Mirar a ADSADN Mirar a Google

14/2/08

Origen genètic i epigenètic de la màgia


Si s’analitzen amb cura les relacions familiars dels llibres d’Harry Potter, resulta evident que les habilitats màgiques són hereditàries, és a dir, presenten una base genètica. Un grup d’investigadors muggle sense habilitats màgiques de la Universitat de Oxford han estudiat els llibres de J.K. Rowling per a estudiar les evidències que apunten a una base genètica de la màgia (aquí).

Per a realitzar aquest estudi han utilitzat tècniques utilitzades normalment en genètica. En els estudis genètics, els llinatges familiars són eines útils. En els llibres d'Harry Potter trobem una bona mostra de llinatges familiars complets com el de Sirius Black, una família que presenta una tradició màgica de centenars d’anys. En aquesta família solament s’ha donat un cas de no transmissió de les habilitats màgiques que va donar lloc a una descendència squib. Així mateix, quan ha de determinar-se si una malaltia té base genètica o està provocada per factors ambientals és molt útil utilitzar famílies amb bessons, com els bessons Weasley i Patil. Són monozigòtics i presenten clarament habilitats màgiques.

Altra tècnica que usen freqüentment els genetistes són els estudis d’adopcions. El propi protagonista, Harry Potter, es troba en aquest cas atès que va ser criat per la família Dursley, tots ells nascuts i criats al si d’una família muggle, després de la mort dels grans mags James i Lily Potter. Encara que Harry no va ser conscient de les seves habilitats màgiques fins al dia del seu onzè natalici, aquestes no van disminuir a causa de l’ambient muggle. No obstant això, probablement es veuen afectades per factors com l’experiència i l’estat emocional.

De totes les habilitats màgiques descrites en els llibres d’Harry Potter, tres d’elles semblen estar lligades a gens específics i, per tant, directament heretades per la descendència. Se sap que la capacitat de parlar amb serps (també coneguda com parseltongue) és característica dels descendents de Salazar Slytherin. Així mateix, Sybill Trelawnet, un professor d’adivinació de l’escola Hogwarts és vident com ho va anar la seva famosa àvia. Finalment, Nymphadora Tons, un personatge del cinquè llibre «L’ordre del Fènix», va ser capaç de canviar el seu aspecte físic (era un metamorfomag) igual que el seu fill.

Basant-se en les dades presentades al llarg dels llibres, els autors plantegen la hipòtesi de l’existència d’un mecanisme epigenètic per a explicar la heretabilitat de la màgia. L’epigenètica fa referència a la cromatina i a les modificacions del ADN que provoquen canvis en l’expressió de gens, però sense l’aparició de canvis en la seqüència de DNA. La regulació de l’expressió gènica es produeix a través de l’accessibilitat de la maquinària de transcripció del DNA. La hipòtesi que plantegen es basa en l’existència d’una mutació profunda en un ancestre evolutiu produït en el gen de les histones, que va alterar radicalment l’estructura de la cromatina al llarg de tot el genoma. Les histones són els principals components de la cromatina, els complexos que constitueixen els cromosomes. Aquests canvis estructurals en la cromatina van generar l’aparició de nous llocs accessibles del genoma alterant la regulació gènica, incloent un nou element «estimulador de la màgia» que guia l’expressió de gens relacionats amb la màgia.

En genètica, un estimulador (enhancer) és una regió curta del DNA a la qual s’uneixen una sèrie de factors de transcripció que estimula la transcripció d’alguns gens. Una mutació dominant en el gen de la histona pot provocar la heretabilitat d’aquest efecte epigenètic. Aquest mecanisme originat en els nostres ancestres dóna suport el fet que no existeixin criatures humanes amb habilitats màgiques, com per exemple, els elfs domèstics, els follets o el centauro. Aquest estudi mostra clarament que alguns aspectes de la màgia tenen una base genètica que probablement estigui més relacionada amb un element estimulador de la màgia que amb els efectes d’un únic gen.

Aquesta entrada és una col·laboració d'en Max Becker. Original escrit en anglès. Traduït per la Vero.

5 comentaris:

moz ha dit...

Déu meu! Primer el Biotolk i ara això! La ciència aplicada a la fantasia... és que no puc més... Buff! Me'n vaig a tenir un infart al sofà... No sense abans donar-vos l'enhorabona!

Superfucker ha dit...

Eh Moz...has sentit parlar de la divulgació? Consisteix a fer inteli.ligibles i atractives per a la gent no versada en la materia les vostres palles mentals numériques i les vostres cuinetes de laboratori. Si l'infart t'ha fet escopir la teva bilis pel cul, enhorabona a tú també...

Salva ha dit...

Ei, superfucker, una mica de respecte, no?

Hi ha maneres i maneres de dir les coses, digo yo.

I aquí m'acabo d'arriscar a que tornis a fer honor al teu, espero, pseudònim

Mahakashyap ha dit...

Jejjjj...hi ha maneres i maneres de dir les coses, però el meu, espero jo també, pseudónim,m'obliga a escollir la més políticament incorrecta...en realitat, amb el comentari que tant t'ha ofés tractava de defensar l'article, tot i els mals de panxa que em provoca en Harry Potter...

"Origen genétic i epigenétic de la màgia" sembla tenir la voluntat de fer divulgació utilitzant com a "ganxo" un personatge de la literatura infantil moderna.

En Moz sembla tenir la voluntat de desqualificar aquest intent, la qual cosa a mi em fa pudor a elitisme.

I en Superfucker -per servir-los a Deu i a vostés- te la voluntat, sempre agombolada per l'alcohol, de follar-se superlativament (aquesta sería una possible traducció del meu,esperes, pseudónim) a qui desqualifiqui aquest noble (tot i que, en el cas d'aquest article, estéril) intent, sempre en l'esperança de reconéixer el seu error si el contraargumenten amb propietat.

Gràcies per arriscar-te, no perdis l'esperança amb mi...i no et preocupis tant per les formes, aquestes terminen sempre per dissoldre els continguts o dissimulen la seva abséncia.

Eh, Moz, venga, perdona...joj

Salva ha dit...

Ei, Superfucker.

Crec que va haver-hi confussió en les intencions.

A mi em va semblar que moz estava content que tractessim aquests temes. Per això em va semblar una mica gratuïta la teva defensa (la qual també agraeixo)...

has vist com sé no mullar-me... mmmm.. aquesta frase és susceptible de ser malentesa.