Mirar a ADSADN Mirar a Google

31/10/08

Lab Basics (VI): Clixant biomolècules (I)

Qualsevol persona curiosa que estigui una mica interessada en la biologia molecular pot arribar a preguntar-se...com saben els científics si en un tubet hi ha ADN, sinó es veu a primera vista ni amb els microscopis més senzills, i en aquest tub no sembla haver-hi res més que aigua?
I després d'haver explicat tècniques com la de la PCR, com podem saber, si no veiem res a primera vista, que tenim milions de còpies del fragment que volem i de cap altre?
Doncs és perquè, encara que sembli mentida, és la mar de fàcil separar l'ADN per grandària i detectar-lo aprofitant algunes particularitats químiques d'aquesta molècula tan amigable.

Recordeu que la molècula de ADN està composta per un esquelet de sucres pentosa, grups fosfat i una successió de bases nitrogenades (components dels nucleòtids). La càrrega de l'ió fosfat és negativa. Això significa que, com qui no vol la cosa, la càrrega elèctrica global de la molècula d'ADN és negativa. Si aquesta dada la relacioneu amb el que us van explicar a l'escola sobre camps elèctrics, deduireu que si sotmeteu l'ADN a un camp elèctric, per un fenomen de repulsió la molècula es desplaçarà a la zona positiva del camp. Recordeu també la dada que l'ADN té una estructura una mica rígida de doble cadena. Si introduïm l' ADN en una matriu porosa, que serà el suport que sotmetrem al camp elèctric, la molècula es mourà amb més o menys facilitat en funció de la seva longitud total, la grandària del porus de la matriu i el voltatge del camp elèctric. És a dir, que tenim una sèrie de variables per a discriminar la grandària d'una molècula d'ADN. És el que es coneix com tècnica d'electroforesi.
La matriu porosa a la qual ens referim es forma amb agarosa (un pols extret d'algues) dissolta en cert volum d'una solució salina (que proveirà els ions necessaris perquè existeixi el camp elèctric), escalfada i posteriorment solidificada: segons el % final de agarosa (normalment 0,8-2,5% per cent) tindrem una matriu sòlida d'un polímer amb una grandària major o menor de porus. A menor grandària de porus, millor discriminarem fragments petits d'ADN, que s'aniran repartint per la matriu en funció de la seva longitud doncs a mateix voltatge elèctric, els fragments curts es desplaçaran més ràpid cap al pol positiu i els fragments llargs quedaran retinguts. Si necessitem una grandària de porus molt menor, la agarosa no ens serveix però disposem d'un altre polímer, l'acrilamida.



Per a poder introduir l'ADN en la matriu o gel, es fa polimeritzar o solidificar la matriu amb una pinta que fabrica uns petits pouets a un dels costats: allà es carregarà un cert volum de la nostra dilució d'ADN barrejat amb glicerol (que farà que l'ADN pesi i caigui al fons del pouet) i uns colorants blaus que també es desplaçaran pel gel i ens avisaran de si tot funciona bé i de quan les molècules corren el risc de sortir-se de la matriu per l'altre costat com si d'un vaixell víking en arribar a la fi del món es tractés.


La matriu de agarosa s'introduïx en una cubeta plena del tampó iònic: aquesta cubeta té un born negatiu i un altre positiu: les mostres d'ADN es carreguen en el costat negatiu perquè recorrin la matriu cap al costat positiu. La cubeta es connecta a una font de voltatge (70-120 V usualment) durant un temps determinat (30 minuts o fins i tot hores) en funció de la grandària prevista dels nostres fragments d'ADN.


Un cop pensem que els fragments d'ADN ja han pogut distribuir-se per la matriu, s'atura l'electroforesi i es pot detectar l'ADN gràcies a una molècula que s'intercali entre les dues cadenes (present en la barreja de càrrega o submergint la matriu en ella): habitualment sol ser bromur d'etidi però existeixen alternatives menys perilloses (el bromur d'etidi també s'intercala en LES NOSTRES cadenes d'ADN i és per això que tot el material en contacte amb bromur d'etidi queda fatalment marcat com potencialment cancerígen). En incidir la llum UV en el bromur (amb uns aparells anomenats transil·luminadors) , emet fluorescència rosada. Això és el que podem descobrir en il·luminar amb UV una matriu de agarosa després de l'electroforesi:

De la qual cosa podem fer una foto o treure'n una imatge:


El primer carril respon a un marcador de pes molecular, això és: una barreja de fragments de ADN de grandària coneguda, que ens serveixen com a referència. Els següents carrils corresponen a les mostres que volíem comprovar. Imagineu que havíem volgut amplificar per PCR un fragment de cert gen a partir de mostres de 6 persones diferents. Hi ha vuit tubs perquè un d'ells ens ha servit com a control negatiu, això és, una barreja de PCR sense ADN per a comprovar que no existeix contaminació i que vam amplificar només el ADN que vam introduir en el tub. En fer una electroforesi després de la PCR, carregant el marcador i les vuit mostres d'esquerra a dreta, podem concloure que:

a) La nostra PCR no s'ha contaminat.
b) Hem amplificat el fragment que volem i cap altre (perquè comparant amb les bandes del marcador, el fragment que surt marcat en els carrils té la grandària que nosaltres volíem). Si veiéssim bandes estranyes d'altres mides, sabríem que no tenim el nostre ADN amplificat suficientment purificat!!!
c)L'ADN de la persona corresponent al carril 2 no s'ha amplificat: alguna cosa va fallar en aquesta reacció. ADN en mal estat? Error en el procés?
d)L'ADN de la persona corresponent al carril 4 no s'ha amplificat tant com les altres, hi ha menys concentració, perquè a igual volum carregat, la banda té menys intensitat. ADN en mal estat? Mal quantificat? Error en el procés?

Com veieu, podem extreure bastant informació.
La banda de agarosa amb ADN dins es pot retallar, recalentar, separar l'ADN de la agarosa i purificar l'ADN, per si volem recuperar el nostre fragment favorit i purificar-lo, per a seqüenciar, per exemple.
Distintes variants de l'electroforesi es poden aplicar per a separar fragments d'ADN amb diferent finalitat, però no les detallarem totes.
En la següent entrada, no obstant, veurem que la mateixa filosofia es pot utilitzar per a separar proteïnes i ARN, amb una altra sèrie de tècniques tan universals que mereixen una entrada a part.


Llegir l'article sencer

30/10/08

Biologia capitalista: Els corruptumors i la crisi de la corposocietat

Avui, com de costum, m'he llevat adorit, m'he dutxat, esmorzat, i no ha estat fins que m'he trobat assegut al bus llegint al diari d'ahir articles sobre la crisi (què si no?) quan m'he començat a desvetllar. I m'ha despertat una idea que en un principi m'ha semblat d'allò més absurda.

A moltes alegories s'acostuma a assimilar el nostre cos a una gran ciutat. Tenim gent de tots els tipus: governants al cervell, policia circulant per la sang i obrers especialitzats en mil i una tarees. I és que som uns éssers vius molt més socials del que mai ens atrevirem a pensar. No tan solsens relacionem amb altres éssers com nosaltres, sinó, com acabem de veure, cadascun de nosaltres és social en la seva natura més intrínseca: 200 bil·lions de cèl·lules coordinades per tal de crear un "jo" (un "tu", per ser menys egocèntrics). A més, cadascuna de les nostres cèl·lules és la resultant evolutiva de la "societat" de tres o més tipus de bacteris ancestrals: centríols, mitocondris i nucli. Estic divagant, perdoneu-me.

La idea -no original, ho reconec- que m'ha desvetllat aquest matí ha estat la següent: si el nostre cos és com una societat, per què no considerar la societat com un cos?

  • Les neurones de l'escorça conscient serien les persones amb capacitat per decidir (no sempre serien governants: hi ha governants que no decideixen, gent poderosa que decideix però no governa, neurones sense governants, i governants sense neurones)
  • Les neurones del sistema vegetatiu, aquelles que controlen els mecanismes inconscients del nostre cos, reaccions involuntàries i repetitives, serien els funcionaris (no em negareu que mai heu conegut un/a funcionari/a al que l'adjectiu "vegetatiu" li aniria que ni pintat)
  • La policia, els limfòcits
  • I els vasos sanguinis, segons el caduc (el el del 1929 també va ser a la tardor! Visca la fina ironia!) sistema capitalista, el fluxe de l'economia; el mercat per on corren els béns necessaris per al manteniment del cos.
Quan el sistema financer arriba a totes les cèl·lules, assegurant que a totes elles els hi arribarà el mínim de recursos per a una supervivència digna (La taxa de suicidis a la nostra corpo-societat és més alta del que sembla, i rep un nom quasi infantil: apoptosi), no hi ha cap problema. Tots fan el seu treball pel bé de la corpo-societat. En temps de carestia es buiden els depòsits del fetge i s'intenta repartir entre tots. Quan els temps empitjoren, la majoria de cèl·lulhabitants es queden amb els aliments més primaris, renunciant als plaers de la glucosa, perquè saben que és l'únic aliment permés per les sibarites neurones.

De tant en quan algún cèl·lulhabitant es vol fer la múrria, acaparant més del que pot permetre's. En molts casos la policia se n'adona i acaba amb ell.

En el pitjor dels escenaris els pèrfids cèl·lulhabitants egoïstes es santen aquestes barreres i comencen a acaparar tots els béns que poden, en detriment, queda clar, de la resta de la corpo-societat. Evidentment parlem dels gran corruptes, els "lladres de milions", els consellers milionaris, veritables tumors als que hem d'enfrontar-nos. Curiosament, aquests tumors, a diferència dels cèl·lulhabitants, són extremadament voraços i es van enriquint a velocitats de vertígen, creixent en mida (i a la borsa). Més creixen a mesura que més acòlits i "pilotes" decideixen crèixer a la seva ombra; a molts d'aquests clans se'ls hi uneix la policia (macròfags) que fan "receptors cecs" als possibles crits d'alarma. Si el tumor té la suficient ambició és capaç de canviar l'estructura del flux de béns de la seva àrea d'influència: reordena els vasos sanguinis per al seu us o benefici. Recalificar terrenys, modificar el traçat ferroviari, dictar lleis d'immunitat... ah! quina preciosa varietat!

L'estupidesa d'aquest tumolladres o corruptumors (i companyia) és que no veuen que si ells acaparen tant, d'altres es queden sense res, i l'organise comença a fallar. I si mor la corposocietat, no tan sols moren els cèl·lulhabitants, també desapareixen tumolladres i corruptumors.

I fins aquí, lamentablemen, arriben les similituds. Perquè ara toca parlar dels remeis. Si a medicina s'intenta acabar amb els tumors de moltes maneres: armant anticossos (una mena d'arma policial) específicament contra ells, o "tancant l'aixeta", alterant els vasos sanguinis que s'han construit per a us propi (que a la nostra al·legoria equivaldria a que els hi procuressim una molt menor aportació de capital), en la realitat de la nostra societat, se'ls hi subministra molt béns per aquests canals. I els corruptors es riuen mentres la corposocietat es moren.

Per un article més seriós i entenedor que aquest, us recomano Entendre la crisi actual de la Revista Eureka


Llegir l'article sencer

28/10/08

Vida saludable i "superaliments"

Us repto a fer un experiment: la propera vegada que encengueu la tele i us enfronteu amb una d'aquestes (il·legalment llarges) pauses publicitàries que esquitxen la programació (o era al revés i els programes esquitxen la publicitat?) us repto, dic, a jutjar els anuncis de productes d'alimentació. Sí, ja sé el que em direu: "És llenguatge publicitari i, com el llenguatge de la política, no es tracta gairebé mai d'exposar veritats". Però no és aquí on vull arribar... De fet, el que m'espanta és que, ara com ara, els publicistes de productes de menjar es veuen forçats a vendre'ns el menjar com si fos un suplement nutricional o un medicament... I això no és culpa dels publicistes, sino de les tendències dels consumidors...

Jo vaig fer la experiència i us en puc resumir el resultat:

Deixant de banda les raons d'éxit social i/o sexual que m'han d'impulsar a comprar un determinat perfum o cotxe, en el cas dels aliments, les raons de consum són, grosso modo:

- Iogurt líquid per millorar les meves defenses
- Galetes per millorar el trànsit intestinal
- Llet per que no se'm debilitin els ossos (algunes a més em baixaran el colesterol)
- Olis que em regularan els triglicèrids
- Paté per a generar ferro (sic)
- Paté amb "quesito": ferro + calci per entrepans més complets (sic)

La llista podria seguir, però crec que és suficient per transmetre la idea: La "medicalització" de la nostra nutrició.

Fa tant de temps d'això que ja no ens en recordem, però abans, l'objectiu de la nostra alimentació era proporcionar-nos el que necessitàvem per seguir vius i actius en la nostra vida quotidiana. Els principals factors a considerar quan ens alimentem són: energia, elements "de construcció" i elements "reguladors". Tot i que aquestes tres categories són molt simples, la gran varietat de substàncies diferents que les formen, especialment les categories "aminoàcids" i "vitamines, minerals i oligoelements" fa que la dieta hagi de ser molt variada. Sabem, per zones, èpoques o situacions en què la disponibilitat de nutrients no ha estat bona, els diferents trastorns i patologíes que les mancances d'un o altre nutrient poden produïr. Tanmateix, en el "món ric", l'accés als nutrients no presenta cap dificultat, i cap de nosaltres, excepte en casos de patologia molt concrets, ha de fer cap esforç concret en la seva dieta per reforçar un nutrient concret i evitar la seva mancança... tot i que no sempre ha esta així.


El goll és una inflamació produïda per una inflamació de la tiroides, deguda generalment a la manca de iode. El nostre cos obté el iode a través de la dieta. Trobem iode a l'aigua de mar, a la majoria dels animals que hi viuen, i als vegetals que creixen en sòls rics en iode, que absorbeixen per le serves arrels. Malauradament, a les regions on els sòls (i per tant les verdures que s'hi cultivaven) eren pobres en iode, i en persones que no tenien accés o no consumien productes del mar, fins i tot en països industrialitzats es presentaven deficiències de iode, i per tant, casos de goll. Com es va resoltre aquesta situació? Implementant la sal comuna amb una certa dosi de iode, per tal de garantir l'aport necessari fins i tot a les persones que no hi tenien accés.

Vet aquí un exemple de com es pot entendre bé l'implementació d'un aliment per tal d'aconseguir un benefici colateral. Un altre exemple podria ser el iogurt, el més conegut exemple dels anomenats aliments "probiotics". Un probiótic és un ésser viu que té efectes beneficiosos sobre nosaltres. En el cas dels iogurts, i després de fortes controvèrsies al voltant de si els microorganismes superaven o no l'atac àcid de l'estómac, sembla establert el seu rol beneficiós en el manteniment i fins i tot restabliment de la flora intestinal (microorganismes que amb la seva presència eviten l'establiment d'altres microorganismes que podríen ser pejudicials).

Malauradament (desde el meu punt de vista), en l'actualitat assistim a la perversió d'aquest concepte, i en general veiem com les virtuds que haurien de presidir els nostres gustos nutricionals (té bon sabor i és nutritiu) són reemplaçats per caràcterístiques que estan al marge de la nutrició: frenar l'envelliment, prevenir malaties cardiovasculars, implementar la dieta amb calci, augmentar el grau de la resposta immunitària. Per acabar-ho d'adobar, en els aspectes energètics, volem que l'aliment fregui la inoqüitat: zero calories, 0% matèria grassa.

A sobre, en aquest terreny adobat on tothom coneix noms que li sonen, però pocs saben ben bé que són, ens acabem empastifant la cara amb cremes que porten coses el benefici de les quals es coneix com a nutrient: retinol, àcid fòlic... en una actitud més semblant a les tribus que menjaven cervells dels enemics per robar-los la intel·ligència (o penis de tigre per millorar la potència sexual) del que ens sembla.

Feu la prova: Aneu al súper a buscar un yogurt; però no un qualsevol: aneu a buscar un iogurt que sigui simplement això: iogurt. Que no canti cap excel·lència del que no té ni hagi afegit res que no hagi de tenir una llet fermentada... probablement en trobareu quatre... I probablement el que faran és jugar la carta de dir "com el d'abans". Preocupant, no?

Dins la nostra societat, ens estem convertint en consumidors que encadenen l'administració d'un producte amb la d'un altre, i cada vegada menys amb el simple objectiu d'alimentar-se. Pareu-vos a pensar: quan mengeu una poma, en un o altre moment del temps que va entre agafar-la i acabar de menjar-vos-la teniu un petit pensament sobre les seves propietats saludables? (jo ho he preguntat, i molts han estat els que han dit que sí...). Estem deixant de menjar per passar a "administrar-nos" productes. Us heu fixat que aquests iogurts líquids que fan pel·lícules protectores perquè són immunitas s'han de prendre un cop al dia i es beuen de peu i des de l'ampolla? Es busca la fidelitat i obediència pròpies del consumidor de medicaments, però com que no estem parlant de medicaments reals, no tenen cap responsabilitat sobre la seva autèntica eficàcia ni estan sotmesos a les mateixes regulacions i proves que qualsevol medicament autèntic.

Ara, fins i tot, n'hi ha que prometen prevenir el càncer amb tomàquets manipulats genèticament!!! És el problema de voler atreure la gent amb titulars espectaculars. De fet, la idea de la qual es parla finalment a l'article de Nature Biotechnology (Cathie Martin et al) comentat a ScienceNow per Rachel Zelkowitz, és la d'augmentar el consum d'antioxidants dins de la població americana. Potser haureu sentit aquesta directriu de "consumir 5/6 porcions de fruita-verdura al dia", oi? Doncs els americans es veu que tenen problemes per arribar-hi, i el que Martin i els seus colegues han fet és agafar gens d'un antioxidant típic de maduixes, nabius i gerds, l'antocianina (responsable del seu color lleugerament morat-porpra) obtinguts a partir del blat de moro, i introduir-los en tomàquets. Per què? Perquè el consum de tomàquet està molt més generalitzat, i és més fàcil arribar a la dosi d'antocianina recomanada amb tomàquets que amb gerds...



Ara bé... Sant tornem-hi: quin és aquest interès tan sobtat per fer-nos antioxidar? Com sempre, per començar, la premisa científica és correcta i, encara més, noble: els antioxidants ajuden a resistir la radiació ultraviolada, així que protegeixen contra l'envelliment i, com a part d'aquesta protecció, semblen bloquejar determinats processos implicats en la formació de càncers. I el que aquest experiment busca és, precisament, introduir antioxidants extra en la nostra dieta, a més d'estudiar-ne la seva possible implicació en la protecció contra el càncer.

Però què passarà quan la cosa passi a mans de la indústria alimentària? Doncs que la possible implicació en la protecció contra el càncer serà una certitud, i que a més el tomàquet l'haurem de menjar transformat en alguna cosa... Ja heu vist el que han fet amb la directriu de les 5/6 peces de fruita-verdura, no? Han creat una beguda de la mida d'un puny que conté les 6 peces concentrades: Ja he complert amb la directiva, póngame un bigmac! Em perdonareu la sortida de to, però semblem gilipollas...

El quid de la qüestió és que ens estem tornant "finalistes"; no fem res pel plaer de fer-ho sinó que fem les coses "per tal de...", i el pitjor de tot és que la major part de les vegades, allò que fem no té a veure amb l'objectiu perseguit.


Aquest obsessió pel resultat està estimulant la nostra petita (o gran) tendència ionqui. No parlo només de l'interès que cadascú pot o no tenir en les drogues anomenades "d'abús". Em refereixo a totes aquelles substàncies que prenem per alterar el nostre estat i obligar el cos a obeir la nostra voluntat: café o té per espabilar-te i aguantar despert quan el cos vol dormir, begudes energétiques (on curiosament l'energia no ve de sucres, sinó d'excitants com el ginseng i el guaranà), i begudes esportives... ens hem afeccionat a no deixar entrar res per la boca que no tingui un objectiu ben precís, i cada vegada menys, aquest objectiu és la simple nutrició.

Llenço el repte a tothom que vulgui seguir-lo: jutgeu tot el que mengeu, i penseu només en les coses que trobeu que tinguin bon gust i que considereu que el vostre cos necessita per funcionar. De tota la resta... què us impediria prescindir?

PD: Chapeau per tots aquells, com els bombons, xocolates i gelats, que encara anuncien els seus productes com si ens acostessin a l'orgasme perfecte: també menteixen, però potser millor parlar de plaer que de mares preocupades per que el teu fill es passa el chicle amb una altra nena a la guarderia o de beure refrescos pels trombs a les artèries...


Llegir l'article sencer

26/10/08

Articles recents sobre temes tractats: transposons, reprogramació i olfacte.

Buscant l'article per comentar-vos aquest diumenge, m'he trobat amb 4 articles recents sobre temes ja tractats a aquest blog i m'ha semblat interessant mostrar-vos una petita pinzellada de cap a on es dirigeixen els camins de cadascuna d'aquestes especialitats.

Memòries d'Àfrica: Transposons adaptatius en mosques
Tot just ha aparegut a PLoS Biology un article sobre els elements mòbils dels que parlàvem a una entrada recent. En aquest article s'analitza el paper dels transposons en l'adaptació als diferents ambients que s'ha trobat la Drosophila des de la seva sortida d'Àfrica. Dels 902 elements transponibles analitzats, 13 semblen haver desenvolupat alguna funció adaptativa. A més a més, la majoria d'ells no s'han inserit en regions codificants, si nó en regions intròniques o en regions reguladores de l'expressió.


La sabellera de Samsó: cèl·lules pluripotents de cèl·lules capil·lars
Si fa poc parlàvem de la reprogramació de cèl·lules pancreàtiques per a generar cèl·lules beta (A Back to the future), aquesta setmana s'han publicat un parell d'articles seguint aquesta mateixa línia d'investigació.

Al primer, s'ha aconseguit generar cèl·lules pluripotents (a Back to the future trobareu una explicació teòrica sobre aquests conceptes) a partir de queranòcits, les cèl·lules més abundants de la pell. Aquesta reprogramació s'ha aconseguit "tocant" tan sols 4 interruptors: OCT4, SOX2, KLF4 i c-Myc, tots ells, al seu torn, "dits" que se n'encarreguen de controlar molts altres "interruptors". Aquest article està signat per una antiga companya de laboratori (¡Felicidades, María José! ¡Todo un Nature Biotechnology!), i pot suposar una millora en la qualitat de vida dels pacients, ja que si normalment es requeriria una biòpsia per aconseguir cèl·lules que més tard serien reprogramades, en el cas dels queranòcits, n'hi hauria prou amb estirar uns quants cabells.

Reprogramació ràpida de cèl·lules tissulars
Al segon, els autors (Jose Silva i col·laboradors), persegueixen també la generació de cèl·lules pluripotents, tot i que en el seu cas, a partir de neurones. A l'article investiguen alguns dels problemes associats a aquesta tècnica arribant a la conclusió de que, al seu model experimental, tan sols cal "tocar" els interruptors OCT4 i KLF4. Com podreu apreciar, la generació de cèl·lules pluripotents a partir de cèl·lules adultes és un dels camps més actius, pels beneficis que es suposa que aportaran, i per la manca de "queixes" per autodenominats "experts" en bioètica (tot arribarà).

Aprofito per recomanar la secció "Syopsis" en la que es comenten articles destacats per al públic no especialitzat. En aquest cas és Liza Gross l'encarregada de presentar-nos aquests treballs.

Àvia, àvia, per què tens el nas tan poc eficient? Per veure't millor

Fa ja més d'un any, a No em miris que no t'ensumo, parlàvem del nostre mal olfacte. En aquest cas el comentari girava al voltant de la relació "humitat"-capacitat olfactiva, i del gen guci2d. Aquesta setmana ha aparegut un article en el que també s'estudia el nostre particular cas de mamífers "mal ensumadors". Les seves conclusions semblen relacionar la pèrdua de capacitats olfactives amb el desenvolupament de la visió tricolor, amb una dada curiosa: el mico americà udolador, únic primat del Nou Món amb un olfacte limitat, és també l'únic amb visió tricolor. Curiòs, si més no.

Imatges: Wikimedia comons


Llegir l'article sencer

23/10/08

Perill! Transgènics als llibres de secundària de Llengua

Estic indignat

Fullejava un llibre de 2n d'ESO de Llengua i Literatura castellana (Ed. Cruïlla) quan m'he trobat a l'apartat de Vocabulari, La Tierra, la casa de todos (pàg 267) un text per llegir sobre el canvi climàtic, el forat de la capa d'ozó, la contaminació marina, i... els transgènics! I no és un text d'aquest de "troba quin dels anteriors no pertany al conjunt", no. Us paso las preguntes que acompanyaven a la lectura:
- ¿Qué otros problemas de alcance planetario añadirías a los enumerados anteriormente?
- ¿Cuál de estos problemas te parece el más grave y el que requiere una actuación más urgente para resolverlo? Razona tu respuesta.

Problemes de alcance planetario?! Els transgènics?! Els mateixos organismes que generen fàrmacs, que ajuden a la investigació?

Aleshores, llegint el text que llegiran els alumnes de 2n d'ESO, he comprès el punt de vista i la sòlida base informativa dels autors:

"Los transgénicos son organismos vivos (básicamente vegetales) que han sido creados artificialmente, manipulando sus genes (...)". Primer error. No són bàsicament vegetals. Hi ha moltíssims més animals i microorganismes transgènics, emprats, principalment, en l'elaboració de fàrmacs i a l'investigació. Sí son bàsicament els vegetals els que apareixen als mitjans de comunicació que consulten els autors. DEmostra un molt bon criteri de selecció de la informació (per, per cert, forma part del temari d'ESO que s'ha d'impartir). Primer mil·lipunt perdut.

"(...)Esta manipulación tiene como finalidad principal obtener productos más resistentes a las plagas(...)" No. Alguns dels transgènics vegetals, sí es fan amb aquesta finalitat. Però no és la principal: n'hi ha que produeixen fàrmacs, d'altres generen vitamines que no generen els silvestres, d'altres creixen en sòls amb major salinitat, d'altres maduren més tard.
Segon mil·lipunt perdut... ooooh!

"(...)Sin embargo, la proliferación de cultivos transgénicos conlleva numerosos inconvenientes, algunos imprevisibles:(...)" Si són imprevisibles, com és que anem a enumerar-los? Ah! A la demagogia i la tergiversació tots hi sabem jugar. Però anem a veure els inconvenients segons els autors:
"(...)paso de cultivos diversificados a monocultivos(...)" Doncs el fet és que la immensa majoria de cultius no transgénicos són monocultius (es cultiva una sola planta i s'arrenquen les males herbes). No té res a veure amb la seva natura genètica.
"(...)contaminación genética (transmisión de genes modificados a otros organismos)(...)". Pretenia que aquesta fos una entrada curta... Per veure la dificultad de que es doni aquesta contaminació, us torno a recomanar Convivint amb transgènics.
"(...)posibles efectos adversos sobre la salud de las personas que consumen alimentos transgénicos(...)". Deixant de banda la total absència d'aquests possibles efectes als estudis realitzats, els transgènics han de superar molts més controls que altres aliments , així que solen ser més segurs que la resta de productes que prenem alegrement.

Resultat final: 0 mil·lipunts


En definitiva. Als autors de l'escrit se'ls veu de quin peu calcen, no tan sols en el seu posicionament en relació a aquest tema, sinó també del seu criteri a l'hora de "seleccionar" les seves fonts d'informació. Personalment ho trobo molt greu al trobar-se escrit en un llibre de text d'una assignatura obligatòria de tots els alumnes d'aquest pais. I més tenint en compte que al temari els transgènics s'han d'explicar en l'assignatura optativa (!!!!!) Biologia i Geologia de 4t d'ESO. Això significa que hi haurà alumnes l'única informació dels quals sobre transgènics a l'institut serà aquesta "definició" entre otros problemas de alcance mundial.

Per què el text obvia els fàrmacs obtinguts per organismes transgènics? O els immensos avenços que ha produit el seu us? O els importants beneficis que poden derivar de l'us de l'arròs productos de vitamina A (l'arròs daurat) a l'est asiàtic?

Realment és un tema a tractar amb els altres tres? Amb quin criteri? Com es posarien els de lletres si els de ciències parléssim als llibres de biologia erròniament - i de manera alarmista- d'algun aspecte de les llengües o la literatura? I de la filosofia (penso en les tonteries que es poden arribar a dir amb, diguem, Nietzsche)? O de la religió com a problema de alcance mundial? Sense informar-nos. Sense informar. Senzillament repetint opinions que hem llegit o sentit als mitjans que consultem. Seria gravíssim, no creieu? Se'ns acusaria de voler "adoctrinar"... com a mínim!

Doncs això a mi em sembla igual d'horrible.


Llegir l'article sencer

21/10/08

Obesitat i metabolisme: la importància de “l’opinió del teu cos”

L’obesitat és un problema que cada vegada afecta més persones en països desenvolupats (i en vies de desenvolupament). Afortunadament, la fins ara recurrent murga que alguns ens volien donar amb les raons metabòliques de la nostra obesitat ha cedit al sentit comú, i actualment tota la gent assenyada sap que, deixant de banda els sempre marginals casos derivats de problemes tiroïdals i altres qüestions metabóliques, la immensa majoria de casos d’obesitat es deu a sobrealimentació (concretament, amb una ingesta d’energia molt superior).

Deixant de banda els problemes de salut que es deriven de forma directa del sobrepes (l’apnea o els problemes psicològics derivats de la no acceptació del propi físic), els “autèntics problemes” (els responsables de la mortalitat superior) que es relacionen amb la obesitat són conseqüència de l’impacte que aquesta obesitat té sobre el metabolisme: diabetes tipus II, complicacions cardiovasculars, dislipidèmies i fins i tot càncer...

Quan s’estudia la diabetes tipus II (aquella que consisteix en una resistència adquirida pels teixits a l’acció de la insulina, i no pas a una manca congènita de producció funcional per part del pàncrees) des del punt de vista epidemiològic, s’observa una clara correlació amb el pes dels individus: l’augment de casos per kg de pes guanyat és completament lineal.
No obstant, quan s’estudien individus concrets, aquest impacte sembla no estar associat amb uns estàndars en la quantitat de greix acumulat, sinó més aviat amb on aquests greixos s’acumulen i la capacitat d’acumulació de greix del cos de l’individu en qüestio...

De fet, quan s’estudien casos concrets de persones afectades per diabetes tipus II, es poden trobar paradoxes interessants, que semblen contradir la relació greix acumulat- resistència a la insulina. Tres exemples:

- Els individus amb lipodistròfia desenvolupen una forta resistència a la insulina. La lipodistròfia és una malaltia que es caracteritza per la incapacitat de generar teixit adipós o que aquest sigui funcional. De resultes, els individus que la pateixen acostumen a ser extremadament prims, encara que pateixen diabetes, dislipidèmia i altres complicacions metabòliques.

- Individus amb obesitats mòrbides no presenten aquesta síndrome metabòlica (seria esperable si la correlació és tan dependent del pes...)

- Els medicaments antidiabètics de la família de les Tiazolidinediones (TZDs) estimulen fortament la diferenciació de teixit adipós, provocant augment de pes, però també un increment de la sensibilitat a la insulina.

En tots tres casos sembla evident que la relació entre diabetes i pes no és purament lineal, i sembla existir algun altre mecanisme en joc...

La qüestió llavors és: Com es relacionen la obesitat i la diabetes tipus II?

Hi ha tres hipòtesi al respecte:

1)La hipòtesi adipoquina: La obesitat altera el perfil de les adipoquines (hormones secretades pel teixit adipós). La producció del teixit “obés” tendeix més a produir resistència a la insulina que no pas sensibilitat.

2)La hipòtesi inflamatòria: La obesitat està associada a una major producció de factors que promouen la infiltració de macròfags i la seva activació. Els macròfags activats produeixen citoquines que redueixen la sensibilitat a la insulina.

3)La hipòtesi de l’expandibilitat del teixit adipós: El teixit adipós es pot anar ampliant fins a un cert límit (que depèn de l’individu i el seu ambient). Un cop assolit el límit, els lípids s’acumulen a teixits no adiposos, i generen mecanismes lipotòxics que deriven en la resistència a la insulina.

Doncs bé, en aquest panorama, els investigadors Samuel Virtue i Antonio Vidal-Puig, del Institute of Metabolic Science (Metabolic Research Laboratories, University of Cambridge) expliquen en el seu article publicat a Plos Biology les raons per les quals fonamentalment es decanten per la tercera hipòtesi, és a dir, que de forma idiosincràtica, cada individu té una capacitat d’acumular greix al seu teixit adipós, i que assolit aquest límit d’acumulació, el greix passa a acumular-se fora del teixi adipós, a sobre d’òrgans com el fetge i els músculs, a on produeix reaccions de lipotoxicitat.

El teixit adipós subcutani ha estat descrit per alguns, no només com a inofensiu, sino a més com a beneficiós. És tot aquell teixit adipós acumulat sota la pell, però fora de la cavitat abdominal. En canvi, el teixit adipós visceral (l’acumulat a dins de l’abdomen) sembla vinculat al risc de patir els desordres metabòlics perillosos que hem esmentat abans (entre els quals la diabetes de tipus II).

Quines proves semblen sustentar la hipòtesi de l’expandibilitat del teixit adipós?

- El ratolí “megagras”: Si la hipòtesi del límit a la expansió del teixit adipós és certa, un ratolí sense aquest límit podria engreixar sense límit, i escapant probablement a les complicacions metabòliques associades a l’acumulació de greix fora del teixit adipós (recordem que l’acumulació de greix al propi teixit adipós subcutani sembla no estar associada amb cap problema metabòlic). Això és el que semblen haver aconseguit Kim et al, segons publiquen al seu article al Journal of Clinical Investigation. Eliminant el límit a l’acumulació de greix al teixit subcutani, van mantenir la sensibilitat a la insulina i, a més, van constatar que els dipòsits a sobre del fetge no es formaven, encara que la quantitat de greix acumulat era encara major que en altres models de ratolí obès.

- Humans tractats amb TZDs: El mecanisme de funcionament d’aquesta família d’antidiabètics és, precisament, l’augment del límit de capacitat del teixit adipós subcutani. Tot i que es millora la sensibilitat a la insulina, el pes dels pacients en general augmenta, però els diposits de greix viscerals es veuen dràsticament disminuïts. Això sembla deixar bastant clara la relació entre la quantitat de greix que el teixit adipòs subcutani és capaç d’admetre i la formació dels dipòsits viscerals, així com la seva relació amb la resistència a l’acció de la insulina.


Establir el fet que els problemes metabolics associats a la obessitat estan relacionats amb els límits en la capacitat individual d’acumular els nutrients excedents pot sentar les bases de tota una nova concepció de la lluita contra els problemes derivats de l'obesitat, més inspirada en l’adaptació de les tècniques no al pes de l’individu relacionat amb taules estandaritzades per a tota una població, sino en la observació del comportament de l’organisme davant d’aquest greix excedent.

d'aquest panorama, la opció assenyada (menja menys i camina una mica més) no sembla ser gaire popular: el que interessa l'economia de mercat és més aviat "menja tant com puguis, després ja et faràs treure el que et sobri"...


Llegir l'article sencer

19/10/08

Alus i exons: les increïbles frases saltants

El paradigma central de la biologia molecular està constituït pel flux d'informació DNA --> RNA --> Proteïna. Aquest és el mecanisme bàsic pel que funciona la totalitat dels éssers vius del nostre planeta. El DNA, inamovible i intocable, serveix de motlle per a l'RNA, que surt del nucli i es tradueix a proteïnes. Un gen, un RNA, una proteïna. Si més no, així era al principi. Cada dècada d'investigació afegeix alguna "variació", alguna "actualització" al paradigma.

En l'entrada d'avui veurem algunes d'aquestes actualitzacions que ens portaran fins les seqüències Alu i el seu paper sibarita a l'evolució dels primats i, per extensió, de nosaltres mateixos.


Exons o what really matters
Els gens no són tires llargues i contínues d'informació. L'RNA copiat a partir d'ells pateix un "processat" abans de sortir del nucli. Hi ha parts dels gens que es queden al nucli (els introns). La part de l'RNA que sí es tradueix a proteina, els exons, són empalmats mitjançant un procés conegut com splicing.

Es coneixen ja moltes de les seqüències que indiquen quan comença i acaba un exó. Són les senyals d'splicing, que els hi diuen a les proteïnes que processen l'RNA per on han de tallar i enganxar.


Ravidreams. Wikimedia commons

Forluvoft. Wikimedia commons

Splicing alternatiu o variacions sobre un mateix tema
Molts cops els gens presenten "exons alternatius". La maquinària del processat de l'RNA pot "escollir" entre posar entre l'exó 2 i 4, per exemple, l'exó 3a o el 3b. L'RNA resultant és diferent segons quin exó s'hagi col·locat (aquestes diferències poden ser subtils o veritablement espectaculars). Així, un gen sol codificar per a més d'una versió d'una proteïna.

Hoffmeier. Wikimedia commons

Transposons o gens amb hiperactivitat
La visionària premi Nobel de Medicina Barbara McClintock va postular l'existència d'elements mòbils al genoma, trossos de DNA que no saben estar-se quiets i van saltant d'un lloc a un altre. El postulado de McClintock guanya en espectacularitat si es té en compte que va ser publicat durant la dècada de 1940, abans de saber-se, fins i tot, com era l'estructura del DNA.

Aquests elements mòbils reben el nom de transposons. Quan un transposó es mou pot inserir-se dins un gen, canviant-lo totalment; inserir-se a les seqüències reguladores, canviant l'on, quan i com s'expressarà el gen que regulen; de tant en tant, quan tornen a saltar s'enduen trossos de gens amb ells.. unes seqüències molt simpàtiques, com podeu apreciar.

Les seqüències Alu. Amb nosaltres des de que som primats
Fa 65 milions d'anys es va donar un procés de transposició que va acabar generant unes seqüències presents a tots els primats, anomenades seqüències Alu. En els humans hi ha més d'un milió de còpies d'aquesta petita seqüència de 300 pbs (parells de bases, les famoses lletres del DNA). Imagineu-vos el merder que pot representar un milió de petits "pillastres" movent-se pel genoma.

Alu millor estan relacionats amb els exons

Fins el 2002 es considerava que les seqüències Alu tan sols eren petites seqüències capaces de fastiguejar alterant el funcionament "normal" del nostre DNA. A partir d'aquell any (Gràcies a treballs com el de Sorek i companyia) les coses van començar a canviar ja que es van detectar senyals d'splicing en aquestes seqüències.

Aquest fet implicava que quan una seqüència Alu s'insereix enmig d'un gen pot generar un exó, normalment alternatiu, que pot ser incorporat a determinades versions de la proteïna, modificant, potser, la seva funcionalitat. Així, els Alus van deixar de ser simples molèsties, ja que semblava que podrien haver desenvolupat un paper relevant en l'evolució dels primats.


Wikimedia commons

L'article que ens ocupa. Alus sibarites
En un recente article de lliure accés de PLoS, signat per Lan Lin i col·laboradors, s'estudia precisament aquest paper dels Alus com a generadors d'exons.

El primer que cal destacar, a part de la pròpia investigació, és que és escrit amb un estil allunyat de l'estereotip jeroglífic. En segon lloc, que està farcit de referències a altres articles de lliure accés, cosa que facilita la cerca d'informació. La ciència es globalitza i s'alllibera l'accés a ella

Els Alu-exons semblaven ser exclusius de formes minoritària de les proteïnes. Això podria representar un mecanisme evolutiu de "protecció" enfront els Alu-exons: si m'entra un Alu-exó dins un gen, puc minimitzar el seu impacte reduint la quantitat d'RNA que el contindrà.

No obstant, en aquest article, s'ha estudiat la possibilitat que els Alu-exons siguin "sibarites" i no els hi agradi, per exemple, el fetge, expressant-se, diguem, només a neurones. És a dir, que siguin específics de teixit. I sembla que en alguns casos és així: els Alu-exons determinen l'expressió de la seva "variant" en uns teixits i no en d'altres, amb la qual cosa el seu paper a l'evolució seria més gran del que es creia.

A l'article es realitzen, a més a més. comparatives filogenètiques de canvi a les seqüències d'Alu-exons i exons normals de diferents primats, veient que els que provenen dels Alus presenten una major taxa de mutacions.

Per rematar aquesta informació, estudien si els Alu dels que deriven els Alu-exons són seqüències Alu-J (les més antigues) o Alu-S (de "mitjana edat"). Els seus resultats indiquen que la majoria d'aquests Alu-exons provenen de les Alu-J, és a dir, dels Alus que més temps porten entre els primats.

Vull destacar que els dos darrers punts de resultats s'han realitzat utilitzant eines bioinformàtiques a l'abast de tots nosaltres (com el BLAST que vem usar a Magnetocepció: blau elèctric i blau magnètic). Potser en un futur no molt llunyà poguem publicar algun article per nosaltres mateixos...mmm. Us hi apunteu?


Llegir l'article sencer

17/10/08

A l'(ADS)l: Entrades interess(ADN)ts. 17-10-08

Aquesta setmana hem llegit i us recomanem:

  • Cuando la fe se enfrenta a la vida, a La Ciencia de tu vida. Per Miguel Ángel Sabadell. Interessant entrada inspirada per la proposta del Sindicat de Metges d'Egipte per tal de prohibir els transplantaments entre persones de diferents creences.

  • Bililuces: las luces azules para bebés amarillos, a Soitu Salud. Per Esther Samper (Shora). Curiosa entrada sobre la icterícia dels bebès produïda per un augment de la bilirrubina, la qual es pot degradar per efecte de la llum (millor blava, si us plau).

  • Noticias de ciencia #1. Octubre, a Museo de la Ciencia. Por Wis_Alien. Distreta forma d'estar al dia d'algunes de les notícies de ciència aparegudes aquests dies.

  • El micro RNA antiguo y cambiante, a Neofronteras. Interessant referència a un recent article en el que s'estudia la presència de micro RNA (RNA capaç de controlar l'expressió gènica, com vem explicar a Interferències al DNA) a esponges i meduses, els primers llinatges que es van separar de la resta dels animals. Això implica que aquest mecanisme de control de l'expressió gènica està present des de les arrels del nostre arbre filogenètic.


Llegir l'article sencer

16/10/08

El genoma fluid

Portem unes setmanes "llibròfils". El llibre que us vull recomanar avui, El genoma fluid, és una petita delícia. De veritat. Ja se que queda cursi anomenar "deliciós" un llibre. Però és l'adejctiu que em ve al cap cada cop que l'agafo.

Amb un estil molt amè, l'autor, Josep Maria Casacuberta, ens porta de la ma pels descobrients que s'han anat succeint després de la seqüenciació dels genomes dels diferents organismes. Hi trobareu des del DNA escombraries (que no ho és tant), fins la regulació gènica; des de mutacions que canvien radicalment una planta, fins "espeleologia molecular". I tot perlat de boníssimes al·legories que ajuden tant a entendre millor els conceptes com a gaudir encara més de la lectura d'aquest llibre.

Us ben asseguro que hi ha pocs llibres que m'hagis resultat tan "així de simples, així de naturals". Un estil de divulgació molt a tenir en copte. Li recomano a tot el món; i no tan sols per llegir-lo, sinó també per a regalar. Quedareu de conya. Segur.

Fitxa tècnica

  • Autor: Josep Maria Casacuberta
  • Títolo: El genoma fluid
  • Edicions UB/Omnis cellula
  • Col·lecció catàl·lisi
  • 100 pàgines
  • Preu a el web de la UB: 14 euros.


Llegir l'article sencer

15/10/08

Ens han comentat a Bloggies de RAC1!

Avui, cap a les 7:55 del matí ens han recomanat a la secció "Bloggies" de RAC1. Podeu llegir la referència al blog del món a RAC1, o escoltar el tall de veu de la segona hora del programa (nosaltres apareixem quasi al final).

D'acord, és auto-publicitat, però la veritat és que t'alegra el dia.


Llegir l'article sencer

14/10/08

Ciència "Escombraries"


Tots els que ens dediquem d'una o altra forma als temes científics (sigui com a investigadors, divulgadors o dins del món de l'ensenyament) carreguem amb freqüència les tintes contra tots els elements socials que, des del desconeixement o fins i tot des del més mesquí dels interessos, ataca amb arguments (generalment rocambolescos) els avenços científics. No cal, però, oblidar la part de culpa i responsabilitat que, en aquesta situació, arribem a tenir les persones de ciència...

Per això avui em ve de gust recomanar-vos un llibre que m'ha caigut fa poc a les mans i que porta per títol "Ciencia Basura".

Que els científics estem en un bon embolic no és cap novetat. La ciència ha passat a estar en boca de tota la població, però en la majoria dels casos la terminologia està alterada, polititzada o bé afavoreix els interessos comercials d'una o altra empresa (quan no les tres coses alhora).

En aquest context arriba el llibre "Ciencia Basura", escrit pel professor emèrit de genètica molecular i biologia cel·lular de la Universitat de Chicago i director de la revista Science Week, Dan Agin, en el qual no només trobarem destruits molts dels mites pseudocientífics actuals (i uns quants del passat que, curiosament, ara ens resulten ridículs) sino també (i això és molt necessari des de la pròpia comunitat científica) molts casos emblematics de prostitució de la ciència per tal d'afavorir el propi científic (frau de Piltdown, articles fraudulents...), una determinada ideologia (frenologia i eugenesia...) o, com no, interessos comercials (dietes, rejoveniment, probiòtics...).

En qualsevol cas, el que no s'ha d'oblidar és que, com a científic, Agin fa un alegat en favor de la bona ciència, i per molt despietat que pugui resultar llegir tota aquesta col·lecció de fraus i manipulacions (el en llibre s'estima que cada any es publiquen centenars d'articles científics amb les dades "retocades" o fins i tot directament inventades!) encara critica amb més virulència tots els col·lectius que, al llarg de la història, s'han dedicat sigui a atacar la ciència, sigui a obligar-la a posar-se al servei dels seus interessos. En aquest sentit, trobareu anècdotes curioses, com la negativa dels homes de l'esglèsia del sXVII a mirar el moviement de les llunes de Júpiter a través del telescopi de Galileu (per no haver d'acceptar, en conseqüència, la possibilitat que el conjunt Terra-Lluna pogués rotar al voltant del Sol... retorçat, eh?); també descobrireu (els que no estiguèssiu al corrent) l'esfereïdora similitud dels corrents partidaris de l'eugenèsia a Alemanya i Estats Units (amb esterilitzacions en massa n ambdós països de les poblacions amb "material genètic de mala qualitat").
A banda d'aquests casos que actualment ens poden semblar més o menys allunyats, el llibre ens ofereix una bona visió de temes com la biotecnologia i els seus detractors (aprofito l'ocasió per recomanar-vos el llibre Convivint amb Transgèncis de David Bueno i Torrens comentat fa poc per en Salva), el món de les dietes i els medicaments miraculosos, els terrors científics amb què els polítics manipulen la societat i alguns dels mites i errors d'interpretació que actualment estan en boca de tothom. Evidentment, no deixeu de llegir els capítols que parlen del canvi climàtic i de l'omnipresent creacionisme...
Tot i que, en molts sentits, no llegireu res que no hagueu llegit en altres publicacions, potser en aquest llibre val la pena destacar l'esforç que es fa per assenyalar els problemes que amenacen la ciència des de dintre, i contra els quals també hem de trobar una forma de lluitar.


Llegir l'article sencer

12/10/08

De Nobels, GFPs, luciferases i altres fluorescències

Com ja sabeu, aquest any el Premi Nobel de Química ha estat atorgat a tres investigadors els treballs dels quals van permetre descriure i aplicar la proteïna verda fluorescent (GFP).

Oligodendròcit. Wikimedia commons

Científics guardonats

  • Osamu Shimomura, per ser el primer en descriure la proteina que feia fluorescent la medusa Aequorea victoria. Entrevista telefònica
  • Martin Chalfie, per ser el primer en utilitzar-la en biomedicina. Entrevista telefònica
  • Roger Y. Tsien, per descriure els aminoàcids essencials per a la fluorescència de la proteina, el que va permetre, a ell i a altres grups, mutar-la per variar el color de la seva fluorescència. Entrevista telefònica


Neurones piramidals. Imatge de l'article de PLoS, de Wei-Chung Allen Lee i col·laboradors. Via Wikimedia commons

Tan important és una proteina de medusa que la fa brillar en tons verds? Doncs sí. L'aplicació d'aquesta proteina als camps de la biomedicina ha permès realitzar estudis que abans, o bé eren cars o difícil de dur a terme, o bé no es podien ni arribar a somiar. A part del seu innegable us científic (15163 artículos a dia d'avui contenen "GFP" al PubMed), l'us d'aquestes proteines està generant tota una sèrie d'imatges d'una bellesa difícil de creure. Pel canvi en els mètodes d'estudi biomèdics que ha suposat, s'ha comparat la seva aplicació amb la creació del microscopi; per la fantàstica qualitat artística d'algunes de les imatges que s'han obtingut, jo el compararia amb el Hubble.

Mètode d'us

La proteina GFP està codificada pel gen de la GFP. Els gens són seqüències de DNA. Les tècniques d'ingenyieria genètica permeten treballar cada cop més fàcilment amb aquestes seqüències de nucleòtids.

No tot el DNA està format per gens; existeixen seqüències de DNA que o codifiques per a cap proteina, és a dir, no es transcriuen a RNA, ni, per tant, es tradueixen a proteina. El DNA que es troba enganxat a l'inici d'un gen acostuma a controlar l'expressió d'aquest. Com ja vàrem dir a Back to the future, aquestes seqüències són les regions reguladores, els interruptors que "diuen" quan, com, on i en quina quantitat es produirà la proteina codificada per aquest gen en concret.


Arrel d'Arabidopsis.Wikimedia commons

Si posem la GFP davant d'una d'aquestes seqüències, la proteina verda s'expressarà als mateixos llocs, moments i amb les mateixes quantitats que els que s'expressaria el gen controlat per aquesta regió reguladora. És a dir, si volem conèixer on s'expressa una proteina, podem generar un animal transgènic en el que haguem introduit la GFP davant la regió reguladora del gen problema. Les cèl·lules que brillin verdes seran les que l'expressin.

Un altre us. La GFP, i els seus derivats, es poden unir a anticossos. Recordeu que els anticossos són proteïnes que reconeixen específicament determinats antígens. Actualment existeixen varis mil·lers d'anticossos comercials, cadascun d'ells capaç de reconèixer una porció de proteina en concret. Si posem anticossos amb GFPs aquests s'uniran a les proteines específiques i "brillaran" senyalitzan la seva situació. Així, podem obtenir "fotos" de cèl·lules amb regions intracel·lulars tenyides de diferents colors (un per a cada proteina reconeguda per cada anticòs marcat).

Estructura 3D de la GFP. A la dreta, GFP "tallada" per deixar veure el fluoròfor. Wikimedia commons

És possible separar poblacions de cèl·lules amb aquestes proteïnes?

Si combinem aquest "marcatge" en diferents colors, amb un aparell anomenat "Citòmetre de flux", podem fins i tot, separar poblacions de cèl·lules. Intentaré explicar-ho. Al citòmetre de flux es col·loca la mostra, formada per una suspensió de ilions de cèl·lules que volem separar. Imagineu que, per una banda volem cèl·lules que expressin tan sols una proteina que, mitjançant anticossos, hem marcat en verd; mentres que a l'altra població volem cèl·lules que tan sols expressin una proteina que hem marcat en vermell; les cèl·lules que no tenen aquestes proteines, o que tenen les dues, no ens interessen. Tot això, per a què? Doncs, per exemple, per aconseguir poblacions aïllades de mastòcits (un tipus concret de glòbuls blancs) i de macròfags (uns altres glòbuls blancs).


Tub de mostres al citòmetre de flux.Wikimedia commons

El citòmetre te un capil·lar per on va passant la mostra. Aquest capil·lar te un gruix tal que tan sols hi pot passar una cèl·lula. Sobre el capil·lar hi incideixen làsers que van anal·litzant cadascuna de les cèl·lules. Depenent del color en el que brillen les cèl·lules s'activa una palanca que va dirigint la gota que conté aquesta cèl·lula cap a un tub o un altre. I tot això a una velocitat de vertígen! Veure-ho en acció és tota una experiència.

Usos sofisticats de la GFP

I aixi, fins arribar als usos més sofisticats d'aquestes proteines. Existeix una meravollasa pàgina sobre la proteina GFP de Marc Zimmer, en la que podeu trobar moltíssima informació sobre aquesta proteina. En aquesta pàgina existeix un apartat (Cool uses) en el que es mostra alguns dels usos més espectaculars:
  • Brainbow. Vàrem parlar d'aquesta meravella quan va ser publicat el treball fa un any, a l'entrada El tresor al final de l'arc de Sant Martí. Un ratolí transgènic al que se li han inserit gens per a diferents proteïnes fluorescents que, gràcies a la tecnologia Cre/lox (mireu l'entrada), han permès pintar cada neurona d'un color. Un any després, sorprenentment, tan sols 2 articles del PubMed contenen notíces sobre aquest "Brainbow". Em resulta realment estrany ja que crec sincerament que pot revolucionar la neurologia. Potser és massa informació per un any... o és poc aplicable.

  • Entre les varietats de "pinta i coloreja" amb GFP, són realment espectaculars els animals ab els ulls pintats de verd

  • Porcs de pota "groga". Veurer per creure.

  • El moviment de les neurones. En aquest vídeo es veu marcada l'actina, component del citoesquelet cel·lular, per poder seguir el creixement "fil·lopòdic" de l'extrem d'una neurona. What amazing!



Granota d'ulls "brillants".Wikimedia commons

A aquests usos se'ls hi hauria d'afegir altres de més "creatius", com els llimoners-fanals que vem comentar a Llimones de baix consum.

No es GFP tot el que llueix

Per acabar, vull retre'ls-hi el merescut homenatge a altres eines "fluorescents" dels biòlegs.

La Luciferasa
.
Un gen de les cuques de llum, entre d'altres animals "brillants". Ai! Quins records! Quants experiments introduint la luciferasa clonada davant de l'"interruptor" de la MKP-1 (una proteina a la que vaig acabar agafant estima, no us preocupeu) en cèl·lules que després tractava per veure els canvis en la seva expressió. Sento la frase enrevessada, però un també te el seu petit orgull...

De fet, aquest és un altre dels usos de les proteines fluorescents: si vols saber com altera l'expressió d'un gen un fàrmac en concret (si, si, molts fàrmacs produeixen canvis en l'expressió dels gens), pots posar una proteina fluorescent davant l'"interruptor" d'aquest gen i afegir diferents concentracions del fàrmac per després mesurar la fluorescència. A més fluorescència, més s'expressarà el gen.

Representació 3D de la luciferasa. Wikimedia commons

Una aclaració, la luciferasa no és fluorescent. De fet, la luciferasa és un enzim que fa que un reactiu, la luciferina, brilli.

Fluoròfors
La fluoresceïna (verda), la rodamina (vermella), la cianina (blava), i altres, són compostos amb lluentor pròpia també emprats en el marcatge de proteïnes.


Llegir l'article sencer

11/10/08

Lab Basics (5): Analitzant seqüències

Perdó per trigar tant! No us penseu que anàvem a deixar sense acabar la sèrie divulgativa. Havíem deixat les mostres d'ADN congelades a -20ºC graus una temporadeta, i ara podem continuar treballant amb elles.
Per si no us enrecordeu, en la nostra entrada anterior, havíem explicat cóm obtenir moltes còpies d'una regió concreta de l'ADN a partir d'una mostra molt menys concentrada, gràcies a la tècnica de la PCR.
Normalment, quan hom manipula seqüències d'ADN (amplificant-les, o tallant-les, com veurem en una entrada posterior), és que li quedi la sospita de si la seqüència resultant s'ha mantingut idèntica a l'original, sense que s'hagi introduït o perdut algun nucleòtid en alguna de les reaccions, o les enzimes polimerases s'hagin equivocat a l'hora de copiar la cadena d'origen. A vegades passa el contrari: hem amplificat una seqüència amb uns cebadors que pretenien introduir cert nucleòtid mutat a la nostra conveniència i volem saber si realment aquest canvi desitjat està present a les mol·lècules filles.
Per assegurar-nos que la nostra seqüència és la desitjada, recorrim a la tècnica de la seqüenciació.
Actualment, aquesta técnica consisteix en realitzar una amplificació per PCR en un termociclador normal, partint d'una certa quantitat de l'ADN que es desitja "llegir", una polimerasa especial i una barreja de nucleòtids modificats, alguns dels quals estan marcats amb fluorescència (o terminadors): cadascún d'ells (A, T, C, G) marcats amb una fluorescència distinta. En aquesta reacció d'amplificació, a diferència de les habituals, no es fa servir una parella de cebadors per seleccionar la regió concreta que es desitja amplificar, sinó només un dels cebadors (millor si en un tub es fa servir el cebador complementari a una de les cadenes, i en un altre, el complementari a la cadena contrària, per comprovar que els resultats de les dues són equivalents).
El cebador s'uneix a la regió complementària i la polimerasa comença a amplificar la regió d'interès. Quant incorpora uno dels nucleòtids marcats, no es pot seguir ellongant aquella cadena i la seqüència queda troncada. De forma ideal, al final del procès tindrem tantes cadenes de mida escalonada com bases nucleotídiques teníem a la cadena que volíem copiar.
El protocol de temps i cicles és una mica diferent al de la PCR normal, però la base del procès és la mateixa.
Una vegada fet això, es precipiten i netejan les mostres obtingudes de la PCR per eliminar sals i restes de terminadors; això por fer-se netejant l'ADN amb etanols a diferent concentració o filtrant-lo amb unes resines especials. Una vegada net i resuspès convenientement, es fa passar per un seqüenciador.
Aquest equipament no sol estar disponible als laboratoris corrents, així que és freqüent portar les mostres a una unitat especialitzada que cobra per fer-ho. Allà disposen de robots seqüenciadors automàtics que poden seqüenciar moltes mostres d'una sola vegada: separen les molècul·les d'ADN per mida després de passar-les per un capil·lar i detecten la fluorescència que emet l'últim nucleòtid incorporat. Després enregistren el resultat en forma de gràfic de pics de colors (convencionalment, T vermell, G negre, C blau i A verd), anomenats cromatogrames, de forma que veient la succesió de pics es pot llegir la seqüència que ha passat pel capil·lar (existeixen programes informàtics específics).



A dalt: Dues figures esquematizant el procès general de seqüenciació automàtica.
A sota: cromatograma i detall d'una seqüència de pics.

Mitjançant un altre software, comparem la seqüència obtinguda amb la seqüència de referència, que és la que volíem obtenir. Així podem detectar incongruències entre les dues seqüències, detectar errors, comprovar si s'han introduït els canvis que volíem, etc.
La longitut màxima d'una seqüència que es pot llegir bé, sense que els pics sortin deformats, sol ser de fins a 1500 parells de bases.
Per exemple, volíem buscar mutacions a cert gen, responsables d'una malaltia hereditària en un pacient. Obtenim ADN genòmic del pacient, amplifiquem en diferents fragments tot el gen per PCR i seqüenciem aquest fragments. En un dels cromatogrames corresponent a un d'aquests fragments, veiem un canvi d'una A per una G respecte a la seqüència de referència: en aquesta posició hi ha dos pics perquè la mutació es trobaria en heterozigosi, és a dir: en un dels cromosomes la seqüència és correcta; a l'altre, està present aquesta variació. Normalment aquesta canvis es tradueixen en canvis a nivell de proteïna. Mutació habemus.


Llegir l'article sencer

10/10/08

A l'(ADS)L: Entrades interess(ADN)ts. 10-10-08

Aquests dies hem llegit i us recomanem:


  • Spectacular video of zebrafish embryo developing in 24 hours, de Biosingularity. En aquesta entrada he pogut veure aquest espectacular vídeo en el que es resumeix, en un minut, les primeres 24 hores de l'embrió de Peix Zebra. No us perdeu el tancament del tub neuronal i la segmentació del mateix (cap el final). I tot això regit per gradients de proteïnes, RNAs, transcripció de gens... quanta bellesa en un minut de video. Recomano també l'enllaç que ofereix Biosingularity.


  • La esfinge de la muerte, de Museo de la Ciencia. Per Carlos Lobato. Amena entrada sobre un fascinant animal, la Acherontia atropos, la Papallona de la Mort, immortalitzada a El silencio dels anyells i en una genial foto de Dalí.

  • El naixement d'un oceà, en Nòmades. Per Asimetrich. Geologia en directe. Quins efectes te l'aparició d'una falla "al mig" d'un continent.

I més:
  • Dos formas de ver la Gran Ciencia, de Tall & Cute. Gran reflexió al voltant d'un article de (3)+3+(1) pàgines (ah! Haureu de mirar-vos l'entrada). El pitjor és que com va dir (crec) Woody Allen, els rècords estan fets per superar-se. (Espero que l'article sigui una bomba i hagi de tragar-me les meves ironies -si més no, aquestes)

  • Misterioso ADN se encuentra que sobrevivió a eones de evolución, en Ciencia Kanija. Per Clara Moskowitz. Molt bona entrada sobre un interessantíssim resultat. En principi les mutacions es donen a cada divisió cel·lular, cosa que provoca que apareguin canvis a les seqüències del DNA. Si aquests canvis afecten a zones molt importants del DNA (codificant per a proteïnes esencials per a la supervivència, per exemple), tendeix a "eliminar-se" (l'individu que les havia de dur no és viable i no es desenvoluparà, per tant, no deixarà descendència). Doncs bé, s'han descobert regions que pràcticament no han canviat en molts milions d'anys... i sembla que no codifiquen per a res! Molt i molt "mosquejant".

  • Aquestes sàbies reflexions del creador de la WWW. Físic, per cert.


Llegir l'article sencer

8/10/08

La ciència als medis: El 64% de la gent no entén les etiquetes

Aquesta setmana hem llegit aquesta esperable notícia d'El País.

A mi, personalment no m'ha sorprés la dada, coneixent la tradició "científica" d'aquest pais en el que és possible no estudiar res de ciències en l'educació secundària obligatòria des de 3r d'ESO (a 4t biologia-geologia i física-química són optatives). Fins i tot si al final acaba obtenint un doctorat.

Estic totalment d'acord en que llengua i història siguin matèries obligatòries fins o tan sols 3r d'ESO sinó tabé en tot el batxillerat. El llenguatge és necessari per comunicar-se i poder estar informats i culturitzats. Però estem en una societat eminentment científica i tècnica. Tot el que fem, veiem, consumim, menjem; tots els medis de transport, de comunicació; tots els comentaris dels metges, les receptes, el medicaments tenen una base científica. La cultura científica que també existeix. Per què hem de renunciar a que tots els estudiants tinguin un mínim d'aquesta cultura? Per què es dóna la possibilitat a un alumne d'Ensenyament Secundari Obligatori (el mínim comú denominador de la cultura d'aquest pais) de convertir-se en un analfabet en ciències? Us podeu imaginar que es donés la possibilitat de no fer llengües o història als alumnes? Tothom es queixaria. Però si no saben de ciències, què més dóna?

L'analfabetisme en lletres provoca que qualsevol et pugui enganyar. Pots signar papers sense saber què signes, pots creure't el que t'explica algú amb més "palique" sense tenir la possibilitat de consultar per tu mateix les fonts... L'analfabetisme de ciències és exactament igual. Qualsevol et pot enganyar amb questions no-científiques: falses creences, exageracions, fenòmens paranormals, dietes "miraculoses", etc... algunes de les quals poden posar en perill la teva pròpia salut. El mateix article d'El País ho adverteix: "Curiosamente los más jóvenes, supuestamente la población más formada, es la más propensa a creer en muchas de estas falsas promesas saludables". Més formada, suposadament, en lletres, perquè en ciències està clar que no ho estan.

No vull deixar l'oportunitat de recomenar el llibre Els secrets de les etiquetes de Claudi Mans.


Nota: El dia 9 d'octubre, via Menéame, he llegit aquesta gran entrada, a bottup, sobre l'estat de l'educació. No té desperdici.


Llegir l'article sencer

7/10/08

Millores en la detecció precoç de la Síndrome de Down


La Síndrome de Down és, suposo que tothom ho deu saber a aquestes alçades, un quadre clínic provocat per l'existència d'una tercera còpia del cromosoma número 21 (tots tenim dos cromosomes de cada tipus, i tenir-ne de més no és cap avantatge...).
Afecta aproximadament 1 de cada 1000 fetus en la població global, i aquesta proporció pot tenir tendència a augmentar en el món occidental, on es retarda l'edat de maternitat (un dels factors que influeix en l'aparició d'aquesta condició). No obstant això, actualment s'apliquen tècniques per a la detecció de la Síndrome de Down que permeten els progenitors decidir si tiren endavant amb el procés.
Això sí, els mitjans de detecció actuals són bastant invasius: els obstetres es veuen enfrontats amb el dilema de practicar una técnica que bàsicament consisteix sigui a punxar i extreure líquid intrauterí (amniocentesi), sigui extreure una petita porció de teixit placentari per al seu estudi. Aquestes tècniques, per preu i per invasivitat, només s'apliquen a les dones amb més risc de portar un infant amb Síndrome de Down, que són aquelles de més de 35 anys (força freqüent en la societat occidental, d'altra banda).
Ara però, els resultats d'algunes investigacions semblen donar esperances per trobar mètodes menys invasius i igualment eficaços.

Ja durant els anys 90 es van desenvolupar les primeres tècniques en què, a través de la sang de la mare, s'aconseguia esbrinar important informació sobre el fetus que aquesta gestava (grup sanguini i grup Rh, per exemple, que són informacions molt importants en casos d'incompatibilitat de grup sanguini mare-fill, que imagino que més o menys us sonen a tots).
Com es pot obtenir informació interessant sobre el fetus a través de la mare? Doncs a través de l'ADN fetal que circula a la seva sang. És a dir, la sang de la mare transporta fragments d'ADN del seu fill que poden ser detectats un cop extreta la mostra de sang de la mare.

El problema amb la Síndrome de Down, però, és que ens cal detectar un cromosoma 21 extra, i a més ens cal fer-ho sobre les petites quantitats d'ADN fetal que circulen immerses en un oceà d'ADN matern...
Doncs, en aquest panorama, sembla que algú ha aconseguit una primera aproximació exitosa al problema. Es tracta del bioenginyer Stephen Quake i el seu equip, a la Universitat de Stanford, a Califòrnia i que apareix publicat a Science Now.
El procediment que han seguit ha estat el de d'introduir mostres de sang de la mare en un seqüenciador d'ADN. Tot i que només van seqüenciar un 2% de l'ADN de la mare, van aconseguir detectar un 100% de casos de Síndrome de Down. A més, també van aconseguir detectar tres casos d'altres anomalies de caire genètic.

Vet aquí un seqüenciador d'ADN

Si es tracta d'un 100% d'encert, perquè parlem només d'estudi prometedor?
Doncs bàsicament, perquè el 100% va consistir en detectar 9 casos de Síndrome de Down davant 6 casos "normals". A partir d'ara, és quan toca continuar aplicant la tècnica, i si arribem a predir amb un percentatge proper al 100% tots els casos de Síndrome de Down sobre un conjunt d'un mil·ler o uns quants mil·lers de casos, a llavors probablement ens trobarem davant d'una tècnica que estalviarà a les embarassades "de risc" el que fins ara havia estat una incòmoda prova.

Una altra de les qüenstions que resta pendent, però, és la optimització del preu de la prova. Tot i que la seqüenciació ja és més barata que l'amniocentesi (que ronda els 1000$), el seu preu (al voltant dels 700$) continua sent alt. No obstant, tal i com assenyala Quake, el preu es veura probablement reduït amb la millora i refinament dels procediments de seqüenciació.


Llegir l'article sencer

5/10/08

Back to the future: Reprogramant cèl·lules adultes a cèl·lules beta

El viatge a través del temps ha estat un dels temes més fructífers de la ciència ficció. Des del clàssic d'H.G. Wells, The time machine, del 1895, el tema s'ha tractat en gran quantitat de llibres, còmics, sèries i pel·lícules.

En moltes d'aquestes històries el viatge és reversible: el protagonista de la novel·la d'H.G. Wells és capaç de tornar del futur apocalíptic al que ha viatjat; Marty i els seus companys de Retorn al futur van i vénen al i des del passat i el futur, intentant arreglar paradoxes temporals; els errors porten a Bruce Willis a anar voltant com un boig (literalment) per la línia temporal.

Uns altres viatges són irreversibles, tan sols es poden realitzar en una sola direcció. Alguns tan sols cap el passat, com en el relat curt guanyador d'un premi Nèbula He aquí el hombre, de Michael Moorcock (inclòs en el fantàstic llibre Lo mejor de los Premios Nébula publicat per NOVA SF); en d'altres el viatge és cap el futur (atenció spoiler!), com a la pel·lícula clàssica El Planeta dels simis.

En d'altres la direcció del viatge tan sols queda clara després de llegir-se el llibre. No us ho penso espatllar. Parlo de dos increïbles llibres de ciència ficció, també publicats per NOVA: El Libro del día del juicio final, de Connie Willis; i Cronopaisaje, de Gregory Benford.

Nosaltres, pobres mortals atrapats en la ficció no literària hem de conformar-nos amb avançar junt a la fletxa del temps a una velocitat de 60 minuts cada hora. Sempre cap endavant, cèl·lula a cèl·lula des que vem ser fecundats.

Des de la fecundació, el zigot, la cèl·lula resultant de la unió de l'espermatozou i l'òvul, té un pla: anar-se dividint de dos en dos fins a formar el centenar de bilions de cèl·lulares que conformen un ésser humà. Del zigot deriven la resta de les cèl·lules. O dit d'una altra manera, un zigot és una cèl·lula totipotent, pot donar lloc a tot tipus de cèl·lules i formar un organisme sencer ella sola. El zigot és la mare de totes les cèl·lules mare.

A mesura que la fletxa del temps avança inexorablement, el zigot va desenvolupant-se a embrió, i a cada divisió les cèl·lules van perdent "potència". Les cèl·lules mare embrionàries són cèl·lules pluripotents, poden donar lloc a qualsevol tipus cel·lular, però no poden donar lloc a un individu sencer.

En estats més avançats de desenvolupament (seguint el nostre particular viatge en el temps), moltes cèl·lules van perdent quasi tota la seva potencialitat. Al final, en la vida fetal i adulta, algunes cèl·lules continuen tenint una certa potencialitat de generar altres cèl·lules, però sempre d'un sol tipus cel·lular. Són cèl·lules mare unipotents. La immensa majoria de les nostres cèl·lules, no obstant, s'han especialitzat en un grau tal (neurones, cèl·lules constructores de l'os, limfòcits, etc.) que han perdut la seva capacitat per a dividir-se en noves cèl·lules. Són les famoses cèl·lules diferenciades.


Cèl·lules embrionàries de ratolí marcades amb la proteïna verd fluorescent (GFP)

En el nostre viatge en el temps, doncs, les cèl·lules passen pels diferents estadis totipotents --> pluripotents --> unipotents --> diferenciades, i no poden tornar enrera. És un camí d'un sol sentit.

O potser no?

Un dels camps més fascinants de la biologia cel·lular actual és precisament l'estudi dels mecanismes moleculars que governen "la fletxa del temps cel·lular". Les cèl·lules funcionen i es divideixen gràcies a les proteïnes, els "treballadors" cel·lulars. Les instruccions per a fabricar proteïnes es troben en el DNA. Són els famosos gens. Però no totes les proteïnes es fabriquen alhora. Hi ha proteïnes altament especialitzades que tan sols es fabriquen a neurones; d'altres en cèl·lules sanguínies. D'altres proteïnes s'expressen arreu. I unes altres més no són específiques de certs "llocs", sinó de certs "moments".

Entre les moltes coses que fan les proteïnes trobem la funció de controlar on, quan, com i en quina quantitat es construeixen les proteïnes. Déu-n'hi-dó quin bucle. Com ja sabeu no tot el DNA "codifica" per a proteïnes. Hi ha enormes porcions de DNA que no són el patró de cap "obrer". Algun d'aquests trossos són les anomenades regions reguladores, a les que s'uneixen proteïnes anomenades Factors de transcripció. Les regions reguladores serien com els interruptors dels gens i els factors de transcripció el dits que els activen (aquesta analogia no és meva, la he copiada del llibre Convivint amb transgènics, de David Bueno).


Proteïna (blau) reconeixent la seqüència del DNA (rosat) a la que s'uneix

En el camí cap a la diferenciació (en el viatge en el temps cap el futur) molts d'aquests interruptors es van encenent i apagant seguint una seqüència pre-programada pel propi DNA del zigot i perles proteïnes de l'òvul de la mare. Els científics que estudien aquest camp, mitjançant experiments realment impressionants, majoritàriament sobre ous de Xenopus, han començat a entendre les primeres seqüències d'aquest joc de "llums i sons" que amaga la construcció d'un ésser viu. Però, com a l'escena final de Encontres a la Tercera Fase, encara ens queda molt per a entendre-ho tot. Us asseguro que l'embriologia és un dels camps d'estudi més fancinants que pogueu imaginar-vos.


Si aconseguim saber quins interruptors s'han modificat en el camí cap a una cèl·lula en concret potser siguem capaços d'agafar un altre tipus cel·lular adult (diferenciat) i fer-li "Back to the Unipotent" per transformar-la després en un altre tipus cel·lular. Seria com ser Marty i viatjar al passat per "fer alguna cosa" que canviés el curs de la història d'aquesta cèl·lula en partcular. A aquest procés se l'ha anomenat reprogramació (qui pogués aplicar-lo a la televisió pública). Aquesta reprogramació és d'especial utilitat en aquells pacient d'alteracions que afecten a un determinat tipus cel·lular. En la diabetis de tipus I les cèl·lules afectades són les cèl·lules beta del pàncrees, les productores d'insulina (marcades de verd a la imatge).


Porció del pàncrees endocrí (Illot de Langerhans). En blau, els nuclis; en verd, les cèl·lules beta (productores d'nsulina); en vermell, les alfa (productores de glucagó). Recordeu la bellesa del marcatge celular

El pàncrees és un òrgan dual, amb dos tipus principals de cèl·lules: les exocrines que llencen els seus productes "fora", cap el tub digestiu (exo significa fora, como a èxode); i les endocrines que llencen els seus productes "dins", al torrent sanguini (endo significa dins, como a -au!- endoscòpia). Les cèl·lules beta pertanyen a aquest segon grup.

En un recent article de Nature, Qiao Zhou i altres membres del seu equip a Harvard, han aconseguit reprogramar cèl·lules exocrines de ratolí generant cèl·lules beta "de nova generació" (evidentment també de ratolí), que semblen comportar-se com a tals arribant a controlar els nivells de glucosa mitjançant la secreció d'insulina. I el més impressionant és que ho han aconseguit tocant "tan sols" (fàcil no és) tres dits dels que accionen interruptors (aka factors de transcripció): Ngn3 (també anomenat Neurog3), Pdx1 i Mafa. Els nous Delorean amb els seus condensadors de "fluzo" (mala traducció de l'original).

Per a les cèl·lules exocrines el llibre d'H.G. Wells i les pel·lícules de Robert Zemeckis han deixat de ser ciència-ficció.


Imágenes:
Delorean. Fabien1309, Wikimedia commons.
Mouse embryonic stem cells. National Science Fundation. Wikimedia commons.
Pancreatic islet. Masur, Wikimedia commons.
TATA binding protein. Giac83, Wikimedia commons.


Llegir l'article sencer