Mirar a ADSADN Mirar a Google

30/9/07

Això sí és una foto amb macro

Les cèl•lules que formen el nostre cos no són distingibles a ull nu. Necessitem el microscopi per a poder veure-les. Un cop les mirem, les cèl•lules no semblen pilotes amb un interior homogeni, dins seu existeixen compartiments diferents especialitzats en distintes funcions. Són els òrgans de la cèl•lula. Se'ls anomena orgànuls. Evidentment els orgànuls són més petits que les cèl•lules. Aquests orgànuls funcionen gràcies als seus components, que són més diminuts encara que ells. Uns d'aquests components són els ribosomes.

L'esquema bàsic de funcionament de totes les nostres cèl•lules és el mateix. L'ADN conté la informació que es transcriu a ARN (l'ADN i l'ARN es regeixen pel mateix “idioma”, tot i que amb diferències en el suport en el que s’escriuen: s’han de transcriure). L'ARN es tradueix a proteïnes (ADN, ARN i proteïnes utilitzen diferents idiomes: les primeres parlen en nucleòtids, l'última en aminoàcids). Les proteïnes són responsables de gairebé tot el que funciona en una cèl•lula. Aquest pas fonamental d'ARN a proteïnes es realitza en els ribosomes. Els ribosomes són els traductors de l'ARN i els fabricants de proteïnes.

La cèl•lula té moltes maneres de controlar què, com i quan li passa. Un d'aquests controls es dóna a nivell de la traducció, és a dir, en els ribosomes. Determinats ARNs tenen capacitat de controlar la seva expressió. L'ARN és una cadena de nucleòtids que sol ser lineal, cosa que facilita molt el treball dels ribosomes. De vegades, l'ARN es plega i impedeix la traducció. Seria la diferència entre que et donin una pàgina en rus de Guerra i Pau per a traduir en perfecte estat o totalment arrugada. En el segon cas, perdries temps intentant desarrugar-la. Doncs alguna cosa similar passa entre l'ARN i els ribosomes.

Investigadors de la universitat Louis Pasteur d'Estrasburg han aconseguit “fotografiar” aquest fenomen (Cell, Vol 130, 1019-1031, 21 September 2007). Perquè ens fem idea del que això suposa, hem d'utilitzar un símil: Si considerem que la cèl•lula és com tota Barcelona vista des de l'aire, fotografiar un ribosoma és com aconseguir una fotografia nítida de mitja illa de l'Eixample. No està gens malament.


Traducció als ribosomes. Ilustració de l'autor


Llegir l'article sencer

De gossos i homes

Ahir vaig escoltar en el podcast de Science l'entrevista amb Liz Pennisi (podeu descarregar-vos el podcast o llegir la transcripció aquí) sobre l'ús del gos com a model animal per a l'estudi de malalties genètic.

Entre altres motius (explicats en l'entrevista i en el article de Science). A diferència d'altres models animals, els gossos desenvolupen càncer de forma espontània. Perquè els ratolins o rates, per exemple, desenvolupin càncer, aquest deu ser induït per l'experimentador.

I ara ve la pregunta que em faig: què tenim en comú gossos i homes que ens diferenciï dels ressegadors? La neotènia. Neo-què? Una espècie ha experimentat neotènia quan el seu desenvolupament s'ha fet més lent: és durant més temps un nen. Al final, acaba per posseir trets i comportaments juvenils en les formes adultes. Els gossos són neotènics en referència als llops: la majoria dels gossos adults semblen cadells grans. Els humans som neotènics de l'avantpassat que compartim amb el ximpanzé: d'alguna estranya manera sempre ens ha semblat més humà un chimpancé “nen” que un ximpanzé adult. Pot tenir alguna cosa que veure la neòtenia amb el desenvolupament del càncer? Potser sí, o potser no. En qualsevol dels dos casos pot ser interessant provar-ho de demostrar.


Llegir l'article sencer

29/9/07

Llimones de baix consum

A la secció de ciències de "Público" hi ha un extens reportatge sobre biomimètica (copiar de la natura solucions per a problemes tecnològics). M'ha fascinat una idea d'Alberto T. Estévez: els llimoners fluorescents, que servirien per iluminar les ciutats sense necesitat d'enllumenat elèctric. Es tracten de llimoners als quals se'ls ha introduït el gen de la GFP (sigles en Anglés de Proteïna Verd Fluorescent), el que els permet brillar a la foscor i iluminar com un fanal.

Us recomano la pàgina del projecte realitzat a la Universitat Internacional de Catalunya: Genetic Barcelona Project 2003-2006 on s'explica en detall la idea i es mostren il·lustracions i fotografies espectaculars. Una delicia.


Llegir l'article sencer

Quina olor fan les feromones?


Tot i la creença popular que les nostres parelles sexuals ens entren pels ulls (o per l’estómac, segons alguns), és des de fa temps conegut que, de fet, ens entren pel nas.
Cleopatra, coneixedora d’aquesta influència, utilitzava amb gran habilitat els perfums per atreure les seves parelles. Les grans companyies perfumistas ens intenten convèncer del poder d’una bona olor per atreure els nostres companys (només cal mirar els anuncis de perfums, a cavall entre la publicitat i el cinema eròtic). Però sens dubte, els que realment dominen aquest art són els animals. Ells no van amb embuts i en lloc de gastar-se un dineral en copes en un complex ritual d’aparellament que, a la majoria de casos queda en no res, van directament al centre de la qüestió. I el centre de la qüestió es troba exactament allà, efectivament, a uns centímetres de l’anus. Aquí és on els animals tenen localitzades unes glándulas que secreten feromonas, les molècules que decidiran si aquesta parella que acaba de conèixer-se tindrà futur o no.

Dos individus en ple anàlisi feromònic. De flickr.


La producció d’aquestes molècules és diferent entre els diferents individus i això fa que uns resultin més atractius que d’altres. Però existeix també una gran variabilitat en la percepció olfactiva: una mateixa olor no produeix les mateixes sensacions a tots els individus. Així, l’androstenona, un compost olorós derivat de la testosterona, és percebut com una olor desagradable per uns, com a dolç i floral per uns altres i inclús alguns són incapaços de notar-lo. S’han observat variacions similars en la percepció de moltes altres olors, però la base mecanística de la variació de la percepció olfactiva entre individus és encara desconeguda. Ara, un grup d’investigació de la prestigiosa Rockefeller University, a Nova York, ha investigat sobre el tema i els seus estudis els han portat a publicar un article publicat aquesta setmana a la revista Nature.

En aquest treball estudien el receptor olfactiu humà OR7D4, especialment sensible a l’androstenona i els seus derivats. Existeix una variant d’aquest receptor, OR7D4 WM, bastant comú entre la població, que conté dos mutacions puntuals que resulten en el canvi de dos aminoácids. Aquestes mutacions afecten la funció del receptor in vitro. Un estudi amb 391 persones a les que se’ls hi va fer ensumar androstenona reflexa que els individus que tenen al menys una de les dues còpies d’aquest receptor mutades són menys sensibles a aquest compost i els seus derivats que els que tenen les dues còpies intactes. Aquest grup de persones, a més, troba aquestes olors més agradables que els individus que tenen les dues còpies del receptor intacte.

Aquest article no només confirma que la percepció de l’androstenona és una qüestió genètica, sino que relacionen per primera vegada la percepció olfactiva amb la funció d’un receptor olfactiu determinat.

De manera que sembla que estem genèticament inclinats a sentir més atracció per uns secretor de feromones que per uns altres. I on ha quedat el somriure Profident?


Llegir l'article sencer

28/9/07

22/09/2007 – 28/09/2007

Amb aquest post s'inicia la secció "La blogosfera diu", en la que recomanarem les entrades que considerem més interessants o curioses aparegudes als blogs de ciència aquesta setmana.

Aquesta setmana destaquem:

Falacias - es peligroso beber agua destilada: dissabte El Tamiz va desfer una llegenda urbana tot explicant-nos perquè és falsa l’afirmació, tan extesa, que beure aigua destil·lada és perjudicial per la salut.

Plantas que se ordeñan: dilluns, Ciencia y Lejos ens explicava un experiment que s’està duent a terme per tal d’obtenir medicaments d’origen natural a partir de plantes cultivades in vitro sense necessitat de matar la planta. Si tinguéssin èxit, aquest mètode podria facilitar considerablement l’obtenció de certs medicaments com el Taxol®, un medicament utilitzat en quimioteràpia contra certs càncers, i reduir-ne considerablement el cost.

Estudio sobre bacterias en la Atlantis: dimarts El Tamiz ens descrivia un projecte en el que s’ha estudiat la virulència i comportament de bactèries patògenes en l’espai en comparació al que suceeix a la Terra.

Atronautas a la intemperie: CPI ens aclaria dimarts què hi ha de cert i què de fals en les pel·lícules de ficció on els humans s’enfronten al buit. Aquest mateix tema va ser tractat per Física en la Ciencia Ficción a mitjans de mes.

El Velociraptor tenía plumas: NeoFronteras es va fer ressò dimarts de l’estudi del Field Museum of Natural History que demostra que el Velociraptor, contra el que ens ensenyen a Jurassic Park, tenía plomes. El PaleoFreak també ho va comentar dilluns des d’una perspectiva una mica més personal.

Explican la menopausia evolutivamente: més NeoFronteras, però aquest article amb el títol ja es defineix a ell mateix... res a afegir. Publicat dijous.


Llegir l'article sencer

27/9/07

Quan “els bons” són “els dolents”

La bioquímica cel.lular està plena de complexes mecanismes que regulen la resposta a diferents situacions. Un d’aquests sistemes és el que constitueixen les proteïnes del xoc tèrmic (HSP, per Heat Shock Proteins).

Com el seu nom indica, les HSP són proteïnes que apareixen davant de situacions d’estrés (encara que malgrat el nom, no només es tracta de l’estrés tèrmic, sino també del produït per la presència de tòxics, infeccions, etc). Aquestes situacions podrien causar des d’un mal funcionament de la cèl.lula (proteïnes que perden la seva estructura i funció, o estableixen unions aberrants amb altres mol.lècules...) a la seva destrucció.
Les HSP tenen la missió principal de conservar la configuració de les proteïnes de la cèl.lula, o com a mínim mantenir-les en una situació que no provoqui danys i les permeti recuperar la seva estructura i funció normals un cop superada la “crisi”.

L’expressió de les HSP està governada pels anomenats factors del xoc tèrmic (HSF, per Heat Shock Factors).
Per tal que us feu una idea de l’èxit evolutiu d’aquest sistema, només dir que la resposta al xoc tèrmic és aproximadament la mateixa en bacteris i en les cèl.lules que componen el cos humà, i els HSF han romàs practicament invariables durant més de mil milions d’anys(!).

El perquè del títol? Doncs bé, a l’últim número de la revista Cell (Cell, Vol 130, 1005-1018, 21 September 2007) un equip d’investigadors ha establert l’important (i indesitjable) rol del principal factor del xoc tèrmic (el HSF1) en la proliferació de tumors; De forma experimental, es va comparar la resposta a agents cancerígens que presentaven ratolins amb HSF1 normal front a la que presentaven ratolins amb manca d’aquest factor, i es va constatar que la incidència de tumors i el seu nombre i gravetat, era molt inferior en el cas dels ratolins sense HSF1.


(De Flickr)


Així doncs, l’eficàcia del HSF1 per a mantenir en funcionament una cèl.lula sotmesa a condicions desfavorables, ajuda en aquest cas a mantenir el funcionament de les cèl.lules canceroses- en especial les malignes, que tenen un funcionament particularment anòmal- ajudant-les a seguir essent viables...
Però que ningú s’enganyi: la presència de HSF1 és un avantatge per a qualsevol cèl.lula normal, i n’augmenta l’eficiència i la supervivència davant de situacións d’estrés, així que con es factible somiar en la seva desaparició com a avantatge...

En fi, que a tots aqueslls que fugiu del maniqueïsme, us encantarà constatar que, fins i tot a nivell mol.lecular, no existeixen “els bons” ni “els dolents”.


Llegir l'article sencer

26/9/07

L`èxit evolutiu del sexe

Un dels programes més vistos a la televisió (segons les declaracions dels televidents) són els famosos documentals de La 2. Qui no es sorpren al veure els complicats festeigs que els mascles de moltes espècies dediquen envers les seves femelles? Tots tenen un objectiu ben clar i definit: la reproducció.
Moltes espècies han desenvolupats comportaments complexes associats al festeig
(Flickr)

La reproducció, un mecanisme que permet que els organismes produeixen més individus de la mateixa espècie, és imprescindible per a garantir la supervivència de l'espècie. A la natura existeixen dues formes diferents de reproducció. La més antiga des d'un punt de vista evolutiu és la reproducció asexual. En aquest tipus de reproducció, relativament senzilla, únicament intervé un progenitor i les cries que s'obtenen són exactament iguals a l'organisme del qual provenen. Posteriorment, va sorgir la reproducció sexual, un nou sistema molt més complex que requereix dos progenitors i dos fenòmens diferents: la formació de gàmetes (cèl·lules sexuals) i la fecundació (la unió de dos gàmetes per a formar un nou individu).

La complexitat i la despesa energètica que suposa la reproducció sexual ha suscitat una de les qüestions que més intriguen als biòlegs evolutius: comprendre per què un sistema de reproducció tan complicat s'ha vist afavorit per l'evolució. Molts grups de científics han proposat diferents explicacions d'aquest fet, no obstant això, trobar proves que demostrin les seves teories és un assumpte molt més complicat. Sobre aquest tema s'ha publicat recentment un article en el qual s'aporta una prova experimental del model Fisher-Muller, una de les primeres explicacions teòriques sobre aquest tema. Fent una simplificació (sense filar massa prim) d'aquest model podríem dir que una de les claus de l'èxit evolutiu del sexe es troba en altre fenomen característic d'aquest tipus de reproducció: la recombinació. En què consisteix la recombinació? Ja hem comentat que en la reproducció sexual són necessaris dos gàmetes que s'uniran per a formar un nou individu, per tant, el nou individu tindrà la meitat del seu material genètic d'un progenitor i l'altra meitat provindrà de l'altre. Doncs bé, durant el procés de formació dels gàmetes, la meiosi, es produeix la recombinació genètica, un mecanisme que permet que el material genètic procedent del pare es «barregi» o recombini amb el de la mare. D'aquesta manera, s'obté una major variabilitat genètica. La variabilitat genètica té una enorme importància a escala evolutiva ja que resulta imprescindible perquè les espècies s'adaptin als canvis en l'ambient i, per tant, evolucionin.


Llegir l'article sencer

Ciència en "Públic(o)"

Avui neix un nou diari de pagament: El Público dirigit per Ignacio Escolar (sí, el de Escolar.net. I apareix amb la seva corresponent secció de notícies de ciències, capitanejats per Juan J. Gómez com a Cap de secció i Patricia Fernández de Lis com a redactora en cap. Haig de reconèixer que m’ha agradat la secció. 6 pàgines en l’edició impresa. No està gens malament. Esperem que cada dia tinguin la mateixa importància en espai… o més.

Per cert. També han creat un nou blog: La ciencia es la única noticia. Però tinc problemes per accedir-hi.

Aprofitant l’avinentesa m’he passejat per les seccions dels altres diaris. Aquí us les deixo:

  • El Público: Ciencias
  • Avui: És curiòs, la secció s’anomena Societat i Tecnologia, però l’enllaç és /tec_ciencia/… coses internes, suposo
  • A part, els diaris catalans, trimestralment, adjuten l’Ictineus, un suplement gratuït de ciència, que s’encarta amb la revista Presència.
  • El País no té secció de ciències. Es troba repartida entre Tecnología i Sociedad. El que més s’hi assembla serien les seccions Salud i Futuro
  • El Mundo: Ciencia
  • ABC: Ciencia
  • Crec que a La Vanguardia les notícies de ciència es troben a la secció de Ciudadanos
  • En cinc minuts no he estat capaç de trobar la secció corresponent a El Periódico… però segur que és cosa meva.


Llegir l'article sencer

25/9/07

Nit de la Recerca

El proper dia 28 de setembre se celebra la Nit de la Recerca 2007, en la que participen 150 ciutats de 31 països a tot Europa. A prop de casa ens queden les activitats que se celebren a Barcelona, Girona i Donostia a partir de les 18:00 hores al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, a la Universitat de Girona i a la Universitat del País Basc respectivament.

Entre les activitats que es duran a terme destaquen la presentació del robot humanoide ASIMO i el concurs infantil "Dibuixa un científic", adreçat a nens i joves entre 6 i 18 anys. A més, hi haurà altres muntatges i espectacles, tant per nens com per adults, relacionats amb el món de la ciència.

Per a més informació, aquí.


Llegir l'article sencer

D'orquídies i fòssils.

Passava una feliç abella a prop d’un arbre resinós que casualment havia estat atacat per algun xilòfag, o lesionat per ves a saber quina bèstia. De la ferida de l’escorça ja feia estona que en penjava un glopet de resina, però havia de decidir-se a caure just en el moment en que la malaurada abella passava per allí. Una llàstima per a l’abella, a qui se li va acabar de cop això d’anar picant de flor en flor...
Sembla que un cop a terra, diverses capes de sediments van dipositar-s’hi a sobre, i 20 milions d’anys després, l’erosió i uns humans l’han desenterrada en forma d'ambre a la República Dominicana, segons llegeixo a Nature (2007, 448:1042-1045).

No es tracta de fer-li un lleig a l’abella, Proplebeia dominicana, però el fet destacable és que la malaurada portava enganxat a la part dorsal del seu abdomen un record íntim d’una irresistible orquídia que havia visitat: els seus pol·linis, unes estructures, derivades principalment de les anteres*, que faciliten que una gran quantitat de grans de pol·len s’adhereixin sobre el pol·linitzador que visita la flor. Amb només les característiques morfològiques d’aquesta estructura, els autors de l’article han estat capaços de determinar que es tracta d’una espècie ja extingida, classificar-la en una subfamília (Orchidoideae) i una tribu (Goodyerinae), i finalment batejar-la com a Meliorchis caribea.



Dos pol·linis oferint-se, impúdics ells. De Flickr

La família de les orquídies (Orchidaceae) és, segons molts, la més diversa entre els cormòfits (és que no puc dir “plantes superiors”, vaig jurar no fer-ho!), amb més de 20.000 espècies. Això i el seu cosmopolitisme (n’hi ha a tot arreu excepte a les zones boreals i als deserts) feien pensar que el grup s’hauria començat a diversificar fa molts milions d’anys; d’altra banda, l’estreta especificitat de les seves flors amb pol·linitzadors actuals, juntament amb el fet que la majoria d’espècies siguin epífites (viuen sobre arbres) suggerien a alguns autors un origen més recent. Els rellotges moleculars fets a partir de la diversitat actual de la família ja apuntaven que els primers tenien raó, però donaven grans discrepàncies: del principi del Miocè (26 Ma) a mitjans del Cretaci (110 Ma)! Gràcies al fòssil de Meliorchis, s’ha pogut calibrar el rellotge, i establir aquesta data en uns 80 Ma, a finals del Cretaci.


Per cert, a Catalunya comptem amb una seixantena d’espècies d’orquídies silvestres, unes 90 a tota la Península Ibèrica i Balears, principalment dels gèneres Orchis i Ophrys.

*Un esquema de la flor, aquí..


Llegir l'article sencer

24/9/07

L'herència de la mitocòndria

L’any 1932 Ole Kirk Christiansen, un fuster danès, va fundar un petit taller de joguines que va batejar amb un nom que coneixen tots els nens i nenes d’avui dia: Lego. El que va fer realment famosa aquesta empresa, però, no van ser les joguines de fusta que tallava Ole, sinó uns petits blocs de plàstic de colors que s’enganxen entre ells i que al llarg de tants anys ens han permès construir des de petites ciutats fins a figures gegants.

El Lego, però, a més d’un joc que ens proporciona hores i hores d’entreteniment pot ser considerat una paràbola de la vida. De fet, totes els éssers vius estem formats de petites peces de Lego: en diem cèl·lules. Òbviament, els Legos i les cèl·lules no són ben bé el mateix, per començar nosaltres no ens podem muntar i desmuntar a voluntat! A més a més, hi ha una altra diferència fonamental: les cèl·lules serien peces de Lego plenes d’objectes més petits amb funcions pròpies. Avui parlarem d’un d’aquests “objectes”, o orgànuls, que anomenem mitocòndria i que s’encarrega de que la cèl·lula sigui capaç de respirar.

Els éssers vius estem formats de petites
peces de Lego: les cèl·lules

Quan es van començar a estudiar les mitocòndries es va veure que contenien un ADN propi, i això era molt estrany perquè les cèl·lules eucariotes -és a dir aquelles que formen els animals, les plantes i els fongs- tenen el seu ADN guardat dintre una capseta especial, el nucli, que el protegeix. Així doncs, què hi feia un tros d’ADN, que a més tenia una estructura diferent, dins de les mitocòndries? Ara sabem que, molt probablement, quan es van formar les primeres cèl·lules eucariotes hi va haver una cèl·lula procariota (és a dir, sense nucli, com els bacteris) que va intentar l’aventura de viure dins la cèl·lula eucariota. L’experiment va funcionar bé, i les dues cèl·lules van aprendre a viure en simbiosi, ajudant-se una a l’altra: la cèl·lula eucariota aconseguia aliment i protecció per la mitocòndria mentre que aquesta va aprendre a fer les funcions de respiració de la cèl·lula eucariota. Tan bé va funcionar aquesta simbiosi, que actualment la mitocòndria ja no és un organisme procariota vivint dins la cèl·lula, sinó que s’hi ha integrat com un orgànul cel·lular més. Això és el que coneixem com la Teoria Endosimbiont.

Degut a aquest origen endosimbiont de la mitocòndria la cèl·lula eucariota té dos tipus d’ADN: el nuclear i el mitocondrial. Quan dos organismes es reprodueixen, els fills hereten la meitat del material genètic nuclear de la mare i l’altra meitat del pare. Però què passa amb l’ADN mitocondrial? En el cas dels animals, els fills només heretem l’ADN mitocondrial de la mare, mentre que el del pare es perd, i per tant totes les nostres mitocòndries són iguals: és el que anomenem homoplàsmia. Aquesta herència materna de l’ADN mitocondrial té aplicacions molt interessants en genètica de poblacions, però d’això en parlarem un altre dia.

Cap al 1990 es va fer un descobriment sorprenent, i és que no tots els animals heretem igual les nostres mitocòndries sinó que hi ha una excepció: alguns tipus de musclos i petxines poden heretar les mitocòndries també dels seus pares. Aquesta herència especial s’ha anomenat DUI (herència doble uniparental), i en tots aquests anys s’han fet molts progressos per poder entendre com funciona aquest sistema en detall. Ara, la revista Trends in Genetics publica un article que resumeix el que hem pogut aprendre sobre el DUI i les seves conseqüències, tant pels musclos com pels científics que estudien les mitocòndries.


Llegir l'article sencer

23/9/07

ADSADN 2.0: Next generation

Demà Així de simple, així de natural es renova.

ADSADN neix el setembre de 2007 amb la intenció de mantenir-nos parcialment al dia dels articles que es van publicant sobre biologia, i de ser capaços d’explicar-los de manera amena i propera, per a gent no especialista en cadascun dels camps. A més, ADSADN, en un futur proper vol crear Sèries de Divulgació en les que s’explicaran temes candents de la biologia intentant que les pugui entendre tot aquell que hi pugui estar interessat.

Demà s‘uneixen nous col·laboradors, que s’encarregaran de diferents seccions. Ja ens anireu coneixent. A ADSADN podreu trobar:
  1. Una entrada diària d’Actualitat, a la que es comentarà una notícia recent sobre biologia apareguda en les principals revistes científiques.
  2. Presentacions mensuals d’altres blogs científics
  3. Un comentari setmanal sobre les notícies aparegudes en aquests blogs de ciència
  4. Ressenyes de llibres de divulgació científica.
  5. En breu, començaran a aparèixer les Sèries Divulgatives
Tenim més projectes. Però els deixarem per a la versió 2.1., o fins i tot la 3.0.

Estem encantats que esteu amb nosaltres. Esperem estar a l’alçada de les expectatives.

Redacció d’Així de Simple, així de natural.


Llegir l'article sencer

22/9/07

Despedida

Bé, nois/ies, ha estat un plaer ser amb vosaltres aquestes dues setmanes, en aquest germen de blog… es tanca un capítol d’ADSADN, però no me’n vaig. No tindreu tanta sort. A partir de dilluns comença Així de simple, així de natural 2.0. Amb nous col•laboradors, seccions, etc… Després us ho expliquem.

Un plaer

Salva


Llegir l'article sencer

21/9/07

Perquès fonamentals

Avui ho tinc fàcil, molt fàcil. S'han publicat un parell d'articles que es pregunten perquès fonamentals i que em veig en la imperiosa necessitat de comentar.

El primer em ve gran. Molt gran. Em faltarà molt espai, així que em permeteu que abreugi. L'extens article es titula Per què els humans practiquen sexe? (Arch Sex Behav (2007) 36, 477-507). És un estudi en el qual se li preguntava a 444 universitaris/es texans/es els motius pels quals havien practicat sexe en el passat. Un cop recopilades totes les respostes, les hi tornaven a presentar als subjectes perquè puntuessin les que més cops “havien utilitzat”.

Entre les 50 més votades no hi ha massa sorpreses: la immensa majoria de les respostes es basen en l'atracció sexual, l'amor, o un calentón... Molts també adduïen a la intel·ligència de l'altre. Uns altres són més prosaics: “Senzillament va passar” o “Volia celebrar una data especial” són força dalt en la classificació. Vull destacar també que “Estava borratxo/a” només apareix en la columna de les 50 primeres raons de les dones.

Les 50 raons menys votades (encara que algú sí les va votar) espanten: aconseguir diners, drogues, treball, per apostes, per venjança, són les més abundants. Aquí sí hi ha perles: S'utilitza el sexe com medicament: “Volia treure’m el mal de cap”, “Volia que desaparegués el dolor menstrual”, o per a altres utilitats: “per a canviar el tema de conversa” (?).

L'estudi continua amb una comparativa de les respostes que presenten majors diferències entre homes i dones. Els homes utilitzaven més les raons d'aspecte físic o de pur plaer sexual. Les dones només superaven als homes en tres respostes: “Volia sentir-me femenina” (va haver-hi homes que van votar aquesta opció), “Volia expressar el meu amor per aquesta persona” i “Em vaig adonar que m'havia enamorat”. Que cadascun tregui les seves conclusions.

Però he dit que hi havia dos articles. El segon no té resum (per què no?!) i això que el tema és interessant. Deixem la pregunta que dóna títol a l'article (Nurse Times (2007) 103(26): 40-3) flotant al final de l’entrada:

¿Per què els homes necessiten fer exercicis pelvians al terra?


Llegir l'article sencer

20/9/07

Entrada freshqueta II: Alcohol i refredats.

Seguint amb aquesta mini-secció dedicada als vicis i les drojas, em permetreu comentar un altre article no actual. L'any 2002 es va publicar un estudi (Am J Epidemiol (2002) 155, 853-858) en el qual s'estudiava la correlación entre el consum de begudes alcohòliques i el risc de patir un refredat. Ja us avanço els resultats finals: la cervesa i els alcohols durs no tenen cap influència en el risc de patir refredats. El vi, però, sí et protegeix dels refredats. Les persones que prenien més copes de vi presentaven menys casos de refredat comú que els abstemis. El vi negre protegia més que el blanc. Però el millor era no tenir manies: els que prenien moltes copes de vi, sense importar-los si era tint o blanc, es mostraven encara més protegits que els sibarites del vi tinto.

Llegeixi les instruccions d’ús
Consulti-ho al seu farmacèutic
De Flickr

Però, a banda d’aquest resultat tan interessant per a cert expresident espanyol i la seva camarilla manxega, aquest estudi m'ha servit per a descobrir altres coses interessants sobre la població d'estudi (4.287 membres d'universitats d'edat compresa entre els 21 i 69 anys):
  • Un 27% eren totalment abstemis i un 10% prenia més de 13 begudes alcohòliques a la setmana
  • Els homes consumien més quantitat de qualsevol de les begudes que les dones
  • L'edat no influïa en el consum de cervesa o alcohols durs; però el consum de vi augmentava amb l'edat
Parlant de la població d'estudi… a quines universitats estudiarieu el que fos, relacionat amb el consum d'alcohol? A les espanyoles, of course.


Llegir l'article sencer

19/9/07

Entrada freshqueta I: Regirat, no agitat

Quan James Bond entra, perfectament pentinat, a qualsevol casino o restaurant de luxe, sempre es dirigeix al cambrer i, amb sorna, li demana un martini regirat, no agitat. Aquest còctel li ajuda a combatre a centenars de malvats enemics de la Seva Graciosa Majestat així com a dialogar amb certes femelles que serien capaces d'assecar al més viril d'entre nosaltres. El martini regirat sembla ser la poció màgica gal•la del segle XX. En 1999, un grup d'investigadors canadencs, liderats pel Dr. J.R. Trevithick es van preguntar si era la manera de preparar el martini la que li conferia al senyor Bond la salut necessària com per a no despentinar-se després de qualsevol acció violenta o amatòria. Degut a aquesta pregunta, va sorgir l'article que comentarem a continuació (BMJ (1999) 319, 1600-2).


Un martini freshquisíssim
De Flickr


La frase que vaig a dir és políticament incorrecta: El consum moderat (el que cadascun entengui per moderat és ja el seu problema) d'alcohol, en alguns estudis, sembla reduir els riscos de patir malalties vasculars i cataractes. Aquesta capacitat de les begudes alcohòliques és atribuïda a les propietats antioxidatives dels seus components (com el propi etanol, l'alcohol de la graduació de les begudes). A les cèl•lules no els agrada estar oxidades, les afecta, i pot arribar a destruir-les. Ser antioxidatiu, per tant, és una bona propietat. Els membres del grup del Dr. Trevithick van voler analitzar si la manera de preparar el martini afectava a les propietats antioxidatives d'aquest.

Trobo interessant explicar com ho van fer. Per a això, necessito presentar-vos a una vella coneguda de la vostra infància: l'aigua oxigenada (H2O2). Com el seu nom i fórmula indiquen l'aigua oxigenada és aigua (H2O) amb un oxigen de més. És aigua oxidada. El luminol és una molècula que en presència d'aigua oxigenada, brilla. Aquesta lluentor es pot mesurar experimentalment. Més aigua oxigenada, més lluentor. Els antioxidants antioxiden: els hi treuen oxigens a les substàncies, inclosa l’aigua oxigenada. Si a una solució d'aigua oxigenada li afegim un antioxidant quedarà menys aigua oxigenada, i per tant brillarà menys. La pèrdua de lluentor és proporcional a la capacitat antioxidativa de la substància. Fàcil, no?

El martini, com a còctel, està preparat amb ginebra i vermut en diferents proporcions depenent de com es demani i qui ho prepari (vegeu les variants en anglès). En els experiments es va mesurar la capacitat antioxidativa de la ginebra i el vermut sols. El vermut té majors propietats antioxidatives que la ginebra, però el martini és encara més antioxidatiu que el vermut sol. El tot és més que la suma de les seves parts. No prengueu mai vermut o ginebra sols, ajunteu-los. Sorprenentment, el martini regirat (en coctelera) té més poder antioxidativo que el martini agitat (amb la vareta agitadora). Un martini regirat li treu lluentor al luminol, però li posa als nostres cors... (no, no me n’he begut cap abans d’escriure aquesta entrada)...(ni durant)

Senyor Bond, com gairebé sempre, tenia vostè raó.


Llegir l'article sencer

18/9/07

La revolta dels animals (neolítics)

El primer gran salt cultural de l’espècie humana moderna va ser el desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia. A aquest salt se l’anomena Revolució neolítica i aparegué de manera independent a diferents llocs i moments durant la història. Al Proper Orient la revolució neolítica va produir-se fa uns 12.000 anys.

Quan la revolució neolítica del Proper Orient es duia a terme, Europa era habitada per poblacions d’humans moderns que encara no havien desenvolupat l’agricultura o la ramaderia. Continuaven sent caçadors/recol•lectors. Com es va expandir el neolític per Europa? Van ser les poblacions del Proper Orient les que van emigrar per Europa, desplaçant les poblacions recol•lectores autòctones? O fou la cultura la que es desplaçà, anant de població en població sense mobilitat dels seus habitants? És a dir, es van moure els homes, o les idees? Aquesta és una de les preguntes sense resposta que queden en l’evolució humana.

En aquest sentit, un equip d’investigadors de diferents centres europeus, publiquen al PNAS (Proc. Natl. Acad. Sci. USA, 10.1073/pnas.0703411104), una original aproximació a aquest problema.
En el seu article es comparen diferents marcadors genètics dels porcs actuals i de les restes fòssils de porcs obtingudes a jaciments de diferents èpoques. Amb aquests resultats es pot afirmar que els porcs domesticats s’introduïren fa uns 12.000 anys des del Proper Orient trigant uns 5.000 anys a arribar a l’actual França. Els porcs domesticats orientals entraren per dues rutes diferenciades: el corredor del Danubi i la costa mediterrània. Cap el 4.000 a. C. té lloc un fet curiós: els habitants centreeuropeus aprenen a domesticar els senglars salvatges dels seus boscos. Des d’aquest moment els porcs guanyadors són els europeus tot just domesticats, que fan desaparèixer d’Europa en uns 4.000 anys tots els porcs domesticats a Orient.
Porc domesticatDe Flickr

Tot i que aquest article no permet discriminar si avançaren les poblacions o la cultura, sí permet reforçar la hipòtesi de l’entrada del Neolític per dos llocs semi-independents (el Danubi i la costa mediterrània), així com constatar un fet d’”aprenentatge” cultural, en el que poblacions que tenien accés a porcs ja domesticats decidiren domesticar els senglars de la seva zona.

No em puc resistir a imaginar la riquesa que hauria de suposar per a un poble tenir una granja de porcs domesticats: venent tan sols els mascles, quedant-se la trujada, controlaven la producció porcina i afirmaven la seva hegemonia econòmica. Ah! Però es va donar una revolta a la granja i algunes poblacions decidiren arriscar-se i domesticar els senglars autòctons. Desaparegué aleshores aquesta diferència: va ser una altra revolució.

Tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que els altres.

I els animals des de fora miraren al porc i a l'home, a l'home i al porc i altra vegada al porc i a l'home: però ja els era impossible dir qui era qui

George Orwell. Revolta dels animals. Veure les Vikidites.


Llegir l'article sencer

17/9/07

Estrògens i osteoporosi: Vaga a la japonesa, o harakiri col•lectiu

Al voltant dels 50 anys el cos de les dones està programat per a deixar de ser fèrtil. Desapareix la menstruació (menopausa) degut a una pèrdua de funció dels fol•licles ovàrics (on s’emmagatzemen i s’alliberen els òvuls). La menopausa es caracteritza també per una disminució de la producció d’estrògens, la hormona sexual femenina per excel•lència. L’aparició de la menopausa va associada a un increment en el risc de patir osteoporosi (degradació progressiva dels ossos, que pot derivar en el trencament d’aquests). És coneix que la disminució dels nivells d’estrògens és (una de les principals)* causes de l’augment de l’osteoporosi. A menys estrògens, més dèbils els ossos; ergo… a més estrògens, menys debilitat òssia. Els estrògens protegeixen contra l’osteoporosi. Però, com? *(Gràcies Angainor)

Els estrògens són hormones que exerceixen la seva funció en multitud d’òrgans i cèl•lules. Les cèl•lules que responen als estrògens són aquelles que presenten Receptors d’Estrògens (ER, per les seves sigles en anglès). Aquests receptors són proteïnes amb un “forat” en el que encaixen els estrògens. La unió estrogen-ER fa que l’ER comuniqui a la cèl•lula que ha rebut la senyal estrogènica. Sense ER una cèl•lula no sap que li està arribant estrogen i, per tant, no respon a la seva insistent senyal.

Hi ha uns dos-cents tipus cel•lulars en el nostre cos. Tots els tipus cel•lulars provenen de la mateixa cèl•lula (el zigot, resultat de la unió de l’espermatozou del pare i de l’òvul de la mare) i presenten la mateixa informació genètica, no obstant això, cadascun d’ells s’ha especialitzat en determinades funcions (el que pot fer una neurona no és el mateix que fa una cèl•lula de la pell, o del fetge). Un d’aquests tipus cel•lulars són els osteoclasts. Aquestes cèl•lules es troben a l’os i s’han especialitat en la reabsorció d’aquest, és a dir, en la seva degradació. Per què volem degradar os? Primer, per a que els ossos no siguin massa durs (osteopetrosis, no confondre el nom), el que altera la capacitat mecànica del teixit. Segon, l’os, a més de les seves funcions de subjecció, és també la reserva de calci i fosfat principal del nostre cos: els osteoclasts, per tant, degraden os quan el cos detecta una manca de calci i/o fosfats. A major manca de calci, major reabsorció òssia. Si mantenim alts nivells de calci a sang, evitem també la osteoporosi. Això és: la llet. Però m’estic desviant.

Per a arribar a una situació d’osteoporosi, en la que hi ha un augment de la degradació de l’os, podem tenir un excés en el nombre d’osteoclasts, o un nombre “normal” dels mateixos però amb una activitat major. Per a que una fàbrica treballi més, o s’augmenta la plantilla, o s’aconsegueix que els mateixos treballadors treballin més (Una vaga a la japonesa).

L’equip del Dr. Shigeaki Kato (Cell, Vol 130, 811-823, 07 September 2007) ha generat ratolins els osteoclasts (les cèl•lules òssies) dels quals no tenen ER (el receptor dels estrògens). És a dir, els osteoclasts d’aquests ratolins no se n’assabenten quan hi ha estrògens a la sang. La resta de les seves cèl•lules sí tenen ER i responen perfectament als estrògens. La pèrdua de l’ER en osteoclasts, com era d’esperar, tan sols afectà a les femelles (els mascles no secreten estrògens).

Les femelles sense ER als seus osteoclasts presentaven una osteoporosi similar a la postmenopàusica. És a dir, tot i que aquestes femelles secretaven estrògens de manera normal, l'absència d’ER als osteoclasts (i només als osteoclasts) era capaç de fer que l’os s’espatllés. La funció protectora dels estrògens a l’osteoporosi, doncs, tan sols depèn dels osteoclast (ja que les altres cèl•lules d’aquests ratolins modificats sí presenten ER).

Però, ens trobem davant d’un augment de plantilla o d’una vaga a la japonesa? Hi ha el mateix nombre d’osteoclasts, o, senzillament, ha augmentat l’activitat dels mateixos? Segons els resultats d’aquesta investigació, no estem davant una vaga a la japonesa. El que van observar aquests investigadors va ser un major nombre d’osteoclasts a les femelles modificades genèticament, degut a una menor mort d’aquestes cèl·lules. És a dir, els estrògens, en condicions normals, controlen la població d’osteoclasts, a qui els comuniquen que han de suïcidar-se (mort autoinduïda anomenada apoptosi, gran tema que servirà per a molts articles).

Com a resum, podríem concloure que:
  • Els estrògens a les femelles normals mantenen controlada, per suïcidi, la població d’osteoclasts, cosa que impedeix una degradació excessiva de l’os.
  • A les femelles sense ER als seus osteoclasts, els nivells normals d’estrògens no afecten aquestes cèl•lules, el nombre de les quals creix sense control, generant ossos degradats, osteoporòtics.
  • A les femelles postmenopàusiques, al no haver-hi estrògens, ens trobaríem davant el mateix cas: apareix un major nombre d’osteoclasts que degraden de manera excessiva l’os, produint l’osteoporosi postmenopàusica.


Llegir l'article sencer

16/9/07

Esbarjo dominical: Basquetbol científic

Escric aquestes línees en el descans de la final de l’Eurobasket 2007, per si després no tinc ganes d’escriure res més. No us heu preguntat mai quants articles científics s’hauran dedicat a aquest esport? Segurament, no. S’ha de ser molt friki per fer-se preguntes com aquesta.

Si busquem al PubMed quants articles contenen la paraula basketball al títol o al resum del seu contingur, ens trobem amb l’espatarrant xifre de 1179 articles, dels quals 85 són revisions (articles o experimentals en els que es recull la informació apareguda sobre un tema en els articles experimentals). Si restringim la cerca a la presència de basketball en el títol, ens trobem amb 458 articles, 23 d’ells revisions. Però, quins aspectes del basquetbol interesen als científics que han publicat aquests treballs? Anem a veure què estudien els articles més recents sobre aquest apasionant camp (i cap és de broma):
  1. Paper del balanceig dels braços en l’alçada aconseguida en el salt (el qual desenvolupa un paper primordial. Veure l’article estadounidenc)

  2. Efecte de l’entrenament en basquetbol en joves preadolescents (augmenta la potència aeròbica i disminueix el percentatge de greix del cos, tot i que no altera la força del tronc inferior. Veure l’article grec)

  3. Efecte de les mesures de la mà en la força que s’aplica a l’agafar la pilota (Veure l’article letó)

  4. Paper de la visió en el control del tir en suspensió (Veure l’ article holanès)

  5. Les diferències en les eficàcies de les possesions entre equips guanyadors i perdedors de jugadors menors de 16 anys. (Veure l’ article andalús)

  6. Les necessitats fisiològiques dels àrbitres d’alta competició (Veure l’ article australià)

  7. L’epidemiologia de les lesions durant 16 anys de les col•legiades femenines en la National Collegiate Athletic Association (Veure l’ artículo estadounidense)

  8. L’epidemiologia de les lesions durant 16 anys dels col•legiats masculins en la National Collegiate Athletic Association (Veure l’ article estadounidenc)

  9. Comentari sobre l’agresivitat verbal dels àrbitres percebuda pels jugadors (Veure el comentari canadenc)

  10. I, al meu entendre, el millor: Efecte de les fulles del moniato lila en l’estat antioxidatiu dels jugadors de basquetbol (Veure l’ article taiwanès)

Basketball player: el somni de tot científic
De Flickr


Llegir l'article sencer

15/9/07

Amic, amat

El cervell és l’òrgan que regeix tots els processos conscients i inconscients del nostre cos. Hi ha una part del cervell, la inconscient, que és la que s’encarrega de fer-nos dormir, coordinar els nostres cicles hormonals, posar-nos en tensió, etc… És la base de la supervivència. La part del cervell que s’encarrega de les funcions no inconscients és el neocòrtex. En peixos, amfibis i rèptils, el cervell no ha experimentat un augment significatiu del pes (quan es compara amb el pes total del cos). En aus i mamífers, no obstant, sí s’observa un augment de la grandària d’aquest òrgan. Aquest augment no es dóna en la part inconscient del cervell. És el neocòrtex el que ha augmentat.

En un article publicat al número del 7 de setembre de 2007 de Science, Dumbar y Schultz, de la Universitat de Liverpool, han estudiat aquest creixement en diferents grups d’aus i mamífers. En tots els grups era evident una correlació entre la reproducció monògama i l’augment cerebral. Per exemple, dins del tàxon dels ungulats (grup que conté els mamífers amb peülles: cavall, cabres, etc…), les espècies amb reproducció monògama presenten una major relació de grandària neocòrtex/cos que aquelles espècies amb altres tipus de reproducció. La reproducció monògama no implica una major cura dels pares, tan sols implica el manteniment de la parella reproductiva. Però existeix una excepció a aquesta norma. Endevinen?. Si, un altre cop, els primats.


Parella feliç d’ausMultitud de primats
De FlickrDe Flickr

En els primats la correlació es dóna entre la grandària relativa del neocòrtex i la grandària grupal mitja d’aquesta espècie. Els primats que formen associacions estables de major nombre d’individus presenten una major relació de grandària neocòrtex/cos. Aquest canvi en el paradigma seria degut a una reaplicació de les habilitats cognitives necessàries per a la monogàmia. Perdó?. Suposem que és la necessitat de “mantenir” una parella la que fa augmentar la grandària del neocòrtex, aquest augment de grandària va associat a un nou guany d’”habilitats cognitives”, estratègies de conducta que permetran no divorciar-se de la parella de la nostra vida. Segons els autors, els primats hem reconduït aquesta habilitat d’establir un lligam amb qualsevol, des de la nostra parella a la resta del grup. És a dir, necessitem aquestes habilitats o estructures cognitives per a no divorciar-nos de cadascun els membres del grup (siguin del sexe que siguin i encara que no els vulguem com a parella reproductora). A més individus hi hagi en un grup, majors interrelacions possibles i, és clar, majors habilitats es requeriran. Augmenta el neocòrtex, neix l’amistat. I comença a gestar-se la tafaneria.


Llegir l'article sencer

14/9/07

Origen de la vida III: Món metabòlic

Com comentàvem ahir, segons la teoria del món d’ARN, al principi foren els polímers, grans molècules, repeticions de pocs elements similars entre ells. L’ADN es una gran molècula que és similar a una frase enorme composta tan sols per quatre lletres (les famoses ACGT) escrites en desoxiriboses (d’aquí ve la D d’ADN); l’ARN és un polímer format també per repeticions de quatre lletres (ACGU) escrites en riboses (d’aquí ve la R d’ARN); i les proteïnes són polímers formats per diferents aminoàcids (de vint possibles).

En cert moment, un d’aquests polímers (en aquest cas un ARN) va adquirir la capacitat d’autoreplicar-se. És a dir, de formar còpies idèntiques d’ell mateix. Començà així la dispersió de la vida. Alguns d’aquests polímers es van introduir en una vesícula amb membrana lipídica que els va aïllar de l’exterior. Finalment, la capacitat de fer de l’ARN o de les proteïnes associades a aquest va conformar el metabolisme que permeté la transformació de l’energia externa en energia interna. El metabolisme va fer possible mantenir-se i replicar-se. Permetia la vida. En el gènesi del món d’ARN, el primer dia es van crear les molècules orgàniques; el segon dia, els polímers; el tercer, els polímers s’autoreplicaren.; el quart, aquests polímers s’inclogueren en membranes; el cinquè, es va formar el metabolisme; el sisè, es van associar ADN, ARN i proteïnes; i, per suposat, en el setè, es descansà.

A l’article d’Investigación y Ciencia que citàvem a l’entrada anterior, Robert Shapiro qüestiona aquesta teoria i defèn una teoria nova per a l’origen de la vida. Segons aquest autor, al principi van ser les membranes, les quals determinaren dos compartiments: dins i fora. La presència de diferents dins amb gran varietat de concentracions de molècules permetria la creació de transformacions entre aquestes molècules. Aquestes transformacions es donarien gràcies a l’aportament energètic extern. En algun d’aquests compartiments es va formar el primer cicle: una molècula, mitjançant transformacions successives en altres molècules, es transformaria en ella mateixa. Els cicles acoblats a energia són la base del metabolisme.

Vesícula. De Flickr

Les vesícules podrien haver-se duplicat per mètodes físics… l’acumulació d’intermediaris i de productes faria més grans les vesícules fins que alguna d’elles es veuria forçada a escindir-se en dos, mantenint a cada “filla” una “identitat” similar de molècules a la de la mare (o pare). En aquest món de vesícules metabòliques quasi-autoreplicatives, es començarien a formar les grans molècules que acabarien contenint informació (ADN i ARN). Segons el gènesi metabòlic, el primer dia es van crear les molècules orgàniques; el segon, les membranes i els compartiments; el tercer, el metabolisme associat a energia; el quart, segurament, les proteïnes que millorarien el metabolisme; el cinquè es van formar els polímers de nucleòtids (ARN i ADN); el sisè, es van associar ADN, ARN i proteïnes; i, evidentment, el setè dia es va descansar.

Sempre que a ciències apareixen dues teories, apareix també una tercera: que ambdues tinguin raó. . Potser en el principi dels temps hi haurien vesícules en les que s’estaven formant els primers metabolismes mentre a fora es trobaven molècules orgàniques que podrien estar polimeritzant, unint-se per a formar macromolècules com l’ADN, l’ARN o les proteïnes. El algun moment una vesícula metabòlica adquirí (o es menjà) algun polímers i el va incorporar a la seva “vida” normal. No és tan absurd. La simbiosi ha demostrat ser un poderós motor de l’evolució… Ja ha passat en altres ocasions, tot i que això és una altra història.


Llegir l'article sencer

L'origen de la vida II 3/4

Per què volem gastar tanta tinta intentant convèncer els inconvencibles creacionistes...


Llegir l'article sencer

13/9/07

No em miris que no t'ensumo

En els darrers dies ens estem malacostumant a rebre macabres notíces sobre l’olor a cadàver de nena que els gossos de la policia portuguesa detecten a les pertinències de determinada família britànica. Tot el món assumeix que els gossos ensumen millor que nosaltres, poden detectar menors concentracions de rastres olorosos i, segurament, més varietat dels mateixos. Pensant-ho millor, gairebé tots els mamífers tenen millor capacitat olfactiva que nosaltres. Aquest gairebé vé donat per la mala capacitat olfactiva característica de la majoria dels primats. Nosaltres, és clar, som primats de narius seques i depenents de la nostra vista. Tots els mamífers es comuniquen per sms d’olors i nosaltres ni tan sols tenim mòbil per a rebre’ls…

N t ksa o n l mia?De Flickr

Les olors són olorades pel nas. Fantàstica frase. Refem-la: en el nas es troben els receptors d’aquestes olors. Quan les molècules que seran ensumades arriben a les cèl•lules del nostre òrgan olfactiu, les activen, mitjançant la unió als seus receptors específics. Aquests receptors són proteïnes i es troben ancorats a les membranes de les nostres cèl•lules olfactives, les travessen: tenen un costat, fora, que uneix la molècula de l'olor, i un altre costat, dins, que modificarà altres proteïnes.

Les diferents molècules d’olor externes activaran diferents proteïnes internes, les quals, a través de cascades de senyalització (una proteïna A activa a B, que activa a C, que activa a D i E…), produiran el senyal esperat: un impuls elèctric que recorrerà les cèl•lules nervioses fins arribar al cervell on sabrem què hem enflairat. Una d’aquestes proteïnes interiors activades per les olors és la Guanilat ciclasa 2d. Millor anomenem-la guci2d. Més curt.

En un article recent, publicat a PloS ONE (revista científica de lliure accés recomenada des d’ara i aquí ) per investigadors del Fred Hutchinson Cancer Research Center y de la Southern University of California, encapçalats per Emily Liman (llegiu l'article), han estudiat l’evolució del gen guci2d. Per a fer-ho han comparat la seqüència d’aquest gen en unes quantes especies de mamífers, construïnt l’arbre familiar del gen de la guci2d. Tots els mamífers que ensumen bé tenen tot el gen i gairebé idèntic entre ells. Funcional. Tots els mamífers que no som tant bons en el món de les olors, els primats, tenim el gen mal escrit. Ens manca un troç. No fa res.

Coneixent quines espècies el presenten inactiu i a quines els hi falta aquest troç, es pot arribar a saber el temps transcorregut desde la seva pèrdua. Fa uns 40 milions d’anys el gen guci2d va perdre un fragment en cert moment del camí evolutiu dels primats, el que el va inactivar; el va convertir en un pseudogen: encara és codificat en el nostre ADN, però ja no funciona.


Nas humit: gen actiuNas sec: gen inactiu
De FlickrDe Flickr


Però no tots els primats tenen inutilitzat aquest gen. Adivineu a qui els hi funciona encara? La pregunta és difícil, però segurament sí sabreu com tenen el nas. Cert. Humit. Són els primats de narius humides (tècnicament Strepsirrhini), com els lèmurs. Fa uns 40 milions d’anys l’avi de tots els primats de narius “seques” (tècnicament Haplorrhini, jo mateix) va adquirir una mutació que ens inutilitzava el guci2d. Però no li tindrem rancúnia. Potser la falta de mòbil ens espavilà i va fer que l’evolució ens empentés cap a altres alternatives, per exemple, millorant la nostra vista. Potser gràcies a ell veiem els colors d’aquesta pantalla.

O potser estigui confonent causa i efecte.


Llegir l'article sencer

12/9/07

Origen de la vida II: El món d'ARN

És moment de parlar de les altres característiques ancestrals que compartim tots els éssers vius del planeta, a més del fer de ser vius.

  1. Tota vida té un metabolisme que obté energia de l’exterior i la inverteix en l’interior per a mantenir-se.

  2. Tots els éssers vius mantenim el metabolisme de les nostres cèl•lules aïllat de l’entorn mitjançat una membrana de lípids (un tipus de greix).

  3. Tots funcionem amb el mateix esquema bàsic: l’ADN enmagatzema informació, l’ARN la comunica i les proteïnes ho fan tot: creen, destrueixen, mouen, aturen, manipulen…Les proteïnes contribueixen al metabolisme però també a copiar l’ADN, a transcriure’l a ARN i a contruïr proteïnes a partir d’aquest.
Una de les preguntes sense resposta més interessants de la biologia és com va sorgir tot aixó a partir d’una sopa de molècules orgàniques? L’ADN enmagatzema informació, però és incapaç de fer res. Les proteïnes ho fan tot, però no contenen cap informació de com fer noves proteïnes. Si primer va sorgir l’ADN, no hi havia ningú per a duplicar-lo. Si primer van sorgir les proteïnes, no sabien com fer-se.

El panorama va canviar a la dècada dels 80 quan Cech i Altman, en un treball que els portà a guanyar el premi Nobel el 1989, van descriure molècules d’ARN que no tan sols comunicaven sino que també eren capaces de fer. Se’ls va anomenar ribozimes.

Començava a tenir sentit. Entre un planeta orgànic però inert i el planeta viu tal i com el coneixem avui en dia, va existir el món d’ARN. En cert moment es va generar una cadena d’ARN capaç d’autoreplicar-se ja que no tan sols contenia la informació sobre ella mateixa sino també la capacitat per a fer-se. Per què va sorgir l’ADN? Perque és més estable i permet enmagatzemar una major quantitat d’informació. Per què vas sorgir les proteïnes? Perque són més eficients “fent” que els ARNs. Per què s’ha mantingut l’ARN? Perque és un vestigi d’aquest món antic. L’aparició de la membrana potser va servir per a mantenir junts tots aquests elements. Tot quadra. O no?

En un interessant article publicat a Investigación y Ciencia, Robert Shapiro proposa una opció a aquest món d’ARN que comentarem demà.


Llegir l'article sencer

11/9/07

Origen de la vida I: L'ésser viu és viu

Comencem amb una rotunditat. Tots els éssers humans naixem amb dues cames i dos braços; així determina la presència de dos mans i dos peus, els quals presenten cinc dits cadascun dels membres. Seguirem per aquest camí. Tots els mamífers tenen quatre extremitats que, en determinats moments del seu desenvolupament, presenten també cinc dits. Les quatre extremitats i els cinc dits són característiques ancestrals. Si busquem l’origen dels mamífers ens trobarem amb un organisme amb quatre extremitats i cinc dits que es situarà en el tronc de l’especiació dels mamífers.

Observem ara desde molt, molt més adalt. Tots els éssers vius, desde les més recòndites bactèries fins els més complexos supraorganismes d’insecte socials, comparteixen diverses característiques ancestrals. La més important d’elles és ésser vius. Pot semblar una redundància, però no està de més incidir en ella. Per a ser un ésser viu s’ha d’ésser viu.

La següent pregunta sorgeix sola: qué considerem vida? Podriem excusar-nos com va fer Sant Agustí quan se’l preguntà sobre qué era el temps: ‹‹Si no m’ho pregunten, ho sé. Si m’ho pregunten, ja no ho sé››. Tot el món sap que un got d’aigua no és viva, però una medusa sí. És relativament senzill respondre si quelcom és viu, però no ho és tant respondre qué és la vida.

De manera simple podríem considerar que quelcom és viu quan es troba més ordenat que el seu entorn i gasta energia per a mantenir-se així. Més ordenat? Imaginem un refugi de pastor en una muntanya. El material tant de la muntanya com del refugi és el mateix: la pedra. No obstant el refugi presenta una major ordenació que el seu entorn, resultat d’una aportació d’energia. Si no es gasta energia en ell, el refugi acabarà derruït: perdrà la seva ordenació. Cedirà enfront l’entorn; enfront la incertesa (no puc evitar recomenar La rebelión de las formas de Jorge Wagensberg).

Vol dir això que el refugi és viu? Evidentment, no. Si el refugi fos capaç d’invertir per ell mateix determinat tipus d’energia en el seu automanteniment, aleshores sí el consideraríem viu. Però el pastor que ha de reparar amb pedres cada primavera el seu refugi té molt clar que aquest no és autosuficient. En canvi, el pastor sí s’automanté. Obté l’energia dels aliments, i la utilitza per a continuar sent el que és. Per a continuar viu. És el metabolisme el que el manté viu.
Refugi no viu de muntanya (de ISARO)


Llegir l'article sencer

No fer llum abans de donar a llum

A totes les cultures, la llum ha estat relacionada amb la vida. D’aquí prové l’expressió “donar a llum” per a referir-se a l’acte de parir. La paraula llum també es troba en una altra expressió, fer llum, significant dirigir la claror d’un llum allà on cal.

Investigadors de la Prefecture Univesity de Hiroshima, dirigits pel Dr. Yanagimachi, han publicat a PNAS els resultats de la seva investigació sobre l’efecte de la llum emprada en els laboratoris on es manipulen zigots (cèl•lules resultants de la unió d’un espermatozou amb un òvul) de rosegadors abans de ser implantats en les seves mares de lloguer. Segons els seus resultats, a les variables a tenir en consideració en tot experiment amb cèl•lules s’ha d’afegir el tipus de llum emprat en el laboratori. Per si no n’hi havien ja prous!

Quan aquests investigadors manipulaven zigots de rosegadors sota la llum de fluorescents freda (de longituds d’ona curtes, blavoses) observaven una major producció de radicals lliures que en les cèl•lules tractades sota llum fluorescent càlida (de longituds d’ona llargues, vermella). Els radicals lliures son molècules i ions amb alt poder reactiu, causants de molts problemes en les cèl•lules. De fet, observaren una menor capacitat de generar embrions viables en els zigots manipulats sota llum freda, segurament degut al dany causat per aquests radicals lliures.

Als seus experiments també van treballar amb cèl•lules protegides de la llum, les quals presentaven menor producció de radicals i una major capacitat de generar embrions viables… És a dir, millor no fer llum als zigots abans de donar a llum.

Així de simple, així de natural.


Llegir l'article sencer

Creació d'ADS-ADN

Salutacions a tothom.

Queda inaugurat aquest nou blog que neix amb la intenció de fer arribar part dels coneixements que es vagin generant sobre aquesta disciplina tan àmplia que és la biologia.

El blog anirà millorant amb el temps. El primer salt qualitatiu es donarà a partir de la segona quinzena de setembre… així que sigueu pacients!

Records.

Així de simple, així de natural


Llegir l'article sencer