Els humans tenim la tendència a creure'ns el centre del món. Més que el centre, el vèrtex superior de tot el que existeix. Com a tals, tenim propietats úniques que ens diferencien de la resta: llenguatge, eines, autoconsciència, personalitat... Una a una aquestes característiques "úniques" han anat caient al demostrar-se la seva presència en altres animals. Personalitat inclosa.
Qualsevol que hagi tingut mascotes, o hagi conegut a l'animal del seu familiar (doble sentit inexistent, ments malaltes) sabrà que els animals també tenen personalitat. Però, per què? Deia Dobzhansky que res té sentit en biologia si no és a la llum de l'evolució. Llavors, quins avantatges evolutius presenta tenir diferents personalitats per a les espècies? Ha de tenir alguna, ja que en totes les espècies s'observa aquest fenomen. És més, sembla ser que l'animal que és agressiu ho és en totes les situacions, tant si s'enfronta a congèneres de la seva espècie o a depredadors. En un article de maig de Nature, Wolf, M. et al. desenvolupen un model matemàtic en què posen a prova la supervivència de diferents individus de la mateixa espècie en relació a la seva personalitat. Afirmen que l'aparició de les diferents personalitats és deguda a agents externs, a depredadors i lluites internes.
Basen el seu treball en la hipòtesi que els individus amb més perspectives reproductives (els quals tenen més a perdre) haurien de comportar-se de manera més "conservadora" que els que tenen poques possibilitats, els quals poden arriscar més, ser més agossarats i agressius que els primers. També diferencien entre la reproducció a curt termini i la reproducció a llarg termini. Un individu arriscat de jove té moltes possibilitats de reproduir-se una vegada, però també veu augmentada les possibilitats de resultar mort o ferit per depredadors o altres animals de la seva espècie. En canvi, els animals conservadors i tranquils, no es duran el premi de joves, però tindran més temps que els anteriors per a reproduir-se. Segurament es reproduiran en més ocasions que els agossarats.
En el seu model, els individus que es mostren curiosos en les primeres etapes de la vida adulta, els quals s'exposen a més risc al principi, es tornen més tranquils en les fases tardanes; mentre que els individus menys exploradors de joves es tornen més agressius en les fases més madures. Els autors allarguen aquest model al llarg de les generacions, observant una tendència a la diversificación de les personalitats, el que, segons ells, explica el ventall de comportaments que s'observa a qualsevol espècie.
Aquest article torna a sortir a la llum, arran d'una rèplica realitzada per McElreath R et al., en l'exemplar del 8 de novembre de Nature. En la rèplica, qüestionen el model de Wolf, M. et al., suggerint que en comptes de donar com resultat personalitats diferenciades, el model derivaria en una homogenización de la mateixa. La resposta no es fa esperar i en el mateix article trobem la contra-rèplica del grup de Wolf, en el qual, evidentment, defensen el seu model. De fet, segons ells, el cas que proposen McElreath et al., està contemplat en el mateix, però és un cas particular. Si és que serveix per a tot.
En fi, una discussió que serveix per a posar sobre la taula la pregunta del principi: creeu que l'àmplia varietat de personalitats dins una mateixa espècie està determinada per l'ambient? El debat queda obert.
Qualsevol que hagi tingut mascotes, o hagi conegut a l'animal del seu familiar (doble sentit inexistent, ments malaltes) sabrà que els animals també tenen personalitat. Però, per què? Deia Dobzhansky que res té sentit en biologia si no és a la llum de l'evolució. Llavors, quins avantatges evolutius presenta tenir diferents personalitats per a les espècies? Ha de tenir alguna, ja que en totes les espècies s'observa aquest fenomen. És més, sembla ser que l'animal que és agressiu ho és en totes les situacions, tant si s'enfronta a congèneres de la seva espècie o a depredadors. En un article de maig de Nature, Wolf, M. et al. desenvolupen un model matemàtic en què posen a prova la supervivència de diferents individus de la mateixa espècie en relació a la seva personalitat. Afirmen que l'aparició de les diferents personalitats és deguda a agents externs, a depredadors i lluites internes.
Basen el seu treball en la hipòtesi que els individus amb més perspectives reproductives (els quals tenen més a perdre) haurien de comportar-se de manera més "conservadora" que els que tenen poques possibilitats, els quals poden arriscar més, ser més agossarats i agressius que els primers. També diferencien entre la reproducció a curt termini i la reproducció a llarg termini. Un individu arriscat de jove té moltes possibilitats de reproduir-se una vegada, però també veu augmentada les possibilitats de resultar mort o ferit per depredadors o altres animals de la seva espècie. En canvi, els animals conservadors i tranquils, no es duran el premi de joves, però tindran més temps que els anteriors per a reproduir-se. Segurament es reproduiran en més ocasions que els agossarats.
En el seu model, els individus que es mostren curiosos en les primeres etapes de la vida adulta, els quals s'exposen a més risc al principi, es tornen més tranquils en les fases tardanes; mentre que els individus menys exploradors de joves es tornen més agressius en les fases més madures. Els autors allarguen aquest model al llarg de les generacions, observant una tendència a la diversificación de les personalitats, el que, segons ells, explica el ventall de comportaments que s'observa a qualsevol espècie.
Aquest article torna a sortir a la llum, arran d'una rèplica realitzada per McElreath R et al., en l'exemplar del 8 de novembre de Nature. En la rèplica, qüestionen el model de Wolf, M. et al., suggerint que en comptes de donar com resultat personalitats diferenciades, el model derivaria en una homogenización de la mateixa. La resposta no es fa esperar i en el mateix article trobem la contra-rèplica del grup de Wolf, en el qual, evidentment, defensen el seu model. De fet, segons ells, el cas que proposen McElreath et al., està contemplat en el mateix, però és un cas particular. Si és que serveix per a tot.
En fi, una discussió que serveix per a posar sobre la taula la pregunta del principi: creeu que l'àmplia varietat de personalitats dins una mateixa espècie està determinada per l'ambient? El debat queda obert.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada