Mirar a ADSADN Mirar a Google

28/10/08

Vida saludable i "superaliments"

Us repto a fer un experiment: la propera vegada que encengueu la tele i us enfronteu amb una d'aquestes (il·legalment llarges) pauses publicitàries que esquitxen la programació (o era al revés i els programes esquitxen la publicitat?) us repto, dic, a jutjar els anuncis de productes d'alimentació. Sí, ja sé el que em direu: "És llenguatge publicitari i, com el llenguatge de la política, no es tracta gairebé mai d'exposar veritats". Però no és aquí on vull arribar... De fet, el que m'espanta és que, ara com ara, els publicistes de productes de menjar es veuen forçats a vendre'ns el menjar com si fos un suplement nutricional o un medicament... I això no és culpa dels publicistes, sino de les tendències dels consumidors...

Jo vaig fer la experiència i us en puc resumir el resultat:

Deixant de banda les raons d'éxit social i/o sexual que m'han d'impulsar a comprar un determinat perfum o cotxe, en el cas dels aliments, les raons de consum són, grosso modo:

- Iogurt líquid per millorar les meves defenses
- Galetes per millorar el trànsit intestinal
- Llet per que no se'm debilitin els ossos (algunes a més em baixaran el colesterol)
- Olis que em regularan els triglicèrids
- Paté per a generar ferro (sic)
- Paté amb "quesito": ferro + calci per entrepans més complets (sic)

La llista podria seguir, però crec que és suficient per transmetre la idea: La "medicalització" de la nostra nutrició.

Fa tant de temps d'això que ja no ens en recordem, però abans, l'objectiu de la nostra alimentació era proporcionar-nos el que necessitàvem per seguir vius i actius en la nostra vida quotidiana. Els principals factors a considerar quan ens alimentem són: energia, elements "de construcció" i elements "reguladors". Tot i que aquestes tres categories són molt simples, la gran varietat de substàncies diferents que les formen, especialment les categories "aminoàcids" i "vitamines, minerals i oligoelements" fa que la dieta hagi de ser molt variada. Sabem, per zones, èpoques o situacions en què la disponibilitat de nutrients no ha estat bona, els diferents trastorns i patologíes que les mancances d'un o altre nutrient poden produïr. Tanmateix, en el "món ric", l'accés als nutrients no presenta cap dificultat, i cap de nosaltres, excepte en casos de patologia molt concrets, ha de fer cap esforç concret en la seva dieta per reforçar un nutrient concret i evitar la seva mancança... tot i que no sempre ha esta així.


El goll és una inflamació produïda per una inflamació de la tiroides, deguda generalment a la manca de iode. El nostre cos obté el iode a través de la dieta. Trobem iode a l'aigua de mar, a la majoria dels animals que hi viuen, i als vegetals que creixen en sòls rics en iode, que absorbeixen per le serves arrels. Malauradament, a les regions on els sòls (i per tant les verdures que s'hi cultivaven) eren pobres en iode, i en persones que no tenien accés o no consumien productes del mar, fins i tot en països industrialitzats es presentaven deficiències de iode, i per tant, casos de goll. Com es va resoltre aquesta situació? Implementant la sal comuna amb una certa dosi de iode, per tal de garantir l'aport necessari fins i tot a les persones que no hi tenien accés.

Vet aquí un exemple de com es pot entendre bé l'implementació d'un aliment per tal d'aconseguir un benefici colateral. Un altre exemple podria ser el iogurt, el més conegut exemple dels anomenats aliments "probiotics". Un probiótic és un ésser viu que té efectes beneficiosos sobre nosaltres. En el cas dels iogurts, i després de fortes controvèrsies al voltant de si els microorganismes superaven o no l'atac àcid de l'estómac, sembla establert el seu rol beneficiós en el manteniment i fins i tot restabliment de la flora intestinal (microorganismes que amb la seva presència eviten l'establiment d'altres microorganismes que podríen ser pejudicials).

Malauradament (desde el meu punt de vista), en l'actualitat assistim a la perversió d'aquest concepte, i en general veiem com les virtuds que haurien de presidir els nostres gustos nutricionals (té bon sabor i és nutritiu) són reemplaçats per caràcterístiques que estan al marge de la nutrició: frenar l'envelliment, prevenir malaties cardiovasculars, implementar la dieta amb calci, augmentar el grau de la resposta immunitària. Per acabar-ho d'adobar, en els aspectes energètics, volem que l'aliment fregui la inoqüitat: zero calories, 0% matèria grassa.

A sobre, en aquest terreny adobat on tothom coneix noms que li sonen, però pocs saben ben bé que són, ens acabem empastifant la cara amb cremes que porten coses el benefici de les quals es coneix com a nutrient: retinol, àcid fòlic... en una actitud més semblant a les tribus que menjaven cervells dels enemics per robar-los la intel·ligència (o penis de tigre per millorar la potència sexual) del que ens sembla.

Feu la prova: Aneu al súper a buscar un yogurt; però no un qualsevol: aneu a buscar un iogurt que sigui simplement això: iogurt. Que no canti cap excel·lència del que no té ni hagi afegit res que no hagi de tenir una llet fermentada... probablement en trobareu quatre... I probablement el que faran és jugar la carta de dir "com el d'abans". Preocupant, no?

Dins la nostra societat, ens estem convertint en consumidors que encadenen l'administració d'un producte amb la d'un altre, i cada vegada menys amb el simple objectiu d'alimentar-se. Pareu-vos a pensar: quan mengeu una poma, en un o altre moment del temps que va entre agafar-la i acabar de menjar-vos-la teniu un petit pensament sobre les seves propietats saludables? (jo ho he preguntat, i molts han estat els que han dit que sí...). Estem deixant de menjar per passar a "administrar-nos" productes. Us heu fixat que aquests iogurts líquids que fan pel·lícules protectores perquè són immunitas s'han de prendre un cop al dia i es beuen de peu i des de l'ampolla? Es busca la fidelitat i obediència pròpies del consumidor de medicaments, però com que no estem parlant de medicaments reals, no tenen cap responsabilitat sobre la seva autèntica eficàcia ni estan sotmesos a les mateixes regulacions i proves que qualsevol medicament autèntic.

Ara, fins i tot, n'hi ha que prometen prevenir el càncer amb tomàquets manipulats genèticament!!! És el problema de voler atreure la gent amb titulars espectaculars. De fet, la idea de la qual es parla finalment a l'article de Nature Biotechnology (Cathie Martin et al) comentat a ScienceNow per Rachel Zelkowitz, és la d'augmentar el consum d'antioxidants dins de la població americana. Potser haureu sentit aquesta directriu de "consumir 5/6 porcions de fruita-verdura al dia", oi? Doncs els americans es veu que tenen problemes per arribar-hi, i el que Martin i els seus colegues han fet és agafar gens d'un antioxidant típic de maduixes, nabius i gerds, l'antocianina (responsable del seu color lleugerament morat-porpra) obtinguts a partir del blat de moro, i introduir-los en tomàquets. Per què? Perquè el consum de tomàquet està molt més generalitzat, i és més fàcil arribar a la dosi d'antocianina recomanada amb tomàquets que amb gerds...



Ara bé... Sant tornem-hi: quin és aquest interès tan sobtat per fer-nos antioxidar? Com sempre, per començar, la premisa científica és correcta i, encara més, noble: els antioxidants ajuden a resistir la radiació ultraviolada, així que protegeixen contra l'envelliment i, com a part d'aquesta protecció, semblen bloquejar determinats processos implicats en la formació de càncers. I el que aquest experiment busca és, precisament, introduir antioxidants extra en la nostra dieta, a més d'estudiar-ne la seva possible implicació en la protecció contra el càncer.

Però què passarà quan la cosa passi a mans de la indústria alimentària? Doncs que la possible implicació en la protecció contra el càncer serà una certitud, i que a més el tomàquet l'haurem de menjar transformat en alguna cosa... Ja heu vist el que han fet amb la directriu de les 5/6 peces de fruita-verdura, no? Han creat una beguda de la mida d'un puny que conté les 6 peces concentrades: Ja he complert amb la directiva, póngame un bigmac! Em perdonareu la sortida de to, però semblem gilipollas...

El quid de la qüestió és que ens estem tornant "finalistes"; no fem res pel plaer de fer-ho sinó que fem les coses "per tal de...", i el pitjor de tot és que la major part de les vegades, allò que fem no té a veure amb l'objectiu perseguit.


Aquest obsessió pel resultat està estimulant la nostra petita (o gran) tendència ionqui. No parlo només de l'interès que cadascú pot o no tenir en les drogues anomenades "d'abús". Em refereixo a totes aquelles substàncies que prenem per alterar el nostre estat i obligar el cos a obeir la nostra voluntat: café o té per espabilar-te i aguantar despert quan el cos vol dormir, begudes energétiques (on curiosament l'energia no ve de sucres, sinó d'excitants com el ginseng i el guaranà), i begudes esportives... ens hem afeccionat a no deixar entrar res per la boca que no tingui un objectiu ben precís, i cada vegada menys, aquest objectiu és la simple nutrició.

Llenço el repte a tothom que vulgui seguir-lo: jutgeu tot el que mengeu, i penseu només en les coses que trobeu que tinguin bon gust i que considereu que el vostre cos necessita per funcionar. De tota la resta... què us impediria prescindir?

PD: Chapeau per tots aquells, com els bombons, xocolates i gelats, que encara anuncien els seus productes com si ens acostessin a l'orgasme perfecte: també menteixen, però potser millor parlar de plaer que de mares preocupades per que el teu fill es passa el chicle amb una altra nena a la guarderia o de beure refrescos pels trombs a les artèries...

9 comentaris:

Salva ha dit...

Ole, ole i ole!

Gran entrada, Quim!

Josep B. ha dit...

Fa un parell d'articles t'esvalotaves, i amb raó sobre el tractament en l'educació dels productes transgènics, no vaig voler comentar res perquè en algun altre moment ja havia intervingut en el mateix sentit.

Avui et dones resposta a tu mateix. El problema no està, mai, en els que cerquen solucions des de la ciència, sinó en aquells que cerquen un benefici a despit de la ciència, és llavors quan transgènics, complements alimentaris i quasevol altra cosa que pugui ser un benefici es converteix en un perill.

Dona-li a un especulador la manera de manipular el blat de moro perquè sigui resistent a les plagues i ell trobarà la manera de fer que el seu blat de moro sigui una plaga.

Quim ADSADN ha dit...

Sí, skorbuto, tens raó: a força de donar-li voltes i voltes a qüestions similars al final generes de forma alternativa preguntes i respostes!!!

Gràcies pel teu comentari, i també a tu, Salva (coi, que quasi em treus els colors! :P)

Anònim ha dit...

M'ha encantat l'entrada!
He entrat al lector de feeds que porto molt endarrerit i era el que volia llegir.
Feia temps que pensava sobre aquest tema.

Estic d'acord en tot excepte en la conlusió final. Perquè em sembla que incita una mica al menjar per menjar, per plaer, a la gula, al mcdonald's & company.

dius: ens hem afeccionat a no deixar entrar res per la boca que no tingui un objectiu ben precís, i cada vegada menys, aquest objectiu és la simple nutrició.
i pregunto:
Quin mal hi ha què mengem per la salut?
Què és la "simple nutrició"?

Quim ADSADN ha dit...

Hola, Ulises

Bé, tens rao, la nutrició en sí mateixa no té res de "simple". Amb aquesta expressió em volia referir a allò que és l'objectiu biològic de la funció de nutrició de qualsevol organisme, això és: obtenir nutrients (digestiu), oxigen (respiratori), eliminar residus (excretor) i distribuir-ho tot plegat (circulatori). Tot i que culturalment hem afegit altres nocions al menjar, "menjar per salut" no éstà entre els objectius "primaris" de la nutrició, mentre que la noció de plaer (al igual que passa amb el sexe) sí està integrada en el procès, per fer-lo més atractiu i agradable al subjecte (no es pot deixar a l'elecció personal el voler reproduir-se o menjar)...

Si amb "menjar per menjar" et refereixes a menjar perquè es té gana, d'acord. Si és per un procés de pur plaer dels sentits, estic d'acord amb que ens trobem davant d'una altra "perversió" de la qüestió

D'altra banda, completament d'acord amb tu: que no es malinterpreti la meva entrada com una invitació a la intoxicació voluntària amb aliments de composició notòriament nociva. Qualsevol cosa que soni a apologia de "si té bon gust, pa'dentro" no és tampoc la meva intenció. De fet, la meva postura aniria més a un retorn als aliments ni enriquits amb components d'eficàcia dubtosa o no demostrada, ni privats d'elements proscrits (us heu parat a pensar que els aliments "desnatats" no són més que una manera d'aconseguir que consumim més sense tenir l'element de control que el sobrepés ens donaria?).

En fi, la veritat és que el tema de la nutrició sempre té moltes vessants...

Moltes gràcies pel teu comentari (ara t'has de posar al dia amb les entrades recents!) ;D

Ulises ha dit...

Us he fet un pingback!


Per cert, els bacteris (a part de l'Helycobacter pilori) passen la barrera àcida de l'estomac?

Salut!

Así de Natural ha dit...

Gràcies, Ulises, per incloure'ns en la teva entrada d'Hipercubízate. Gran web, per cert.

En referència al que preguntaves sobre els bacteris, crec que hi ha més d'una espècie de bacteri que pot travessar la suposada barrera del pH de l'estòmac. I dic suposada, perquè si no vaig errat, el pH de l'estòmac varia entre 2 i 6 (aprox). Aquí tens uns quants articles sobre el tema, que et poden resultar interessants:
Validació d'un model de supervivència bacteriana que imita l'estòmac i l'intestí.
Probiòtics passant per i de l'estòmac
Efecte del suc gàstric (pH i pepsina) en la mort celular
Bactèries intestinals resistents a àcids
Supervivència de les bactèries làctiques al pH de l'estomac i adhesió a l'intestí

Ulises ha dit...

Fins i tot en això ens vencen, maleïts bacteris, ells sí que són els veritables amos del món!

Salva ha dit...

Ja ho pots ben dir, Ulises... sobreviuen sota les més dures condicions i, fin i tot, s'ha associat per a formar a tot la varietat d'éssers pluricel·lulars eucariotes!