Reparacions que envelleixen... SIRT, YES SIRT!

No, no m’he confós... no volia dir que “embelleixen”... (si no, mireu la foto). No us ha passat mai que, al obrir una finestra per mirar de fer fora una mosca, us n’han entrat un parell (a més de no aconseguir fer fora la primera, cosa que en general em passa a mi...)?

Doncs això sembla que li passa també a certs mecanismes de reparació del nostre ADN quan tracta de reduir els efectes que el pas del temps té sobre la seva integritat...

Com a mínim, això sembla desprendre’s d’allò que publica el biòleg molecular David Sinclair a la revista Cell, on estudia els efectes que la mobilització de la proteïna SIRT1 (coneguda com a reparadora de danys al material genètic de mamífers) sobre altres processos lligats a l’envelliment.

Val a dir, per començar, que un dels processos més lligats a l’envelliment és, precisament, la degradació de l’ADN. Imagineu: la “còpia master” del vostre disc preferit (ADN) s’ha estat fent servir per fer milions de còpies de treball (ARN) durant anys i anys. Tot i que aquestes còpies de treball es feien per que no es fes malbé la “master”, ai las! Amb els anys la cosa comença a espatllar-se. Afortunadament, tots els organismes compten amb “proteïnes patrulleres”, encarregades de reparar desperfectes quan es detecten signes que indiquen que aquests danys s’han pogut produir. Una de les més cèlebres famílies de proteïnes reparadores la constitueixen les sirtuïnes. SIRT1 és una d'elles.

Però, i aquí comencen els problemes, ja fa anys que es va descobrir que la Sir2, l’equivalent a la SIRT1 (de mamífers) que trobem als llevats, “descansava” sobre una secció de l’ADN (quan no havia de reparar). En aquesta secció, la Sir2 no permetia la expressió del gen que hi havia codificat (de fet, Sir2 són les sigles angleses per a “regulador de la informació silenciosa”). En canvi, quan un dany a l’ADN mobilitzava la proteïna Sir2, la secció ocupada per la proteïna en repós quedava lliure, i l’expressió del gen codificat era possible. El més impactant és que aquest gen provocava esterilitat en el llevat (una típica característica de senescència en fongs).

Conclusió: volent parar l’envelliment provocat per les ruptures a l’ADN, la proteïna Sir2 permet la expressió d’un gen que provoca envelliment... maldita la gracia, que deia la meva àvia...

El que Sinclair i els seus col•legues de la Harvard Medical School s’han preguntat és “hi ha algun tipus de procès similar en l’equivalent de Sir2 a mamífers (SIRT1)?”

I què han fet? Per començar, han fet una ullada a on es localitza SIRT1 quan no està ocupada reparant danys, i han vist que es troba enganxada a una regió de DNA que no es trascriu, cosa que suggereix el mateix rol “silenciador” que Sir2 té en els llevats.
A continuació, va provocar envelliment prematur amb exposició a peròxid d’hidrogen (ja sabeu que l’oxidació és un dels perills més grans que afronten les nostres cèl•lules, i es creu que constitueix el principal factor d’envelliment cel•lular) i es va comprovar com més del 90% de la proteïna SIRT1 abandonava el seu lloc original per anar als trencament causats a l’ADN per la oxidació.

I ara, l’autèntic objectiu d’aquest estudi: què passava amb les regions abans ocupades per SIRT1? Doncs els estudis posteriors semblen indicar que els gens en principi silenciats per SIRT1 passen a expressar-se, provocant expressions anòmales que podrien trobar-se a la base de mals funcionaments i errors propis de l’envelliment cel•lular.




Si aquesta quadratura del cercle biològica es confirma, podríem dir que ens troben davant d’un “carreró sense sortida” de la vida: els esforços de la cèl•lula per controlar el seu envelliment resulten fins i tot en la seva acceleració... Això sí, tal i com afirma el propi Sinclair, l’estudi de SIRT1 pot conduir a millores en la nostra comprensió sobre l’envelliment: no en va, en el seu experiment, els ratolins a qui es va donar un suplement extern de SIRT1 van viure més de 25 dies més que el grup control, després d’haver estat exposats a danys per oxidació...

Això sí, no llencem les campanes al vol massa ràpid, ja que resta per comprovar la vinculació que alguns estudis fan del paper de SIRT1 en la millora de la supervivència de cèl•lules canceroses (en el seu esforç per reparar allò que està alterat...)