Mirar a ADSADN Mirar a Google

23/8/08

Magnetocepció: blau elèctric i blau magnètic


Els éssers humans som animals limitats per la nostra línia evolutiva. Entenem el món a través dels rangs de "escanejat" dels nostres cinc sentits. I d’aquí no ens podem moure. Ens costa horrors imaginar-nos com deu olorar el món per als cànids, com deu ser veure en llum ultraviolada, escoltar tons més greus o més agut, o detectar canvis elèctrics a l’aigua mitjançant la nostra inexistent línia lateral.

El món dels éssers vius està ple de receptors especialitzats en detectar variables diferents a les que nosaltres som capaços de detectar, o amb un rang diferent de les quenosaltres sí podem "sentir". La magnetocepció, la percepció de camps magnètics, és un d’aquests sentits.

Molts animals migratoris tenen magnetoreceptors que els hi marquen el camó a seguir en el seu peregrinatge. El paradigma d’aquests animals són les aus, tot i que també es troben en rèptils, insectes i bacteris (magnetobacteris).

Aquests magnetoreceptors contenen magnetita, una forma de ferro rovellat, que, com el seu propi nom indica, té propietats magnètiques inherents a la seva composició.
Aquesta magnetita respon als canvis magnèticas de la terra i és aquesta resposta la que s’integra en forma d’información neuronal.

Curiosament, els humans també tenim un petit dipòsit de magnetita a l’os etmoide, al nostre nas… pot ser que tinguem l’habilitat de detectar variacions magnètiques i qe no en siguem conscients, perquè les vies neuronals no passen pel còrtex cerebral? Seria una interessant investigació, no creieu?


Al darrer número de Nature, s’ha publicat un article en el què vinculen la percepció del magnetisme en les mosques del vinagre amb un altre tipus de receptors. Aquests investigadors treballen amb el receptor Cry, un fotoreceptor especialitzat en captar les ones lumíniques del blau i la ultraviolada. Les mosques responien a variacions en el camp magnètic si rebien llum "completa". Si es filtraba la llum per a que no els hi arribès gens de llum blava o ultraviolada, les mosques no responien als canvis magnètics. Perdien el nord.

Treballant amb mutants deficients en el gen per a la Cry, és a dir, mosques "cegues" exclusivament per a aquestes longituds d’ona, van veure qe, fins i tot sota llum sense filtrar, aquestes no responien a canvis en el camp magnètic.

Utilitzant una eina a disposició de tothom en la que es poden comparar seqüències de nucleòtids en diferents bases de dades (BLAST) he intentat trobar aquest gen (la seqüència del qual és també de "coi obert", aquí), o un derivat, en el genoma humà. La cerca no ha donat cap resultat relevant. Els humans no tenim aquest gen en concret. De fet, repetint la cerca en les bases de dades d’mRNA, només apareixen aquests gens en els genomes de les espècies del gènere Drosophila, petites mosques.

El fet que els resultats no siguin extrapolables a humans, no li treu novetat a l’article. Dos sentits, en aparença sense res a "veure", connectats, no ja a nivell de neurones, sinó a nivell de receptor. Es podria considerar que les mosques són sinestèsiques per al blau i el magnetisme? En comptes de blau elèctric, veuran el blau magnètic?

3 comentaris:

Ulises ha dit...

Haha, molt interessant!
m'ha recordat un experiment de jove que em va passar el jordi sobre mosques també.

Per cert, molt interessant l'eina aquesta del BLAST.

Salva ha dit...

Gràcies, Ulises. I no tan sols pels ànims! Sinó també per donar-nos a conèixer l'experiment publicat a Jove (interessantíssim!) i la pròpia plana web, Jove . L'haurem de consultar més sovint.

Ah! I consultant també el teu bloc (curiòs que és un, espero que no et molesti), he descobert i gaudit el vídeo de Daft Punk que aprofito per recomanar (el bloc i el video).

Ulises ha dit...

Haha, Boníssim el video.
M'alegro que us agradi JOVE, el meu blog i daft punk!