Portem més d'un any "al ciberespai"... i 250 entrades.
Els temps han canviat, ho sento a la terra, ho ensumo a l'aire... i com a blog de biologia que som, ens hem adaptat evolucionant des de l'anterior declaració.
Sense deixar de banda el nostre interés per la ciència que es fa dia a dia, ha anat creixen un interés per la percepció de la ciència en el dia a dia. En aquest sentit hem iniciat una nova sèrie d'entrades, les etiquetades com a "ciència als mitjans", i hem augmentat, també, els articles d'opinió.
Nedant entre dues aigües (la producció científica i l'opinió) trobareu la secció "A l'(ADS)L", motivada per la gran quantitat de divulgació científica (de la bona) que es pot trobar al món dels blogs.
No hem abandonat la nostra intenció original i procurarem seguir informant el millor que sapiguem, i de la manera més amena de la que siguem capaços, sobre les novetats que es publiquen a les revistes d'àmbit científic. En aquest sentit, degut a la deriva professional dels membres d'aquest blog, hem perdut accés a les revistes "de pagament", cosa que explica l'augment d'entrades que fan referència a articles "d'accés obert", i sobretot, de la revista PLoS.
Res més. Esperem veure-us més sovint per aquí i fer justícia a les expectatives que vosaltres i nosaltres hem dipositat sobre aquesta pàgina.
15/11/08
ADSADN 3.0: The times They are a'changin
14/11/08
A l'(ADS)L: Entrades interess(ADN)ts, 14-11-08
Aquesta setmana hem llegit i us recomanem :
- La importancia del Rh en las embarazadas, a Museo de la Ciencia. Per Sophie. Com sempre, el Museo de la Ciencia ens ofereix una gran explicació sobre un tema científic. És el torn de l'antígen Rh dels glòbuls vermells, i de com tenir-los o no, no tan sols és important per tal de determinar la nostra "vasconeïtat", sinó que pot influir en els embarassos de les dones Rh negatives.
Us recomanem també...
- Identificación personal por el olor, a Neofronteras. Entrada sobre l'"empremta personal" odorífica que fa que poguem distingir-nos per la olor, i com la dieta no influeix en aquest reconeixement.
- Cuando dios descansó, de El erizo y el zorro. Per José Antonio Garrido. Començant per la juventud dels genis (¿se'ns ha passat ja l'arròs) fins l'origen de la vida, tema que ja sabeu com ens agrada. Si, a més, l'entrada està tan ben escrita, com no recomanar-vos-la?.
- Bolets supervitamínics, en Nòmades. No es tracta d'una crònica d'un viatge a Amsterdam. Asimetrich ens ofereix una entrada sonre la síntesi de Vitamina D en bolets i de com es podrien utilitzar en la dieta d'aquelles persones amb carències en aquesta vitamina. Per cert, per què a Catalunya som tan boletofílics? El que en un principi podria ser un tret "cultural", és ara una moda que fa que milers de persones surtin a escombrar boscos sencers... no ens estarem passant un pèl?
- Seguimos levantando el país, en Sonicando. Cruel entrada per a que us feu una idea de com és le món de la investigació. Ànims sonicando! Sempre hi haurà un resultat que compensarà tot aquest esforç. No puc deixar de comparar aquesta situació dels becaris d'investigació (i no tan sols els pre-doctors, els doctors també curren així) amb algunes de les nostres il·lustríssimes "señorías" del Congrés dels Diputats (per no parlar del Senat!) que són incapaces de treballar ni 18 hores... a la setmana! Si ni tan sols van al seu lloc de treball. En fi. Aguanta Sonicando! Molts hem passat per situacions similars i ens n'hem sortit.
- Los ojos son una ventana, a Genciencia. Per Christopher Boone. Bona entrada per diferenciar el que és la "percepció" de la "visió". I ja que parlem d'ulls, us recomano el blog Ocularis, dedicat en exclusiva a ells. I és que els ulls són un tema sobre el que paga molt la pena parlar, llegir i estudiar.
- El origen de las arrugas, a Apuntes del camino. Aquests darrers dies els mitjans de comunicació han destacat un estudi realitzat sobre una raça particularment arrugada de gossos. Com els mitjans de comunicació tenen un espai limitat per comentar aquestes notícies, acostumen a quedar-se a la superfície (arrugada) de la notícia. En aquesta entrada, no obstant, sí s'incideix en l'aspecte biològic de la investigació, duta a terme, per cert, per investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona.
- ¿Se puede saber que Dios existe? La respuesta es..., a Golem blog. Per Angel. Genial. Una increïble mostra de com funciona el cervell "argumentatiu" de certes persones.
- Genes y conducta social, a La lógica del titiritero. Per Pablo Rodríguez Palenzuela. Entrada inspirada pel número de Science dedicat a la genètica del comportament social. Nature vs. Nurture. Gens i ambient parlant-se contínuament.
12/11/08
Hoax científic: El dolent, el passiu i el babau-supersticiós...
Aquest post pot ferir la sensibilitat dels meus amics, així que recomano que no se’l mirin molt a fons... De fet vull parlar de hoax científics que es distribueixen en forma de powerpoints amb estructura “pseudo-presentació mèdica”, i com que aquestes coses sempre t’arriben per contactes més o menys coneguts, doncs això, avui carrego en part contra la meva gent (confiant que, precisament, els que fan circular hoax no són els més habituats a llegir sobre ciència, per molt simplificada que estigui).
Els hoax científics: Exemples
Un hoax no és més que una informació falsa que es propaga en forma de rumor.
Segur que en deveu conèixer uns quants. Vet aquí alguns exemples:
Sostenidors i bacteris menja-carn:
Apel•lant a la por en el cas de les dones, i a la noble solidaritat en el cas dels homes, va circular en el seu dia un cru i gràfic powerpoint de lesions de pell en la zona de les mames, tot atribuïnt-les a la suposada imprudència de “no haver rentat els sostenidors abans de posar-se’ls”. Les imatges que acompanyaven eren, de fet, greus infeccions provocades bàsicament per estreptococs del grup A, i la seva propagació és típica per ferides i contacte directe amb persones infectades, no pas per objectes íntims i, ni molt menys, tampoc per sostenidors no rentats, tal i com es desmenteix en un dels nombrosos sites dedicats a rebatre aquestes mentides.
Tossir contra l’atac de cor:
Aquest és el hoax inspirador d’aquest article. El vaig rebre fa uns dies, d’una persona amb antecedents personals que la fan poc susceptible a fer bromes amb els infarts de miocardi. Feu una ullada a aquest despropòsit aquí.
Per què us feu una idea de la magnitud de la distribució d’aquest hoax, només cal que veieu com, la entitat sanitària citada a l’article, el Rochester General Hospital, va haver de sortir al pas d’aquest rumor amb un comunicat, on es deixa claríssim que, d’una banda ells mai no han publicat aquesta informació, i de l’altra, que aquesta informació no se sustentava sobre cap base científica.
El budum
Investigant una mica quins altres hoax científics fan o han fet mal en alguna época vaig trobar aquest interessant post publicat a “El Tamiz”. Els nostres “companys de lluita” van desmuntar fa temps aquest hoax sobre un insecte mexicà que llençava àcid per les antenes, també amanit amb esfereïdores fotos, per estovar, si calia, el nostre esperit crític. Pura i burda mentida, però en mans de gent amb poca formació, una "bomba de por".
Els hoax científics: Distribució i distribuïdors
Els hoax científics arriben generalment per e-mail. Com que es tracta d’una forma de comunicació de base interpersonal i privada, és perfecte per transmetre qualsevol imbecilitat sense que s’hagi de sotmetre a cap criteri de refutabilitat. A més, l’avantatge dels hoax és que, fins i tot l’internauta més novell té una adreça de correu, fins i tot quan encara no ha après a navegar seleccionant les seves fonts. La majoria sabeu que, per a qualsevol cosa que poseu a un buscador, el resultat de dalt de tot no és necessàriament ni el que busqueu, ni el correcte, ni l’oficial...
Però, qui distribueix aquest cúmul de despropòsits, però no obstant malintencionat? Bé, jo els classificaria en 3 grups fonamentals (amb algunes variants i subdivisions que no vindrien al cas). Tal i com indico al títol del post, jo distingiria entre el dolent, el passiu i el babau supersticiós...
El dolent: És evident que darrera d’un powerpoint hi ha una bona estona de treball de recerca, i un plaer malsà el la generació d’una petita o gran ona de pànic. A més, també hi ha un desig de notorietat per part d’algú que no podria obtenir-la per un mitjà dels que se suposa que han de proporcionar la celebritat (per què, de cop, estic pensant en “Gran Hermano”?). De tots els personatges implicats en la difusió dels hoax (tant científics com no), aquests són els únics individus que mereixerien que els seus powerpoints fossin certs...
El babau-supersticiós: Arriba un missatge d’aquests, i instintivament penses “vaja trola”. Però a continuació una veuta diu “bueno, tu reenvia, que tampoc fas mal a ningú”. O si no “les fotos són súper bèsties” i ho reenvies. O encara pitjor “si ho envies ha 20 persones, apareixerà una animació amb el nom de la persona que t’estima. Fa por, però és veritat”. Sí, fa por pensar-hi, però hi ha gent que hi creu, en aquestes coses... Ens agradi reconèixer-ho o no, hi ha un percentatge remarcable de la població que, davant l’amenaça “envia o moriràs de forma atroç”, opta per enviar, no fos cas que s’acabés convertint en la primera víctima d’una maledicció per powerpoint...
El passiu: Si li preguntes si el que hi ha al powerpoint és veritat o no, dirà que tant se li en dona. Si li preguntes per què ho ha enviat, dirà que sempre reenvia totes les gracietes que rep, siguin powerpoints sobre animalons amb música de Celine Dion, siguin fotos robades de cadàvers d’accidents de trànsit. Segons aquesta regla... per què no enviar una malaltia nova i desconeguda fins ara, de la qual sentim a parlar per primer cop, no en les notícies de les 8, sinó a través de la nostra estimada amiga Puri (que deu rebre correu directe des de la OMS, la Casa Blanca, o el CDC d’Atlanta...). Però, fins i tot en el cas d'una persona que el rep i no el passa a ningú... respecte el que ens interessa, que és l'aparició i supervivència del hoax, aquesta persona també formaria part del grup de difusió passiva del hoax...
Per tant, davant dels hoax, cadascú de nosaltres podria posicionar-se a si mateix en un gràfic triangular, segons si tira més a dolent (creació i manteniment del hoax), supersticiós-babau (difusió crèdula o induïda per “amenaces”), o simplement difusor pasiu...
Llavors què fem?
És obvi que la persona del tipus 1, el mala fe, és prou minoritari com per què el sol fet de no donar-li corda col•labori en la seva extinció. Pels tipus 2 i 3, potser una bona lectura serien els consells sobre How to disprove a Scientific hoax (com refutar un hoax científic), útil tant per les martingales que arriben per e-mail com per simpàtics creacionistes, o fins i tot per desmuntar-te la teva religió si algun dia et venen ganes de tractar de justificar-la de forma científica...
Els consells es resumeixen, més o menys, en:
1)Examina la cadena argumental i busca si hi ha alguna conclusió precipitada o no lògica.
2)Busca fonts independents sobre el tema de què és parla (això és més difícil de fer que de dir, ja ho sé).
3)Comprova si la hipótesi formulada és impossible de posar a prova. Si no pots fer-ho, la qüestió no és subjecte de ciència, així que la seva afirmació o negació es converteixen en qüestions de fe.
4)Suggereix hipòtesis múltiples.
5)La navalla d’Occam: un principi de lògica excel•lent, que diu, en línies generals, que l’explicació més senzilleta i que assumeix menys coses rares, acostuma a ser la bona. Recordeu Sherlock Holmes? Tot aplicant aquest principi és com arriba a afirmar “Posa a prova totes les teves hipòtesis, començant per la més simple. Si només te’n queda una per refutar, aquesta serà la bona”
6)Analitza si la persona que sosté la hipótesi és particularment propensa a afirmar-la (els ufólegs tendeixen a veure ufos per tot arreu...).
7)Compte si un argument se sustenta només en el prestigi de la seva suposada font.
8)Desconfia de conjunts de dades seleccionades presentades juntes (avui m’ha arribat una altra imbecilitat que vincula totes les xifres dels atentats islamistes, tant americans com el de Madrid, amb la xifra 11. No té desperdici
9)Tot fenomen observat una única vegada, té molts números de ser un hoax
10)Fomenta el debat. S’han de considerar tots els punts de vista com a viables mentre no es provi la seva manca de validitat científica o lògica.
Aquest senzill decàleg us posarà a l’abric de creences absurdes, però, pel que fa als hoax... Com procedir?
En el meu cas, jo vaig començar per esborrar directament el hoax en qüestió. Després, fruit d’alguns hoax francament ben escrits (cosa que no abunda) i amb prou mala bava com per fer-me sentir llàstima d’algú poc informat que el llegís, vaig passar a escriure en format “respondre a tothom” amb una refutació (generalment un extracte o un link d’una font solvent, com en el cas del Rochester General). Actualment, després de reflexionar sobre l’efecte que podia causar sobre la imatge de l’amic que m’havia enviat el hoax el fet que refutés el seu e-mail per la via del mínim comú múltiple (amics comuns i no comuns elevats a la màxima poténcia), he decidit respondre sempre el remitent en qüestió (si el hoax conté informació per generar pànic o greu desinformació), amb aquesta informació, tot convidant-lo a ser ell qui esmeni la falta. Si tota persona que rep la refutació d’un hoax la envia enrera, tot el potencial mal causat per la desinformació quedaria revertit.
Els hoax no són divertits. No són un element cultural, ni els hem d’acceptar com a un mal menor de la lliure circulació de la informació. Són una eina més de la cultura de la por que, si no treballem per evitar-ho, s’instal•la entre nosaltres...
Em sembla que ha arribat el moment, en el triangle de figures proposat abans (dolent-passiu-babau), d’afegir algú que tingui el rol “bo”, de ser qui talli els hoax que si li creuen per davant, eliminant el sentit de la seva existència.
Guerra al hoax, sobretot al que busca generar pànic...
PS: El meu sentit homenatge al magnífic NOTICIAS DEL MUNDO: tothom sabia el que hi trobaria, i si algú s'ho creia és que era decididament GILIPOkjfdIOHDG
11/11/08
Control dels aliments funcionals
Ahir es va publicar la següent notícia ([1], y [2]) a El Periódico que feia referència als aliments que pretenen passar els controls de la Unió Europea per tal de ser considerats aliments funcionals, aliments amb algún valor afegit mén enllà del nutricional. I no tots ho aconsegueixen. Molt aliments veuen com el seu "suposat benefici afegit" és refutat. això sí, seguiran valent el triple, tot i que "serveixin" pel mateix.
Relacionada amb aquesta notícia, ens trobem amb aquesta entrada de La lucha sin fin (Gràcies, Mireia!)
9/11/08
Spore-peniforme: De peixos fora de l'aigua al joc d'EA
Obrint la plana de Nature, buscant les seves "novetats", m'he topat amb un peix espinós de l'ordre dels Scorpaeniformes. L'aparició d'aquest peix a Nature es deu a uns estudis de regulació de la seva osmolaritat sanguínia en aigua dolça. I a mi què?, podeu preguntar-vos. Doncs és un estudi interessant pels conceptes a explicar, el pas evolutiu que tracta de cobrir, i perquè em permetràparlar-vos d'SporeTM.
Cachis la mar salada
Hi ha diferents etapes en la història evolutiva del nostre planeta que, des de sempre ens han fascinat (sobretot perquè constitueixen els pasos per a que, entre d'altres, evolucionessim nosaltres mateixos). La primera, l'aparició de la vida en sí mateixa (camp del que ja hem tingut ocasió de parlar). LA segona, l'aparició de la cèl·lula eucariota (les nostres), misteri magníficament resolt per Lynn Margulis (Per què no té ja el Nobel aquesta magnífica investigadora). La tercera, la formació d'éssers pluricel·lulars. A partir d'aquí, la colonització del medi terrestre. Precisament, la notícia de Nature ens informa sobre un estudi que podria aportar noves dades sobre aquest pas.
La vida va sorgir al mar, i com a tal, tot el seu funcionament bioquímic estava adaptat a tenir fora de les seves membranes aigua salada. L'aigua salada és salada perquè té relativament altes concentraciones d'ions com els de sodi (Na), potassi (K) i clor (Cl). Dins les cèl·lules, no obstants, la concentració d'aquests ions és diferent. A un costat de la membrana tindrem altes concentraciones d'un ió que es trobarà a menor concentració a l'altra banda. És el que es coneix com un gradient de concentració.
L'adaptació a aquest gradient va permetre l'aparició de mecanismes moleculars per al seu aprofitament. És gràcies a aquests gradients que obtenim energia (i fabriquem ATP), o que, per exemple, podem transmetre els nostres impulsos nerviosos.
Però el gradient de concentració també és perillós per a les cèl·lules.
Mitjançant el fenòmen de la òsmosi, s'intenta igualar les concentracions d'aquests ions. I això es pot aconseguir de dues formes: treient aigua del lloc on tenim mens ions a on més hi ha (amb la qual cosa s'iguala la concentració d'aquests); o, de manera més "senzilla", desplaçant ions d'on més hi ha cap a on en "falten".
El pas de l'aigua d'una banda a l'altra és un procés passiu, succeeix espontàniament. Quan tenim cèl·lules en un medi hipotònic (amb menor concentració de sal que dins la cèl·lula) aquesta adquireix aigua; tanta, que pot arribar a explotar. Quan les tenim en un medi hipotònic, perden aigua i s'arruguen (al tenir menys aigua, pero mateixa quantitat d'ions dinss'ha augmentat la concentració). La pèrdua d'aigua també presenta un llindar a partir del qual la cèl·lula mor.
Dins l'aigua del mar les cèl·lules es troben en un medi hipertònic i van desenvolupar durant milions d'anys mecanismes per "lluitar" contra aquest gradient, mitjançant proteïnes de bombeig, com la famosa bomba de sodi-potassi, o el cotransportador de Na-K-Cl.
L'aigua dolça no és "dolça", és menys salada que la salada (igual que el pernil "dolç" no és dolç). De fet, és menys salada que el propi interior de les cèl·lules. Els responsables de l'estudi van voler estudiar (o això afirmen) l'adaptació de peixos d'aigua salada a aigua dolça per veure com responien a la baixada de concentració d'ions. Per a això van mesurar tant la concentració d'ions a la sang, com l'expressió de les proteïnes que abans us hem presentat.
La sopresa va aparèixer quan van comprovar que, al posar els peixos en mescles d'aigua cada cop amb majors quantitats d'aigua dolça, tot i que no hi havia cap diferència a nivell d'expressió d'aquestes proteïnes (és a dir, les seves cèl·lules continuaven comportant-se com si estiguessin dins aigua salada), els peixos no perdien aigua, i la seva sang es mantenia immutable. Aquests resultats suggereixen altres mecanismes de regulació i, sempre segons els autors, apunta cap a un mecanisme pre-adaptatiu que hauria permès a peixos d'aigua salada, com els de l'estudi, col·lonitzar progressivament hàbitats d'aigua dolça en períodes de pressió selectiva.
La veritat és que l'estudi i les seves conclusions em semblen força fluixes, no ho negaré. Mai posaré en dubte l'esfor´que aquest i tots els estudis comporten, però, quins criteris s'han utilitzat per tal d'escollir aquest precisament com a notícia destacada?. Veient el criteri i la importància dels articles de la revista en altres camps, per què aquest sí i altres no?
En fi, l'article era una mera excusa per parlar-vos d'Spore.
Spore, un joc totalment erroni... i totalment divertit! L'altre dia un aic em va mostrar la seva darrera adquisició: Spore. El joc d'EA. Em va enganxar a la primera. Gràfics al·lucinants, eines d'edició i creació de personatges, planetes, edificis, naus... fàcil de jugar, divertit, amb bromes... prometia dies de diversió insana. Fer evolucionar la teva "cèl·lula" fins convertir-la en un "imperi galàctic". Què més podem demanar?
Però... m'haig de posar un pèl "pureta". Si fos un joc "històric" el que cometés tants errors fa temps que haurien sorgit hordes d'historiadors protestant. I si s'haguès basat en algun fonament religiós... a la foguera! (que és el millor argument de la fe). Però com que toca temes tan "poc establerts" com l'evolució... aquí tot el món a callar.
Spore comença amb un asteroide arribant al planeta que hem escollit. I dins hi trobem la nostra "cèl·lula". Això s'anomena panspèrmia (la vida va arribar de l'espai) i és una manera d'elongar el debat sobre l'origen de la vida.... d'acord, va arribar de fora, per com va sorgir aquesta? Deixant de banda l'espectacular introducció gràfica, és, a més, una bona manera de no ofendre als ràpidament ofesos: les iglesies que ens consideren "godsends".
La nostra "cèl·lula" ja té cilis -passi-, boca i ulls -què?! A veure, una cèl·lula no pot tenir ni boca ni ulls (són estructures pluricel·lulars). Aquesta "cèl·lula" ha d'evitar que se la mengin -bé-, menjant per a crèixer i poder reproduir-se -bé. Però, menjant aconsegueix dues fites: adquireix "punts de DNA" que li permetran evolucionar (aissssshhhh!) i es creix de tal manera que aquesta nova mida passa automàticament a la descendència. A això se li diu "Herència des caràcters adquirits", i és allò del coll de les girafes de Lamarck que Weismann va refutar tallant la cua a ratolins.
Cada cop que al joc quelcom es menja una espècie que té un caràcter diferent, aquest caràcter queda a disposició de qui el pugui agafar. Home, això a nivell de bacteris serien els plasmidis, cercles de DNA codificants per a certes característiques (com la resistència a determinats antibiòtics) que es poden transmetre entre bacteris. Però és que els caràcters que queden a la nostra disposició són aletes, projectores, punxes.... Tot i que és taaaaaaaan divertit!
Al reproduir-te entres a la pantalla d'edició d'animalons i allpa pots aplicar tots els elements que has anat adquirint... com tu vulguis, sense tenir en compte la pressió que han exercit sobre teu les altres espècies o la falta de recursos... sempre amb la idea de millorar tant com per convertir-se en l'espècie intel·ligent del planeta. Això s'anomena determinisme, i farà les delícies de més d'un teòleg.
Bé, després d'aquesta enrabiada, haig de confesar que el joc, si descomptem totes les falses idees sobre la evolució que inculca -i que ja veurem que és el que les contrarresta en l'educació- és altament addictiu i divertit. Tot i que no puc evitar quedar-me amb la sensació de que la ciència tant se'l hi fot. PEr als jocs històrics s'assessoren fins a extrems malaltissos... mentres que en els jocs "evolutius", què més dóna? Si els biòlegs no tenen ni temps per jugar, amb la merda de salaris que els hi paguem i els articles que han de publicar...
6/11/08
Lab Basics (7): Clitxant biomolècules (II)
A l'entrada anterior vam veure que l'ADN pot separar-se per grandària i vam avançar que aquesta mateixa estratègia (electroforesi) pot utilitzar-se per a separar i identificar altra mena de biomolècules. Abans d'anar per feina hem de comentar una altra tècnica molt utilitzada per a detectar la presència de cert fragment d'ADN concret enmig de molts altres. Després d'una electroforesi com la ja explicada, en la qual hem provocat que les molècules d'ADN es separin per mida, es pot transferir l'ADN des del gel d'electroforesi fins a una membrana de nitrocel·lulosa o nylon condicionada per a tal fi...: gel i membrana es posen en contacte, formant un sandwich entre capes de paper de filtre, encarregades d'absorvir un tampó iònic per capil·laritat i fer que l'ADN abandoni el gel i es quedi enganxat a la membrana. Posem aquesta membrana en contacte amb un líquid que contingui alguna cosa que s'uneixi a aquest ADN desitjat, que evidentment serà una seqüència complementària a la qual anomenarem sonda, i els nucleòtids de la qual estaran marcats d'alguna manera perquè després ens revelin la seva posició (amb isòtops radioactius, per exemple). Després podem exposar aquesta membrana a un film de fotografia en una càmera fosca, quedant gravat en el film un patró de bandes que després analitzarem, a la recerca del nostre fragment desitjat.
Aquesta tècnica la va desenvolupar un tal Edwin Southern i va passar a popularitzar-se com a Southern blot. Ràpidament es va aplicar aquesta mateixa estratègia a la detecció d'ARN: com els científics són la monda, van seguir amb els punts cardinals i van anomenar a aquesta tècnica Northern blot. S'utilitza sobretot per a esbrinar si es troba l'ARN derivat de l'expressió de cert gen en molts tipus diferents de teixits.
ADN, ARN, i falten les proteïnes per a completar la santíssima trinitat.
Les proteïnes es treuen a dojo trencant les cèl·lules: s'aplica una electroforesi en un gel especial que contingui una substància desnaturalitzant que trenqui l'estructura tridimensional de les proteïnes i les redueixi a la forma de cadenes d'aminoàcids: les milers de proteïnes presents en la cèl·lula es distribuiran per mida. Per a això no ens serveix una matriu d'agarosa: es requereix un gel d'acrilamida i unes cubetas d'electroforesi especials.
Les proteïnes es poden posar de manifest tenyint aquest gel amb colorants que es fixen a les proteïnes, com el Coomassie. Les proteïnes més abundants en la barreja donaran lloc a bandes de major intensitat.
Aquestes proteïnes es traspassen a una membrana, que s'incuba amb un anticòs específic que actuï de post-it natural i reconegui la nostra proteïna estimada i cap altra (per a evitar unions inespecífiques, les membranes es bloquegen amb alguna solució; en aquest cas sol ser llet, perquè les proteïnes de la llet s'uneixin a totes les regions lliures de la membrana i s'eviti que els anticossos s'uneixin a la babalà). Normalment és necessari retirar l'excés d'anticossos mitjançant rentats i tornar a incubar la membrana amb un altre anticòs, conjugat amb alguna molècula de la qual puguem obtenir alguna reacció bioquímica que es pugui detectar (fluorescencia és el més comú). En una cambra fosca es pot obtenir una impressió d'aquesta fluorescencia en un film. Per a continuar amb l'acudit, a això se li diu Western blot.
Per exemple, la imatge que segueix correspon a un western blot real. En el primer carril es veuen les bandes corresponents a una proteïna normal (hi ha dues bandes perquè la proteïna té dues formes de processament distintes, de mida diferent). Els altres carrils corresponen a aquesta mateixa proteïna però amb mutacions puntuals. L'últim carril correspon a aquesta proteïna mutada amb una deleció d'un fragment: veiem que la mida de les bandes, per tant, és més petita. La intensitat relativa de les bandes es pot quantificar, per a fer un càlcul aproximat de la quantitat de proteïna a la qual correspon.
I no existeix Eastern blot perquè la tríade ADN-ARN-proteïna ja està coberta (tret que a la Reina se li ocorri algun altre participant en l'origen de la vida).
Totes aquestes tècniques semblen fàcils d'explicar, però obtenir bons resultats amb elles és francament dificil i requereixen dos dias de feina, i fins i tot més. El que hem explicat aquí és tot just un esbós del procediment complet. A més són tècniques cares. Existeixen, per descomptat, derivacions d'aquestes tècniques, i molt altres processos similars de gran importància, però és impossible detallar-los tots.
Treball dur i delicat per a poder posar de manifest allò tremendament petit i invisible. Vull rendir un sentit homenatge a tots aquests científics (formats i en formació) que treballen durament en aquestes tècniques davant la incomprensió de la població general, a la qual esmentes que no et surten els westerns i pensen en alguna cosa com això:
A l'(ADS)L, entrades interess(ADN)ts: 06-11-08
Aquesta setmana hem llegit i us recomanem:
- Miedo, fantasmas y cerebro, a Apuntes del camino. Pr apuntesdelcamino. Interessantíssima entrada aprofitant Halloween (Com vem fer fa temps amb el Dia dels Innocents, a Per què ens agraden les bromes?) sobre la hipòtesi dels neurobiòlegs Persinger i French sobre com diferents radiacions electromagnètiques podrien actuar sobre el cervell generant les sensacions de por o de trobar-se en la presència d'un fantasma". Sé que pot sonar estrany i propi de (arcada) certs programes de moda pseudocientífics... però, quina manera millor que deixar una "explicació" tan poc clara per tal de picar la vostra afamada curiositat i fer que llegiu l'entrada recomanada!
- 10 preguntas curiosas de un test de selección de investigadores, a Tall & Cute. Hil·larant entrada amb preguntes (veritables) de tests de sel·lecció d'investigadors. No, de veritat, qui $%··&$ es fa aquestes preguntes? Les proven abans? Te alguns resultats estadístics? Divertidísima!
- Creacionismo en la Zarzuela, a La ciencia de tu vida. Per Miguel Ángel Sabadell. JA havia llegia la seva entreada a El Público (i us l'havia recomanat, premi per a qui la trobi! No val google), però aprofito l'(ADS)L per recomanar-vos l'entrada, la reflexió i el blog. Sobre el tema tractat en l'entrada, no tinc res a dir.
- Quefir, a Dalt s'arbre. Per Sa Monea. "Revocació" d'un escrit pseudo-científic de tants que volten per internet.
- Atlas de cambios medioambientales, a Siguiendo el cambio climático. Per Blas Benito. Entrada un pèl "antiga" (és de setembre), però no per això menys interessant. Es recomana l'Atlas de canvi climàtic d'UNEP (United Nations Environmental Programme) en el que s'il·lustra el canvi mitjançant casos concrets de regions alterades durant els darrers anys.
- El poble universal, a Abulafia. Per Abulafia. Bona entrada en la que se'ns recomana la plana de Donald Brown, antropòleg que, en comptes de cercar què separa les poblacions i cultures humanes, ha decidit buscar què ens uneix, què tenim en comú, quins comportaments compartim, per tractar de trobar les arrels del Poble Universal.
4/11/08
El gen dels ulls verds
Un dels casos més patents i dramàtics té lloc quan la ciència vol fer comprensible la genètica. La genètica és una de les disciplines científiques que ha patit la més profunda de les revolucions, només comparable a la revolució de la física a partir de la teoria de la relativitat d’Einstein. Al llarg del segle XX, hem passat de poder amb prou feines descriure les descendències esperades a partir d’uns progenitors donats, a conèxier i manipular el substracte mateix en què aquestes informacions es contenien.
En tots aquells coneixements en què es dóna un salt endavant tant potent, és freqüent que les possibilitats d’explicar als no-iniciats els rudiments del nou paradigma siguin escasses ja que, per començar, són els propis experts els què han de fer-se amb els nous conceptes i la nova terminologia. És després quan apareix l’esforç “vulgaritzador” (entenent vulgaritzar sense cap de les seves connotacions negatives, sino només com a “extensible a tothom”). La vulgarització apareix normalment fruit de l’interés que desperta en el públic la materialització del nou paradigma, la seva aplicació práctica; Creieu-me, poca gent estaria interessada en la relativitat si no s’hagués corregut la veu que, a través dels seus postulats (i de forma molt més indirecta del que molts pensen), es va arribar a la confecció de la bomba atòmica.
En el cas de la genètica, l’Elena us podria parlar de la dificultat que hi ha en fer accessible al gran públic els seus principis i tècniques (aprofito per recomenar la seva excel•lent sèrie Lab Basics, l’objectiu de la qual és precisament aquest acostament).
Una de les estratègies que més freqüentment s’utilitza a l’hora d’explicar els macanismes de la genètica és l’analogia de les seqüències d’ADN amb llibres d’instruccions (o amb llibres en general). Diem a la gent: “el teu ADN té la informació sobre com és el teu cos, si ets blanc o negre, si ets alt o baix i, fins i tot, si has de patir tal o qual malaltia”. Una vegada més, els científics en general, i biólegs en particular, hem trobat una bella analogia per tal de fer compresible els arcans de la ciència... I una vegada més, la poesia de la metàfora ha estat interpretada de forma literal per la societat, i ens hem d’enfrontar amb articles que parlen de “gen de la infidelitat” o “el gen que provoca càncer”...
Estar clar que l’analogia del llibre d’instruccions és perfecta, però només per a fer una introducció. Imatges com aquesta, abandonades al cervell d’algú que després no investiga més enllà, fermenten i generen idees absurdes, convenientment alimentades pels mitjans de comunicació (un ja no sap què prefereix, que parlin de ciència o, vist com ho fan, que no en parlin en absolut...).
Però, em direu, quin és l’origen de la confusió? Com són les coses en realitat? Per què és absurd parlar d’un “gen dels ulls verds”? Anem a pams:
- Què hi ha “escrit” realment a l’ADN?
Un podria arribar a pensar que l’ADN té escrit, en el seu particular alfabet de 4 lletres, coses com “ulls blaus”,“alt”,“fort”, “esquizofrènic”... una cosa darrera l’altra... Tots aquells que ho trobin una bajanada, s’hauran de plantejar, però, què hi ha escrit allà, doncs? Doncs bé, allà hi ha, bàsicament dos tipus d’informació: primer, hi ha escrita la seqüència d’aminoàcids que s’ha d’anar enganxant, una darrera l’altra, per tal d’aconseguir una proteïna concreta. S’estima que, al cos humà, tenim al voltant de 100.000 proteïntes diferents. La seqüència de la majoria d’elles, està escrita en aquest codi genètic. En segon lloc, hi ha tota una sèrie d’informació pràctica sobre el propi funcionament d’aquest ADN: on comença cada proteïna, on s’acaba, llocs que permeten activar/desactivar la producció d’una proteïna donada... és a dir, llocs dedicats a la gestió d’aquesta informació per fer proteïnes. Això és bàsicament tot: informació de seqüències d’aminoàcids i llocs de gestió del quan i el com.
Evidentment, la cosa és molt més complexa (les seqüències d’aminoàcids no porten només la proteïna, sino instruccions sobre a on ha d’anar, per on l’han de tallar... I a la seqüència d’ADN també hi ha trossos (enormes) que no tenen cap tipus d’informació barrejats amb les seqüències d’aminoàcids i que anomenem “introns”, que són molt importants respecte a les múltiples combinacions que una mateixa seqüència d’ADN pot generar. Us recomano llegir aquest recent post sobre genètica).
- No hi ha escrit en cap lloc “hemofílic”?
Vet aquí un dels origens de la confusió. Quan parlem de la hemofília, ubiquem el problema al cromosoma X. Diem “les dones no la pateixen perquè tenen dos cromosomes X, i normalment només n’hi ha un de defectuós, però els homes només tenen un X, així que si és defectuós, cagada pastoret: hemofílic”. Tot i que el fons és cert, la forma fa que acabem pensant que aquest senyor tenia codificada, en algun punt del seu cromosoma X una seqüència d’ADN que deia “hemofilic”. I la cosa no és ben bé així...
La major part dels casos d’hemofília estan provocats per l’absència (o baixos nivells) d’un factor de coagulació (el número VIII). Aquest factor és una proteïna, i la informació per “construir-la” (i en quines quantitats) està al cromosoma sexual X. Quan aquesta informació està alterada, la proteïna que resulta no és la correcta (no és el factor VIII que hauria de ser), i tot el metabolisme de la coagulació en queda afectat. Ja veieu, un petit error entre els mil•lers de gens que fan les proteïnes del cos, i es genera una condició força complexa...
- Llavors... Perquè tinc els ulls de la mare?
Els éssers humans tenim la mateixa informació sobre les mateixes proteïnes i ubicada en els mateixos llocs... per què som diferents? Sóm diferents per vàries raons:
Hi ha més d’una versió de cada proteïna que funciona bé, tot i que amb diferències; algunes d’aquestes variants no es donen només en proteïnes estructurals, sino també en enzims (proteïnes que fan possible reaccions químiques a l’organisme), cosa que vol dir que, per una mateixa reacció química del cos, diferents persones poden tenir molècules que facin la feina a velocitats lleugerament diferents, amb eficàcies diferents...
D’altra banda, cadascú pot tenir una informació molt particular pel que fa al “quant, quan i on” s’activa la síntesi de cadascuna de les proteïnes del cos, cosa que es tradueix en que cadascú de nosaltres té un programa de desenvolupament propi.
El color dels ulls, per seguir amb l’exemple que he agafat des del principi, és el resultat de tota una sèrie de gens: els diferents gens on està escrita la seqüència d’aminoàcids de cadascun dels pigments del cos, els gens que controlen les quantitats de cada pigment que s’han de produir i els mecanismes que fan que les cèl•lules que pertanyen a una regió produeixin una substància o una altra. A més, hi intervenen factors com el gruix de l’epiteli de l’iris i les estructures de colagen de l’estroma de l’ull.
Hauríem d’intentar abandonar la vella idea de “la mare té els ulls verds i el pare blaus, si el nen els té grisos és que hi ha hagut banyes” o la seva versió postmoderna “no, has de mirar els avis, que també compten! Si els avis tampoc els tenen grisos a llavor sí, banyes...”. En línies generals la cosa funciona, però per unes altres raons: enlloc hi ha escrit “ulls verds” i tampoc hi ha un gen del “pigment verd”. El que hi ha són una sèrie de qüestions sobre el gruix de l’epiteli de l’iris, més la quantitat de melanina produïda en la seva part frontal que sí estan determinades per les diferents variants que podem trobar al material genètic...
Entés més o menys aquest mecanisme... on emmarquem aquestes bajanades sobre “gens de la infidelitat?”. Doncs això, en l’apartat bajanades. Reduir el comportament humà a l’imperi dels gens és un error. I un error perillós, a més. La frenologia (que creia endevinar les capacitats intel•lectuals, però també les tendències delictives, a través de les protuberàncies del crani) ara ens pot semblar estúpida, però en el seu moment va servir per justificar la pretesa supremacia racial a l’Alemanya nazi (i als Estats Units de l’època, tot i que ara amaguen aquest vergonyós passat).
On establiríem la culpa de la ciència?
El nostre paternalisme a vegades ens porta a acceptar que la gent només conegui l’explicació més superficial: ens conformem amb que la gent repeteixi el dogma “els gens determinen la teva biologia”; però com deia abans, aquestes idees, abandonades dins del cervell sense més contingut, fermenten i generen idees pseudocientífiques que poden tornar-se en contra de la pròpia ciència: qui no ha sentit la perversió que se’ns atribueix de cercar bebés a la carta pel que fa a color d’ulls, bellesa, inteligència... totes elles idees perverses somiades secretament per alguns, però que als autèntics científics els semblen improductives, quan no simplement absurdes! (quan els científics pensen en seleccionar bebés ho fan pensant en esquivar determinades malalties, i en cap cas per satisfer desitjos personals, però en canvi la gent creu que si no es fa és perquè els governs han deixat molt clar que ho prohibeixen!).
Una altra culpa de la ciència la podem trobar en la nostra manera d’abordar l’investigació dels gens. Com que moltes vegades el que busquem és guarir una determinada malaltia o conèixer el seu origen, acabem batejant els gens implicats amb noms tan desafortunats (per a la opinió pública) com “Breast Cancer Gene 1”(gen del càncer de mama 1). Què volem (sense informació addicional) que pensi la gent que llegeixi aquest nom? Pensen “vet aquí un gen que provoca càncer”.
En realitat es tracta, com tots, d’un gen que fa una proteïna. En aquest cas, el que s’ha vist, és que, entre la població de dones que han sofert càncer de mama, aquest gen es troba ALTERAT MÉS FREQÜENTMENT que en la població femenina en general. Dues coses a assenyalar:
ALTERAT: el gen BCG1 el té tothom, homes i dones, amb càncer i sense. És una alteració d’aquest gen la que s’ha relacionat amb el problema.
MÉS FREQÜENTMENT: l’alteració no provoca càncer, però sembla augmentar les possibilitats de tenir-lo (de fet, al menys un 15% de les dones amb el gen alterat desenvolupen càncer). Això només té sentit quan analitzem les poblacions, ja que no té cap sentit terroritzar totes les dones amb el BCG1 alterat, ja que el 85% d'elles no patirà càncer.
El problema és que a la premsa la cosa acaba en “Descobert gen del càncer de mama”, i el nom científic del gen ajudarà a mantenir la confusió...
El debat podria allargar-se si explorèssim fins a quin punt els científics bategen els gens amb noms més o menys espectaculars per tal d’aconseguir fons, i això ens portaria a plantejar-nos els problemes d’una investigació que depèn de la seva comerciabilitat per aconseguir fons, però crec que per avui ja m’he allargat bastant.
En resum, si tothom tingués present com funciona veritablement la variabilitat genètica i quin és el tipus d’informació emmagatzemada, tothom tindria clar, de quines coses pot haver un “gen responsable”, de quines només pot haver certes predisposicions, i de quines només podem trobar absurdes afirmacions pseudocientífiques...
2/11/08
S'apropa l'hivern: Origen fred de la vida
Idees règies (i il·legals) a banda, fa més de 75 anys que Oparin va postular la possibilitat de que els components més bàsics de la vida (les molècules orgàniques) es generessin de manera abiotica, per les condicions ambientals de la Terra primigènia. El famós experiment d'Stanley Miller (L'home de la fotografia), així com la troballa de molècules orgàniques a planetes i meteòrits confirmen aquesta hipòtesi.
D'acord, les molècules orgàniques bàsiques es poden generar a partir de molècules inorgàniques i energia... però, sota quines condicions? I a partir d'aleshores? A tres entrades "antigues" parlàvem tant de que es podia considerar vida, com de la teoria actual mñes acceptada, la del món d'RNA, i d'una nova teoria defensada per Robert Shapiro, la del món metabòlic. Preparant l'entrada sobre El Llac Vostok vaig assabentar-me d'una altra teoria, l'origen fred de la vida, i em va picar la curiositat... tot i que molta informació no he estat capaç de trobar.
Els partidaris de l'origen fred de la vida esgrimeixen diferents arguments:
Glaçons de purines i pirimidines. Les purines y pirimidines són les que donen nom i lletra (A,C,G,T) als nucleòtids del nostre DNA (i RNA). Sembla ser que concentracions relativament elevades d'àcid cianhídric a baixes temperatures són capaces de generar aquestes bases. En un planeta glaçat es podrien donar regions amb concentracions puntuales d'àcid cianhídric (HCN) suficients com per generar aquests composto, com defensen els autors dels següents articles: [1] y [2].
- La fredor de l'RNA. El món de l'RNA estaria regit per organismes en els que l'RNA no tan sols contindria la informaició genètica, sinó que també portaria a terme els porcessos "cel·lulars" (els ribozims). La funcionalitat de l'RNA, segons els autors d'aquest estudi, sembla incompatible amb temperatures elevades, per la qual cosa, el món d'RNA necessitaria un escenari més aviat "freshquet".
El laberint de l'orgànic. Quan l'aigua es congela, expulsa els iones que pot arribar a contenir, per la qual cosa l'aigua que està al voltant (o dins) les grans mases de gel, tenen una major concentració d'aquests compostos. Segons P. Buford Price, aquests escenari de grans blocs de gel amb cavitats plenes d'aigua amb grans concentraciones d'ions i molècules orgàniques hauria afavorit no tan sols les reaccions redox a través de les que els primers organismes haurien obtingut l'energia, sinó també la síntesi de molècules orgàniques cada cop majors.
- El mestre glaçat El propi Stanley Miller va escriure un article en defensa d'aquesta hipòtesi, en col·laboració amb el científic mexicà Antonio Lazcano. Aquesta defensa es fonamentava en la poca estabilitat dels compostos orgànics a altes temperatures.
La part negativa? Les dificultats que ha de tenir que et donguin una subvenció per tal d'investigar en aquest camp... La seva poca "aplicabilitat" a curt termini no li assegura beques automàtiques... si ni tan sols podem possar-hi la paraula "càncer" o "fàrmac" a l'informe per tal d'aconseguir una beca o finançament.
31/10/08
Lab Basics (VI): Clixant biomolècules (I)
Qualsevol persona curiosa que estigui una mica interessada en la biologia molecular pot arribar a preguntar-se...com saben els científics si en un tubet hi ha ADN, sinó es veu a primera vista ni amb els microscopis més senzills, i en aquest tub no sembla haver-hi res més que aigua?
I després d'haver explicat tècniques com la de la PCR, com podem saber, si no veiem res a primera vista, que tenim milions de còpies del fragment que volem i de cap altre?
Doncs és perquè, encara que sembli mentida, és la mar de fàcil separar l'ADN per grandària i detectar-lo aprofitant algunes particularitats químiques d'aquesta molècula tan amigable.
Recordeu que la molècula de ADN està composta per un esquelet de sucres pentosa, grups fosfat i una successió de bases nitrogenades (components dels nucleòtids). La càrrega de l'ió fosfat és negativa. Això significa que, com qui no vol la cosa, la càrrega elèctrica global de la molècula d'ADN és negativa. Si aquesta dada la relacioneu amb el que us van explicar a l'escola sobre camps elèctrics, deduireu que si sotmeteu l'ADN a un camp elèctric, per un fenomen de repulsió la molècula es desplaçarà a la zona positiva del camp. Recordeu també la dada que l'ADN té una estructura una mica rígida de doble cadena. Si introduïm l' ADN en una matriu porosa, que serà el suport que sotmetrem al camp elèctric, la molècula es mourà amb més o menys facilitat en funció de la seva longitud total, la grandària del porus de la matriu i el voltatge del camp elèctric. És a dir, que tenim una sèrie de variables per a discriminar la grandària d'una molècula d'ADN. És el que es coneix com tècnica d'electroforesi.
La matriu porosa a la qual ens referim es forma amb agarosa (un pols extret d'algues) dissolta en cert volum d'una solució salina (que proveirà els ions necessaris perquè existeixi el camp elèctric), escalfada i posteriorment solidificada: segons el % final de agarosa (normalment 0,8-2,5% per cent) tindrem una matriu sòlida d'un polímer amb una grandària major o menor de porus. A menor grandària de porus, millor discriminarem fragments petits d'ADN, que s'aniran repartint per la matriu en funció de la seva longitud doncs a mateix voltatge elèctric, els fragments curts es desplaçaran més ràpid cap al pol positiu i els fragments llargs quedaran retinguts. Si necessitem una grandària de porus molt menor, la agarosa no ens serveix però disposem d'un altre polímer, l'acrilamida.
Per a poder introduir l'ADN en la matriu o gel, es fa polimeritzar o solidificar la matriu amb una pinta que fabrica uns petits pouets a un dels costats: allà es carregarà un cert volum de la nostra dilució d'ADN barrejat amb glicerol (que farà que l'ADN pesi i caigui al fons del pouet) i uns colorants blaus que també es desplaçaran pel gel i ens avisaran de si tot funciona bé i de quan les molècules corren el risc de sortir-se de la matriu per l'altre costat com si d'un vaixell víking en arribar a la fi del món es tractés.
La matriu de agarosa s'introduïx en una cubeta plena del tampó iònic: aquesta cubeta té un born negatiu i un altre positiu: les mostres d'ADN es carreguen en el costat negatiu perquè recorrin la matriu cap al costat positiu. La cubeta es connecta a una font de voltatge (70-120 V usualment) durant un temps determinat (30 minuts o fins i tot hores) en funció de la grandària prevista dels nostres fragments d'ADN.
Un cop pensem que els fragments d'ADN ja han pogut distribuir-se per la matriu, s'atura l'electroforesi i es pot detectar l'ADN gràcies a una molècula que s'intercali entre les dues cadenes (present en la barreja de càrrega o submergint la matriu en ella): habitualment sol ser bromur d'etidi però existeixen alternatives menys perilloses (el bromur d'etidi també s'intercala en LES NOSTRES cadenes d'ADN i és per això que tot el material en contacte amb bromur d'etidi queda fatalment marcat com potencialment cancerígen). En incidir la llum UV en el bromur (amb uns aparells anomenats transil·luminadors) , emet fluorescència rosada. Això és el que podem descobrir en il·luminar amb UV una matriu de agarosa després de l'electroforesi:
De la qual cosa podem fer una foto o treure'n una imatge:
El primer carril respon a un marcador de pes molecular, això és: una barreja de fragments de ADN de grandària coneguda, que ens serveixen com a referència. Els següents carrils corresponen a les mostres que volíem comprovar. Imagineu que havíem volgut amplificar per PCR un fragment de cert gen a partir de mostres de 6 persones diferents. Hi ha vuit tubs perquè un d'ells ens ha servit com a control negatiu, això és, una barreja de PCR sense ADN per a comprovar que no existeix contaminació i que vam amplificar només el ADN que vam introduir en el tub. En fer una electroforesi després de la PCR, carregant el marcador i les vuit mostres d'esquerra a dreta, podem concloure que:
a) La nostra PCR no s'ha contaminat.
b) Hem amplificat el fragment que volem i cap altre (perquè comparant amb les bandes del marcador, el fragment que surt marcat en els carrils té la grandària que nosaltres volíem). Si veiéssim bandes estranyes d'altres mides, sabríem que no tenim el nostre ADN amplificat suficientment purificat!!!
c)L'ADN de la persona corresponent al carril 2 no s'ha amplificat: alguna cosa va fallar en aquesta reacció. ADN en mal estat? Error en el procés?
d)L'ADN de la persona corresponent al carril 4 no s'ha amplificat tant com les altres, hi ha menys concentració, perquè a igual volum carregat, la banda té menys intensitat. ADN en mal estat? Mal quantificat? Error en el procés?
Com veieu, podem extreure bastant informació.
La banda de agarosa amb ADN dins es pot retallar, recalentar, separar l'ADN de la agarosa i purificar l'ADN, per si volem recuperar el nostre fragment favorit i purificar-lo, per a seqüenciar, per exemple.
Distintes variants de l'electroforesi es poden aplicar per a separar fragments d'ADN amb diferent finalitat, però no les detallarem totes.
En la següent entrada, no obstant, veurem que la mateixa filosofia es pot utilitzar per a separar proteïnes i ARN, amb una altra sèrie de tècniques tan universals que mereixen una entrada a part.
Entrades
