Com comentàvem ahir, segons la teoria del món d’ARN, al principi foren els polímers, grans molècules, repeticions de pocs elements similars entre ells. L’ADN es una gran molècula que és similar a una frase enorme composta tan sols per quatre lletres (les famoses ACGT) escrites en desoxiriboses (d’aquí ve la D d’ADN); l’ARN és un polímer format també per repeticions de quatre lletres (ACGU) escrites en riboses (d’aquí ve la R d’ARN); i les proteïnes són polímers formats per diferents aminoàcids (de vint possibles).
En cert moment, un d’aquests polímers (en aquest cas un ARN) va adquirir la capacitat d’autoreplicar-se. És a dir, de formar còpies idèntiques d’ell mateix. Començà així la dispersió de la vida. Alguns d’aquests polímers es van introduir en una vesícula amb membrana lipídica que els va aïllar de l’exterior. Finalment, la capacitat de fer de l’ARN o de les proteïnes associades a aquest va conformar el metabolisme que permeté la transformació de l’energia externa en energia interna. El metabolisme va fer possible mantenir-se i replicar-se. Permetia la vida. En el gènesi del món d’ARN, el primer dia es van crear les molècules orgàniques; el segon dia, els polímers; el tercer, els polímers s’autoreplicaren.; el quart, aquests polímers s’inclogueren en membranes; el cinquè, es va formar el metabolisme; el sisè, es van associar ADN, ARN i proteïnes; i, per suposat, en el setè, es descansà.
A l’article d’Investigación y Ciencia que citàvem a l’entrada anterior, Robert Shapiro qüestiona aquesta teoria i defèn una teoria nova per a l’origen de la vida. Segons aquest autor, al principi van ser les membranes, les quals determinaren dos compartiments: dins i fora. La presència de diferents dins amb gran varietat de concentracions de molècules permetria la creació de transformacions entre aquestes molècules. Aquestes transformacions es donarien gràcies a l’aportament energètic extern. En algun d’aquests compartiments es va formar el primer cicle: una molècula, mitjançant transformacions successives en altres molècules, es transformaria en ella mateixa. Els cicles acoblats a energia són la base del metabolisme.
En cert moment, un d’aquests polímers (en aquest cas un ARN) va adquirir la capacitat d’autoreplicar-se. És a dir, de formar còpies idèntiques d’ell mateix. Començà així la dispersió de la vida. Alguns d’aquests polímers es van introduir en una vesícula amb membrana lipídica que els va aïllar de l’exterior. Finalment, la capacitat de fer de l’ARN o de les proteïnes associades a aquest va conformar el metabolisme que permeté la transformació de l’energia externa en energia interna. El metabolisme va fer possible mantenir-se i replicar-se. Permetia la vida. En el gènesi del món d’ARN, el primer dia es van crear les molècules orgàniques; el segon dia, els polímers; el tercer, els polímers s’autoreplicaren.; el quart, aquests polímers s’inclogueren en membranes; el cinquè, es va formar el metabolisme; el sisè, es van associar ADN, ARN i proteïnes; i, per suposat, en el setè, es descansà.
A l’article d’Investigación y Ciencia que citàvem a l’entrada anterior, Robert Shapiro qüestiona aquesta teoria i defèn una teoria nova per a l’origen de la vida. Segons aquest autor, al principi van ser les membranes, les quals determinaren dos compartiments: dins i fora. La presència de diferents dins amb gran varietat de concentracions de molècules permetria la creació de transformacions entre aquestes molècules. Aquestes transformacions es donarien gràcies a l’aportament energètic extern. En algun d’aquests compartiments es va formar el primer cicle: una molècula, mitjançant transformacions successives en altres molècules, es transformaria en ella mateixa. Els cicles acoblats a energia són la base del metabolisme.
Les vesícules podrien haver-se duplicat per mètodes físics… l’acumulació d’intermediaris i de productes faria més grans les vesícules fins que alguna d’elles es veuria forçada a escindir-se en dos, mantenint a cada “filla” una “identitat” similar de molècules a la de la mare (o pare). En aquest món de vesícules metabòliques quasi-autoreplicatives, es començarien a formar les grans molècules que acabarien contenint informació (ADN i ARN). Segons el gènesi metabòlic, el primer dia es van crear les molècules orgàniques; el segon, les membranes i els compartiments; el tercer, el metabolisme associat a energia; el quart, segurament, les proteïnes que millorarien el metabolisme; el cinquè es van formar els polímers de nucleòtids (ARN i ADN); el sisè, es van associar ADN, ARN i proteïnes; i, evidentment, el setè dia es va descansar.
Sempre que a ciències apareixen dues teories, apareix també una tercera: que ambdues tinguin raó. . Potser en el principi dels temps hi haurien vesícules en les que s’estaven formant els primers metabolismes mentre a fora es trobaven molècules orgàniques que podrien estar polimeritzant, unint-se per a formar macromolècules com l’ADN, l’ARN o les proteïnes. El algun moment una vesícula metabòlica adquirí (o es menjà) algun polímers i el va incorporar a la seva “vida” normal. No és tan absurd. La simbiosi ha demostrat ser un poderós motor de l’evolució… Ja ha passat en altres ocasions, tot i que això és una altra història.
Sempre que a ciències apareixen dues teories, apareix també una tercera: que ambdues tinguin raó. . Potser en el principi dels temps hi haurien vesícules en les que s’estaven formant els primers metabolismes mentre a fora es trobaven molècules orgàniques que podrien estar polimeritzant, unint-se per a formar macromolècules com l’ADN, l’ARN o les proteïnes. El algun moment una vesícula metabòlica adquirí (o es menjà) algun polímers i el va incorporar a la seva “vida” normal. No és tan absurd. La simbiosi ha demostrat ser un poderós motor de l’evolució… Ja ha passat en altres ocasions, tot i que això és una altra història.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada