Mirar a ADSADN Mirar a Google

26/4/09

La grip que no cesa: grip aviar, grip porcina i grip espanyola

A hores d'ara, tothom ja coneix el brot de grip porcina que sembla haver-se originat a Mèxic. Però, la grip no és només aquell procès que ens afecta cada hivern i que no ha de ser tractat amb antibiòtics? Pot matar? Què hi tenen a veure en tot això els porcs mexicans i els pollastres xinesos?

Els virus
Els virus són paràsits obligats, cosa que vol dir que no poden viure sense "ajuda" de determinades cèl·lules. Estan, per tant, vius? Ah! Aquest és un llarg debat que, quan volgueu podem reprendre. Per estar "vius", per poder reproduir-se, als virus els manquen certes eines moleculars que aconsegueixen en les cèl·lules que parasiten. Cada tipus de virus infecta un tipus concret de cèl·lules.
Hi ha diferents tipus de virus que es classifiquen, grosso modo, per la molècula que utilitzen com a material genètic: DNA o RNA.

El virus de la grip
L'amic colorejat de la foto és un virió del virus de la grip (membre de la família dels ortomixovirus, però això és per pujar nota). En taronja, podem veure la seva membrana de lípids, la qual, estrictament no és seva, ja que la "roba" a les cèl·lules que parasita. En lila podem veure la seva càpside proteica, que sí que és seva, la qual conté el material genètic d'aquest virus; en aquest cas, RNA.

Sí, el virus de la grip transporta els seus gens d'una cèl·lula a una altra en cadenes d'RNA (com el virus de la sida). Quan arriba a la cèl·lula, la maquinària del virus transforma l'RNA a DNA (mitjançant la retrotranscriptasa) i, així, pot ser reconegut per les proteïnes de la cèl·lula. Aquest DNA és transcrit a RNA i a noves proteïnes, que formen una miríada de nous virus que multiplicaran la infecció (com els gremlins anant a un balneari) i destruiran la cèl·lula. Unes "bestioles" molt simpàtiques, com haureu pogut comprovar.

Les subtils diferències
No tots els virus de la grip són iguals. Una primera classificació permet diferenciar entre tipus A, B i C. El "gènere" A és el més conegut per a tots nosaltres, i afecta humans, porcs, aus i cavalls. És dins aquest gènere on trobem els col·legues que ens visiten cada hivern i els seus cosins del Zumosol, que produeixen les pandèmies de grip. Com distingir-los?


Els virus de la grip, a la seva capa lipídica "robada" porten inserides proteïnes pròpies. Aquestes proteïnes dirigides cap a l'exterior poden ser reconegudes per anticossos... si recordeu, les substàncies reconegudes pels anticossos se'anomenen antígens. A la imatge de la dreta, aquests antígens serien les piruletes roses i els cons taronges, que, com veieu, apunten cap a l'exterior. Doncs bé, existeixen 16 tipus d'antigen H i 9 de tipus N. Cada virus presenta un antigen de cada tipus: així, podem trobar virus H1N1, H1N2, H1N3, H2N9, etc. Els virus més famosos, com veurem, són els H5N1 i H1N1.

Males influenzas
Cada any, entre octubre-novembre, s'inicia la campanya de vacunació de la grip entre els "grups de major risc". Per què ens hem de vacunar cada any? Hi ha vacunes, com la del tètanus, que duren 10 anys... per què la de la grip és anual? Els virus de la grip presenten una gran variabilitat antigènica, és a dir, canvien ràpidament les característiques de les proteïnes que mostren a l'exterior. Com que el nostre sistema immune es basa en el reconeixement d'aquestes proteïnes, serveix de ben poc "ensinistrar-lo" contra una soca de grip, si l'any següent la nova capa presenta antígens diferents. Per veure-ho d'una altra manera, no serveix de res tenir fotos de la cara de Tom Cruise si pot posar-se "pròtesis" (a Missió Impossible) o injectar-se "verins" (a Minority Report), i canviar així el seu aspecte (tot i que en el fons seguirà sent el mateix personatge).

Aquestes "variacions sobre un mateix tema" es produeixen per mutacions i per "recombinació" entre soques. Una cèl·lula infectada no és un "coto de caza" privat, pot ser infectada per un altre virus, mentres "allotja" el primer. Quan això passa, en aquesta cèl·lula es formen virus amb "noves" combinacions diferents de les originals per a les quals les nostres defenses no estan ensinistrades.

Vaques contra porcs i pollastres: vacunes contra la grip
Aquesta estratègia de "deixar les cèl·lules reordenar els virus" és la que va començar a utilitzar-se en el desenvolupament de les vacunes contra la grip. Si injectem dues soques de virus en un ou, obtenim totes les combinacions possibles. Les vacunes es preparen seleccionant la soca que s'assembla més a la detectada aquell any (podeu apreciar-ho millor si amplieu l'esquema; a Wikimedia trobareu una versió en altíssima ressolució, per si voleu fer-vos-en un pòster).



Amb el desenvolupament de les eines genètiques (penediu-vos-en! aquestes eines les carrega el dimoni!) s'ha pogut abordar el problema des d'una altra perspectiva. Els antígens "H" (HA en la imatge) participen en els "processos dolents" de la grip. Mitjançant l'enginyeria genètica, es pot "treure" la part dolenta de l'H per preparar virus inactivats i inocuus. Combinant en el laboratori aquests HA "dòcils" amb els "N", podem controlar millor el procés de producció de les diferents variants de la vacuna (de nou, ho podeu apreciar millor si amplieu l'esquema, amb la seva versió "posteritzable" aquí, Carmen, aquí). Més ràpid, més efectiu, més segur... (citius, fidus, securus, quasi olímpic) Algú s'hi oposa? Segur que ben pocs.

(Interludi)Dirigint-se al públic: Una reflexió, tots aquells que estan en contra dels transgènics i la manipulació de la natura, quan -Déu no ho vulgui- hi hagi una epidèmia de grip per a la qual -Déu ho vulgui- tinguem una vacuna obtinguda pels mateixos processos que tant detesten, es vacunaran?; es prendran els fàrmacs obtinguts a les cèl·lules "transgèniques"? (Fi de l'interludi)

Pollastres, porcs i espanyols
Habitualment la grip ens visita cada any, pels volts de l'hivern, posant fi a la vida de les persones "de risc": persones grans i immunodeprimides (amb les defenses tan baixes que ni amb actimel en vena...). Però en ocasions semblen brots de grip que ataquen tota la població destruint tot el que se li posa pel davant. D'aquestes epidèmies globals, d'aquestes pandèmies, tres són les més famoses: les aviars, les porcines i la pesta espanyola. Per a una informació més profunda, detallada, sèria i contrastada sobre aquestes epidèmies, us recomano llegir els següents articles de lliure accés: Emerging influenza virus: A global threat i Influenza pandemics: Past, present and future.

El 1918, en plena Primera Guerra Mundial, per si els humans no en tinguéssim prou amb nosaltres mateixos, va sorgir un brot de grip que va matar més de 25 milions de persones. Com que la majoria dels països europeus tenien els mitjans de comunicació en "modo propaganda" (molts encara el tenen actiu), es dedicaven a llançar consignes contra els enemics, i a demostrar com n'eren de dolents, i les llibertats que eliminarien (i que ells mantenien sota mínims amb l'excusa de la guerra). Perdó, és que m'encenc... Pot ser que d'aquestes tergiversacions i manipulacions sorgís una anècdota -segurament apòcrifa- que explica com els camperols de banda i banda de la frontera francogermànica conduïen les gallines cap a "territori hostil" amb l'esperança que estiguessin griposes i contagiessin els seus adversaris. Bon inici per a la guerra biològica, no creieu?: fronts d'atac de pastors alsacians conduint "batallons" d'aus al camp de batalla on s'enfrontarien a esternuts... "Menudo pollo".
Com que Espanya era un país neutre, va ser un dels pocs que va informar de l'epidèmia. D'aquí que es comencés a conèixer com a grip espanyola. Dècades després es va analitzar la composició antigènica dels virus responsables: eren H1N1.

Fa un parell d'anys van saltar les alarmes mundials per casos de grip aviar que havien passat d'aus a humans a l'est asiàtic. El brot aquest cop era de la soca H5N1. Les aus migratòries i els ocells turistes van escampar alguns d'aquests virus al voltant del planeta. Les indústries farmacèutiques van desenvolupar la vacuna i la van vendre a quantitats mai vistes als governs (des d'Estats Units a Espanya: aquí, a la resposta 24, en aquesta nota de premsa i en aquesta compareixença de l'aleshores Ministra de Sanitat, Elena Salgado-) . I aquí va acabar tot. Per sort, no va anar a més. Tan sols les arques dels estats es van veure afectades. Val més curar-se en salut... no? O creieu que va ser tot massa "precipitat"?

I ara ens trobem amb un nou brot. El número de morts i afectats no para de créixer, com podeu veure en aquest mapa (via menéame). La soca és H1N1... com l'"espanyola" Com evolucionarà aquest cop? Tindrem vacunes? Les aplicarem? Una pandemia és un procés altament complex, i més amb la millora de les comunicacions. El repte està llançat,,, sabrem actuar amb seny? podrem abordar la possible situació des de la mesura? Hem de fer-ho? Ens ho permetran? Amb cada brot de grip apareix un brot psicòtic de la "fi del món", es repetirà?

En fi, com molts altres cops, haurem d'esperar. I confiar en què les eines que tenim siguin més eficaces i ràpides que les que teníem el 1918 durant la primera guerra mundial.

-----
Per cert, Hi ha un magnífic llibre de ciència ficció molt relacionat amb tota aquesta qüestió: El libro del día del juicio final, de Connie Willis. Us el recomano. És una meravella.

The Plague (1989), Arnold Böcklin. Via Wikimedia.

Totes les imatges emprades són lliures i les podeu trobar a Wikimedia commons: [1], [2], [3], [4], [5], [6], [7] i [8].


Llegir l'article sencer

21/4/09

El laboratori de genètica més gran del món

El 14 de noviembre de 1963 les deposicions de diferents erupcions volcàniques van superar el nivell del mar, creant l'illa de Surtsey. Aquesta illa, declarada reserva de la biologia 2 anys després i patrimoni de la humanitat el 2008, constitueix un veritable laboratori a l'aire lliure en el que els pocs científics que tenen permís per a desplaçar-se fins a ella, poden estudiar la succesió ecològica, és a dir, com la vida colonitza un terreny completament estèril. Un camp extremadament interessant del que algun dia escriuré una entrada. Però avui toca parlar d'una illa més gran.

Surtsey es troba situada al sudoest d'Islàndia; de fet, és el seu punt més meridional. Curiosament Islàndia també representa un «laboratori» natural en el que es duen a terme numeroses investigacions sobre... genètica.

Islàndia va començar a ser habitada per humans fa uns 1.000 anys per poblacions vikingues originàries d'Escandinàvia i les illes britàniques. Gairebé des del seu establiment es té un registre dels matrimonis i batejos, cosa que ens informa sobre les relacions de parentiu que existeix entre els habitants actuals de l'illa. Només han passat 35 generacions des dels primers colons. Durant aquestes 35 generacions l'aportació genètica des de l'exterior ha estat poc rellevant. Una població d'aquestes característiques (pràcticament aïllada, que prové del creuament d'un grapat de colons originaris) permeten l'estudi de diferents marcadors genètics que serveixen per corroborar hipòtesis genètiques (sobre l'efecte fundador o la deriva genètica). També permet estudiar caràcters que, degut a la consanguinitat, es troben en una major proporció en els seus habitants. En aquest sentit, cal destacar el projecte de la companyia deCODE genetics, Inc, la qual realitza una base de dades del DNA dels islandesos.

Recentment PLoS Genetics ha publicat un nou article d'accés lliure sobre la genètica islandesa. Llegint l'article podem assabentar-nos que gràcies als estudis genètics anteriors embla que de totes les mares "originals" dels islandeses, un 40% eren escandinaves, la resta venia de les illes britàniques. D'altra banda, dels pares fundadors, un 80% eren escandinaus. Com podem discriminar entre pares i mares? Per a l'estudi dels pares s'analitza la seqüència dels cromosomes Y (exclusiu dels homes); per a les mares, s'analitza el DNA mitocondrial. Els mitocondris, com ja sabreu, són les centrals energètiques de les nostres cèl·lules. Els mitocondris són bacteris simbionts que conserven encara el seu DNA (que ja és nostre). Els espermatozous tan sols contribueixen amb el material genètic del nucli cel·lular: no transmeten mitocondris. Per tant, els mitocondris de tots nosaltres venen exclusivament de les nostres mares. Per això s'estudia el material genètic d'aquests orgànuls com marcadors de la línia materna.

En l'article esmentat (una col·laboració entre investigadors de Barcelona, Leiden i, evidentement, Reykjavik) s'han analitzat les seqüències del DNA mitocondrial de 68 esquelets de 1000 anys d'antiguitat, comparant-les amb les poblacions de les que venien (Escandinavia i illes britàniques) que a la seqüència dels seus descendents, els islandesos actuals. Segons els autors, aquest fet es deuria a la influència de la deriva genètica. La deriva genètica és un procés que actua, junt amb d'altres com la selecció o les mutacions, durant l'evolució de les espècies.

Tots nosaltres tenim dues còpies de cada gen, anomenades al·lels. Les nostres gàmetes (òvuls i espermatozous) només tenen un al·lel de cada gen (així quan formen un nou individu, aquest tornarà a tenir 2 al·lels). De les nostres gàmetes, la meitat tenen un dels al·lels, i l'altre meitat, l'altre. Per tant, el nou individu només durà un dels nostres al·lels. Quin? Aquí, gairebé sempre, intervé l'atzar. I aquest atzar és el que genera la deriva genètica. En aquesta imatge animada de Wikipedia (by profesor marginalia) podem veure el funcionament d'aquesta deriva genètica en un frascó amb boles de dos colors (que representen els dos al·lels d'un gen). Per atzar s'escullen 20 boles per al següent frascó. En cinc generacions un dels dos al·lels s'haurà perdut (Us recomano l'entrada de la wikipedia en anglès per aprofundir en aquest concepte).

La importància de la deriva genètica és més gran com més gran és la mida de la població d'estudi. Així, les poblacions originàries dels esquelets (Escandinàvia i illes britàniques) són molt més grans que les que es van establir a l'illa. Per això, el DNA mitocondrial dels islandesos s'ha «modificat» més que el d'escandinaus o britànics, presentant així més diferències respecte els seus fundadors que aquests.

Images: Wikimedia commons. 1. Surtsey; 2. Jon Olaffson; 3. Thorstein Gislason; 4. Cases amb teulada de gespa (Skógar)


Llegir l'article sencer

16/4/09

Bee movement: El ball de les abelles jo us el cantaré...

-Mireu
-Alerta
-Atenció
-Ha tornat
-Exploradora
-346
-Semicercle
-Mou l'abdomen
-¡Flor!
-45º
-A 1500 metres humans
-Semicercle
-¡Flor! ¡Flor!
-Molt carregada
-¡Flor!¡Flor!¡Flor!
-¡Som-hi!

No sé com "parla" una intel·ligència col·lectiva, però podria sonar així... no, definitivament no deu sonar així.

Per coses de l'atzar, al treball he hagut d'informar-me sobre el ball de les abelles (waggle-dance). És fascinant. El codi que usen és increïble. Mosquejat, em vaig posar a cercar en el nostre estimat PubMed i vaig trobar-me més d'un article gratuit. Aquí us deixo algunes curiositats amb els seus respectius articles per si voleu ampliar la informació.

Quan una abella exploradora torna de la seva exploració i ha trobat una flor, inicia un "ball" particular. Realitza moviments descrivint una figura similar a l'infinit (un 8 invertit). Quan passa pel centre del 8, mou l'abdomen. És aquest ball el que conté informació sobre on es troba la font de pol·len. La variabilitat en la precisió d'aquesta informació és constant, sempre hi ha un petit marge d'error.

D'una banda, l'angle que forma el seu vol respecte de la gravetat (l'eix vertical) és l'angle que forma la flor trobada amb el sol amb el rusc al seu vèrtex (eix horitzontal).

El temps que triga en recòrrer el centre del vuit (el temps que mou el cucu), indica la distància a la que es troba el pol·len, amb una relació aproximada de 750 metres per cada segon. La "distància" la integren gràcies a uns "comptaquilòmetres" (odòmetres) interns. Un article recent proposa l'existència de dos odòmetres, un d'individual, i un altre de col·lectiu, activat pel ball del cucu.

Aquesta codificació de la informació espaial es realitza gràcies a un "mapa mental" intern de l'abella exploradora, la qual integra les informacions visuals durant el seu vol per a ser capaç de detectar el nèctar o tornar a casa. No s'ha de menysprear, per tant, la memòria i la capacitat d'aprenentatge de les abelles.

Queda una informació per codificar: quantes abelles calen per recol·lectar el nèctar? O el que seria equivalent: quant nèctar s'ha trobat? Aquesta informació es transmet per via química. En l'article, quan inhibien la producció de determinades substàncies, cap abella segui a l'exploradora; en canvi, si s'injectaven aquestes substàncies oloroses, el reclutament era evident. Efecte Axe?

El que més m'ha sobtat ha esta l'existència de "dialectes" entre poblacions d'abelles. Aquests ialectes, a més, semblen estar codificats als gens: es transmeten per herència genètica, i, fin i tot, podria ser que estiguessin sota el contrl d'un sol gen amb més d'una variant. Aquests dialectes no constitueixen barreres entre les diferents abelles, ja que dues poblacions diferents posades en contacte acaben per entendre's. Ai! Ens queda tant per aprendre de les abelles!


Llegir l'article sencer

13/4/09

Bioquímica per a tothom. 8. La unió dels aminoàcids: enllaç peptídic

Les primeres set entrades d'aquesta sèrie les hem dedicar als aminoàcids. Els aminoàcids són les peces fonamentals de les proteïnes (cadenes llargues d'aminoàcids) i dels seus "germans petits", els pèptids (cadenes curtes). Tant unes com els altres són cadenes d'aminoàcids units, principalment, pel que es coneix com a Enllaç peptídic.

Un enllaç peptídic es forma entre el grup amino d'un aminàcid i el grup carboxil de l'altre. Com podeu observar, en aquesta unió no intervenen per a res la cadena lateral que duen els aminoàcids. Dit d'una altra manera, tots els aminoàcids s'uneixen de la mateixa manera. En la formació de l'enllaç peptídic es desprèn una molècula d'aigua.


Image: Yrithinnd. Wikimedia commons



si mirem aquest tripèptid (format per la unió de 3 aminoàcids) veurem com obtenim unea cadena formada pels antics grups aminos i àcids units en enllaços peptídics, amb les cadenes laterals "alienes" a aquests enllaços penjant de la cadena principal. Aquest fet tindrà una importància capital, com veurem en la següent entrada.

Un darrer apunt de nomenclatura. Quan els aminoàcids formen part o bé de pèptids (cadenes curtes), o bé de proteïnes (cadenes llargues), pasen a denominar-se residus aminoacídics i, quan se'ls anomena, se'ls hi afegeix el sufix -il al seu nom.


Llegir l'article sencer

9/4/09

Bioquímica per a tothom. 7. Aminoàcids essencials.

Aminoàcids essencials
Els organismes no som màquines perfectes. Per exemple: no tots els organismes som capaços de fabricar tots els aminoàcids. Els humans som un exemple magnífic d'aquesta carència: som incapaços de fabricar fenilalanina, isoleucina, leucina, lisina, metionina, treonina, triptòfan, valina, arginina o histidina. No està res malament, veritat? Però, si les proteïnes necessiten els 20 aminoàcids i hi ha 10 que no podem fabricar, com ens en sortim? Menjant. Els aminoàcids essencials han de ser incorporats mitjançant la dieta.

Els diferents aliments que ingerim tenen proteïnes amb diferents composicions d'aminoàcids. Aquells aliments que ens aporten els 20 aminoàcids són considerats aliments amb proteïnes d'alta qualitat. En general els aliments d'origen animal (carn, ous i productes làctics) són aliments mb proteïnes de bona qualitat. En canvi, els vegetals soles ser més exclusius, faltant-los a la majoria d'ells algun o alguns dels aminoàcids essencials. Tanmateix, hi ha excepcions: la soja sembla ser una d'elles.

Ja sabeu, si voleu portar una dieta equilibrada, amb un aportament suficient de tots els aminoàcids que no podeu fabricar, s'ha d'ingerir productes animals (com tot, amb moderació). Si renuncieu ells per conviccions, o per ser més "naturals" (tot i que recordeu que "per natura" els homínids som consumidors de carn), no deixeu de mirar les composicions proteiques dels aliments vegetals per tal d'aconseguir una aportació suficient de cadascun dels 10 aminoàcis essencials (aquí us deixo les quantitats diàries recomenades). A no ser que volgueu acabar consumint pastilles d'aminoàcids (això sí, totalment naturals, creixeran als arbres?, mai us heu preguntat d'on treuen els productes d'aquests "suplements alimenticis"? Us sorprendrieu).


Llegir l'article sencer

5/4/09

Bioquímica per a tothom. 6. Nomenclatura dels aminoàcids

Un parell d'apunts sobre els aminoàcids proteics: la seva nomenclatura (que tractarem en aquesta entrada) i la seva essencialitat (que tractarem a la següent).

Nomenclatura
Cada aminoàcid proteic presenta tres noms:

  1. El llarg: Cisteïna, Histidina, Alanina...
  2. El triple: Cys, His, Ala...
  3. El curt: C, H, A...

Amb els exemples que us he donat, pot semblar que la conversió nom llarg - nom curt és senzillísima: només caldria indicar la inicial. Desgraciadament no és així. Com que hi ha aminoàcids que comparteixen inicial, es va haver de fer una nomenclatura estàndar que evitès repeticions. Així, l'àcid glutàic (un aminoàcid), es representa amb la E; l'Arginina, amb la R... Per veure els tres noms de cada aminoàcid us recomano aquesta entrada de Wikipedia.

Aquestes abreviatures són necessàries degut a que els aminoàcids pertanyen a proteïnes: llargues tires d'aminoàcids units per l'enllça que veurem ben aviat. Com que aquestes cadenes poden arribar a superar el miler d'aminoàcids, no era molt útil treballar amb els noms complets dels aminoàcids. Ni tan sols amb els noms dels triplets. Per a que entengueu millor l'avantatge de la nomenclatura "curta", aquí us deixo la seqüència d'una proteïna (pregunta per pujar nota: de quina proteïna es tracta? Us deixo usar el PubMed). És una proteïna petita de "només" 367 aminoàcids. Us imagineu que en comptes de cada lletra hi possessim el nom llarg? Seria una informació inútil.

MVMEVGTLDAGGLRALLGERAAQCLLLDCRSFFAFNAGHIAGSVNVRFSTIVRRRAKGAMGLEHIVPNAELRGRLLAGAYHAVVLLDERSAALDGAKRDGTLALAAGALCREARAAQVFFLKGGYEAFSASCPELCSKQS
TPMGLSLPLSTSVPDSAESGCSSCSTPLYDQGGPVEILPFLYLGSAYHASRKDMLDALGITALINVSANCPNHFEGHYQYKSIPVEDNHKADISSWFNEAIDFIDSIKNAGGRVFVHCQAGISRSATICLAYLMRTNRVK
LDEAFEFVKQRRSIISPNFSFMGQLLQFESQVLAPHCSAEAGSPAMAVLDRGTSTTTVFNFPVSIPVHSTNSALSYLQSPITTSPSC


Llegir l'article sencer

2/4/09

Bioquímica per a tothom. 5. La imatge especular no és tan idèntica com crèiem

La immensa majoria de les molècules que ens conposen tenen una base de carboni. Sense carboni, no hi ha vida. L'àtom de carboni permet quatre enllaços disposats de tal manera que la seva estructura tridimensional correspon a un tetraedre, una piràmide de base triangular. A la imatge podeu veure diferents representacions del metà (un àtom de carboni unit a 4 hidrògens). Aquesta tridimensionalitat és essencial per a totes les nostres molècules. Sense les 3D no estaríem vius. Els éssers plans bidimensionals no són vius.

La tridimensionalita també comporta característiques curioses, com la quiralitat. Dues molècules són quirals quan una és la imatge especular de l'altra. Les nostres mans són quirals. Tan sols «encaixen» si les enfrontem palmell contra palmell o revers contra revers. Si les superposem (revers contra anvers), no se solapen: els polzes queden en llocs oposats (en aquest cas també tindríem polzes «oponibles») .

Els aminoàcids quirals estan formats pels mateixos àtoms «quasi» disposats de la mateixa manera. Tenen un grup amino, un grup àcid, i la mateixa cadena lateral; però el que els diferencia l'un de l'altre és en quins enllaços del carboni central presenten cadascun d'aquests grups. Aquesta disposició diferencial els converteix en imatges especulars l'un de l'altre. I aquesta subtil diferència comporta diferents propietats bioquímiques.

Diferenciar aquests quirals (també anomenats enantiòmers o esteroisòmers) és relativament senzill, ja que cadascun d'ells polaritza la llum en una direcció. Si la polaritzen cap a l'esquerra, es parla d'aminoàcids levorotatius (L-aa); si la polaritzen cap a la dreta, se'ls denomina dextrorotatius (D-aa).

I ara, la curiositat. La vida es va generar a partir de components orgànics sintetitzats de manera abiòtica (sense intervenció de vida, com ja postulava Oparin). És a dir, les molècules orgàniques es poden sintetitzar a partir de molècules és simples si hi apliquem energia, com va demostrar Stanley Miller en su famosísimo experimento (mireu aquesta entrada anterior). En la barreja resultant van aparèixer alguns aminoàcids. Uns eren D-aa, d'altres L-aa. A la natura continuen coexistint els dos estereoisòmers, però... TOTES les proteïnes es troben formades exclusivament per L-aa. Per què?


Llegir l'article sencer