Mirar a ADSADN Mirar a Google

19/11/08

Amúsia: Desordres musicals

M'estic llegint el DEA d'un company de feina, Oriol Solé, sobre la relació del llenguatge, la música i el cervell. Un text molt interessant, la veritat, del qual tinc ganes de parlar-vos amb més calma. De moment, us deixo amb un petit tast, del que no tenia cap coneixement: les amusies.

Els pacients que presenten amusia (un 4% de la població) són incapaços de reconèixer o reproduir bé tons, bé ritmes; d'altres poden tenir dificultats amb el llenguatge musical escrit. No m'ha deixat de resultar curiosa l'existència d'aquestes síndromes, i no tan sols per la seva "peculiaritat", sinó també pel que representen, ja que són síndromes causades per afectacions en diferents àrees cerebrals: és a dir, hi ha àrees del cervell especialitzades en cadascuna d'aquestes característiques de la música. Com el llenguatge.

Ja coneixeu la meva petita obsesió per consultar al PubMed tot el que puc (bé siguin GFPs, ulleres, o bàsquet). En aquesta ocasió tampoc m'he pogut controlar i, com de costum, la cerca m'ha proporcionat resultats interessants:

  • El abolero. En aquest treball, el grup d'investigació croata que el signa estudia l'estat del cervell de Maurice Ravel els seus darrers cinc anys de vida, quan aquest compositor va desenvolupar afàsia (disfunció en la parla), apràxia (incapacitat de realitzar moviments voluntaris), alèxia (dificultat en la lectura), agràfia (alteracions en l'escriptura) y amúsia... arribant a la conclusió de que l'hemisferi dret del compositor va ser el que li va permetre escriure, entre d'altres, el Concert per a la Mà Esquerra (cosa que no deixa de tenir certa lògica irònica).
  • Cec y mut... però músic fins el final. Jean Langlais (1907-1991) era un organista cec al qual un infart el deixà afàsic i incapaç de llegir Braille. Però mai va perdre la seva oïda musical ni la seva capacitat de tocar melodies a l'òrgan.
  • L'espai musical. Segons aquest article les persones amúsiques presentarien, a més, alteracions en la percepció espacial. Si és que les descràcies mai vénen soles...