En general, s'admet que totes les nostres cèl•lules i els nostres teixits pateixen una contínua remodelació. No obstant això, sempre hi trobem excepcions. Hi ha un teixit que sabem des de ja fa temps que no es renova: l'esmalt dental. És per aquest motiu que amb el pas del temps es desgasta i si no ets massa curós amb la teva higiene bucal acabes tenint un somriure groguenc i més aviat poc atractiu.
Però no és de dents ni d'atractiu del que us volia parlar, sinó d'ulls. I més en concret del cristal•lí. I, per què? Perquè segons un estudi publicat recentment, el cristal•lí és una altra excepció a l'afirmació amb la qual començava la meva entrada.
El cristal•lí és una estructura que tenim dintre de l'ull just darrere del iris. És una lent i té com a funció permetre'ns enfocar els objectes que es troben a diferents distàncies, un fenomen que es denomina acomodació. Una característica molt important d'aquesta estructura és que es forma gairebé en la seva totalitat durant l'etapa embrionària i el primer any de la nostra vida. A més, és una estructura que no té irrigació sanguínia i és troba encapsulada gràcies a una membrana. Per aquest motiu, és impossible que li arribin nutrients ni metabòlits que la puguin renovar i, per tant, les molècules que la formen es mantenen pràcticament invariables des que naixem fins que morim. Almenys pel que fa referència a la seva composició, l'estructura ja és una altra història.
En l'article que abans us esmentava, els autors aprofiten aquesta característica del cristal•lí per a calcular l'edat d'un individu gràcies a un mètode que es basa en el carboni 14. Ja estic imaginant algunes cares d'incredulitat: la datació per radiocarboni no s'utilitza per a establir l'edat geològica de les roques o de restes molt antigues?, com es pot inferir l'edat d'un individu amb un material radioactiu amb un període de semidesintegració és de 5730 anys? Es pot perquè l'estratègia que utilitzen els autors no té a veure amb el mètode clàssic de datació per radiocarboni.
Els autors s'han basat en les variacions de carboni 14 atmosfèric que es van produir arran de les proves amb bombes nuclears realitzades indiscriminadament durant els anys 50. Aquestes proves van provocar un increment dràstic en les concentracions atmosfèriques de carboni 14. Posteriorment, gràcies al Tractat de Prohibició Total de Proves Nuclears que es va signar en l'any 1968, la concentració d'aquest element va començar a disminuir progressivament gràcies, especialment, a la seva difusió cap als oceans.
Durant els anys 50 es van realitzar nombroses proves amb bombes nuclears (de Flickr)
El carboni 14 present en l'atmosfera reacciona amb l'oxigen per a formar diòxid de carboni. Aquest diòxid de carboni s'incorpora a les plantes gràcies a la fotosíntesi. Posteriorment, els animals es mengen aquestes plantes i incorporen el carboni 14 en els seus teixits. Els éssers humans ens mengem els animals o directament les plantes i, d'aquesta manera, acabem incorporant el carboni 14 de l'atmosfera a les nostres molècules orgàniques (arribat a aquest punt he de recordar que el carboni és l'element fonamental de totes les biomolécules). Llavors, com la concentració de carboni 14 dels nostres teixits és indicativa de la concentració d'aquest element en l'atmosfera en el moment de la seva formació i creixement, si coneixem les variacions atmosfèriques d'aquest element al llarg dels anys podrem inferir el moment de formació d'aquest teixit concret.
Els autors han integrat tota aquesta informació en un model matemàtic que els permet calcular l'edat de l'individu en funció de la proporció de carboni 14 present en el cristal•lí. Val a dir que aquest sistema no funciona per a persones nascudes abans dels anys 50 perquè fins a aquest moment la concentració atmosfèrica de carboni 14 s'havia mantingut constant.
Una vegada dit tot això, un es pregunta, no hi haurà maneres més fàcils d'esbrinar l'edat d'un individu? L’hi podríem preguntar directament a la persona en qüestió. Evidentment, aquesta tècnica només té valor en l’àmbit forense perquè tampoc tindria molta gràcia que haguessin d'extirpar-te el cristal•lí per a determinar la teva edat.
Tot i així, em sembla molt curiós que a algú se li hagi ocorregut un mètode científic que combina característiques anatòmiques i fisiològiques molt concretes d'un teixit amb variacions atmosfèriques desencadenades per esdeveniments històrics. Interessant.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada