El Cell de la setmana

I aquesta setmana a la revista Cell podem trobar, entre d’altres, els següents continguts:

• L’us de RNA a la terapia contra el virus del VIH. El RNAi és una tècnica de silenciament gènic que consisteix a utilitzar petites molècules de ADN o ARN (DNA o RNA segons les sigles en anglés) que bloqueigen l’expressió de gens específics, en aquest cas gens esencials per a la replicació del virus. A més, aquesta acció pot dirigir-se a cèl.lules concretes, per exemple els linfòcits infectats pel virus i no els sans. D’aquesta manera s’ha aconseguit disminuir la infecció pel virus en un model en ratolins.
• Reciclatge molecular. El món a escala molecular reprodueix el que succeeix a escala humana ( o potser és al revés?) La proteòlisi és un procés mitjançant el qual les proteïnes que ja no són necessàries són inactivades, translocades (transportades d’un lloc a un altre dins la cèl.lula) i/o degradades. Però sembla ser que, en alguns casos, la proteòlisi de determinades proteïnes de la via d’apoptosi (una mena de mecanisme de suïcidi molecular programat) dóna lloc a altres proteïnes més petites i actives de nou. Això s’ha pogut determinar gràcies a una nova plataforma proteòmica anomenada PROTEOMAP.
• Els mascles i les famelles tenen trets que els diferencien. No, aquesta no és la novetat. Com us deia, els mascles i les famelles de totes les espècies, a part de tenir òrgans sexulas diferents, presenten també altres característiques sexuals secundàries que els diferencien (la melena dels lleons mascles o les espectaculars cues d’alguns galls dindi, per exemple). Es coneix basgtant de les funcions ecològiques d’aquests trets, però gairebé no es conèixen gens els mecanismes d’evolució i la regulació de la seva expressió. Aquesta setmana, uns científics americans (com no) han publicat un treball en el que estudien com apareix un d’aquests trets en Drosophila (la mosca de la fruita i un dels organismes més ampliament utilitzats als estudis genètics).
• Trobem un estudi sobre el mecanisme pel qual certes proteines s’anclen a la membrana plasmàtica. Portar una proteïna a un lloc de destí correcte no és feina fàcil. Requereix d’unes senyals determinades que permetin el seu direccionament a un compartiment cel.lular concret. En un nou estudi es descubreix que sembla ser que les proteïnes de la família Get estan implicades en el reconeixement d’aquestes senyals de localització subcelular i en la translocació de les proteïnes anclades a la membrana.