Mirar a ADSADN Mirar a Google

11/9/07

Origen de la vida I: L'ésser viu és viu

Comencem amb una rotunditat. Tots els éssers humans naixem amb dues cames i dos braços; així determina la presència de dos mans i dos peus, els quals presenten cinc dits cadascun dels membres. Seguirem per aquest camí. Tots els mamífers tenen quatre extremitats que, en determinats moments del seu desenvolupament, presenten també cinc dits. Les quatre extremitats i els cinc dits són característiques ancestrals. Si busquem l’origen dels mamífers ens trobarem amb un organisme amb quatre extremitats i cinc dits que es situarà en el tronc de l’especiació dels mamífers.

Observem ara desde molt, molt més adalt. Tots els éssers vius, desde les més recòndites bactèries fins els més complexos supraorganismes d’insecte socials, comparteixen diverses característiques ancestrals. La més important d’elles és ésser vius. Pot semblar una redundància, però no està de més incidir en ella. Per a ser un ésser viu s’ha d’ésser viu.

La següent pregunta sorgeix sola: qué considerem vida? Podriem excusar-nos com va fer Sant Agustí quan se’l preguntà sobre qué era el temps: ‹‹Si no m’ho pregunten, ho sé. Si m’ho pregunten, ja no ho sé››. Tot el món sap que un got d’aigua no és viva, però una medusa sí. És relativament senzill respondre si quelcom és viu, però no ho és tant respondre qué és la vida.

De manera simple podríem considerar que quelcom és viu quan es troba més ordenat que el seu entorn i gasta energia per a mantenir-se així. Més ordenat? Imaginem un refugi de pastor en una muntanya. El material tant de la muntanya com del refugi és el mateix: la pedra. No obstant el refugi presenta una major ordenació que el seu entorn, resultat d’una aportació d’energia. Si no es gasta energia en ell, el refugi acabarà derruït: perdrà la seva ordenació. Cedirà enfront l’entorn; enfront la incertesa (no puc evitar recomenar La rebelión de las formas de Jorge Wagensberg).

Vol dir això que el refugi és viu? Evidentment, no. Si el refugi fos capaç d’invertir per ell mateix determinat tipus d’energia en el seu automanteniment, aleshores sí el consideraríem viu. Però el pastor que ha de reparar amb pedres cada primavera el seu refugi té molt clar que aquest no és autosuficient. En canvi, el pastor sí s’automanté. Obté l’energia dels aliments, i la utilitza per a continuar sent el que és. Per a continuar viu. És el metabolisme el que el manté viu.
Refugi no viu de muntanya (de ISARO)

Cap comentari: