Mirar a ADSADN Mirar a Google

13/9/07

No em miris que no t'ensumo

En els darrers dies ens estem malacostumant a rebre macabres notíces sobre l’olor a cadàver de nena que els gossos de la policia portuguesa detecten a les pertinències de determinada família britànica. Tot el món assumeix que els gossos ensumen millor que nosaltres, poden detectar menors concentracions de rastres olorosos i, segurament, més varietat dels mateixos. Pensant-ho millor, gairebé tots els mamífers tenen millor capacitat olfactiva que nosaltres. Aquest gairebé vé donat per la mala capacitat olfactiva característica de la majoria dels primats. Nosaltres, és clar, som primats de narius seques i depenents de la nostra vista. Tots els mamífers es comuniquen per sms d’olors i nosaltres ni tan sols tenim mòbil per a rebre’ls…

N t ksa o n l mia?De Flickr

Les olors són olorades pel nas. Fantàstica frase. Refem-la: en el nas es troben els receptors d’aquestes olors. Quan les molècules que seran ensumades arriben a les cèl•lules del nostre òrgan olfactiu, les activen, mitjançant la unió als seus receptors específics. Aquests receptors són proteïnes i es troben ancorats a les membranes de les nostres cèl•lules olfactives, les travessen: tenen un costat, fora, que uneix la molècula de l'olor, i un altre costat, dins, que modificarà altres proteïnes.

Les diferents molècules d’olor externes activaran diferents proteïnes internes, les quals, a través de cascades de senyalització (una proteïna A activa a B, que activa a C, que activa a D i E…), produiran el senyal esperat: un impuls elèctric que recorrerà les cèl•lules nervioses fins arribar al cervell on sabrem què hem enflairat. Una d’aquestes proteïnes interiors activades per les olors és la Guanilat ciclasa 2d. Millor anomenem-la guci2d. Més curt.

En un article recent, publicat a PloS ONE (revista científica de lliure accés recomenada des d’ara i aquí ) per investigadors del Fred Hutchinson Cancer Research Center y de la Southern University of California, encapçalats per Emily Liman (llegiu l'article), han estudiat l’evolució del gen guci2d. Per a fer-ho han comparat la seqüència d’aquest gen en unes quantes especies de mamífers, construïnt l’arbre familiar del gen de la guci2d. Tots els mamífers que ensumen bé tenen tot el gen i gairebé idèntic entre ells. Funcional. Tots els mamífers que no som tant bons en el món de les olors, els primats, tenim el gen mal escrit. Ens manca un troç. No fa res.

Coneixent quines espècies el presenten inactiu i a quines els hi falta aquest troç, es pot arribar a saber el temps transcorregut desde la seva pèrdua. Fa uns 40 milions d’anys el gen guci2d va perdre un fragment en cert moment del camí evolutiu dels primats, el que el va inactivar; el va convertir en un pseudogen: encara és codificat en el nostre ADN, però ja no funciona.


Nas humit: gen actiuNas sec: gen inactiu
De FlickrDe Flickr


Però no tots els primats tenen inutilitzat aquest gen. Adivineu a qui els hi funciona encara? La pregunta és difícil, però segurament sí sabreu com tenen el nas. Cert. Humit. Són els primats de narius humides (tècnicament Strepsirrhini), com els lèmurs. Fa uns 40 milions d’anys l’avi de tots els primats de narius “seques” (tècnicament Haplorrhini, jo mateix) va adquirir una mutació que ens inutilitzava el guci2d. Però no li tindrem rancúnia. Potser la falta de mòbil ens espavilà i va fer que l’evolució ens empentés cap a altres alternatives, per exemple, millorant la nostra vista. Potser gràcies a ell veiem els colors d’aquesta pantalla.

O potser estigui confonent causa i efecte.

Cap comentari: