El jardín de los senderos que se bifurcan. Tresors i vies de senyalització

Els tresors amagats sempre han fascinat a la humanitat. Des del Velló d'or fins la Illa del Tresor, passant per El món està boi, boig, boig o Els Goonies, els viatges, els perills, els misteris, s'associen inevitablement amb la cerca d'una recompensa, material o no. Per arribar al lloc marcat per la X tan sols cal recuperar els fragments del mapa que ens conduiran fins a ell. A vegades el tresor és material; en d'altres, l'enriquidor coneixement.

Fa gairebé 60 anys es va descobrir l'estructura del DNA. El primer fragment del mapa. Es va desfernar aleshores la cursa de la biologia molecular, amb el seu dogma inicial: "El DNA es transcriu a RNA, i aquest es tradueix a proteïnes". A partir d'aquest moment cada investigador va escollir el seu tresor.

Va haver-hi intrèpids aventurers que van voler saber com s'obtenia energia a partir del sucre. Un d'ells va ser Hans Adolf Krebbs (encara no sir), qui, amb l'ajuda dels seus oblidats becaris i col·laboradors, va descriure el cicle de duu el seu nom: El cicle de Krebs. Per descubrir aquest cicle van haver de reunir les 10-12 parts del seu particular mapa del tresor. I va veure que totes encaixaven. I va veure que això era bo. I va descansar.

Però no tots els mapes del tresor s'han mostrat tan... tancats; tan acabats. Dins la cèl·lula hi ha una enorme quantitat de proteïnes diferents. Algunes d'elles, com la decena de peces del cicle de Krebs, "fan coses", són enzims. En el cas dels enzims del cicle de Krebs, són capços de transformar uns hidrats de carboni en d'altres. Canvien de lloc hidrogens, treuen un carboni generant diòxid de carboni, etc...

D'altres proteïnes tenen funcions diferents. S'uneixen a altres proteïnes i els hi "passen" una senyal. La magues. Aquesta senyal pot ser, per exemple, un fosfat (un àtom de fòsfor amb 4 d'oxigen). Si ets una proteina determinada, que et marquin amb un fosfat et canvia. Ja no ets la mateixa. El fosfat altera la teva estructura i pot donar-te poders (com els rajos gamma), o treure-te'ls (com la kriptonita). Un d'aquests poders pot ser passar-li un altre fosfat a una alatra proteina.

Però les proteïnes no li donen el fosfat a qualsevol. No són tan promísqües. Cada proteina tan sols pot rebre fosfats d'unes proteïne concretes, i donar-los-hi a d'altres també determinades. Així, es van teixint veritables xarxes de "comunicació" entre proteïnes que poden passar-se la informació entre elles. Aquestes xarxes són les que fan funcionar les nostres cèl·lules.

I on està el tresor? Doncs hi ha moltíssimes recompenses amagades cercant al valent que vulgui excavar sota la palmera. Des de les cèl·lules mare fins el càncer. Desde la resposta immunitària fins a malformacions de naixement. Tot. On està doncs el problema? Els maes dels tresors són molt més complexes del que es podia preveure. ALguns, fins i tot, comparteixen fragments amb d'altres. Imagineu-vos trobar-vos 100 mapes de 100 fabulosos tresors trencats en bocins tan petits que en cadascun d'ells només hi ha una lletra -millor, un ideograma-. I tots escrits amb la mateixa lletra. Quant creieu que trigaríem en ordenar-los tots? Crec que Pierre Menard acabaria abans.

Per aquells que tingueu curiositat per veure la complexitat d'algunes d'aquestes vies, i de pas fer-vos una idea de en quin estat es troben les tasques de "reconstrucció" actuals, us deixo una sèrie de links sobre aquestes vies de senyalització i metabòliques.
Biocarta
Pathways, de la Universitat d'Akron
Kegg standard pathways

Imatges:
1. Ruta de la glucòlisi (sé que us sonarà a xinès). Wikimedia commons
2. Cicle de Krebs. Wikimedia commons
3. MAPK pathways. Wikimedia commons.