Mirar a ADSADN Mirar a Google

9/11/08

Spore-peniforme: De peixos fora de l'aigua al joc d'EA

Obrint la plana de Nature, buscant les seves "novetats", m'he topat amb un peix espinós de l'ordre dels Scorpaeniformes. L'aparició d'aquest peix a Nature es deu a uns estudis de regulació de la seva osmolaritat sanguínia en aigua dolça. I a mi què?, podeu preguntar-vos. Doncs és un estudi interessant pels conceptes a explicar, el pas evolutiu que tracta de cobrir, i perquè em permetràparlar-vos d'SporeTM.

Cachis la mar salada
Hi ha diferents etapes en la història evolutiva del nostre planeta que, des de sempre ens han fascinat (sobretot perquè constitueixen els pasos per a que, entre d'altres, evolucionessim nosaltres mateixos). La primera, l'aparició de la vida en sí mateixa (camp del que ja hem tingut ocasió de parlar). LA segona, l'aparició de la cèl·lula eucariota (les nostres), misteri magníficament resolt per Lynn Margulis (Per què no té ja el Nobel aquesta magnífica investigadora). La tercera, la formació d'éssers pluricel·lulars. A partir d'aquí, la colonització del medi terrestre. Precisament, la notícia de Nature ens informa sobre un estudi que podria aportar noves dades sobre aquest pas.

La vida va sorgir al mar, i com a tal, tot el seu funcionament bioquímic estava adaptat a tenir fora de les seves membranes aigua salada. L'aigua salada és salada perquè té relativament altes concentraciones d'ions com els de sodi (Na), potassi (K) i clor (Cl). Dins les cèl·lules, no obstants, la concentració d'aquests ions és diferent. A un costat de la membrana tindrem altes concentraciones d'un ió que es trobarà a menor concentració a l'altra banda. És el que es coneix com un gradient de concentració.

L'adaptació a aquest gradient va permetre l'aparició de mecanismes moleculars per al seu aprofitament. És gràcies a aquests gradients que obtenim energia (i fabriquem ATP), o que, per exemple, podem transmetre els nostres impulsos nerviosos.

Però el gradient de concentració també és perillós per a les cèl·lules.

Mitjançant el fenòmen de la òsmosi, s'intenta igualar les concentracions d'aquests ions. I això es pot aconseguir de dues formes: treient aigua del lloc on tenim mens ions a on més hi ha (amb la qual cosa s'iguala la concentració d'aquests); o, de manera més "senzilla", desplaçant ions d'on més hi ha cap a on en "falten".

El pas de l'aigua d'una banda a l'altra és un procés passiu, succeeix espontàniament. Quan tenim cèl·lules en un medi hipotònic (amb menor concentració de sal que dins la cèl·lula) aquesta adquireix aigua; tanta, que pot arribar a explotar. Quan les tenim en un medi hipotònic, perden aigua i s'arruguen (al tenir menys aigua, pero mateixa quantitat d'ions dinss'ha augmentat la concentració). La pèrdua d'aigua també presenta un llindar a partir del qual la cèl·lula mor.

Dins l'aigua del mar les cèl·lules es troben en un medi hipertònic i van desenvolupar durant milions d'anys mecanismes per "lluitar" contra aquest gradient, mitjançant proteïnes de bombeig, com la famosa bomba de sodi-potassi, o el cotransportador de Na-K-Cl.

La conquesta del medi terrestre pels vertebrats va ser realitzada per primer cop pels peixos pulmonats. Es creu que aquesta adaptació va venir forçada per la necesitat de buscar basals o rius en època de dessecació (mira, com Catalunya). Sortir a l'aire durant un tros permetria cercar terrents més humits en èpoques de sequera. és de suposar, per tant, que el primer pas a terra ferma va venir precedit per un pas anterior, la col·lonització de l'aigua dolça.

L'aigua dolça no és "dolça", és menys salada que la salada (igual que el pernil "dolç" no és dolç). De fet, és menys salada que el propi interior de les cèl·lules. Els responsables de l'estudi van voler estudiar (o això afirmen) l'adaptació de peixos d'aigua salada a aigua dolça per veure com responien a la baixada de concentració d'ions. Per a això van mesurar tant la concentració d'ions a la sang, com l'expressió de les proteïnes que abans us hem presentat.

La sopresa va aparèixer quan van comprovar que, al posar els peixos en mescles d'aigua cada cop amb majors quantitats d'aigua dolça, tot i que no hi havia cap diferència a nivell d'expressió d'aquestes proteïnes (és a dir, les seves cèl·lules continuaven comportant-se com si estiguessin dins aigua salada), els peixos no perdien aigua, i la seva sang es mantenia immutable. Aquests resultats suggereixen altres mecanismes de regulació i, sempre segons els autors, apunta cap a un mecanisme pre-adaptatiu que hauria permès a peixos d'aigua salada, com els de l'estudi, col·lonitzar progressivament hàbitats d'aigua dolça en períodes de pressió selectiva.

La veritat és que l'estudi i les seves conclusions em semblen força fluixes, no ho negaré. Mai posaré en dubte l'esfor´que aquest i tots els estudis comporten, però, quins criteris s'han utilitzat per tal d'escollir aquest precisament com a notícia destacada?. Veient el criteri i la importància dels articles de la revista en altres camps, per què aquest sí i altres no?
En fi, l'article era una mera excusa per parlar-vos d'Spore.

Spore, un joc totalment erroni... i totalment divertit! L'altre dia un aic em va mostrar la seva darrera adquisició: Spore. El joc d'EA. Em va enganxar a la primera. Gràfics al·lucinants, eines d'edició i creació de personatges, planetes, edificis, naus... fàcil de jugar, divertit, amb bromes... prometia dies de diversió insana. Fer evolucionar la teva "cèl·lula" fins convertir-la en un "imperi galàctic". Què més podem demanar?

Però... m'haig de posar un pèl "pureta". Si fos un joc "històric" el que cometés tants errors fa temps que haurien sorgit hordes d'historiadors protestant. I si s'haguès basat en algun fonament religiós... a la foguera! (que és el millor argument de la fe). Però com que toca temes tan "poc establerts" com l'evolució... aquí tot el món a callar.

Spore comença amb un asteroide arribant al planeta que hem escollit. I dins hi trobem la nostra "cèl·lula". Això s'anomena panspèrmia (la vida va arribar de l'espai) i és una manera d'elongar el debat sobre l'origen de la vida.... d'acord, va arribar de fora, per com va sorgir aquesta? Deixant de banda l'espectacular introducció gràfica, és, a més, una bona manera de no ofendre als ràpidament ofesos: les iglesies que ens consideren "godsends".

La nostra "cèl·lula" ja té cilis -passi-, boca i ulls -què?! A veure, una cèl·lula no pot tenir ni boca ni ulls (són estructures pluricel·lulars). Aquesta "cèl·lula" ha d'evitar que se la mengin -bé-, menjant per a crèixer i poder reproduir-se -bé. Però, menjant aconsegueix dues fites: adquireix "punts de DNA" que li permetran evolucionar (aissssshhhh!) i es creix de tal manera que aquesta nova mida passa automàticament a la descendència. A això se li diu "Herència des caràcters adquirits", i és allò del coll de les girafes de Lamarck que Weismann va refutar tallant la cua a ratolins.

Cada cop que al joc quelcom es menja una espècie que té un caràcter diferent, aquest caràcter queda a disposició de qui el pugui agafar. Home, això a nivell de bacteris serien els plasmidis, cercles de DNA codificants per a certes característiques (com la resistència a determinats antibiòtics) que es poden transmetre entre bacteris. Però és que els caràcters que queden a la nostra disposició són aletes, projectores, punxes.... Tot i que és taaaaaaaan divertit!

Al reproduir-te entres a la pantalla d'edició d'animalons i allpa pots aplicar tots els elements que has anat adquirint... com tu vulguis, sense tenir en compte la pressió que han exercit sobre teu les altres espècies o la falta de recursos... sempre amb la idea de millorar tant com per convertir-se en l'espècie intel·ligent del planeta. Això s'anomena determinisme, i farà les delícies de més d'un teòleg.

Bé, després d'aquesta enrabiada, haig de confesar que el joc, si descomptem totes les falses idees sobre la evolució que inculca -i que ja veurem que és el que les contrarresta en l'educació- és altament addictiu i divertit. Tot i que no puc evitar quedar-me amb la sensació de que la ciència tant se'l hi fot. PEr als jocs històrics s'assessoren fins a extrems malaltissos... mentres que en els jocs "evolutius", què més dóna? Si els biòlegs no tenen ni temps per jugar, amb la merda de salaris que els hi paguem i els articles que han de publicar...

6 comentaris:

Dodger ha dit...

Bon post! Jo tinc ganes de provar aquest joc. La veritat és que jo sóc biòleg i si que trobo temps per jugar... massa i tot!

Salva ha dit...

Gràcies, Dodger. Compte que el joc enganxa, fa setmanes que no veig al col·lega que el té...

En quant al temps que tenim els biòlegs... ejem, tampoc cal que l'anem publicitant ;-p

Asimetrich ha dit...

El joc promet tot i les cèl·lules amb boca i ulls. Però deu ser per donar un toc més simpàtic. M'ha recordat als personatges de "Érase una vez la vida", on els limfòcits eren naus espacials per exemple.

Francisca ha dit...

Sí, Asimetrich, però així com queda força clar que a la sèrie es tractava d'un recurs didàctic, vull pensar que a Spore no hi ha cap voluntat d'ensenyar Origen de la Vida i Evolució... si no, anem malament, perquè els conceptes que expliquen no serien del tot "correctes"

Gràcies pel teu comentari.

Quim ha dit...

A una de les meves classes, on feien models de cèl·lula amb fang, plastilina... He hagut de convèncer certs alumnes de no posar-me els orgànuls cel·lulars fent boques, ulls o piguetes... Jajaj Quina creu!!!

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.