Mirar a ADSADN Mirar a Google

30/9/08

Creacionisme ...

El primer que faré serà demanar disculpes. Disculpes perquè en les reunions d'edició, el grup de gent que escriu aquest blog va determinar que parlaríem de ciència, i que per tant, no donaríem cabuda a totes aquelles qüestions que, tot i esquitxar el món científic, no constitueixen ciència, com és el cas del creacionisme.

Prometo que tractaré d'abordar el subjecte des de la més freda anàlisi possible, i us deixo a la resta (com sempre) la porta oberta per a dir la vostra, sigui per matissar, contradir o abundar en allò que vull dir...


El cas és que, voleiant pel ciberespai, trobo una notícia que em crida l'atenció a Yahoo Noticias (España): "Un creacionista desafía a los darwinistas con un premio multimillonario".
Resulta que un líder creacionista turc ofereix 10 bilions de lires turques (5,5 bilions d'euros) a qui pugui aportar un fòssil d'una etapa intermitja en el procés evolutiu.

Intentaré anar a pams, perquè en aquesta història hi ha tantes coses que grinyolen que gairebé no se sap per on començar...
Aspecte 1: Apostant fort

La quantitat oferida és atractiva, oi? Tant de bo els científics poguéssim trobar aquest fòssil... Però és que... JA EN TENIM, de fòssils com el que demana. El registre fòssil, afortunadament, ens ofereix exemples d'espècies ja extingides que constitueixen el pont entre altres formes fòssils i formes actuals. El problema és que el senyor creacionista turc (Adnan Oktar) s'erigeix en jutge del concurs, així que amb rebutjar-los... no hi ha premi.

Aspecte 2: Sobre quina base rebutja aquests fòssils?
Segons Oktar, tots els fòssils corresponen a formes de vida presents en el món actual i no hi ha cap fòssil que pertanyi a "un dels estranys passos intermedis que presuposa la teoria de l'evolució" (sic). Amb això, Oktar sembla obviar el concepte d'extinció (ja em direu en quina categoria actual vol ficar els dinosaures... si és que hi creu). Per aclarir-nos, Lucy és un mico com els actuals i no un lligam primat-humà... I els arqueopterix (gràcies, Salva) millor els deixem estar, no?.

Aspecte 3: Jugant a despistar

Amb tots aquests focs d'artifici i premis multimilionaris, ens posem tots a debatre la nostra capacitat d'aportar o no aquest fòssil, però... La teoria de l'evolució està sustentada per més observacions, directes i indirectes, que les proporcionades pel registre fòssil.
Les observacions dels canvis en la variabilitat dins de poblacions animals actuals, unides a tota la informació que la genètica molecular ens ha permés desvetllar, són més que suficients per confirmar la dinàmica sobre la qual funciona l'evolució: Tot i que encara existeixin escoles parlant de quins són els autèntics mecanismes mol·leculars sobre els quals actuen processos com la selecció natural, el que ningú discuteix és que hi ha una evolució de les espècies.

Aspecte 4: Combatent en el nostre terreny

La solució més pràctica, de moment, entre ciència i religió, és la formulada a "Els Simpson": "En el judici la ciència contra la religió, aquest tribunal declara ordre d'allunyament: la religió es mantindra en tot moment a 200 metres de la ciència". Fa riure, però és la solució.

Els científics no hem ofert mai un premi de 10 bilions de lires turques a qui ens porti a Déu o una prova irrefutable de la seva existència, ni hem engegat mai una investigació que tingués per objecte principal desmuntar els dogmes de la fe.

El nostre problema com a científics és que, en la nostra persecució del perquè d'un o altre fenomen, de tant en tant descobrim alguna cosa que contradiu un text escrit fa uns quants mil·lers d'anys (que diu coses com que si ets dona et quedis a casa, però això si que ho hem pogut contradir, gràcies a D... gràcies a D... gràcies a la lluita feminista, què collons).

En resum, què ens venen a buscar, des de la religió? Perquè ells, que tenen les seves conviccions protegides per un sistema perfecte i inviolable: tots els fets refuten el que crec, però jo ho crec perquè tinc FE, perquè ells, dic, ens venen a buscar sobre el nostre camp?

Sembla com si la evolució fos la única cosa que s'hagués de combatre perquè contradiu la fe religiosa... però moltes creences religioses estan refutades per la ciència, sense que això afecti a la possibilitat d'assumir-les per la via de la fe. O és que en algun lloc del subsòl existeixen les coves que conformen l'infern de la Bíblia?

pecte 5 (i ja callo): Ética periodística

Compareu aquestes dues frases: "Un creacionista turco llamado Adnan Oktar ha lanzado un desafio a los Darwinistas" i "El biólogo y conocido ateo britànico Richard Dawkins calificó el libro de ridículo". Ho heu notat, no? Primer punt: trobo que Dawkins és més conegut com a bióleg que com a ateu. Segon punt: Per què no "creacionista i conegut creient turc?". La condició d'ateu no s'ha d'unir a la de bióleg per tal que aquest rebutgi el creacionisme.
Com ja assenyalava el Salva a l'article sobre "La razón estrangulada", el periodisme a vegades no s'aclareix quan ha de parlar sobre ciència...

Per concloure, demano una cosa que em faria molta ilusió: Si algun bióleg i creient llegeix aquesta entrada, li agraïria que ens comentés, per tal de deixar clar que, tot i que potser no siguin dues postures fàcilment reconciliables, es pot defensar l'evolució sense perdre la fe religiosa. Només cal saber separar.


Llegir l'article sencer

28/9/08

Aquesta setmana a Nature: Three Wise Monkeys (25-09-2008)

Evidentment el títol d'aquesta entrada no fa referència a la portada del darrer número de Nature, majoritàriament dedicat a les eleccions dels Estats Units. El títol fa referència a tres articles i una carta publicats sota l'allargada





  • Vista: Els cons i bastons responsables de la nostra visió basen el seu funcionament en unes proteïnes transmembranes anomenades receptors acoblats a proteïnes G (En vermell a la figura), responsables també de molts altres processos de "percepció". La novetat de l'article de Schwartz i Hubbell radica en que, a través de la cristal·lització d'aquestes proteïnes, s'han pogut veure els canvis que es produeixen en elles durant la seva activació.

  • Oïda: En l'articlede Mats Ulfendhal es descriu un tractament que pot ajudar a millorar l'audició de pacients amb deficiències auditives degudes a alteraciones de la seva oïda interna. Segons aquest article, el desenvolupament de "pèls" sensibles a sons ha millorat l'oïda en ratolins el que podria beneficiar determinats deficients auditius.

  • Parla. Nature també es fa ressò d'una iniciativa italiana que pretenia escollir les 100 paraules que els estudiants d'institut relacionaven amb la ciència. Podeu veure el resultat aquí: 100 parole per la scienza. Què creieu que passaria si fessim la mateixa enquesta als nostres instituts?

  • El que ho controla tot. Si quatre eren els tres mosqueters, quatre són també els meus tres micos savis. El darrer és un article de Klaus-Armin Nave sobre la remielinització de les neurones després d'una malaltia (Suposo que el fet de conèixer un home que va perdre la seva coberta mielínica després d'un atac víric em fa més sensible a aquesta notícia). Els axons de les nostres neurones es troben recobertes de mielina, la qual els aïlla i augmenta la velocitat de transmissió de l'impuls elèctric. Quan es perd la coberta de mielina, les cèl·lules han de "desfer" la seva història i tornar al punt en què van començar a tenir mielina. Aquest article es centra en els "errors" a nivell molecular que acostumen a donar-se en cervells adults durant la remielinització.

Imatges: Wikimedia commons


Llegir l'article sencer

27/9/08

Pressupostos 2008. D'on venim.

Aquest divendres es van aprovar els pressupostos de l'estat per a 2009. Durant la propera setmana obtindrem els primers anàlisi sobre aquests. Aquí us volem oferir un resum dels de l'any 2008, per poder veure d'on venim i com haurà afectat la crisi a aquests nous pressupostos.

Intentaré comparar els pressupostos de l'estat de diferents àrees que trobo interessants. Evidentment hi ha algunes àrees que no es troben en aquesta comparativa, com el pressupost de la Casa Reial, amb la sana intenció de no fer una entrada ni massa extensa, ni massa polèmica.

Primer, anem a veure els increments respecte el 2007, força possitius:

Investigació "civil"17,4%
Educació13,9%
Vivenda9,7%
Defensa5,9%
Sanitat5,5%
"Investigació" militar4,9%
Cultura4,2%

Encapçalant els increments trobàvem la investigació "civil", seguida d'educació i vivenda, no està gens malament, tot i que veient el panorama d'aquestes dues... com estarien d'esfonsades!. La nota negativa la posava l'increment en defensa -major que el de sanitat- i el d'"investigació" militar -major que el de cultura. Perque, evidentment, de cultura i sanitat anem sobrats i ens feia falta impulsar l'exèrcit... tan útil!

Anem per les xifres en euros que potser ens aporten més informació:
Defensa8.147 millones de euros
Investigación "civil"7.678 millones de euros
Sanidad4.430 millones de euros
Educación2.831 millones de euros
"Investigación" militar1.660 millones de euros
Vivienda1.369 millones de euros
Cultura1.175 millones de euros


Ah! Alerta! Defensa a dalt de tot. Per què? Quins interessos hi ha al darrera d'aquesta xifra? Per què Defensa acapara un pressupost similar al de Sanitat, Educació i Vivenda junts? És tan important una cosa com les altres? En fi... Xacres portes, xacres te'n duus...

Però posem-nos optimistes. La despesa en investigació "civil" gairebé es posaven al mateix nivell de l'anterior. I quina diferència hi ha entre Defensa i Investigació "civil"? Doncs, al meu entendre, que la primera no genera beneficis a llarg termini, mentres que la segona, com molt bé defensa la ministra Garmendia, ho fa i ho continuarà fent.

Potser el més inexplicable de tot, per a mi, continua sent la despesa en "Investigació" militar... què investiguem? M'encantaria saber-ho. Existeix alguna pàgina on poguem accedir a les investigacions que es financien amb aquest pressupost, major per cert que el de vivenda o cultura? O, com sempre, serà "secret d'estat"?


Llegir l'article sencer

25/9/08

A l'(ADS)L: Entrades interes(ADN)ts: 25-09-08

Estos días hemos leído y os recomendamos:


Llegir l'article sencer

24/9/08

Mendel i els pèsols de la discòrdia

El debat obert per la publicació del llibre La Razón Estrangulada que es comentava fa uns dies en aquest blog, m'ha fet recordar una discussió de la qual vaig ser testimoni fa uns anys i que està relacionada directament amb la divulgació del coneixement i el concepte de ciència.

Estava en una classe de traducció científica i la professora estava fent una dissertació sobre què és la ciència. Tot anava molt bé fins que la professora va dir que en el concepte de ciència es trobava implícita la transmissió del coneixement, és a dir, que si es genera coneixement però aquest no es transmet no hi ha ciència. Aquesta afirmació va generar certes suspicàcies entre alguns de nosaltres, sobretot, en els que ens consideràvem, en aquell moment, científics, però especialment una de les alumnes va començar a discutir amb ella. Si no recordo malament, es va posar com a exemple a Mendel. L'alumna defensava que encara que mai s'haguessin descobert els famosos experiments de Mendel on s'establien les bases de l'herència, Mendel hauria de ser considerat un científic que havia fet ciència. En contraposició, la professora afirmava que si aquest coneixement mai hagués sortit a la llum, Mendel no podria ser tractat més que com un aficionat que es va divertir en el seu hort creuant pèsols i que, per tant, els seus experiments no podien considerar-se científics.

Aquella discussió va acabar bastant malament, sobretot, perquè l'argument que va utilitzar la professora per a tancar la discussió va ser dir que això era així perquè ella era la professora i punt. Un argument gairebé ofensiu tenint en compte que tots els alumnes d'aquella classe ens consideràvem adults amb criteri capaços de jutjar les opinions dels altres. Paga la pena dir que l'alumna no va tornar mai més a cap de les classes d'aquella senyora.

La veritat és que a mi, en aquell moment, em va semblar obscena la idea que Mendel podria no ser considerat científic sols pel fet que mai es coneguessin els seus experiments. No pot considerar-se «científic» un experiment, independentment del que es faci després amb la informació que genera? Però, d'altra banda, si el coneixement que genera un investigador amb els seus experiments mai es transmet, per a què serveix? La meva conclusió es que no serveixen per res. Amb els anys m'he adonat que sense divulgació no hi ha ciència. I aquesta afirmació ha caigut sobre mi gairebé com una revelació divina.

I això em duu a una altra reflexió, quants dels que ens omplim la boca dient que som científics som conscients de la importància de la divulgació del coneixement? Jo crec que hi ha pocs «científics» que ho sàpiguen. I parlo també per experiència personal. Jo em vaig passar vuit anys en una facultat de ciències i mai vaig ser conscient ni ningú em va fer veure la importància de transmetre els nostres coneixements a la societat. Encara que pugui semblar irònic, no em vaig adonar fins que vaig trepitjar per primera vegada una facultat de lletres.

I ara llanço balons fora, no deurien les facultats de ciències incloure en els seus plans d'estudi alguna assignatura on es tracti (o almenys es nomeni) la importància de la divulgació de la ciència i el seu paper en la societat?


Llegir l'article sencer

23/9/08

El Palimpsest Enzimàtic

Ja ho sé, ja ho sé... amb aquest títol igual no em llegirà ni la meva àvia, que s’ha posat internet només perquè el seu nét escriu a un blog de ciència.

De bones a primeres, per tots els que tingueu el vostre grec antic una mica oxidat, aclarir que un palimpsest és un document en el qual es troben restes d’una escriptura prèvia amagades per l’escriptura posterior. Amb técniques més o menys sofisticades, els vestigis d’escriptura anterior poden ser revel•lats. De fet, molts documents extremadament antics i valuosos han sobreviscut només en forma de palimpsests (el pergamí era una matèria molt cara, i en els començaments de l’edat mitjana era una pràctica habitual agafar pergamins amb antics textos grecs per esborrar-los i escriure-hi a sobre (que macos els nostres avantpassats medievals, no?)).

Molt interessant, em direu, però què té això a veure amb els enzims?

Doncs aparentment, molt.Sembla ser que la natura, a la seva manera, també ens ofereix la possibilitat de trobar palimpsests, és a dir, residus d’una via evolutiva anterior amagats darrera de la versió actual de quelcom. Aquest és el cas que semblen haver descobert Min, Josephine et al segons l’article publicat a Plos Biology, on descriuen els treballs de modelització que han fet sobre l’enzim inosina 5’-monofosfat deshidrogenasa (IMPDH pels amics).

Un enzim, per a aquells que no estigueu molt familiaritzats amb el tema, és a grans trets una molécula (generalment una proteïna) que té per missió fer que una reacció química que de forma espontània no es produiria (o aniria massa lenta) succeeixi a la velocitat que els éssers vius necessiten per al seu funcionament. Normalment els enzims no treballen sols, i el producte que un enzim genera és recollit per un altre, que li fa una nova modificació, i així successivament, donant lloc a allò que anomenem rutes metabòliques.


En el cas que ens ocupa, l’enzim que anomenem IMPDH participa en el procés de fabricació de nucleótids de guanina (la guanina és una de les 4 molècules que forma el codi del nostre ADN (aquesta successió de A, C, G i T emparellades que sempre ens ensenyen). És a dir, la biosíntesi de guanina està ala base de la producció del material genètic, així que, com podeu imaginar, la gran majoria d’éssers vius (tant unicel•lulars com pluricel•lulars) tenen l’enzim IMPDH com a part de la cadena d’enzims encarregada de produir-la.

Però què és el que s’ha trobat de particular a la IMPDH?

Doncs bé, per començar, s’ha trobat que la IMPDH fa dues reaccions químiques diferents en un mateix lloc actiu. Hi ha molts enzims que fan més d’una reacció química, però generalment tenen diferents regions, anomenades llocs actius, cadascuna de les quals fa només una funció. La IMPDH, en canvi, fa dues funcions completament diferents en un mateix centre actiu. Si de vegades resulta difícil d’imaginar com l’evolució ha anat perfeccionant l’eficiència d’un enzim, encara més difícil es fa plantejar-se com s’ha pogut donar l’evolució paral•lela de dues funcions diferents en un mateix centre actiu.

Això va portar Min i els seus colaboradors a realitzar models simulats per ordinador utilitzant l’estructura de la IMPDH del protozoo Trichomonas foetus, per tal de trobar el funcionament exacte d’aquesta combinació de funcions.

I és durant aquesta investigació quan, a banda de trobar, a través de la simulació per ordinador, la confirmació del funcionament de la IMPDH, van veure que hi havia un “antic centre actiu abandonat” que era capaç de fer només una de les dues funcions...
Per què un enzim hauria de tenir dues alternatives, dues rutes per fer la mateixa reacció?
La teoria, avalada per les anàlisis filogenètiques posteriors és que el segon centre actiu trobat no és més que un vestigi de l’antic centre actiu que utilitzava l’enzim. Els anys d’evolució van anar modificant l'actual centre actiu fins que es va apropiar de les dues funcions, deixant el centre actiu primitiu emmascarat darrere de la seva nova versió “més potent”. Això també ajudaria a entendre que, de fet, el centre actiu modern no ha estat sempre un centre amb dues funcions simultànies com ara, sino que poc a poc va anar “usurpant” funcions de la versió primitiva.

Bé, avui he estat una mica massa teòric, no? Va, el proper dia potser farem opinió!


Llegir l'article sencer

22/9/08

Convivint amb transgènics de David Bueno i Torrens

Fa poc, el Quim ens oferia un article, "El culte a l'amateur", el qual va despertar més d'un comentari sobre la necessitat d'estar ben informats sobre temes científics. L'elecció dels mitjans a través dels que un mateix intenta informar-se sobre aquestes qüestions és primordial per no seguir falses creences o exageracions. L'article es basava en la polèmica sobre els transgènics, molts cops provocada per la desinformació o, encara pitjor, per la malformació (malinformació sóna força millor).

Doncs bé, avui us vull recomenar la lectura d'un llibre que és a punt de sortir a la venda i que m'acaba d'arribar a les mans: Convivint amb transgènics d'en David Bueno i Torrens (podeuveure'l i demanar-lo aquí i, fins i tot, llegir-ne un extracte). El llibre està estructurat en tres grans blocs. En el primer es mostren els avenços que s'han aconseguit en matèria de modificació genètica des del neolític fins a l'actualitat, amb un capítol sencer dedicat a l'enginyeria genètica amb el que podreu conèixer i entendre les principals eines de què disposen els geneticistes. En el segon bloc es parla de la situació actual de desenvolupament i implantació dels organismes genèticament modificats, tant microorganismes, com animals i plantes. I en el tercer es fa incidència sobre la percepció social i la legislació d'aquests organismes, presentant dades objectives sobre l'estat actual a casa nostra.

A més de l'innegable habilitat de l'autor per fer entenedors conceptes que podrien semblar complexes, el llibre compta amb una gran quantitat d'esquemes altament aclaridors sobre tècniques genètiques (realitzats pel Jordi Armengol), que complementen perfectament el fil conductor del llibre i que el fan, per si no hi hagués suficient, en un perfecte complement per als alumnes de primers cursos de carrera que no acabin d'entendre certes tènciques.

Un llibre, en fi, amé, didàctic, divulgatiu, totalment adequat tant per endinsar-se en tècniques que sovint semblen de ciència-ficció i arribar a entendre la seva senzillesa, com per formar-se una opinió sobre un dels temes de més actualitat del moment partint d'una sòlida i objectiva explicació.


Llegir l'article sencer

Càncer contagiós: Es poden transmetre els tumors?

Fa uns dies parlàvem del càncer facial dels dimonis dede Tasmania, un tumor que creix tant que impedeix als animals que el pateixen menjar amb normalitat, acabant per morir d'inanició. Tot i la crueltat d'aquest destí, el més desconcertant d'aquest tumor era que es comportava com un agent infecciós, com si es tractés d'un virus. Quan un animal amb tumor mossega a un altre, les cèl·lules del tumor penetren al segon i es reprodueixen en ell. L'infecten.

No és aquest l'únic càncer transmissible del que es té constància, ja que fa un parell d'anys es va descriure el tumor veneri transmissible entre cànids (gossos i llops, i potser coiots). Com bé van apuntar els nostres comentaristes, Ulises i "Anònim", tant a la versió en castellà com a la catalana, això sembla obrir la porta a l'existència de càncers humans que puguin transmetre's entre individus. ¿N'hi ha? ¿És possible? Llegint un article del diari el Público vaig trobar una possible explicació que vaig intentar transmetre-us el millor que vaig saber... però ni a vosaltres ni a mi ens va satisfer, així que vaig començar a informar-me sobre el tema i vaig trobar 6 articles boníssims sobre el tema que m'han aclarit un xic més les coses. A veure si sóc capaç d'aclarir-vos-les a la resta.

Abans de res aclarim un parell de cosetes. El nostre sistema immunitari està especialitzat en reconèixer "cossos estranys", com agents infecciosos. Si tot va bé, les cèl·lules del nostre sistema immunitari no reconeixeràn les nostres pròpies cèl·lules com a "estranyes"i no ens atacaran. Les malalties autoimmunes constitueixen una alteració d'aquesta norma: el sistema immunitari reconeix alguns tipus cel·lulars (per exemple, cèl·lules beta del pàncrees) com a cossos estranys i les ataquen (generant, seguint l'exemple, la diabetis de tipus I).

Però, com "reconeixen" alguna cosa les cèl·lules del sistema immunitari? Utilitzen proteïnes especialitzades en el reconeixement (els anticossos són d'aquest tipus de molècules) d'"antígens" (proteïnes de membrana, com els factors ABO dels glòbuls vermells, o troços de proteïnes que les nostres cèl·lules "digereixen" i presenten a la seva membrana). Aquest procés té molt de suc, i aquesta entrada poca voluntat de ser un llibre d'immunologia, així que intentaré no allargar-me deixant-vos amb les idees que interessen:
- Les cèl·lules del sistema immunitari reconeixen "antígens"
- Els antígens són presentats a les cèl·lules del sistema immunitari mitjançant unes proteïnes especialitzades anomenades MHC (complex d'histocompatibilitat).

Aquests complexos MHC també són antígens (ja veieu quin cacau). El nostre sistema immunitari (el de cada persona), reconeix aquestes proteïnes en concret com a pròpies, i no les ataca (si ho fes, moriríem, ja que totes les cèl·lules les presenten).

La qüestió és que aquests MHC són proteïnes altament variables, es diferencien molt entre individuos. Fan la mateixa funció en tots els individus, però tenen suficients diferències a la seva composició com per a que el sistema immunitari d'una persona sigui capaç de reconèixer els MHCs d'una altra com a "objecte non grato" i els ataqui. Això és el que succeeix amb el rebutjament de transplantaments, en els que el sistema immunitari reconeix els MHCs del donador com estranys i ataca totes les cèl·lules que els presenten (l'organ transplantat). Per aquest motiu es realitzen tantes proves cercant el donador més compatible possible i, per això, es realitzen els transplantaments acompanyats de tractaments immunodepriments que "atonten" el sistema immunitari per a que se'ls hi "escapin" les cèl·lules que no tenen exactament els mateixos MHC als que estan acostumats.

Què passa amb els tumors? Al ser cèl·lules del propi organisme, presenten exactament els mateixos MHCs que la resta de cèl·lules i no són reconegudes pel sistema immunitari com a estranyes, amb la qual cosa segueixen a la seva, ignorades.

I arribem al que ens interessa: com poden els càncers que hem descrit abans saltar d'animal en animal? Anem a veure'ls per separat.

El càncer veneri transmissible entre cànids està extés entre gossos dels 5 continents. No obstant, l'anàlisi genètic d'aquest càncer revela que totes les cèl·lules de tots els tumors veneris transmissibles de tot el món s'originaren en un únic indiviu (un llop o un gos ancestral de l'est asiàtic) que va viure fa uns 250-2.500 anys. Les cèl·lules d'aquest tumor redueixen al mínim la seva expressió d'MHCs (us recomano, si podeu accedir a ell l'article de Murgia, C. i col·laboradors a Cell). El sistema immunitari del receptor de les cèl·lules cancerígenes no les detecta com a estranyes... ni com a pròpies. Aquesta invisibilitat fa que sobrevisquin dins els seus hostes. Una gran estratègia evolutiva del càncer, no hi ha dubte.

La transmissió del càncer facial dels dimonis de Tasmania (Un altre interessant article) és més difícil d'explicar. Aquestes cèl·lules tenen MHCs que vénen de l'animal on es van originar el tumor i que, per tant, haurien de ser recongeudes pel sistema immunitari com a "estranyes". L'explicació pot trobar-se en la consanguinitat de les poblacions dels dimonis de Tasmania. Degut a l'acció de l'home, les àrees i poblacions dels dimonis no han parat de disminuir. Quan tens pocs animals en un espai reduir provoques que tots es reprodueixin entre sí, augmentant la consanguinitat. A l'augmentar la consanguinitat es disminueix la variabilitat genètica, és a dir, les còpies diferents de cada gen, incloent-hi els dels MHCs.

Al realitzar un transplantament primer s'analitzen els parents pròxims perquè tenen menor risc de ser rebutjats (tenen major probabilitat de tenir MHCs similars). El mateix passa amb el tumor del dimoni de Tasmania: té menys risc de ser rebutjat si infecta a un parent proper (per la similitud entre MHCs)... el problema és que ara tots els dimonis són cosins o germans, així que sembla que el tumor té via lliure.

Uns altres investigadors afegeixen a aquesta explicació l'estudi de l'"activació" de les cèl·lules del sistema immunitari. Segons el seu treball, aquestes cèl·lules necessiten una gran capacitat d'estímuls per activar-se, com si estiguessin permanentment tractades amb immunodepressius, cosa que les fa més sensibles a l'"atac" de les cèl·lules cancerígenes.

D'acord, però, i en humanos, què?


Doncs en humans, com sempre, igual que a la resta d'animals. Per més que cerquem o som especials en res. En humans també es pot donar la "infecció" per cèl·lules cancerígenes, tot i que, de moment, s'hagin donat en circumstàncies especials (recomano la lectura del següent article de Dingli y Nowak aparegut fa un any a Nature).

Però no ens avancem. Què hauria de fer una cèl·lula cancerígena per passar d'un individu a un altre?

Primer, hauria d'entrar. Els dos tumors anteriors tenen vies d'entrada clares: la venèria en un, i la bucal en l'altre (els dimonis aconstumen a mossegar-se sovint durant les baralles). La primera via d'entrada sembla més habitual entre els humans que la segona. Per a que un càncer es transmeti ha de trobar-se entre les cèl·lules dels genitals i transmetre's durant el coit, o entre les cèl·lules bucals, i transmetre's a mossegades. Per estar tranquils cal recordar que molts càncers no metastàsics apareixen a organs interns sense "sortida" cap a altres humans. Altres infeccions es podrien donar per accident, com li va succeir a un cirurgià que desenvolupà un càncer, les cèl·lules del qual havia adquirit al ferir-se accidentalment durant l'extirpació del mateix d'un pacient.

Segon, hauria de superar el sistema immunitari de l'hoste. Aquesta "superació" es podria deure a:
- Una supressió del sistema immunitari de l'hoste. Per exemple, pel tractament durant un transplantament. De fet, s'han donat casos en els que els receptors han patit càncers de cèl·lules dels organs rebuts (tot i que el porcentatje és espectacularment baix: un 0,06% dels receptors de tumor sòlid).
- Per similitud entre els MHCs, cosa que afectaria especialment a la via pares-fills i germans-germans (especialment als bessns, com molt bé apuntava Ulises). I també en aquest cas tenim evidències de transmissió de tumors entre mares i fills per via placentària (en algun cas d'embaraç múltiple el tumor el va desenvolupar un dels fetus i va arribar a l'altre a través de la mare).

Com ja veieu, la transmissió de tumors entre humans és possible, sempre que es compleixin aquestes directrius. Si un dia apareix un càncer amb capacitat de transmetre's bucal o, molt pitjo, genitalment, capaç, a més, de superar el nostre sistema immunitari, que el dimoni de Tasmania ens agafi confessats.

------
Un parell d'apunts finals sobre les cèl·lules del tumor caní que hem estat comentant.

  1. Aquestes cèl·lules constitueixen la línia establerta immortal més antiga de la que es té constància. Fins ara aquest honor el tenien les cèl·lules HeLa, amb una curiosa història, i entrada pròpia a Wikipedia, que us recomano llegir)
  2. Un dels articles que m'he llegit per fer aquesta entrada m'ha semblat d'allò més curiós. Es tracta de l'article escrit per Uri Frank en el que, mitjançant l'estudi filogenètic de les cèl·lules del tumor veneri transmissible entre cànids, defensa la classificació d'aquestes cèl·lules com un organisme a part, diferent de gossos i llops, que ha seguit un camí evolutiu propi i que hauria de considerar-se com un nou cànid, un "gos paràsit" que s'ha extés arreu. I no ho diu en broma. I el que és pitjor, crec que m'està fent dubtar... Aquestes cèl·lules tenen un genoma propi, una evolució propia, un comportament característic... per què no considerar-les una nova espècie? Qui s'atreveix a possar-li nom? ¿Qui dóna el primer pas?


Llegir l'article sencer

16/9/08

Accelerada em tenen

Tinc el cap com un bombo. Avui m'he connectat per a veure que succeeix pel ciberespai i he rebut una bona dosi de bufetades científiques. Resulta que hi ha una gran crispació generalitzada amb el tema del nou accelerador de partícules que es va engegar dimecres passat. Després de llegir opinions de tots els colors i haver constatat que gairebé ningú té molt clar què és però sí que és terriblement perillós, he cregut convenient explicar als nostres bloggers què és el LHC i perquè no cal témer-li.
Bé, doncs el Large Hadron Collider o LHC és un accelerador de partícules que s'ha construït al Laboratori Europeu de Partícules prop de Ginebra i que, segons els científics que l’han desenvolupat, serà capaç de generar la major quantitat d'energia fins ara produïda per qualsevol altre accelerador. El LHC recrea el fenomen dels llamps còsmics sota unes condicions controlades, permetent així el seu estudi.
Consisteix en un anell de 27 km d'un material magnètic superconductor que fa girar les partícules sobre ell accelerant-les fins a obtenir gran quantitat d'energia. Dintre de l'accelerador hi ha dos feixos de partícules que viatgen a una velocitat propera a la de la llum i que, arribat el moment, col•lisionen unes amb unes altres. En aquesta col•lisió es pretenen simular les condicions que es trobaven les partícules just després del Big Bang, el que permetria als investigadors entendre què succeïa en l'Univers just després de néixer.

Això permetrà als científics resoldre dubtes sobre la física de partícules i permetrà contestar preguntes fins a ara sense resposta com què és la massa, de què està compost el 96% de l'Univers o revelar l'existència d'altres dimensions espaials com algunes teories apunten.
Com us deia, molts internautes temen que al posar en funcionament el susdit aparell,es puguin generar forats negres que arribin a engolir la Terra. Bé, a tots els que teniu aquestes pors, dir-vos que això no passarà. Aquestes idees sorgeixen perquè existeixen teories que especulen amb la possibilitat que aquests puguin arribar a produir-se, a pesar que segons les propietats de la gravetat és impossible que en el LHC es puguin formar micro-forats negres. I encara en el cas que succeís així, els forats negres serien de dimensions microscòpiques i es desintegrarien immediatament.
Quan es parla que en el LHC es poden generar microscòpics forats negres la clau està precisament en la paraula microscòpics, del llatí micro (petit). Pot ser que el tipus de fenomen a nivell atòmic sigui comparable a un forat negre, però per descomptat les dimensions són astronòmicament diferents. Els forats negres que tots tenim en ment es formen quan una gran estrella, molt més gran que el nostre Sol, mor i tota la seva massa es concentra en un espai molt petit. En el LHC es treballa amb protons i no estrelles, de manera que el possible “forat negre” que es podria formar seria de dimensions totalment microscòpiques.

De manera que podeu oblidar-vos de la idea que el LHC faci aparèixer un forat negre que faci desaparèixer la Terra. Per si després de llegir aquesta entrada encara desconfieu del LHC podeu anar a la pàgina de l'Organització Europea d'Investigació Nuclear. Allí tenen una magnífica pàgina web on expliquen, d'una manera apta per a tots els lectors, què és el LHC i quins són els controls de seguretat als quals està sotmès per a controlar el seu bon funcionament.

I per a finalitzar m'agradaria llançar un petit sermó a totes aquestes persones que no dubten en deixar escapar bulos que poden atemorir a l'opinió pública (últimament m’estic aficionant a això dels sermons, deu ser un efecte secundari de la maternitat). Com persona bolcada en la divulgació científica em sembla importantíssim que tothom tingui la seva pròpia opinió sobre els temes de ciència i que desenvolupin el seu propi criteri. Però d'altra banda crec que també és importantíssim que els científics disfrutin de la confiança plena de la gent. Per descomptat que hi ha estafadors i gent sense moral en tots els àmbits, però la gran majoria fa un gran esforç per a desenvolupar avenços científics que van millorant les nostres vides. I per sobre de tot, aquests científics que treballen en el LHC són també persones, preocupades com les que més pel nostre planeta i als que, posaria la mà en el foc, tampoc els faria gràcia que la nostra Terra quedés destruïda.

Espero que amb aquesta entrada hagueu après una mica més avui i que no us hagueu sentit molt ofesos pel sermó, perquè “quien se pica ajos come”.


Llegir l'article sencer

Biospain 2008

S'inicia demà a Granada Biospain 2008, el congrés anual de Biotecnologia en el que asistiran petites, mitjanes i grans empreses, així com representants de les interessants biorregions d'aquest pais.

Amb motiu d'aquest acte, La Vanguardia va distribuir el complement Biotecnologia s.XXI, en el que es presenten un grapat d'empreses dedicades a la bioinformàtica, la generació de fàrmacs i anticossos, els sistemes d'alliberament controlat de fàrmacs, l'anàlisi de biomarcadors, la gestió de patents, el cultiu i millora d'arbres fusters, la diagnosi, teràpia i prevenció de l'Alzheimer, el disseny de fàrmacs específics, i, fins i tot, empreses especialitzades en Recursos Humans i finançament "biomèdic" (aquesta última empresa no deixa cap plana web).


Llegir l'article sencer

14/9/08

Aquesta setmana a Nature: Edificis i ciutats ecològiques i sostenibles.



Aquesta setmana un dels editorials de la revista Nature fan referència al canvi de paradigma en la construcció que s'ha de donar per millorar l'eficiència energètica dels edificis i les ciutats. Per primer cop a la història, a nivell mundial, hi ha més habitants a les ciutats que al camp. Cada cop més les ciutats, sobre tot les de països pobres, estan més poblades, generant nuclis amb densitat de població, contaminació i residus insostenibles i insoportables. Como tot no es pot canviar a la vegada, l'editorial se centra en la despesa energètica que representen les llars urbanes: aquesta despesa és tan elevada que ja suposa el 45% de les emisions de gasos d'efecte hivernacle del planeta.

La llicó sembla evident. Si la tendència continua sent acumular població a les ciutats, alguna cosa s'haurà de fer per a que aquesta proporció disminueixi en comptes d'augmentar. I justament això és el que proposen els autors d'un article aparegut al darrer número de Nature, els quals afirmen poder augmentar en un 80-90% l'eficiència energètica dels futurs edificis simplement canviant dissenys obsolets per noves tecologies ja existents. La construcció d'aquests edificis necessita el treball coordinat d'especialistes amb una bona formació. Malgrat això, els autors afirmen que el cost final és menor que el dels edificis "convencionals".


Experts amb formació? Menor cost de construcció? Em recorda alguna cosa... Potser a la crisi immobiliària i a la voluntad de la ministra de Ciencia e Innovación (Cristina Garmendia, la qual va fer una bona declaració de principis en aquesta entrevista) de redirigir la màquina que tira del carro de l'economia, des de la totxana al laboratori. Formació sembla ser la paraula clau.

És clar que la proposta de Nature també passa per una millor integració dels edificis en l'entorn geogràfic i geològic. Per exemple, estudiant els vents dominants de la zona i la seva climatologia es podria evitar l'acumulaió de grans masses de polució. Això xoca frontalment amb la política del laissez faire, del tot val mentres em donis una maleta sota mà. Amb una millor política de construcció les ciutats es fan no solament més agradables i habitables, sino més eficients energèticament, contribuint a controlar l'espiral de contaminació en la què ens veiem immersos. Però, és clar, aquestes polítiques no serveixen per fer-se ric ràpidament en, posem, 4 anys.

Afortunadament hi ha iniciatives que pretenen combinar tots aquests nous coneixements per acabar oferint ciutats "sostenibles" i "ecològiques".

Dos de les més impresionants són ciutats que s'han de començar a projectar. Una a Xina, Dongtan (podeu veure-la aquí, aquí, i aquí), i l'altra als Emirats Àrabs Units, on sembla que han sapigut reaccionar a temps a l'imminent esgotament de les reserves petrolíferes; la ciutat dels EUA s'anomenarà Masdar ([1], [2], i [3]), i forma part de la Masdar Initiative, acabada de sortir de Lost.

La tercera és ja tot un fet, i no s'ha construit de nou. Es tracta de la capital de l'estat de Paranà de Brasil: Curitiba (us recomano que us llegiu tota la informació sobre el canvi que van realitzar a la pàgina de la Prefeitura de Curitiba, a part d'aquestes dues notícies).

Raons sentimentals a part, Curitiba mereix tota la meva admiració ja que ha sapigut transformar-se en un referent en molts aspectes ecològics: la immensa majoria dels ciutadans es desplacen a peu o en transports públics ecològics; posseeix una extensa proporció de parcs i àrees verdes; el reciclatge és una de les seves prioritats, amb un nou programa titulat Lixo que nao é lixo (brossa que no és brossa, no us perdeu les dades que donen al final del document); qualsevol ciutadà pot canviar brossa que hagi recollit per aliments (Podeu veure aquí, per exemple, els punts en els que es pot realitzar quest troco el setembre). Els curitibans estan orgullosos de tots aquests fets... i no és per menys!

En fi. M'encantaria dir que crec que algun cop en aquesta parcel·la de món que ens ha tocat viure hi haurà gent votada per nosaltres que aconseguirà trocar la tendència actual a asfaltar sense ordre ni concert, portant-nos fins a aglomeracions sostenibles com Dongtan, Masdar i, per sobre d'elles, Curitiba. Però els anys han fet que perdi confiança en que sorgeixi un equip de govern amb una veritable voluntat de canvi... i que els "poders no democràtics" a l'ombra l'hi deixin fer. Vaja, al final m'he posat conspiranoic. Algú de vosaltres és més optimista?

Foto: Curitiba per Astrodyum a Wikimedia Commons


Llegir l'article sencer

11/9/08

La Razón Estrangulada


Avui em permetré un parell de llicències allunyades de la normalitat, recomenaré un llibre que NO he llegit i que he conegut gràcies a una ressenya de Menéame sobre la ressenya de La Blogo. El llibre en qüestió és La razón estrangulada, del periodista i doctor en química (dues línies del que sembla un extens currículum) Carles Elías. La ressenya de La Blogo paga la pena per ella mateixa, i et deixa amb el cuquet de llegirse el llibre gairebé immediatament, ja que versa sobre la percepció de la ciència per la societat i de com els mitjans de comunicació han contribuit a aquesta imatge.

Les carreres científiques cada cop... tenen menys alumnes matriculats el primer any; segons l'autor, fer una carrera de ciències te un cost més elevat en quant a dedicació (sobretot en hores de "pràctiques" -les cometes son meves. amb tota la intenció del món-); i, a sobre, genera una menor recompensa (un científic sol estar condemnat al pre/becarisme fins els 27-30 anys, o més, sense que computin com "experiència laboral" (malhauradament tinc una lleugera idea sobre aquest punt en concret).

El rerefons d'aquesta qüestió potser es trobi en el no tractament de les ciències com "cultura". Les ciències solen ser "Salud y Futuro" o "Ciudadanos" (per citar algunes de les seccions que ja hem comentat. Mentres que a "cultura" és quelcom bo intrínsecament i que tot el món sent com a patrimoni de tota la humanitat, les ciències són allò que fan quatre penjats que expliquen acudits estranys i que no tenen vida social... Sincerament, qui voldria ser així?

D'altra banda, és innegable la curiositat i interés que desperten les notícies científiques. Però aquesta atracció pot arribar a ser una arma de doble fulla sense una bona educació-divulgació. Si no estan ben definits els canals "fiables" dels "no fiables", l'interés científic pot canalitzar-se cap a notícies pseudo-científiques o alarmistes. Aquest tipus de notícies tenen, normalment, un avantatge, estan escrites amb un llenguatge més proper al lector que les notícies científiques amb fonament. I aquí, crec jo, és on la divulgació científica té molt a dir. Explicar les coses amb rigor, fiabilitat, sense perdre gens d'"amenitat" hauria de ser la prioritat de tot aquell que vulgui escriure sobre ciència. Fins i tot hauria de ser la prioritat dels que escriuen articles científics que suposen que tan sols llegiran col·legues amb un mateix nivell de coneixement de l'autor. No hi ha millor investigació que aquella que s'explica amb un bon article. I això és un fet que molts investigadors no tenen en compte (quin mal ha fet el ctrl+c ctrl+v a articles i tesis!)


Imatge: Jean-no per Artlibre. Vista a Wikimedia Commons


Llegir l'article sencer

9/9/08

El Trends on Biotechnology de setembre


Recordeu l'entrada de la setmana passada sobre "el culte a l'amateur"?. Estava inspirada per un article extret de la revista Trends on Biotechnology apareguda aquest mes.
Però a banda d'aquest article, no vull deixar escapar l'ocasió de comentar-vos (en forma de resum) altres articles que m'han cridat l'atenció i que potser també cridaran la vostra.

* Que venen els cíbrids!!!

* L'accés lliure a les dades d'investigacions amb finançament públic

* Consorcis microbians (lo qué?)

Comencem amb la secció d'opinió (una de les meves preferides, ja ho sabeu):

* Recentment el parlament britànic ha autoritzat la creació de cèl·lules "cíbrides". Què és això? Doncs bé, es tracta d'introduir el nucli d'una cèl·lula somàtica humana en una cèlula embrionària d'animal a la qual se li ha tret el seu nucli. Aquesta notícia dona peu a l'article de Fulka et al (Cybrid human embryos – warranting opportunities to augment embryonic stem cell research), on es parla de les magnífiques possibilitats que això ofereix a la investigació sobre cèl·lules mare, investigació genètica i farmacològica, però també de les qüestions operatives que caldrà resoldre i els dilemes étics i/o morals que algú pot argumentar.

* La OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) ha publicat recentment un conjunt de principis i orientacions amb la intenció de promoure el lliure accés a les dades sobre investigacions finançades amb fons públics. Això, a primera vista, segur que a tots ens sembla bé (en tant que fomenta la transparència). Però quin efecte pot produir aquesta mesura aplicada així, de forma exclusiva sobre el sector públic? No afectarà els calendaris i la qualitat de les recerques fetes amb fons públics? No fomentarà que la investigació pública tracti de protegir-se buscant col·laboracions amb la investigació privada, lligant-se llavors la investigació als camps susceptibles de generar benefici econòmic? Aquestes són les preguntes que es plantegen a l'article Orientacions de la OCDE sobre el lliure accés: comercialització encoberta? escrit per Klaus Hoeyer, Mette N. Svendsen i Lene Koch.

Per la seva banda, en l'apartat de reviews, destacarem un article:

* La creació de consorcis microbians: una nova frontera en la biologia sintètica: En aquest article es parla del repte que suposa el disseny de consorcis microbians, és a dir, un conjunt de diferents microorganismes que viuen interrelacionat-se (la idea és una mica similar al concepte d'ecosistema, però aquesta comparació és molt lliure, i l'heu de limitar al fet que viuen plegats i l'existencia dels uns condiciona activitats dels altres). Això existeix de forma natural, però l'interès és crear-ne d'artificials utilitzant microorganismes dissenyats per produir medicaments complexos, o realitzar altres tipus de funcions profitoses per a nosaltres i que no són assolibles amb un monocultiu microbià que, a més a més, és menys resistent a les condicions cambiants. Us imagineu un consorci microbià potabilitzador d'aigua? Detoxificador? Terreformador? A veure qui s'atreveix a dir que la ciència està estancada!!!


Llegir l'article sencer

8/9/08

Celebració

Ei, ei. Estem d'enhorabona. El nostre petit blog ha complert un any!

Un any. 205 entrades. L'ambiciosa voluntat inicial d'una entrada diària no s'ha pogut complir, però tampoc ens anem allunyat tant.

Ens agradaria poder anunciar algun canvi i/o novetat per tal de celebrar aquesta efemèride.... però ens toca esperar (tot i que potser no tant).

Espero que poguem complir un any més... i que vosaltres estigueu aquí per tornar a celebrar-lo.


Llegir l'article sencer

Demoníaca evolució


Hi ha una revista excepcional, Science et vie Junior, a on he llegit una notícia en la què es parlava dels dimonis de Tasmània, una espècie amenaçada per un càncer especialment perillòs, el qual afecta la cara d'aquests animalons. Aquest càncer té un índex de mortalitat molt elevat ja que, a l'afectar la cara, impedeix a l'animal que el presenta menjar amb normalitat, morint d'inanició.

L'article del Sience et Vie és molt curt (una cantonada d'una pàgina) però una cosa porta a l'altra i, al final, m'he emocionat amb aquesta història de patiment i adaptació conductual en viu i directe.

Què causa aquest càncer? Per què és tan extremadament contagiòs? En un principi es va pensar que era degut a un virus, com el famòs càncer de coll d'úter. Més endavant es va postular que serien toxines ambientals les que provocarien la malatia. Al final, s'ha trobat al veritable culpable. Sembla ser que són les pròpies cèl·lules cancerígenes les que es propaguen d'animal en animal.Aquesta fet es va posar de manifest quan es van analitzar les cèl·lules cancerígenes d'un animal que presentava una alteració cromosòmica. Si les cèl·lules tumorals fossin seves, haurien de presentar aquesta alteració. Doncs bé, les cèl·lules del tumor que li van causar la mort no presentaven aquesta alteració, així que no eren seves. Venien d'un altre animal.

A l'article que us comentava del Science et Vie, la notícia no era cap d'aquestes, la notícia era que s'habia detectat un canvi en la conducta reproductiva de les femelles d'aquesta espècie. Ja no tenien la seva primera camada als dos o tres anys, edat a la què no arribaven per causa del càncer, ara la presentaven a l'any escàs, cosa que els hi permetia reproduir-se abans de presentar la malaltia i ser capaços d'alimentar i cuidar les seves cries. Amb aquest canvi de comportament es fa front a la "mort" de l'espècie.

Però, com "saben" les femelles del dimoni que han de tenir les cries abans? Quins mecanismes de supervivència de l'espècie o dels "gens egoïstes" es posen en marxa? Hi ha tantes preguntes i tantes possibles respostes... i és que la vida (i la seva evolució) mai deixen de soprendre'ns.


Llegir l'article sencer

4/9/08

10 coses que s'han de saber

Gràcies a menéame acabo d'arribar a aquesta interessant entrada en la què es recullen les 10 coses de ciència que tohom ha de saber.

Estic d'acord amb totes elles i segurament encara n'afegiria més, com les que trobareu als seus comentaris. A veure si amb l'educació i la divulgació s'aconsegueix que aquests conceptes quedin clars i adquirits. Per salud mental general.


Llegir l'article sencer

2/9/08

"El culte a l'amateur"

Torno de vacances i (després de prendre'm els antidepressius de rigor) cau a les meves mans un article d'opinió publicat al número de setembre de la revista Trends in Biotechnology (Volum 26, Exemplar 9, pp 475-478, Setembre de 2008) que no deixarà indiferent a ningú.
A grans trets, l'article denuncia el perill que suposa donar crèdit a grups d'inspiració ecologista- ecorresponsable a l'hora de parlar sobre l'ús de pesticides o organismes genèticament modificats en agricultura. L'autor de l'article, Anthony Trewavas (Institute of Molecular Plant Science, University of Edinburgh, Escòcia) no deixa la mà morta, i afirma, si fa no fa, que el pes que s'està donant a persones i grups de pressió poc o gens informats en qüestions d'aquesta magnitud condemnarà a mort per inanició poblacions senceres.

L'any 2007, Andrew Keen, antic gurú d'internet, publica el seu llibre "El Culte a l'Amateur", en el qual critica, precisament, l'evolució del rol de la xarxa. En el seu llibre afirma, per exemple, que "ens enfrontem a la llei del darwinisme digital, la supervivència de la opinió més cridanera i dogmàtica" o que "en un món on tothom té la paraula, les paraules d'un savi compten poc més que els murmuris d'un boig".
És en aquest sentit que Trewavas carrega les tintes contra les persones que defensen el retorn a mitjans de producció on no intervinguin els pesticides ni les manipulacions genètiques, acusant-los de perdre la perspectiva sobre l'autèntic objectiu d'aquestes substàncies: garantir i millorar els volums de producció necessaris per tal d'abastir el nombre creixent d'habitants del planeta.
Amb argumentacions que no amaguen una certa agressivitat l'article posa com a primer exemple el cas de "Silent Spring".

Portada de "El culte a l'amateur"


El llibre "Silent Spring" va ser escrit per Rachel Carson, i publicat l'any 1962. En ell es criticava durament l'agricultura convencional, i com a conseqüència directa del moviment de pressió originat al seu voltant, és va abandonar radicalment l'ús del DDT, apuntat al llibre com a principal causant de diferents problemes. El problema, per a Trewavas, és que tot i que el llibre vol abundar en aspectes toxicològics, els coneixements de Carson (biòloga marina) són molt escassos. En definitiva, es tractaria d'un llibre escrit des del cor d'un amant de la natura, però amb una dubtosa base científica... El problema és que la repercusió d'aquest llibre sobre el gran públic (malgrat provenir d'una font no particularment autoritzada), i el conseqüent abandó radical del DDT, es van trobar a l'arrel d'una dramàtica resurgència de la malària en regions del tercer món i en vies de desenvolupament.

Segons Trewavas, el perill real que suposava el DDT hagués quedat més que neutralitzat amb un ús més cautelós i controlat. El dogmatisme el l'atac al DDT va provocar el dogmatisme en la resposta (suprimir-lo).

En definitiva, l'article denuncia el pèssim efecte dels atacs contra les eines que han permés que l'agricultura actual alimenti la major part de la població. Es persegueix la presència de pesticides artificials a les collites, amagant el fet que els propis aliments cultivats presenten concentracions superiors d'aquests elements o altres molt similars, produïdes de forma natural com a defensa contra els insectes. Llavors es denuncia que és el còctel de productes el que fa mal, quan les pròpies plantes generen les seves pròpies combinacions de defenses...

Finalment, en l'actualitat, i tractant de respectar al màxim la idea de no administrar productes externs a les plantes, s'introdueixen les tècniques de la manipulació genètica, i aquests grups i tornen a estar en contra... què passa ara? Si de fet les seves llavors utilitzades per "cultius ecològics" ja son per se genèticament modificades!!!

Bé, al final se m'ha acabat notant... estic bastant d'acord amb l'article de Trewavas, tot i que no m'agrada massa el to que utilitza. El que sí que us puc dir, com a bìòleg i amant de la natura, és que existeixen postures disfressades d'amor a la natura que, en la seva aplicació, amagarien exterminis que farien empal·lidir les millors polítiques d'eugenèsia i del Tercer Reich.

M'encanten els articles d'opinió amb controvèrsia!!!


Llegir l'article sencer