El "Cor fantasma" i el futur dels trasplantaments

En el món desenvolupat, on la majoria de les malalties infeccioses, gran problema de la resta del planeta (encara que això sembla que ens la rebufi...), estan sota control, els nostres esforços investigadors es dirigeixen vers altres problemes que emergeixen en absència d'aquestes. Un dels focus més importants se situa en el camp dels trasplantaments d'òrgans (un dels hàbits més comuns dels “civilitzats” és intoxicar els propis òrgans amb alcohol, tabac i greix 100% pur amb sal per sobre i després posi’m sacarina, que m’he passat...).

Mentre que en el cas d’altres òrgans, com ara el fetge, les capacitats de regeneració del propi teixit donen l’esperança d’utilitzar cèl•lules sanes del propi òrgan del pacient per tal de regenerar les parts danyades, en el cas del cor, aquesta possibilitat queda pràcticament descartada: el cor té una pèssima capacitat autoregenerativa (al menys físicament parlant, perquè a qui no li han trencat el cor alguna vegada, i encara està per aquí pul•lulant? D’acord, acudit dolent...).

Però vet aquí que, entre totes les alternatives possibles emprades fins ara, amb millors o pitjors resultats, n’apareix a l’horitzó una de nova, que es publica avui a Nature Medicine, i que alguns han batejat com a “Cor fantasma”... En què consisteix?

Per començar, deixem clar que la cosa ara com ara s’ha fet amb rates i ha donat resultats esperançadors, però no operatius. Ja sabeu el què això significa? No? Jo us ho explico: que igual no s’aconsegueixen resultats millors que aquests en les pròpies rates, que igual no s’aconsegueixen resultats semblants en humans, que igual vés a saber què pot arribar a passar en el llarguíssim camí que separa una experiència in vitro d’una in vivo. Dit això, un cop posats els peus a terra, vegem que han fet Doris Taylor i els seus col•laboradors de la Universitat de Minnesota.

Partint del cor d’una rata, n’han eliminat totes les cèl•lules mitjançant detergents (no penseu en l’ajax pino o el dixan, encara que la cosa té uns efectes similars...) i se n’ha deixat només l’estructura bàsica (o sigui, la bastida sobre la qual hi havia les cèl•lules) formada per fibres i altres substàncies no cel•lulars. Això és el que alguns han anomenat un "cor fantasma". Sobre aquesta bastida, o "cor fantasma" es van injectar cèl•lules que provenien del cor d’una rata acabada de néixer i que, tot i no ser cèl•lules mare, si que tenen la capacitat de diversificar-se en tots els tipus de cèl•lula que trobem en el cor de l’adult.

Aconseguirem fer bastides per al cor? De Flickr

Doncs bé, els resultat obtingut ha estat que, en l’estructura de la bastida de la rata adulta, les cèl•lules introduïdes van formar una estructura de teixit que, al cap d’un temps va començar a bategar i presentar el comportament d’un cor normal. No obstant, i com us dèiem abans, els resultats de moment són només esperançadors, ja que si bé el teixit bategava, el batec era mínim respecte el que requeriria un cor funcional normal (en aquest sentit es parla de la necessitat de més temps i/o d’introducció de més quantitat de cèl•lules).

En el cas que aquesta tècnica es perfeccionés en el seu model per a rates, es podria començar a plantejar la possibilitat de seguir el mateix camí en humans, introduint cèl·lules mare en un cor fantasma adequat per a humans. Els primers candidats per fer de bastida cardíaca humana ja es comencen a apuntar: cors obtinguts de cadàvers humans, bastides artificials, o fins i tot, la bastida del cor de l’animal amb el sistema circulatori més semblant al dels humans (i no és cap acudit): EL PORC.