Què hi tenim a casa?

Ah, la Natura! L’aroma del romaní i la farigola (essència mediterrània!), l’espectacular planejar del trencalòs, les fresques rouredes de roure de fulla gran a l’estiu, els rodals de carlets, els rastres de mamífers crepusculars o aquella espectacular papallona... Som molts els urbanites que gaudim amb l’observació i el contacte amb la Natura, i ens falta temps per sortir a voltar pels racons de Catalunya que creiem menys alterats per l’acció antròpica. Però sabem quins éssers vius tenim al nostre voltant?

El fet és que biòlegs i naturalistes porten segles recollint i sistematitzant informació pel que fa a la diversitat d’éssers vius arreu del món. Encara falten llocs del planeta per prospectar a fons i és evident que alguns éssers vius es deixen estudiar més bé que altres –per exemple, s’estima que falten un munt de petits artròpodes per conèixer, per no parlar del bacteris i protists!

Per sort o per desgràcia, Catalunya és un territori bastant ben prospectat. A través de l’acumulació de treballs florístics i faunístics a escales locals hem acabat acumulant prou informació com per confegir catàlegs de diversitat que abracen la major part del territori. De manera que ara només falta poder accedir a aquesta informació, i des de fa alguns anys, això és possible, mercès, com no, a Internet.

Biocat, Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya és el nom d'aquesta base de dades elaborada per la Universitat de Barcelona mitjançant un conveni amb el Departament de Medi Ambient de la Generalitat. Veureu que té 9 subapartats, 8 corresponents a diferents tipus d'éssers vius (Cormòfits (Flora), Briòfits, Algues, Fongs, Líquens, Artròpodes, Mol·luscs i Vertebrats) i 1 corresponent a vegetació. S'hi poden realitzar cerques en els dos sentits: per exemple, si volem saber on s'han trobat cigonyes negres, entrarem a Vertebrats, farem una "cerca per tàxon" i obtindrem un mapa de Catalunya amb els quadrats de 10 x 10 Km² on l'animal hagi estatregistrat; inversamentt, si volem tenir una idea de la flora dels voltants de Montserrat, anirem a la secció de Flora i hi farem una cerca per UTM, seleccionarem un o més quadres sobre el mapa i obtindrem un llistat d'espècies. Si remeneu una mica, veureu que hi ha força més informació associada.

Com a base de dades que és, Biocat és va renovant constantment i encara és incomplerta. Hi ha molta informació publicada en paper que encara no ha estat penjada a la base de dades. Segurament les seccions de Flora i Vegetació, i possiblement la referent a aus, són de les més complertes. I una altra cosa: a vegades el web es queda penjat. No desespereu, és un projecte que va creixent, però val molt la pena!

Llegir l'article sencer

Selecció en acció!

Els narcisos són unes plantes de flors espectaculars. Al sud de la Península Ibèrica i al Nord del Magrib hi viu Narcissus papyraceus. A partir de diferents poblacions d’aquesta planta a l’entorn de l’Estret de Gibraltar, Rocío Pérez-Barrales i companyia han realitzat un treball, publicat a Oikos, on es mostren els efectes de tenir associada una fauna de pol•linitzadors determinada sobre les característiques de les seves flors.

Primer, presentem els protagonistes:

Imatges de Flickr.

Narcissus papyraceus, cormòfit. Creix en sòls argilosos i és de les primeres plantes del seu hàbitat en florir, a finals d’hivern. Les seves flors tenen 6 peces exteriors (tèpals) que s’uneixen en una corona i un tub llarg i estret que conté 6 estams (agrupats de 3 en 3 a dues alçades diferents) i 1 pistil (òrgan sexual femení). Al fons del tub, les flors estan carregades de deliciós i nutritiu nèctar.

Eristalis spp. i altres sírfids, artròpodes (A dalt a l'esquerra). En efecte, tot i semblar abelles, no ho són, perquè tenen un sol parell d’ales (són dípters). Aquesta mena de mosques s’alimenta del pol•len que contenen els estams de les flors.

Esfíngids i altres papallones nocturnes, artròpodes (A dalt a la dreta). Insectes voladors d’hàbits nocturns o crepusculars. Tenen la boca modificada en forma d’una llarga trompa que els permet xuclar però no mastegar. S’alimenten del nèctar que les flors els ofereixen.

Les diferents poblacions de narcisos dels voltants de Gibraltar es poden classificar segons els tipus de flors: poblacions L i poblacions LC.

En les poblacions L, totes les flors són iguals, del tipus L que mostra el peasso esquema de sota. Com veieu, aquestes flors tenen l’extrem del pistil (l’estigma), ben a prop de l’entrada del tub. Per l’estigma és per on una flor incorpora els gàmetes masculins que transporta el pol•len. En aquests narcisos, i en moltes altres plantes, l’estigma no accepta el pol•len dels estams de la mateixa flor, així que qualsevol bestiola barroera -com ara un sírfid- que porti enganxat pol•len d’un altre individu de narcís que es passegi per l'entrada de la flor serà benvinguda.

En les poblacions LC, hi ha dos tipus d’individus, en proporcions semblants: uns que fan flors del tipus L, i uns altres que les fan del tipus C. Com veieu a l’esquema, les flors C tenen l’estil (el peu que sosté l’estigma) molt més curt, de manera que queda lluny de l’entrada de la flor. En aquestes flors no n’hi ha prou amb que una bestiola com Eristalis tenax es passegi pels estams de l’entrada: cal que algú entri dins del tub i contacti ara en una flor amb l'estigma, ara en una altra amb els estams. En efecte, una papallona nocturna, amb la seva estilitzada trompa servirà.

Com ja us deveu esperar, les poblacions LC mantenen una fauna de papallones nocturnes que no apareixen en les poblacions L. Les poblacions L mantenen uns pol•linitzadors generalistes, que no estan preocupats per qüestions com l’amplada i la llargada del tub, mentre les LC mantenen pol•linitzadors generalistes, però també mantenen específicament les papallones nocturnes, tot unes especialistes en treballs de precisió.

Els investigadors han treballat amb la hipòtesi que el fet de tenir pol•linitzadors especialistes genera pressions de selecció més fortes cap a la morfologia floral (més enllà de l’evident diferència en la llargada de l’estil), i els seus resultats apunten a això: les flors LC tenen corones més estretes i tubs més llargs i amples que les L; el conjunt dels caràcters de les flors de LC estan més acoblats entre ells que els de les flors L, i la variació de les flors respecte la de les parts vegetatives és menor en LC que en L.

Sembla ser que les poblacions LC són més costaneres que les L, de manera que gaudeixen de temperatures menys extremes a finals d’hivern, que és quan floreixen. Les papallones nocturnes són molt sensibles a aquests freds, de manera que a les poblacions L no hi apareixen. El model és atractiu i ens permet fer volar coloms respecte els fenòmens d’especiació: poblacions d’una mateixa espècie en diferents llocs, diferents llocs amb diferents condicions ambientals, diferents condicions suportades per diferents pol•linitzadors, diferents pol•linitzadors pressionant la selecció cap a diferents flors... Però de moment -i per mooooolts anys, de la mateixa espècie.

Llegir l'article sencer

D'orquídies i fòssils.

Passava una feliç abella a prop d’un arbre resinós que casualment havia estat atacat per algun xilòfag, o lesionat per ves a saber quina bèstia. De la ferida de l’escorça ja feia estona que en penjava un glopet de resina, però havia de decidir-se a caure just en el moment en que la malaurada abella passava per allí. Una llàstima per a l’abella, a qui se li va acabar de cop això d’anar picant de flor en flor...
Sembla que un cop a terra, diverses capes de sediments van dipositar-s’hi a sobre, i 20 milions d’anys després, l’erosió i uns humans l’han desenterrada en forma d'ambre a la República Dominicana, segons llegeixo a Nature (2007, 448:1042-1045).

No es tracta de fer-li un lleig a l’abella, Proplebeia dominicana, però el fet destacable és que la malaurada portava enganxat a la part dorsal del seu abdomen un record íntim d’una irresistible orquídia que havia visitat: els seus pol·linis, unes estructures, derivades principalment de les anteres*, que faciliten que una gran quantitat de grans de pol·len s’adhereixin sobre el pol·linitzador que visita la flor. Amb només les característiques morfològiques d’aquesta estructura, els autors de l’article han estat capaços de determinar que es tracta d’una espècie ja extingida, classificar-la en una subfamília (Orchidoideae) i una tribu (Goodyerinae), i finalment batejar-la com a Meliorchis caribea.

Dos pol·linis oferint-se, impúdics ells. De Flickr

La família de les orquídies (Orchidaceae) és, segons molts, la més diversa entre els cormòfits (és que no puc dir “plantes superiors”, vaig jurar no fer-ho!), amb més de 20.000 espècies. Això i el seu cosmopolitisme (n’hi ha a tot arreu excepte a les zones boreals i als deserts) feien pensar que el grup s’hauria començat a diversificar fa molts milions d’anys; d’altra banda, l’estreta especificitat de les seves flors amb pol·linitzadors actuals, juntament amb el fet que la majoria d’espècies siguin epífites (viuen sobre arbres) suggerien a alguns autors un origen més recent. Els rellotges moleculars fets a partir de la diversitat actual de la família ja apuntaven que els primers tenien raó, però donaven grans discrepàncies: del principi del Miocè (26 Ma) a mitjans del Cretaci (110 Ma)! Gràcies al fòssil de Meliorchis, s’ha pogut calibrar el rellotge, i establir aquesta data en uns 80 Ma, a finals del Cretaci.

Per cert, a Catalunya comptem amb una seixantena d’espècies d’orquídies silvestres, unes 90 a tota la Península Ibèrica i Balears, principalment dels gèneres Orchis i Ophrys.

*Un esquema de la flor, aquí..

Llegir l'article sencer