Cristina Garmendia

Dissabte, a El País, va aparèixer publicada una entrevista de Berna González Harbour a la nova ministra, Critina Garmendia, del nou ministeri de Ciència i Innovació. Si la creació del ministeri ja va ser tota una declaració d'intencions del nou executiu, posar al capdavant una biòloga amb doctorat, anys en la investigació pública i que havia donat el salt a la privada, va ser un reconeixement explícit a la situació de la "carrera" científica en aquest país.

L'entrevista em va agradar. La ministra es mostra directa i amb les idees clares, sense refusar parlar dels sous ridículs que perceben els investigadors i docents universitaris d'aquest país (encara que, de fet, falta una referència clara i directa que digui que és un dels principals problemes perquè els cervells fugits tornin). És també ambiciosa, proposant un canvi en les inversions d'aquest país, del maó a la probeta. Veurem si no peca de massa idealisme.

A l'estrevista s'incideix en la necessitat de posar alguna universitat espanyola entre les 100 primeres del món. Segur que han pensat -o estan pensant molt en això- però un simplíssim pas a considerar seria aconseguir que els doctorats que surten de les nostres Universitats no ho facin tots amb la màxima puntuació. Desmereix a la pròpia Universitat. Si no hi ha pluralitat en les notes, tots els doctors "cum laude" d'aquest país no són igual de brillants, són igual de mediocres. Realment desconec la situació en altres països, però espero que no sigui com la que es dóna aquí, on una Universitat veu com un segell d'Excel•lència que tots els doctorats siguin cum laudes per unanimitat, sense importar-los que una lectura superficial de 5 o 6 de les seves tesis reveli diferències notabilísimas entre elles. Però, clar, qui s'atreveix a puntuar a la baixa el treball d'un "alumne" d'un cap de grup el qual pot puntuar dintre de mig any el treball del teu "alumne"? Com podem puntuar el treball de quatre, perdó, cinc o sis o més anys? Algunes preguntes és bo plantejar-se-les de vegades. D’altres és millor no plantejar-se-les mai.

Un altre tema absent a l'entrevista va ser la necessitat d'un augment en la cultura científica d'aquest país. La nova assignatura de Ciències per al Món Contemporani (que, increïblement ha irritat a sectors anquilosats i reaccionaris d'aquest país que preferirien Ciències per al Món de l’Edat Mitjana) pretén començar a omplir aquest buit, però una major presència de la Ciència, ben explicada, als mitjans de comunicació, així com activitats culturals i tallers promoguts pels governs, haurien de ser un pilotis en aquest "canvi" que es proposa des del ministeri. Si la ciutadania entén què s'està fent, considerarà un avanç la Ciència; si no s'informa correctament, qualsevol persona ignorant o malintencionada podrà tergiversar les investigacions de científics espanyols per a cometre actes atroços contra el seu treball amb la connivència d'un poble desimformat. Cosa que ja ha passat.

En fi, per demanar que no quedi.