Els narcisos són unes plantes de flors espectaculars. Al sud de la Península Ibèrica i al Nord del Magrib hi viu Narcissus papyraceus. A partir de diferents poblacions d’aquesta planta a l’entorn de l’Estret de Gibraltar, Rocío Pérez-Barrales i companyia han realitzat un treball, publicat a Oikos, on es mostren els efectes de tenir associada una fauna de pol•linitzadors determinada sobre les característiques de les seves flors.
Primer, presentem els protagonistes:
Imatges de Flickr.
Narcissus papyraceus, cormòfit. Creix en sòls argilosos i és de les primeres plantes del seu hàbitat en florir, a finals d’hivern. Les seves flors tenen 6 peces exteriors (tèpals) que s’uneixen en una corona i un tub llarg i estret que conté 6 estams (agrupats de 3 en 3 a dues alçades diferents) i 1 pistil (òrgan sexual femení). Al fons del tub, les flors estan carregades de deliciós i nutritiu nèctar.
Eristalis spp. i altres sírfids, artròpodes (A dalt a l'esquerra). En efecte, tot i semblar abelles, no ho són, perquè tenen un sol parell d’ales (són dípters). Aquesta mena de mosques s’alimenta del pol•len que contenen els estams de les flors.
Les diferents poblacions de narcisos dels voltants de Gibraltar es poden classificar segons els tipus de flors: poblacions L i poblacions LC.
En les poblacions L, totes les flors són iguals, del tipus L que mostra el peasso esquema de sota. Com veieu, aquestes flors tenen l’extrem del pistil (l’estigma), ben a prop de l’entrada del tub. Per l’estigma és per on una flor incorpora els gàmetes masculins que transporta el pol•len. En aquests narcisos, i en moltes altres plantes, l’estigma no accepta el pol•len dels estams de la mateixa flor, així que qualsevol bestiola barroera -com ara un sírfid- que porti enganxat pol•len d’un altre individu de narcís que es passegi per l'entrada de la flor serà benvinguda.
En les poblacions LC, hi ha dos tipus d’individus, en proporcions semblants: uns que fan flors del tipus L, i uns altres que les fan del tipus C. Com veieu a l’esquema, les flors C tenen l’estil (el peu que sosté l’estigma) molt més curt, de manera que queda lluny de l’entrada de la flor. En aquestes flors no n’hi ha prou amb que una bestiola com Eristalis tenax es passegi pels estams de l’entrada: cal que algú entri dins del tub i contacti ara en una flor amb l'estigma, ara en una altra amb els estams. En efecte, una papallona nocturna, amb la seva estilitzada trompa servirà.
Com ja us deveu esperar, les poblacions LC mantenen una fauna de papallones nocturnes que no apareixen en les poblacions L. Les poblacions L mantenen uns pol•linitzadors generalistes, que no estan preocupats per qüestions com l’amplada i la llargada del tub, mentre les LC mantenen pol•linitzadors generalistes, però també mantenen específicament les papallones nocturnes, tot unes especialistes en treballs de precisió.
Els investigadors han treballat amb la hipòtesi que el fet de tenir pol•linitzadors especialistes genera pressions de selecció més fortes cap a la morfologia floral (més enllà de l’evident diferència en la llargada de l’estil), i els seus resultats apunten a això: les flors LC tenen corones més estretes i tubs més llargs i amples que les L; el conjunt dels caràcters de les flors de LC estan més acoblats entre ells que els de les flors L, i la variació de les flors respecte la de les parts vegetatives és menor en LC que en L.
Sembla ser que les poblacions LC són més costaneres que les L, de manera que gaudeixen de temperatures menys extremes a finals d’hivern, que és quan floreixen. Les papallones nocturnes són molt sensibles a aquests freds, de manera que a les poblacions L no hi apareixen. El model és atractiu i ens permet fer volar coloms respecte els fenòmens d’especiació: poblacions d’una mateixa espècie en diferents llocs, diferents llocs amb diferents condicions ambientals, diferents condicions suportades per diferents pol•linitzadors, diferents pol•linitzadors pressionant la selecció cap a diferents flors... Però de moment -i per mooooolts anys, de la mateixa espècie.
Els investigadors han treballat amb la hipòtesi que el fet de tenir pol•linitzadors especialistes genera pressions de selecció més fortes cap a la morfologia floral (més enllà de l’evident diferència en la llargada de l’estil), i els seus resultats apunten a això: les flors LC tenen corones més estretes i tubs més llargs i amples que les L; el conjunt dels caràcters de les flors de LC estan més acoblats entre ells que els de les flors L, i la variació de les flors respecte la de les parts vegetatives és menor en LC que en L.
Sembla ser que les poblacions LC són més costaneres que les L, de manera que gaudeixen de temperatures menys extremes a finals d’hivern, que és quan floreixen. Les papallones nocturnes són molt sensibles a aquests freds, de manera que a les poblacions L no hi apareixen. El model és atractiu i ens permet fer volar coloms respecte els fenòmens d’especiació: poblacions d’una mateixa espècie en diferents llocs, diferents llocs amb diferents condicions ambientals, diferents condicions suportades per diferents pol•linitzadors, diferents pol•linitzadors pressionant la selecció cap a diferents flors... Però de moment -i per mooooolts anys, de la mateixa espècie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada