De vegades la vida té la seva pròpia lògica interna que ens sorprèn. Cortázar trobava línies al seu taulell, les quals s'ajuntaven per a crear una cosa que no hauria de ser-hi. FA poc vaig acabar la lectura del fantàstic llibre Musicofilia d'Oliver Sacks (haig de fer una ressenya com cal). En aquest llibre es descriuen diferents alteracions neurològiques que pateixen persones amb sentits musicals diferents als de la mitjana de la població. Gràcies a l'estudi d'aquests casos clínics s'arriba a conclusions que, tot i que puguin semblar evidents, no deixen indiferent: La música és universal, única, humana i independent.
El que és curiós és que, pocs dies després, em trobo (via Menéame) aquest indescriptible vídeo del genial Bobby McFerrin (m'estic posant jazzístic darrerament) en una convenció mundial de ciència. Mireu-vos-el i escolteu el que diu al final; una cosa similar a: "El que és increïble és que, vagi on vagi, a tot el món la gent sempre respon així. És l'escala pentatònica, que per alguna raó...".
El senyor McFerrin és un cantant fora de sèrie, amb un directe original i impactant. Hi ha moltíssims discos recomanables, però en destacaré dos que no em canso mai d'escoltar: Spontaneus Inventions i Hush, amb el cello de Yo-yo Ma.
I per a mostra, un youtó (o un parell d'ells):
30/7/09
La universalitat de la música: pentatònica McFerrin
16/4/09
Bee movement: El ball de les abelles jo us el cantaré...
-Mireu
-Alerta
-Atenció
-Ha tornat
-Exploradora
-346
-Semicercle
-Mou l'abdomen
-¡Flor!
-45º
-A 1500 metres humans
-Semicercle
-¡Flor! ¡Flor!
-Molt carregada
-¡Flor!¡Flor!¡Flor!
-¡Som-hi!
No sé com "parla" una intel·ligència col·lectiva, però podria sonar així... no, definitivament no deu sonar així.
Per coses de l'atzar, al treball he hagut d'informar-me sobre el ball de les abelles (waggle-dance). És fascinant. El codi que usen és increïble. Mosquejat, em vaig posar a cercar en el nostre estimat PubMed i vaig trobar-me més d'un article gratuit. Aquí us deixo algunes curiositats amb els seus respectius articles per si voleu ampliar la informació.
Quan una abella exploradora torna de la seva exploració i ha trobat una flor, inicia un "ball" particular. Realitza moviments descrivint una figura similar a l'infinit (un 8 invertit). Quan passa pel centre del 8, mou l'abdomen. És aquest ball el que conté informació sobre on es troba la font de pol·len. La variabilitat en la precisió d'aquesta informació és constant, sempre hi ha un petit marge d'error.
D'una banda, l'angle que forma el seu vol respecte de la gravetat (l'eix vertical) és l'angle que forma la flor trobada amb el sol amb el rusc al seu vèrtex (eix horitzontal).
El temps que triga en recòrrer el centre del vuit (el temps que mou el cucu), indica la distància a la que es troba el pol·len, amb una relació aproximada de 750 metres per cada segon. La "distància" la integren gràcies a uns "comptaquilòmetres" (odòmetres) interns. Un article recent proposa l'existència de dos odòmetres, un d'individual, i un altre de col·lectiu, activat pel ball del cucu.
Aquesta codificació de la informació espaial es realitza gràcies a un "mapa mental" intern de l'abella exploradora, la qual integra les informacions visuals durant el seu vol per a ser capaç de detectar el nèctar o tornar a casa. No s'ha de menysprear, per tant, la memòria i la capacitat d'aprenentatge de les abelles.
Queda una informació per codificar: quantes abelles calen per recol·lectar el nèctar? O el que seria equivalent: quant nèctar s'ha trobat? Aquesta informació es transmet per via química. En l'article, quan inhibien la producció de determinades substàncies, cap abella segui a l'exploradora; en canvi, si s'injectaven aquestes substàncies oloroses, el reclutament era evident. Efecte Axe?
El que més m'ha sobtat ha esta l'existència de "dialectes" entre poblacions d'abelles. Aquests ialectes, a més, semblen estar codificats als gens: es transmeten per herència genètica, i, fin i tot, podria ser que estiguessin sota el contrl d'un sol gen amb més d'una variant. Aquests dialectes no constitueixen barreres entre les diferents abelles, ja que dues poblacions diferents posades en contacte acaben per entendre's. Ai! Ens queda tant per aprendre de les abelles!
23/8/08
Magnetocepció: blau elèctric i blau magnètic
Els éssers humans som animals limitats per la nostra línia evolutiva. Entenem el món a través dels rangs de "escanejat" dels nostres cinc sentits. I d’aquí no ens podem moure. Ens costa horrors imaginar-nos com deu olorar el món per als cànids, com deu ser veure en llum ultraviolada, escoltar tons més greus o més agut, o detectar canvis elèctrics a l’aigua mitjançant la nostra inexistent línia lateral.
El món dels éssers vius està ple de receptors especialitzats en detectar variables diferents a les que nosaltres som capaços de detectar, o amb un rang diferent de les quenosaltres sí podem "sentir". La magnetocepció, la percepció de camps magnètics, és un d’aquests sentits.
Molts animals migratoris tenen magnetoreceptors que els hi marquen el camó a seguir en el seu peregrinatge. El paradigma d’aquests animals són les aus, tot i que també es troben en rèptils, insectes i bacteris (magnetobacteris).
Aquests magnetoreceptors contenen magnetita, una forma de ferro rovellat, que, com el seu propi nom indica, té propietats magnètiques inherents a la seva composició.
Aquesta magnetita respon als canvis magnèticas de la terra i és aquesta resposta la que s’integra en forma d’información neuronal.
Curiosament, els humans també tenim un petit dipòsit de magnetita a l’os etmoide, al nostre nas… pot ser que tinguem l’habilitat de detectar variacions magnètiques i qe no en siguem conscients, perquè les vies neuronals no passen pel còrtex cerebral? Seria una interessant investigació, no creieu?
Al darrer número de Nature, s’ha publicat un article en el què vinculen la percepció del magnetisme en les mosques del vinagre amb un altre tipus de receptors. Aquests investigadors treballen amb el receptor Cry, un fotoreceptor especialitzat en captar les ones lumíniques del blau i la ultraviolada. Les mosques responien a variacions en el camp magnètic si rebien llum "completa". Si es filtraba la llum per a que no els hi arribès gens de llum blava o ultraviolada, les mosques no responien als canvis magnètics. Perdien el nord.
Treballant amb mutants deficients en el gen per a la Cry, és a dir, mosques "cegues" exclusivament per a aquestes longituds d’ona, van veure qe, fins i tot sota llum sense filtrar, aquestes no responien a canvis en el camp magnètic.
Utilitzant una eina a disposició de tothom en la que es poden comparar seqüències de nucleòtids en diferents bases de dades (BLAST) he intentat trobar aquest gen (la seqüència del qual és també de "coi obert", aquí), o un derivat, en el genoma humà. La cerca no ha donat cap resultat relevant. Els humans no tenim aquest gen en concret. De fet, repetint la cerca en les bases de dades d’mRNA, només apareixen aquests gens en els genomes de les espècies del gènere Drosophila, petites mosques.
El fet que els resultats no siguin extrapolables a humans, no li treu novetat a l’article. Dos sentits, en aparença sense res a "veure", connectats, no ja a nivell de neurones, sinó a nivell de receptor. Es podria considerar que les mosques són sinestèsiques per al blau i el magnetisme? En comptes de blau elèctric, veuran el blau magnètic?
6/3/08
Una mica de tristesa no és dolent
Poc sabia Theodosius Dobzhansky, un dels pares de la teoria sintètica de l'evolució, que estava organitzant una de bona quan va dir allò de "Res té sentit en biologia excepte a la llum de l'evolució". Sota aquest prisma, certament, moltes activitats humanes (la capacitat de parlar, el bipedisme, la família, la manera en la qual es desenvolupen les relacions socials...) adquireixen matisos que deprimirien el més antropocèntric.
Parlant de depressió: fins i tot aquest mecanisme que sembla un fruit artificial de la societat moderna i que sempre té connotacions negatives pot tenir una explicació evolutiva, com bé resumeix Lewis Wolpert de l'University College de Londres. I és que fins i tot a les malalties se'ls pot donar una segona lectura.
En general, el món de les emocions es relaciona amb els processos de càstig i recompensa que regeixen els comportaments animals. Això és vàlid per les emocions "positives" (amor, atracció sexual) com per les negatives (ira, por, tristesa).
La tristesa es deu a un sentiment de pèrdua, i és l'altra cara de la moneda que hem de pagar per sentir inclinació (a altres persones, a una seguretat econòmica, etc). Amb freqüència els comportaments relacionats amb la tristesa normal i corrent (canvis en l'apetit, desmotivació, desordres del son) es confonen amb la depressió, entesa com malaltia clínica que pot arribar a ser invalidant per l'individu.
Que sensacions tan negatives com el dolor o la depressió greu (incloent els pensaments suïcides que tan contradictoris semblen ser amb l'essència mateixa de l'evolució, que és la supervivència) siguin una resposta defensiva i avantatjosa per a l'organisme i no un problema del cos és dificil d'entendre.
Existeixen moltes i controvertides hipòtesis al respecte que quadren millor o pitjor amb una explicació evolutiva per a tots els tipus de depressions greus. La majoria d'elles expliquen la depressió com una adaptació a la jerarquia social (en un ambient de forta competència social, la tristesa i depressió evita agressions per part dels líders i promou la simpatia), un mecanisme per a commoure i que altres individus ens prestin ajuda, una manera d'economitzar energia (com revulsiu perquè l'individu canviï els seus objectius impossibles per uns altres més abarcables, que requereixin menys esforç) o una adaptació estacional a les condicions adverses del clima (com la depressió provocada per la falta de llum dels països nòrdics).
Encara que existeixen raonables explicacions adaptatives i factors biològics implicats en els sentiments de tristesa (hormones, citocines, adaptacions al clima), el que sembla clar és que la depressió severa és una reacció excessiva i maligna, que ocorre quan al cos se li va la mà amb els seus mecanismes adaptatius de tristesa. És a dir, un trastorn derivat d'un mecanisme fisiològic, l'equivalent al càncer respecte a la divisió cel·lular normal. Té una base biològica i factors de suceptibilitat (genètics, ambientals) però és una malaltia al cap i a la fi.
6/2/08
El poder de l'inconscient
Segons les teories de Freud, les motivacions humanes, tant la por com el desig, són totalment alienes a la nostra consciència. Freud va intentar donar al terme inconscient un estatus científic. No obstant això, les seves idees no eren més que això i, malgrat que van tenir un enorme impacte en la societat, la veritat és que no existia cap manera de demostrar l'existència d'aquest inconscient del que tant parlava. Segons la teoria del psicoanàlisi, el nostre insconscient o subconscient ens faria interpretar aquest dibuix de diferents formes (De Flickr)
No obstant això, el desenvolupament de tècniques com la neuroimatge funcional (o tomografia per emissió de positrons) ens permet avui dia treballar amb el cervell en funcionament i observar quines parts del s'activen enfront de determinats estímuls. Ens seria possible utilitzar aquesta tècnica per a demostrar l'existència de l'inconscient?
Doncs sembla ser que sí. O si no alguna cosa semblant ha fet un grup d'investigadors nord-americà en un treball publicat el passat mes de gener en PLoS. En aquest treball estudien si estímuls que passen desapercebuts a la nostra consciència són capaços de desencadenar els mecanismes de recompensa que produïxen estímuls captats conscientment. Els mecanismes de recompensa no són més que una resposta adaptativa del nostre cervell per a afavorir aquells comportaments que són beneficiosos per a la nostra supervivència. És per aquest motiu que activitats quotidianes com menjar o el sexe ens resulten agradables. En els mecanismes de recompensa estan implicades diferents regions del nostre cervell, especialment el sistema límbic. Per tant, l'activitat en determinades regions del sistema límbic s'associa amb l'activació dels mecanismes de recompensa.
Tornant a l'estudi publicat, l'objectiu dels investigadors era comprovar si existeix alguna diferència en l'activació dels mecanismes de recompensa entre la resposta als estímuls conscients i la resposta als estímuls inconscients. Per a estudiar-lo van utilitzar a un grup de persones a qui els van mostrar una sèrie d'imatges de forma seqüencial durant el temps suficient per a ser captades de forma conscient (467 mil·lisegons). Entre aquestes imatges es mostraven durant un temps molt breu (33 mil·lisegons), altres imatges amb algun tipus d'estímul de tipus sexual, relacionat amb drogues, desagradable o neutre. Aquestes últimes imatges no van ser captades conscientment pels individus, és a dir, cap d'ells era conscient d'haver-les vist. Al mateix temps que els individus observaven les imatges, eren sotmesos a les tècniques de neuroimatge funcional per a comprovar quines zones del cervell s'activaven durant el procés.
De forma sorprenent, van observar que, salvant algunes distàncies, aquests estímuls inconscients activaven les mateixes zones cerebrals relacionades amb els circuits de recompensa que els estímuls conscients. Això implica que el nostre sistema límbic és capaç de desencadenar una resposta emocional inconscient i immediata enfront d'estímuls de diferent tipus.
Atès que el fenomen de l'addicció està relacionat directament amb els mecanismes cerebrals de recompensa, aquest descobriment pot tenir una gran repercussió clínica. Pot ajudar a entendre millor els casos d'individus afectats d'addiccions cròniques.
La veritat és que espanta descobrir que imatges que ni tan sols som capaços de percebre conscientment desencadenen en nosaltres respostes emocionals. Suposo que tot el món ja ha sentit a parlar de la publicitat subliminal. Jo no me la volia creure, però després d'això… Ai, si Freud aixequés el cap…
31/1/08
Esquizofrènia i sexisme neuronal
L'esquizofrènia és un conjunt de malalties mal compreses per la població general, i està envoltada de pors i falsos mites. Per exemple, persisteix la creença que els esquizofrènics són violents i perillosos, que no poden treballar ni dur una vida productiva. Fa poc va sortir un "expert" en televisió (parlant d'un cas d'assassinat per part d'un esquizofrènic) aconsellant l'internament de per vida d'aquest tipus de malalts en centres especialitzats (els desapareguts psiquiàtrics). Els esquizofrènics que ho veiessin devien prendre-s'ho molt malament.
En realitat els esquizofrènics pateixen més violència que no pas creen i, mantenint una medicació adequada sota vigilància mèdica, poden fer vida gairebé normal. També és cert que pateixen cert deteriorament cognitiu en quant a atenció, memòria, fluència verbal etc, que depèn de la gravetat de la malaltia, i que també s'intenta millorar amb la medicació.
Una dada que poca gent sap és que la gravetat i progressió de l'esquizofrènia depèn del sexe del pacient. Les dones, en general, comencen a manifestar símptomes més tard, la sintomatologia és més lleu, pateixen menys i més curts episodis psicòtics i responen millor a la medicació que els homes. Per què?
Els estrògens deuen estar darrere d'això, i també de les conegudes diferències quant a aptituds neurocognitives entre sexes. Els homes solen destacar en proves que valoren la visió espaial. Les dones són excel·lents en proves d'atenció, memòria verbal i precisió motora. L'explicació d'aquestes diferències sembla ser l'efecte permanent de les hormones sexuals estereoidees en l'organització i determinació de l'estructura del cervell durant l'etapa prenatal, així com l'efecte d'aquestes mateixes hormones circulants durant la vida postnatal. De fet, l'excel·lència de les dones en proves sobre habilitats "femenines" depèn del cicle menstrual a causa de l'impacte dels estrògens: a la fase estrogènica (ovulació) els resultats són millors en aquest tipus de proves. Els transexuals augmenten el seu èxit en les proves "masculines" o "femenines" en funció de si se'ls administra testosterona o estrògens.
La tendència en els estudis d'endocrinologia del comportament és la de sotmetre els homes a tests específics "masculins" en els quals abundin proves en les quals ells destaquen, i a sotmetre les dones a tests "femenins", on es puntuïn proves en les quals elles són més aptes en termes generals que el promig masculí.
(Flickr)En un estudi recent de la revista Neuropsychopharmacology, es va intentar investigar les diferències segons el sexe del pacient en la resposta cognitiva a la medicació en pacients amb un primer episodi d'esquizofrènia.
Mitjançant la realització de tests específics per a cada sexe, van demostrar que les dones amb esquizofrènia sotmeses a tractament mostraven una millora en els resultats cognitius mesurats per tests específics per a dones, mentre que els homes sota tractament antipsicòtic no mostraven millora en la realització dels tests "femenins" i només milloraven als homes sans en els tests "masculins" quan s'excloïen les proves motoras (afectades pel tractament).
Aquest estudi dóna suport a la teoria del paper dels estrògens en la modulació del curs clínic de l'esquizofrènia, i recolza l'ús de teràpia estrogènica exògena de forma complementària al tractament antipsicòtic.
Sembla ser que els medicaments antipsicòtics afecten el metabolisme dels estrògens, ajudant a normalitzar la capacitat neuroprotectora i neurotransmisora típica dels estrògens. L'explicació proposada és que durant l'episodi psicòtic agut, es redueix aquesta regulació neurofisiològica per part dels estrògens. El tractament condueix a una recuperació dels patrons típics d'habilitats cognitives en funció del sexe, potser perquè es normalitza la capacitat que tenen els estrògens per a activar els sistemes neuronals.
Sens dubte hi ha altres factors implicats en aquestes diferències entre els sexes en relació al tractament amb antipsicòtics, però aquest estudi demostra la importància de tenir en compte les diferències sexuals a l'hora de planificar tractaments que intentin pal·liar dèficits cognitius.
14/1/08
L'ou o la gallina
L’or és un dels productes més cars del mercat. Però hom diu que existeix un altre producte també daurat que, si per obtenir-lo haguéssim de pagar als treballadors que el fabriquen per hores, seria el més car del món. Que de què parlo? Doncs de la mel. Sabíeu que per fer un quilo de mel les abelles han de recórrer una distància de 6000 quilòmetres i parar a agafar pol•len de sis milions de flors? Tota aquesta feinada beneficia, en primer lloc, a l’abella. I és que si no, no es prendria la molèstia! Però aquests petits insectes tan feinejadors no són els únics que hi guanyen: per un costat els humans (i els óssos, com el Winnie de Poh) les parasitem i espoliem robant-los sense cap mena de vergonya el fruit del seu ardu treball. I per altres costat se n’aprofiten les plantes. I és que per una planta també és un esforç formar i mantenir unes estructures tan vistoses com les flors! L’energia que hi dediquen, però, val la pena, ja que quan les abelles s’hi aturen en el seu recorregut s’emporten grans de pol•len que serviran per fecundar altres flors de la mateixa espècie, i així la planta es podrà reproduir.
De fet, les plantes tenen diversos mecanismes per reproduir-se, i aquests canvien molt si la planta fa o no fa flors (és a dir, si és angiospera o gimnospera). En el cas de les plantes que fan flors un d’aquests mecanismes és la zoofília. I no, no em refereixo al que esteu pensant, sinó precisament al que he explicat amb l’exemple de les abelles: un animal, que pot o no ser un insecte, va de flor en flor i així pol•linitza les flors masculines amb el pol•len que ha recollit de flors femenines. L’altre sistema més comunament utilitzat és la dispersió aprofitant la força del vent, que arrossega els grans de pol•len d’una flor a una altra.
Ara, un grup de científics s’ha preguntat quin d’aquests dos sistemes és més antic. O dit d’una altra manera, què van fer primer les plantes amb flors, utilitzar animals o utilitzar el vent? Els seus resultats semblen indicar que la pol•linització zoofílica, concretament a través dels insectes, va ser el primer sistema que es va utilitzar, i que la dispersió aprofitant el vent va ser posterior. Fins i tot asseguren que algunes plantes que avui en dia es pol•linitzen mitjançant el vent van començar a fer-ho a través d’insectes. A més a més, afirmen que les primeres angiospermes, a més de zoofíliques, eren generalistes(és a dir, que qualsevol insecte que passés per allà ja els anava bé), i que les plantes amb flors especialitzades en un sol tipus d’insecte van aparèixer posteriorment.
Així que ja ho saps, la propera vegada que prenguis mel i mató recorda donar les gràcies a les abelles... i a les plantes!
9/1/08
I les rates, com es comuniquen?
Les rates són animals que sempre han acompanyat a l'home. La seva proliferació està molt associada als assentaments humans. Per molt que ens pesi, on hi ha éssers humans, hi ha rates. I no busqueu el doble sentit a la meva última afirmació. Però les rates no es relacionen amb l'home únicament per viure de les seves despulles, també han guanyat un pes molt important en el desenvolupament de les ciències biològiques atès que són els animals d'experimentació per excel•lència. Sabem de la fisiologia de la rata gairebé tant com de la del ser humà (o potser més?). Però hi ha un aspecte sobre la rata del que es parla menys, però que als científics també els ha interessat molt: les seves formes de comunicació. 
La comunicació no és terrè exclusiu dels éssers humans. Tots els éssers vius es comuniquen, fins i tot els més senzills, encara que ho facin a través de mers senyals bioquímiques. I les rates, per descomptat, no podien ser menys. Aquests animals es comuniquen a través de vocalitzacions ultrasòniques (diem que un so és ultrasònic quan la seva freqüència està per sobre del llindar d'audició humà que es troba entre els 20 i els 20.000 Hz). Per tant, els éssers humans no podem escoltar els sons que emeten. Sembla ser que emeten dos tipus diferents de vocalitzacions, unes de baixa freqüència (per a elles, per a nosaltres segueixen sent de freqüència ultrasònica) d'uns 22.000 Hz i altres d'alta freqüència d'uns 50.000 Hz. Aquests dos tipus de vocalització compleixen funcions distintes, mentre que les de baixa freqüència (22.000 Hz) s'associen a situacions estresants per a l'animal (presència de depredadors, falta d'aliment, agressió,…), les d'elevada freqüència estan relacionades amb situacions agradables.
En l'article que s'ha publicat en PLoS ONE el passat mes de desembre han estudiat com afecten aquestes vocalitzacions al comportament dels animals. Els autors conclouen que les vocalitzacions «alegres» són indispensables per al comportament social de les rates i tenen la capacitat d'estimular un comportament d'aproximació entre individus. Val a dir que aquests estudis es van realitzar sempre amb rates mascle per a descartar que les vocalitzacions s'utilitzessin com reclam sexual. A més, un aspecte interessant que han observat és que quan dues rates que havien compartit gàbia durant un temps eren separades, emetien aquestes vocalitzacions en un intent de seguir comunicant-se amb el seu company.
Resulta interessant saber que la comunicació és també molt important entre les rates i, de nou, no busqueu el doble sentit…
21/12/07
S'apropa l'hivern: determinisme estacional
| Un dels problemes quasi-filosòfics per als quals encara no hi ha una resposta clara és l'etern debat entre determinisme i atzar en el comportament humà. Som marionetes mogudes per la física i la química? Tot el que fem ho hem realitzat per nosaltres mateixos o perqué és escrit en els nostres gens i el nostre ambient? Hi ha alguna possibilitat que l'atzar entri en el joc de les decisions humanes? Existeix la lliure voluntat? | Contra més avança l'estudi del cervell i del comportament humà més ens apropem a l'extrem de "Som química". Sembla haver-hi una tendència a determinats comportaments i decisions marcada pels gens que es troben en les nostres cèl·lules (per sort, aquesta afirmació es redueix a "una tendència", sinó faria por). Però no només els gens influeixen, l'ambient també té alguna cosa que dir. En un article d'aquest Novembre de PloS One, s'ha estudiat com afecta l'estació en què es neix a diferents paràmetres del comportament. |
Al seu estudi conclouen que els homes nascuts en hivern presenten una major tendència a buscar sensacions noves. Són més curiosos i s'"atreveixen" més amb activitats desconegudes i potencialment perilloses que els nascuts en estiu.
Això ho relacionen amb els ritmes circadianos dels quals ja hem parlat aquí (A donant corda als bacteris i Tots al llit). Les hores de llum que li arriben al bebé mentre està en el ventre matern semblen influír en el comportament que aquest presentarà de major.
Els autors parlen d'un mecanisme d'adaptació d'espècie. En certa manera, per a viure els períodes hivernals, o prop del pol, situacions en les quals se suposa un menor aport d'aliments, afavoreixen el naixement d'homes arriscats, capaços d'atrevir-se a explorar, innovar o conquistar. Fins i tot ho relacionen amb les dades de l'increment del nombre de guerres i canvis de govern a Xina també comentats en aquest blog.
En fi, com bé diuen els Stark: "L'hivern s'apropa".
16/12/07
La mà que bressola...
No sé si us haureu fixat algun cop, però en totes les cultures i ètnies humanes hi ha molta més proporció de dretans que d'esquerrans. I no només això sinó que els primatòlegs (que també ens estudien a nosaltres, que no deixem de ser primats amb menys pèl) tenen ben contrastat que les dones humanes mostren una tendència universal a bressolar els nadons posant el seu cap cap a l'esquerra, ja siguin dretanes o esquerranes.
Les dretanes solen explicar que bressolar el fill amb l'esquerra els deixa la mà bona lliure...Però les esquerranes prefereixen bressolar amb l'esquerra perquè amb el seu braç bo poden notar millor els moviments del nadó!...
En canvi en humans varons no sembla que hi hagi cap biaix a l'hora de bressolar, fins i tot en humans padrassos amb àmplia experiència en això d'ajudar en la criança dels nens.
La preferència per usar una mà concreta per a bressolar està relacionada amb ser dretà? Ambdós fenòmens han co-evolucionat junts? Què explica que sigui així?
Els científics semblen estar d'acord en què primats humans i primats no humans som diferents respecte a aquest fet, i que hi ha clares influències ambientals que determinen la lateralitat des de les primeres setmanes de vida.
Ja no és només la mania de les femelles humanes de bressolar els seus fills cap a l'esquerra. En primats com ximpancés, goril·les i bonobos, també hi ha una major o menor tendència a bressolar cap a l'esquerra i a sobre els nadons mostren una pertinaç preferència per mamar del mugró esquerre. Excepte en parts de bessons: els bessons mai competeixen pel mateix mugró i mostren preferències oposades.
Les causes genètiques subjacents no s'han descartat, encara que a data d'avui no s'han trobat gens associats a la lateralitat. No obstant això, altres vertebrats, fins i tot rossegadors, han mostrat una preferència per l'ús d'un determinat membre, així que alguna cosa ha d'haver-hi..
Un argument amb molt de pes entre els estudiosos és que les interaccions primerenques entre mare i fill juguen un paper clau en el desenvolupament de l'individu i marquen les seves preferències específiques en l'ús d'una o una altra mà; en concret, la posició del cap del nadó quan es bressola i el mugró preferit.
Però, és la mare qui imposa la lateralitat al seu fill o és el fill qui obliga a acomodar-se la mare?
No és casualitat...(Flickr)
Algunes de les influències ambientals propostes per a explicar la lateralitat són:
-Que a nivell intrauterí el fetus ja manifesta asimetries, ja siguin intrínseques (els fetus de 3 mesos ja mostren una pronunciada preferència per xuclar-se el polze dret!), degudes a la postura intrauterina durant l'últim trimestre de la gestació o a l'anatomia de la mare (el fetus sent predilecció pel batect del cor de la mare i prefereix situar el seu cap en el costat del pit on el cor està situat, és a dir, escorat cap a l'esquerra).
-Que el nadó té predilecció per girar el cap cap a un costat determinat (que sol ser la dreta) i la mare adapta la postura per a bressolar a causa d'aquesta preferència. Aquesta predilecció es deuria a asimetries neurològiques que també intervenen en l'ús preferent d'una mà.
-Que a nivell sensitiu hi hagi diferències de tacte entre el pit esquerre i dret, i la mare bressoli cap al pit que inconscientement li produeix més sensacions.
-Que, atès que l'hemisferi esquerre és l'implicat en les emocions, la mare pot monitoritzar millor l'estat del seu nadó si l'aguanta amb el costat esquerre i ho veu amb l'ull esquerre més que amb el costat dret.
-Ordre de naixement: en ximpancés, els primogènits i benjamins de la família tenen més possibilitat de ser esquerrans. S'ha intentat associar amb els nivells d'estrògens de la mare en aquests embarassos o a la inexperiència de la mares primípares, que donarien lloc a preferències no esbiaixades.
-Aprenentatge social pur i dur, transmès al llarg de les generacions.
Atès que les mares símies són preferentement destres i utilitzen preferentement la dreta per a la locomoció, carreguen els seus fills amb l'esquerra i així transmeten aquesta preferència a la descendència, encara que aquesta dada ha de ser revisada per als simis que carreguen els seus fills dorsalment.
I què ocorre amb els primats menys sexistes, en els quals els pares també bressolen els seus nadons gairebé tant de temps com les mares (com els titís, per exemple)? En aquests casos les correlacione entre preferència per un mugró, braç amb el qual es bressola i preferència en l'ús dels membres de la descendència són menys clares.
En humans, malgrat el biaix per a bressolar amb l'esquerra, no sembla haver-hi preferència per un mugró en concret: potser a causa de que les mares intenten evitar-ho com sigui per no tenir problemes amb la lactància.
I què passa si deixem de centrar-nos en els grans simis i ens fixem en els micos del Vell i el Nou Món? Aquestes preferències no estan tan marcades i hi ha controvèrsia al respecte. No se sap per què no estan tan marcades com en ximpancés i goril·les: pot ser perquè quan neix una criatura l'anterior encara segueix mamant i el nouvingut es queda amb el mugró rebutjat per l'altre.
En el primer estudi d'asimetria en llibertat en micos del Vell Món (concretament en una espècie de langur, Rhinopithecus roxellana), un grup d'experts xinesos va descobrir que a nivell individual sí existeix una preferència per bressolar amb determinada mà i per mamar de determinat mugró, que ja s'evidencia en la primera setmana de vida.
Egocèntrics com som, donem prioritat als estudis dels grans simis, i en captivitat, més que al dels micos i prosimis. El comportament de primats en captivitat, a més, no pot comparar-se amb el que tenen en llibertat, car en captivitat els instints naturals de la criança es perden i corrompen.
14/12/07
Guerra i canvi climàtic
| La guerra ha estat una constant en la història de la humanitat. La seva importància és tan gran que totes les cultures, religions i mites li han reservat una divinitat a l'alçada dels deus més poderosos. Les guerres s'iniciaven per capricis sobrehumans, perfecte excusa per als qui realment les incitaven sota obscur (molts cops no tan obscurs) interessos (History will teach us nothing). | Però les guerres, com tot, tenen causes terrenals. Molts filòsofs, historiadors, antropòlegs, i d'altres estudiosos han tractat de trobar la quintaessència dels detonadors de les guerres. Al número del 4 de desembre del PNAS científics d'universitats nord-americanes, chineses i europees han trobat un nou culpable: el canvi climàtic. |
A diferència d'altres autors, els d'aquest article, disponible per a tothom, no estudien què inicia cada guerra, ells estudien com ha variat el nombre de guerres que han tingut lloc en un període concret (des de 1.400 fins el 1.900) arreu del món. I troben una correlació força clara entre la temperatura global i el nombre de conflictes: quan baixa la temperatura, augmenten les guerres. I aquest fenòmen es dóna alhora en tots els continents, fos quin fos el seu sistema político-econòmic.
Per explicar aquesta relació, els autors estudien també altres paràmetres, i observen que la davallada de temperatures produeix una disminució en la producció d'aliment, cosa que provoca un augment de la mortalitat (per fams i epidèmies). Tot això comporta un encariment del menjar (tot és economia), el qual porta a la guerra.
(...)Aquella guerra! No faltó la luz
ni la verdad,
no hizo falta la dicha sino el pan, (...)
El fuego cruel, Pablo Neruda.
Però permeteu-me un parell d'apunts:
- Llegint l'article un té la sensació que els autors assumien la veracitat de la seva hipòtesi abans de demostrar-la. Tot i que la correació és clara, quan certs resultats no els hi quadren, cerquen explicacions que encaixin amb la seva idea. Per exemple, tenen problemes amb els resultats estadístics del s.XIX d'Europa i Amèrica del Nord, doncs argumenten que les migracions europees cap a nord-amèrica del s.XIX fan variar aquestes dades i que si les treuen (!) les correlacions d'aquest segle encaixen millor.
- Els autors alerten que, tot i que la correlació de l'augment de guerres es dóna amb la disminució de la temperatura, el que és important són les variacions demogràfiques degudes a canvis climàtics que afecten a la producció. A l'estar actualment en un increment mai vist de temperatures, no podem predir quins canvis demogràfics produïrà i quants conflictes armats veurem durant els següents anys. Però la cosa, tot i que incrementa la tº, no pinta bé. Potser sí hi haurà una disminució del nombre de conflictes, pot haver-hi un de sol... però un de molt gros!
11/12/07
Corrompent mosques monògames
La competència entre els mascles per ser l'afortunat que deixarà més descendència pren dins de la natura les formes més variades. N'hi ha que desenvolupen tàctiques per ser el més cridaner i assegurar-se l'elecció de la femella, sigui amb ornaments corporals o amb pautes de comportament vistoses; altres s'entreguen a durs combats per a decidir quin d' ells tindrà l'accés a les femelles; d'altres fan trampes, i es disfressen de femella o de mascle jove per poder-se acostar a les femelles d'un mascle dominant per tal de copular-hi sense haver-se de barallar amb ningú per aconseguir-ho... Monògama... per ara! De Flickr Doncs bé, sense arribar a aquests extrems, la mosca de la fruita (o del vinagre, per a d'altres) té també la seva pròpia tècnica. En un primer moment, es va veure que la mosca femella, un cop s'havia aparellat, rebutjava el contacte sexual amb qualsevol altre mascle durant uns quants dies (creieu-me, per a una mosca això és gairebé allò de Penèlope amb Ulises). Aquests dies eren dedicats a la posta intensiva d'ous. Posteriors estudis van revelar que el mascle, a més del seu esperma, injectava dins la femella un pèptid sexual que apagava tot desig de reproducció d'aquesta. Així es garantia que, durant aquells dies, la femella s'anava a dedicar en exclusiva a fer la posta dels ous produïts en l'unió amb aquell mascle.
Totes aquestes pràctiques podriem considerar-les com a competència "abans del moment de la reproducció". No obstant, en una qüestió de tan vital importancia com és la pervivència dels propis gens, la batalla no pot acabar tan aviat. És per això que existeixen altres tàctiques que s'afegeixen a aquestes tot just després d'haver aconseguit copular amb una femella.
Potser haureu sentit a parlar del comportament d'un nou mascle dominant dins d'un grup de lleons; en aquest cas, el nou mascle, com a primera decisió un cop arribat al poder (riu-te'n de la retirada de las tropes d'iraq!) mata a tots els cadells que hi hagi en el grup en aquell moment. Cruel, però lògic: vol perpetuar els seus gens, no aquells del mascle a qui acaba de destronar; per tant, necessita totes les femelles disponibles per tal de produir la seva pròpia descendència.
Recentment, el cercle s'ha tancat. Les investigacions realitzades per Barry Dickson, de l'Institut de Recerca de Patologia Molecular de Viena han demostrat, mitjançant la tècnica dels RNA d'interferència, quin era i on es trobava l'objectiu (o sigui, el receptor) del pèptid introduït pels mascles en el moment de la còpula (per saber més sobre aquesta tècnica, cliqueu aquí). Bloquejant aquests receptors a la regió cerebral on actuaven (que es trobava, com no, a les zones responsables de la conducta sexual de la mosca) es va aconseguir que les mosques es comportessin de forma invariable com a mosques verges, és a dir, sense respectar aquesta monogàmia induïda pel contacte amb un mascle.
Als científics només ens faltava això: anar pel món corrompent les pobres mosques monógames!!!
2/12/07
Neixen sabent llatí
A la creuada per demostrar científicament les grans veritats universalment conegudes s'ha apuntat un grup de científics nord-americans, que s'han guanyat un Nature per demostrar que, efectivament, els nens saben on és el "carinyo".
És la primera evidència que les preferències socials dels nadons estan influenciades pel comportament dels altres envers terceres persones, i no només per la manera en la qual els altres els tracten a ells. Des de xiquets sabem detectar quan aquesta persona tracta malament als altres, i així prevenir-nos contra ells.
En realitat els autors avaluaven la capacitat d'avaluació social dels nens, el que en "xeli" palatí s'ha anomenat tota la vida "calar".
Tots els animals socials posseeixen la capacitat de distingir entre individus amigables i indesitjables.
En humans, aquesta capacitat de discernir, segons el físic i el comportament, entre la gent que consideràvem adequada i la gent poc recomanable era ben coneguda, però no se sabia la seva base ontogenètica. La importància d'aquest comportament a nivell evolutiu sembla bastant clara, i suposa una base per al posterior desenvolupament abstracte de la moral i demostra que la capacitat d'avaluació social és una adaptació biològica.
Les terceres persones que els nens van haver d'avaluar eren figures geomètriques, no antropomòrfiques, però amb ulls. Una d'elles havia d'escalar una muntanya. Durant un temps en el qual els investigadors es van assegurar que els nens processaven el que veien, s'alternaven imatges d'altres figures geomètriques ajudant o molestant a la figura escaladora. Després els donaven a triar entra la figura bondadosa i la maligna i els nens es van llençar en planxa (10 de 12) a triar la figura geomètrica bondadosa.
En experiments previs amb nens més grans (9 i 12 mesos) els resultats van ser els mateixos.
També van avaluar el temps que els nens observaven la següent acció: la figura trepadora s'apropava a la figura bondadosa (la qual cosa no seria sorprenent, ja que ja abans l'havia ajudat) o a la figura molesta. Els nens es quedaven flipant i miraven intensament la imatge de l'escalador alternant amb la figura maligna (però què fa!); en canvi,els nens més grans van mirar durant el mateix temps qualsevol dels dos acostaments, suggerint que la capacitat d'avaluació social es desenvolupa abans que l'habilitat per a inferir les avaluacions d'uns altres (és a dir, que ells desenvolupen unes preferències socials determinades abans de poder entendre que les altres persones poden desenvolupar preferències socials distintes, que no quadrin amb les seves pròpies).
I quan la figura benefactora i la maligna s'oferien als nens de forma separada però acompanyades per una figura neutral, a la qual ells no havien vist ajudar o molestar ningú, els nens seguien preferint en massa a la figura benefactora per sobre de la neutral o a la neutral per sobre de la malfactora.
Agraden perquè són bons, no perquè siguin macos (Flickr)
Les formes geomètriques i no antropomòrfique de les figures descartava que els nens es basessin en raons superficials per a valorar la conducta dels altres (com la bellesa física, per exemple), si no que només es fixen en el seu comportament social. Així que si Walt Disney dibuixa als herois macos i als dolents horrorosos ho fa per caprici, perquè no fa falta: els nens sabrien igualment qui és el bo i qui és el dolent.
18/11/07
Magreja el teu amic abans de demanar-li diners
Imagina't que algú et donés 10 dòlars amb la següent condició: has de donar-li una part d'aquests diners a un desconegut, i que aquest desconegut accepti la teva oferta. Si la rebutja, els dos us quedareu sense diners. Si l'accepta, els dos us quedareu amb la vostra part.
Com series de generós?
Si optes per la gasiveria a risc de quedar-te sense les peles potser et convindria un xuti d'oxitocina.
Aquest experiment, però en pla científic, ho va realitzar un grup d'investigadors californians procedent de departaments de neurologia, endocrinologia i economia que intentaven trobar una raó fisiològica darrera de la capacitat humana de desprendre's de diners per a ajudar els altres.
Fins ara, s'havien oferit teories evolutives que expliquessin l'èxit de l'altruisme, donat que també està present en primats no humans. S'atribuïa l'altruisme al benefici dels parents pròxims o a l'esperança de reciprocitat, però això no explica els casos de donacions a estranys, les donacions de sang o el voluntariat.
L'oncle Gilito anava baix d'oxitocina.(Flickr)Els investigadors van usar un model de transferències monetàries per a obtenir una mesura objectiva de la generositat i l'altruisme dels voluntaris, mitjançant un model matemàtic simple que quantificava la generositat, entesa com la liberalitat a l'hora de donar (perquè es pot ser altruista però poc esplèndid en l'ajuda oferida).
En una de les proves, el donant havia de fer una transferència de diners unilateral sabent que no rebria cap crítica per part del receptor, que estava obligat a acceptar el que li donessin. En una altra prova, havia de fer la transferència però aquesta vegada introduint una variable matemàtica que valorava la reacció del receptor de la donació (és el cas del dilema que encapçala el post, en la qual el receptor pot rebutjar una oferta miserable que no hagués considerat prèviament "digna").
D'aquesta manera es podia discernir entre l'altruisme i la generositat. A la meitat dels participants se'ls va administrar nasalment 40 unitats d'oxitocina,i a l'altra meitat salí. No hi havia contacte visual ni de cap tipus entre els participants i només van participar homes, doncs els nivells d'oxitocina fisiològica varien en les dones segons la fase del cicle menstrual.
La oxitocina és la més romàntica de les hormones, car està implicada en els sentiments d'amor cap a la descendència, la lactància i el part i en els mamífers monògams, la cohabitació sexual. També sabem que està implicada en l'establiment de la comfiança entre persones i en l'habilitat per entendre les expressions facials dels demés.
Va resultar que la generositat va ser un 80% major en els voluntaris que havien rebut oxitocina que en els que havien rebut placebo, i això no era atribuïble a l'altruisme, car en l'experiment dissenyat per detectar l'altruisme no va haver-hi diferències entre el grup amb oxitocina i el grup control.
El factor causal que va fer augmentar la generositat sembla ser l'empatia, doncs quan la persona sap que l'altra persona pot rebutjar una oferta injusta i es posa en el seu lloc, les donacions són majors.
L'oxitocina indueix l'alliberament de dopamina en certes regions del cervell i això s'associa al reforç i la sensació de recompensa.
En estudis d'activitat cerebral ja s'havia vist que les actituds caritatives i empàtiques activaven regions del cervell subcorticals, implicades en les emocions i en els mecanismes de recompensa.
Els nivells fisiològics d'oxitocina poden augmentar-se de forma no farmacològica de moltes maneres, per exemple, mitjançant el contacte físic, els ambients comfortables i segurs, i... els preliminars sexuals i l'orgasme.
Atès que l'oxitocina definitivament augmenta l'habilitat d'empatitzar amb els altres i motiva la generositat, se m'ocorren unes quantes pecaminoses idees que podia dur a terme l'Església Catòlica per a aconseguir que més gent marqués certa caselleta...
16/11/07
Personalitat animal
Qualsevol que hagi tingut mascotes, o hagi conegut a l'animal del seu familiar (doble sentit inexistent, ments malaltes) sabrà que els animals també tenen personalitat. Però, per què? Deia Dobzhansky que res té sentit en biologia si no és a la llum de l'evolució. Llavors, quins avantatges evolutius presenta tenir diferents personalitats per a les espècies? Ha de tenir alguna, ja que en totes les espècies s'observa aquest fenomen. És més, sembla ser que l'animal que és agressiu ho és en totes les situacions, tant si s'enfronta a congèneres de la seva espècie o a depredadors. En un article de maig de Nature, Wolf, M. et al. desenvolupen un model matemàtic en què posen a prova la supervivència de diferents individus de la mateixa espècie en relació a la seva personalitat. Afirmen que l'aparició de les diferents personalitats és deguda a agents externs, a depredadors i lluites internes.
Basen el seu treball en la hipòtesi que els individus amb més perspectives reproductives (els quals tenen més a perdre) haurien de comportar-se de manera més "conservadora" que els que tenen poques possibilitats, els quals poden arriscar més, ser més agossarats i agressius que els primers. També diferencien entre la reproducció a curt termini i la reproducció a llarg termini. Un individu arriscat de jove té moltes possibilitats de reproduir-se una vegada, però també veu augmentada les possibilitats de resultar mort o ferit per depredadors o altres animals de la seva espècie. En canvi, els animals conservadors i tranquils, no es duran el premi de joves, però tindran més temps que els anteriors per a reproduir-se. Segurament es reproduiran en més ocasions que els agossarats.
En el seu model, els individus que es mostren curiosos en les primeres etapes de la vida adulta, els quals s'exposen a més risc al principi, es tornen més tranquils en les fases tardanes; mentre que els individus menys exploradors de joves es tornen més agressius en les fases més madures. Els autors allarguen aquest model al llarg de les generacions, observant una tendència a la diversificación de les personalitats, el que, segons ells, explica el ventall de comportaments que s'observa a qualsevol espècie.
Aquest article torna a sortir a la llum, arran d'una rèplica realitzada per McElreath R et al., en l'exemplar del 8 de novembre de Nature. En la rèplica, qüestionen el model de Wolf, M. et al., suggerint que en comptes de donar com resultat personalitats diferenciades, el model derivaria en una homogenización de la mateixa. La resposta no es fa esperar i en el mateix article trobem la contra-rèplica del grup de Wolf, en el qual, evidentment, defensen el seu model. De fet, segons ells, el cas que proposen McElreath et al., està contemplat en el mateix, però és un cas particular. Si és que serveix per a tot.
En fi, una discussió que serveix per a posar sobre la taula la pregunta del principi: creeu que l'àmplia varietat de personalitats dins una mateixa espècie està determinada per l'ambient? El debat queda obert.
13/11/07
La Propina de les Strippers
De tots és ben coneguda la debilitat del gènere masculí (l'heterosexual si més no) per les senyoretes lleugeres de roba (quan encara en duen a sobre) ballant sobre una tarima i generalment orbitant al voltant d'una barra de metall que arriba al sostre. No obstant, per a estudiar si encara existeix, el plantejament va ser el següent: A cadascuna de les strippers voluntària se li van demanar dades exhaustives sobre els seus cicles menstruals i d'altres qüestions relacionades (ús d'anticonceptius hormonals, etc.). A continuació, i durant 60 dies, les ballarines van facilitar diàriament la informació que concernia al seu moment del clicle i, entre d'altres dades... la xifra de propines que havia aconseguit aquell dia.
Doncs heu de saber que a nosaltres, soferts científics, el cruel destí també ens obliga de vegades a anar a aquests llocs a la recerca de respostes. Aquest ha esta el cas de Geoffrey Miller i els seus col.laboradors que van idear un estudi que publica Evolution and Human Behavior (Vol 28, Iss 6, pags 375-381) i per al qual van recopilar les dades facilitades per 18 ballarines de striptease... Podeu imaginar per a què?
No, no us he equivocat de blog, aquí seguim parlant de ciència. El que passa és que, a vegades, la creativitat en el disseny d'experiments és la clau per a poder presentar resultats innovadors. L'experiment de Miller i el seu grup està enquadrat en la recerca d'una resposta a la pregunta: Segueix existint l'estre a l'espècie humana? L'estre es defineix com un augment de la receptivitat, selectivitat i atractiu sexuals que es dóna en les femelles dels mamífers, coincidint amb el seu moment de major fertilitat. Per a molts autors, l'estre ha desaparegut o roman emmascarat a l'espècie humana, perquè la necessitat de parelles estables per cuidar la descendència el va convertir en un fenòmen evolutivament inconvenient.
De Flickr
Doncs bé, malgrat que encara hi ha molt a discutir sobre el tema, els resultats mostren que les majors propines es van donar en la fase ovulatòria de les ballarines (moment fèrtil), van ser considerablement més baixes en la fase lútia, i encara més baixes en la fase de menstruació. Per contra, aquestes oscil.lacions no es van produir en aquelles ballarines que feien servir anticonceptius hormonals. D'alguna forma, l'atracció dels homes es veia modificada per la fase del cicle que la dona atravessava.
És aquesta la prova de la persistència de l'estre en l'ésser humà? Malgrat que les dades poden semblar revel.ladores, és obvi que qualsevol investigació s'ha d'aprofundir i fer-se de forma molt més extensa.
La qual cosa vol dir que, malauradament, els nostres pobres col.legues es veuran obligats a continuar recollint informació en més clubs de striptease, els pobres...
12/11/07
Tèrmitz
Tot i que molt menys populars i coneguts que les seves cosines les formigues, amb qui tot sovint se les confon, els tèrmits són també uns insectes apassionants. Com elles viuen en colònies, que poden arribar a albergar 2.700 individus, i es divideixen en castes per repartir-se la feina: l’obrera, estèril, i la reproductiva, que es diferencien en que els primeres tenen ales i els segons no. Un fet curiós d’aquesta divisió és que no és tan estricta com normalment creiem, i quan per algun motiu la colònia es queda sense reis i reines adultes (nimfes), alguns tèrmits joves de qualsevol de les dues castes poden esdevenir fèrtils. Si ja estaven destinats a esdevenir reines se’ls anomena nimfoids, i si no reben el nom d’ergatoids.
Fins ara es creia que la separació dels tèrmits en castes es devia estrictament a factors ambientals, bàsicament a feromones, però aquesta setmana Science ha publicat un article que ho posa en dubte. Els investigadors que han fet aquest treball han aïllat tèrmits joves de les dues castes de tres colònies diferents, i com que estaven separades de la resta i no tenien cap rei o reina a prop tots ells han esdevingut nimfoids o ergatoids. A continuació han format parelles de totes les maneres possibles: femella amb mascle nimfoids, femella amb mascle ergatoids, femella ninfoid amb mascle ergatoid i femella ergatoid amb mascle ninfoid; i han ajuntat cada parella amb 50 tèrmits obrers femenins d’una quarta colònia perquè produïssin ous. Finalment, per acabar-ho de complicar, han tret els ous de cada colònia i els han fet créixer en presència d’obrers masculins (ja em direu a qui se li ocorre deixar la criança dels pobres tèrmits en mans dels homes!).
I què han aconseguit amb tot això a part de marejar una bona pila de tèrmits? Bé, doncs estudiant el resultat de tots aquests aparellaments, o creuaments, han vist dues coses importants. La primera és que tot i que les condicions de creixement ha estat manipulades, controlades i idèntiques per tots els individus, igualment hi ha hagut una forta diferenciació tant pel que fa a les castes com a la proporció de mascles i femelles. I la segona, que de les cinc combinacions genètiques resultants una conduïa a la mort, dues originaven tèrmits obrers i les altres dues donaven lloc a nimfes. Així doncs, la conclusió d’aquest treball és que si bé tal com es creia els factors ambientals són molt importants, la diferenciació dels tèrmits en castes també es deu a factors genètics. Més o menys com en el cas de les vespes que ens va explicar la Cristina!
A partir d’ara segur que quan veieu una colònia de tèrmits rosegant els vostres mobles us la mirareu diferent… o potser no?
20/10/07
Bones o males mares, només qüestió de gens.
Són de sobra coneguts els cambis conductuals que pateixen les dones durant la gestació i després de donar a llum i que no tenen més intenció que assegurar que la futura mare cuidará bé del seu fill. És el que coneixem com a comportament maternal.
Però, és aquest comportament comú a la resta d’espècies? En general podríem dir que sí, però existeixen alguns animals que segueixen comportaments diferents.
Aquest és el cas, per exemple, de molts insectes com les vespes o les abelles. Aquests animals s’organitzen en una estructura social diferent, coneguda com a eusocialitat. Aquest tipus d’organització social es caracteritza per dividir les tasques reproductives en castes: existeixen individus amb capacitat reproductiva (reines) i altres estèrils que cuiden de les críes de les reines (obrers). La eusocialitat, a més de ser considerada la forma més extrema de cooperació, representa un gran repte per la teoria de l’evolució, tot i que s’ha proposat que el comportament reproductiu de les castes treballadores és una evolució del comportament maternal. Els autors de l’article que es publica aquesta setmana a la revista Science defenen aquesta teoria i aporten una dimensió molecular a tot l’assumpte en proposar que els dos comportaments reproductius poden estar regulats per patrons d’expressió gènica similars.
Aquests investigadors han comparat l’expressió de 32 gens entre els individus de les diferents castes de vespes Polistes i han observat que existeix una correlació entre el patró d’expressió d’aquests gens i les diferències de comportament reproductiu dels diferents individus. De manera que els seus resultats confirmen la teoria de que l’altruisme reproductiu que mostren els individus de la casta obrera es fruit de l’evolució del comportament maternal més tradicional.
Tot això em fa pensar en la nostra societat. La nostra evolució social també ens obliga a separar aquests dos comportaments? Estem condemnades, com les vespes, a definir-nos com a reines o obreres?
11/10/07
La lletra... amb emocions entra!
Qui no ha tingut un ensurt que li ha quedat gravat al cervell? No tenim de vegades la sensació que els nostres records sobre moments intensos romanen al nostre cap de forma particularment nítida? De fet... no recordem millor la roba que portàvem el dia que vam patir un accident que la que portàvem dimarts passat? Si això és cert, per quina rao Succeeix?
Doncs sapigueu que existeixen raons que fan d’aquesta característica una cosa útil. El fet que els mecanismes que es desencadenen quan una cosa ens impressiona activin també els circuits neuronals implicats en la memòria i l’aprenentatge fa que no oblidem les circumstàncies en què s’ha produït l’esmentada situació “intensa”.
Sembla evolutivament interessant recordar, per exemple, el lloc on vas ser atacat per un depredador per tal de no acostar-t’hi mai més, no?
En qualsevol cas, però, quin és el mecanisme mitjançant el qual s’acoblen tots dos fenòmens (aprenentatge- emoció)?
En el darrer número de la revista Cell, un equip d’investigadors s’endinsa en aquest terreny i estableix el rol de la norepinefrina (un equivalent cerebral a l’adrenalina que, al igual que aquesta, es produeix en situacions d’excitació emocional) en els circuits de l’aprenentatge i la memòria. En concret, la norepinefrina indueix canvis en els receptors de glutamat (un aminoàcid que actua com a neurotransmissor) relacionats amb la potenciació a llarg termini (LTP), mecanisme bàsic de la memòria i l’aprenentatge.
Aquest col.lega aprendrà la mar de bé (si sobreviu, clar...) de Flickr
Per entendre’ns, un ensurt o qualsevol altra impressió forta activa en el nostre cervell respostes d’alerta, però també connecta una mena de “gravadora cerebral” que enregistra els detalls que rodegen la situació.
Ara em pregunto... Per a quan les classes de matemàtiques a dalt del Dragon Khan ?
21/9/07
Perquès fonamentals
El primer em ve gran. Molt gran. Em faltarà molt espai, així que em permeteu que abreugi. L'extens article es titula Per què els humans practiquen sexe? (Arch Sex Behav (2007) 36, 477-507). És un estudi en el qual se li preguntava a 444 universitaris/es texans/es els motius pels quals havien practicat sexe en el passat. Un cop recopilades totes les respostes, les hi tornaven a presentar als subjectes perquè puntuessin les que més cops “havien utilitzat”.
Entre les 50 més votades no hi ha massa sorpreses: la immensa majoria de les respostes es basen en l'atracció sexual, l'amor, o un calentón... Molts també adduïen a la intel·ligència de l'altre. Uns altres són més prosaics: “Senzillament va passar” o “Volia celebrar una data especial” són força dalt en la classificació. Vull destacar també que “Estava borratxo/a” només apareix en la columna de les 50 primeres raons de les dones.
Les 50 raons menys votades (encara que algú sí les va votar) espanten: aconseguir diners, drogues, treball, per apostes, per venjança, són les més abundants. Aquí sí hi ha perles: S'utilitza el sexe com medicament: “Volia treure’m el mal de cap”, “Volia que desaparegués el dolor menstrual”, o per a altres utilitats: “per a canviar el tema de conversa” (?).
L'estudi continua amb una comparativa de les respostes que presenten majors diferències entre homes i dones. Els homes utilitzaven més les raons d'aspecte físic o de pur plaer sexual. Les dones només superaven als homes en tres respostes: “Volia sentir-me femenina” (va haver-hi homes que van votar aquesta opció), “Volia expressar el meu amor per aquesta persona” i “Em vaig adonar que m'havia enamorat”. Que cadascun tregui les seves conclusions.
Però he dit que hi havia dos articles. El segon no té resum (per què no?!) i això que el tema és interessant. Deixem la pregunta que dóna títol a l'article (Nurse Times (2007) 103(26): 40-3) flotant al final de l’entrada:
¿Per què els homes necessiten fer exercicis pelvians al terra?
Entrades
