprenen o, el que és pitjor, no reconeixen el seu paper en els processos biològics. L'atzar juga (sic) algun paper?

Segons els autors, l'atzar és el component principal de processos genètics com la pèrdua d'al·lels poc freqüents, el que es coneix com deriva genètica. Els al·lels són les variants que pot presentar un gen. Si una variant és poc freqüent en una població, per atzar pot que no passi a cap dels fills d'aquesta població. L'atzar haurà fet desaparèixer l'al·lel.

També és important en processos de difusió. La difusió es pot donar en un mig líquid (com quan llencem una gota de colorant en un got d'aigua) o a través de la membrana (com la de la cèl·lula). Aquests processos són azarosos a nivell molecular. Les molècules d'un líquid es mou a l'atzar i cadascuna amb una velocitat diferent. A nivell molecular és qüestió de "sort" que una molècula passi per una membrana. La difusió intervé, entre uns altres, en el desenvolupament embrionari, el desenvolupament cel·lular, la fecundación, els impulsos nerviosos, etc...

Els autors, alarmats davant aquest desconeixement generalitzat del paper de l'atzar, reclamen la inclusió d'aquest en els temaris de biologia, així com eluso d'experiments i experiències (tant de laboratori com d'ordinador) per a millorar la seva comprensió. És una bona idea, per a quan s'assoleixi millorar la situació de l'educació en aquest país. Que sembla deixada a les mans de l'atzar.

Llegir l'article sencer

Ribefood: segur que menges bé?

Amb freqüència els omnívors graciosets acusem als qui segueixen pautes diferents d'alimentació de posar en risc la seva salut perquè per la seva particular dieta poden tenir mancances de minerales, vitamines, etc. Passa, per exemple, amb els vegetarians, que han de donar constants explicacions de com s'ho monten per no patir deficiència de ferro o vitamina B12.

Però vosaltres, omnívors que us creieu fidels seguidors de la dieta mediterrània, ... Esteu segurs que consumiu suficient quantitat d'àcids grasos Omega-3? Posaríeu la mà al foc pels vostres nivells de vitamines del grup B? Realment penseu que consumiu suficient zinc i magnesi i que no us esteu passant amb el sodi? Que no teniu problemes amb la fibra? I que no esteu acumulant perillosament tòxics provinents dels aliments?

Si us interessa saber-ho per a estar tranquils o millorar la vostra alimentació, està disponible una nova aplicació en Internet, oberta al públic general en 3 idiomes, que ajudarà a corretgir mals hàbits alimentaris: Ribefood.

Aquesta aplicació es va presentar el passat mes de desembre i ha estat desenvolupada per un grup de científics de la Universitat de Barcelona i la Universitat Rovira i Virgili. Ribefood és una aplicació que ofereix un senzill qüestionari en el qual l'usuari ha de marcar el seu consum setmanal de diferents productes, des de greixos a carns passant per mariscs, fruites i verdures o brioixeria industrial. Tenint en compte l'edat, el pes i el sexe de l'usuari, ofereix de forma molt gràfica els grams i kilocalories totals consumits dels productes en qüestió. A més, compara la ingesta setmanal de l'usuari amb la ingesta recomanada de cada aliment i alerta dels productes dels quals s'ha abusat o s'han consumit en quantitat insuficient.

Però el més original de Ribefood és que ofereix dades (en g/kg) de la ingesta aproximada setmanal de contaminants freqüents que es troben en els aliments, i dóna informació sobre la importància biològica que aquests contaminants poden tenir: arsènic, dioxines, hidrocarburs cancerígens...De manera que també obtenim informació de si la nostra alimentació ens està perjudicant més enllà de l'excés de calories.
La pàgina també ofereix unes taules dels aliments amb els nivells més alts de macronutrients i micronutrients per si hem de solucionar alguna deficiència, i els nivells més baixos de contaminants, a títol informatiu.

verdures assassines (Flickr)

Els resultats obtinguts es poden imprimir.
L'única pega és que no estan representats tots els aliments, i per tant el càlcul del consum setmanal resulta simplement aproximat. Tot i així, constitueix una eina fantàstica per a concienciar-nos de la importància d'una bona alimentació i conèixer els nostres punts febles.

Llegir l'article sencer

I les rates, com es comuniquen?

Les rates són animals que sempre han acompanyat a l'home. La seva proliferació està molt associada als assentaments humans. Per molt que ens pesi, on hi ha éssers humans, hi ha rates. I no busqueu el doble sentit a la meva última afirmació. Però les rates no es relacionen amb l'home únicament per viure de les seves despulles, també han guanyat un pes molt important en el desenvolupament de les ciències biològiques atès que són els animals d'experimentació per excel•lència. Sabem de la fisiologia de la rata gairebé tant com de la del ser humà (o potser més?). Però hi ha un aspecte sobre la rata del que es parla menys, però que als científics també els ha interessat molt: les seves formes de comunicació.

Wikipedia

La comunicació no és terrè exclusiu dels éssers humans. Tots els éssers vius es comuniquen, fins i tot els més senzills, encara que ho facin a través de mers senyals bioquímiques. I les rates, per descomptat, no podien ser menys. Aquests animals es comuniquen a través de vocalitzacions ultrasòniques (diem que un so és ultrasònic quan la seva freqüència està per sobre del llindar d'audició humà que es troba entre els 20 i els 20.000 Hz). Per tant, els éssers humans no podem escoltar els sons que emeten. Sembla ser que emeten dos tipus diferents de vocalitzacions, unes de baixa freqüència (per a elles, per a nosaltres segueixen sent de freqüència ultrasònica) d'uns 22.000 Hz i altres d'alta freqüència d'uns 50.000 Hz. Aquests dos tipus de vocalització compleixen funcions distintes, mentre que les de baixa freqüència (22.000 Hz) s'associen a situacions estresants per a l'animal (presència de depredadors, falta d'aliment, agressió,…), les d'elevada freqüència estan relacionades amb situacions agradables.

En l'article que s'ha publicat en PLoS ONE el passat mes de desembre han estudiat com afecten aquestes vocalitzacions al comportament dels animals. Els autors conclouen que les vocalitzacions «alegres» són indispensables per al comportament social de les rates i tenen la capacitat d'estimular un comportament d'aproximació entre individus. Val a dir que aquests estudis es van realitzar sempre amb rates mascle per a descartar que les vocalitzacions s'utilitzessin com reclam sexual. A més, un aspecte interessant que han observat és que quan dues rates que havien compartit gàbia durant un temps eren separades, emetien aquestes vocalitzacions en un intent de seguir comunicant-se amb el seu company.


Resulta interessant saber que la comunicació és també molt important entre les rates i, de nou, no busqueu el doble sentit…

Llegir l'article sencer

La vida és normal (si exceptuem rodalies Renfe...)

De tant en tant et cau a les mans un exemple d'aquestes pseudoestadístiques que diuen coses com "les dones són més sensibles als corrents d'aire", "els homes tenen menys capacitat verbal".
Perdoneu-me que els dos exemples siguin afirmacions favorables a les dones, però ¿algú, en "la ola de corrección política que nos invade" ha escoltat en els darrers 10 anys una estadística on l'afirmació sigui positiva sobre el génere masculí? Ah, sí, potser una d'aquelles afirmacions que se suposa que senyalen una virtut però que tothom interpreta com un defecte "els homes tenen més força bruta". Ves, quina virtut, al segle XXI!
Doncs bé, com que estic una mica cansat d'aquestes estadístiques que, tot i que a vegades provenen d'estudis seriosos, es converteixen en "tropelia científica" en mans dels medis generalistes, obsessionats en fabricar titulars cridaners, avui us parlaré d'una gran amiga de qualsevol científic mitjanament seriós: la distribució normal.

No és un barret! De Flickr

Agafeu qualsevol característica bàsica. Per exemple, l'alçada. Ara penseu en la persona més baixeta que conegueu (ai, sí, la tieta Antònia, que era un tap de bassa, devia fer 1,20...). Després penseu en la més alta (ostres, sí, el cosinet, en Pau, que juga a la NBA i fa com 2,23 o així...). Doncs bé, si ara coloqueu tota la resta de gent que coneixeu en una gràfica, acabareu tenint una imatge similar a una campana, o fins i tot aproximada a la famosa "serp que s'ha menjat un elefant" del genial Saint-Exupéry (Em permeteu que us recomani "El Petit Príncep"?). O sigui, dit d'una altra manera, obtindreu un gràfic que representarà la campana de Gauss, que coneixem també com a "distribució normal". Heu vist quin nom? Normal! Doncs ara vull que us quedeu amb què vol dir normal: normal vol dir exactament repartit com en aquesta campana: els extrems estan formats per les variants menys freqüents, tant per excés com per defecte respecte a la qualitat que estiguis mesurant. A mida que t'acostes al centre de la figura, la quantitat d'individus augmenta, fins que arribes als individus més abundants, que acostumen a ser just els que tenen la mitja!

Doncs bé, si ara penseu en aquests estudis sobre qualitats més etéries com "les dones tenen un vocabulari més ric", heu de ser conscients que, tant dones com homes tenen, per a aquesta qualitat (i suposant que l'estudi es faci d'una forma seriosa) una distribució normal, i el que s'està comparant són les dues mitges. Si compareu directament les dues distribucions, superposant-les, el que trobareu és que, tot i que la mitja de les dones està per sobre de la dels homes, les dues distribucions estan, fonamentalment, sol·lapades, una sobre l'altra, de forma que els individus de cada gènere estan barrejats. És a dir que, podent plantejar les coses per destacar les similituds (tant homes com dones estem barrejats en els mateixos nivells per a qualsevol característica, encara que la mitja pugui ser diferent segons el sexe), es decideix plantejar la qüestió des del punt de vista "jo més, tu menys".

La major part de la població te valors similars per a totes les característiques

Us imagineu que algú digués a les notícies "les dones són més baixes que els homes". Oi que de seguida demanaríeu un matís a aquesta afirmació? "les dones són, per terme mig, més baixes que els homes". Aquesta senzilla correcció és sistemàticament oblidada per tots els mitjans de comunicació generalistes, que semblen facturar per paraula i necessiten titulars senzills i espectaculars per tal de mantenir ben pla el nostre encefalograma...

Llegir l'article sencer

L'infinit, l'atzar i els éssers superiors:Els límits del cervell

Em trobava la nit abans del 24 sopant amb uns amics, amb cerveses i vi, tenint una d'aquestes converses que l'edat, l'alcohol i, en el meu cas, la febre, solen servir entre el segon, les postres i el canvi de bar, parlant de l'existència (o no) d'un ser superior i de la capacitat (o no) humana (o no) per aprendre, quan es va arribar a una de les meves tantes obsesions: la incapacitat dels humans per comprendre conceptes abstractes com l'atzar, l'infinit o la no linealidad (el que casa amb el determinismo dels actes, la insuportable lleugeresa del ser...).

Com en totes les bones discussions no va haver-hi crits ni intents d'imposició, una bona partida de cartes en la qual vem ensenyar els naips intentant millorar la mà de tothom. I va sortir una nova idea (potser només per a nosaltres). El cervell no pot lliurar-se de la màxima que diu que Res en biologia té sentit si no és sota la llum de l'evolució. Sent així, a quin i en quin món s'ha adaptat el nostre cervell? A un món finit regit per la causalidad (que no casualitat). Un món en el qual hi ha un número natural d'elements i relacions de causa-efecte entre les coses que podrien afectar la nostra supervivència.

Gràcies a la plasticidad del cervell hem pogut aprendre a treballar amb el concepte d'infinit i, fins i tot, hem tractat d'apropar-nos a "les lleis de l'atzar", però això no vol dir que els comprenguem. Ens és impossible comprendre i interioritzar l'infinit (pensarem en un nombre mooolt gran, que estarà a igual distancia de l'infinit que la unitat) o en l'atzar (o en la física cuántica). Sabem que són aquí i tenim maneres d'acceptar-los i poder treballar amb ells, igual que podem "veure" en infraroigs, passant-los a llum visible. Però mai podrem comprendre'ls.

No serà aquesta incapacitat la què ens força a buscar explicacions "antropogèiques" (que cauen dins el món dels humans, i per tant de la seva comprensió) a fenòmens que no els tenen? No serà els límits del nostre cervell l'origen dels éssers superiors?

Llegir l'article sencer

L'art de la simulació

Tots simulem de tant en tant. Simulem que ens agrada el menjar de la nostra sogra. Simulem que ens agrada aquest suèter horrorós que ens acaben de regalar. Simulem que estem d'acord amb la decisió estúpida que acaba de prendre el nostre cap. Vaja, que ens agrada simular.

Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, simular és assumir la mera aparença d'alguna cosa, fingir una cosa que no és real. Els éssers humans som mestres en aquest camp. No obstant això, aquest terme adquireix un significat molt més especialitzat quan s'aplica en l'àmbit de les matemàtiques i l'estadística. Segons la definició de R.I. Shannon, «la simulació és el procés de dissenyar un model d'un sistema real i dur a terme experiències amb ell, amb la finalitat de comprendre el comportament del sistema o avaluar noves estratègies per al funcionament del sistema». Resumint, consisteix a utilitzar computadores amb una elevada capacitat de càlcul per a imitar de forma experimental com es comportaria un sistema complex per a comprendre millor el seu funcionament i, potser, predir com es comportaria sota determinades circumstàncies. Podríem simular el comportament d'una epidèmia, la resposta del sistema immunitari humà, el funcionament de sucursals bancàries i així un llarg etcètera. Les opcions són infinites i la seva utilitat indiscutible. O no.

Bé, no és que vulgui posar en dubte la utilitat de la simulació per a l'estudi de sistemes complexos, no obstant això, em resulta graciós veure perquè l'han utilitzat alguns investigadors. Us dic això per un estudi publicat ara fa més d'un any al Journal of Artificial Societies and Social Simulation al qual el seu autor utilitza aquestes tècniques per a estudiar els secrets d'aquest famós concurs «musical» amb el qual les televisions europees ens delecten cada any. Sí, sí, estic parlant d'Eurovisió. Segons aquest estudi, existeixen blocs geogràfics que es voten entre si. A més, aquests blocs no són estàtics sinó que evolucionen al llarg del temps, segurament, propiciats per qüestions polítiques o migratòries. Sembla ser que existeixen dos grans blocs, l'Imperi Víking format pels països escandinaus, els països bàltics i Irlanda, i el bloc denominat «Pacte de Varsòvia» que comprèn Rússia, Romania i l'antiga Iugoslàvia. I és més, aquells països situats en regions centrals tenen major probabilitat de ser futurs guanyadors del concurs.

Finlandia, que pertany al bloc anomenat Imperi Viking, va guanyar el concurs l'any 2006 (De Flickr)

Evidentment, aquest estudi és molt seriós i s'analitzen en detall les relacions entre països al llarg de la història d'Eurovisió. Una de les conclusions més interessants és que la formació d'aquests blocs ha tingut una enorme influència en el resultat del concurs en diverses ocasions. És a dir, que independentment de la qualitat de les cançons, aquest fenomen de col·lusió (pacte il·lícit en dany de tercer) a l'hora de votar és el que determina el resultat final del concurs.

El fet que Espanya quedi fora dels dos blocs principals (Andorra sembla ser el nostre únic aliat), ens situa en una posició gaire bona per a guanyar el certamen. Serà aquest el motiu que fa que cada any s'esforcin menys a buscar una bona cançó que ens representi?

Se m'acut una altra pregunta, era necessari un estudi tan seriós per a demostrar que les votacions estan més influenciades per la nacionalitat que representa una cançó que per la seva qualitat? En Espanya ja ho sabíem gràcies als encertats comentaris de José Luis Uribarri que sempre feia molt bones prediccions sobre les votacions de cada país. Els comentaris de Uribarri es basaven únicament en l'observació i en la seva experiència, o utilitzava estudis com aquest per a fer les seves prediccions? Quantes preguntes sense resposta… (llegeixi's amb ironia).

Llegir l'article sencer