Mirar a ADSADN Mirar a Google

22/9/08

Càncer contagiós: Es poden transmetre els tumors?

Fa uns dies parlàvem del càncer facial dels dimonis dede Tasmania, un tumor que creix tant que impedeix als animals que el pateixen menjar amb normalitat, acabant per morir d'inanició. Tot i la crueltat d'aquest destí, el més desconcertant d'aquest tumor era que es comportava com un agent infecciós, com si es tractés d'un virus. Quan un animal amb tumor mossega a un altre, les cèl·lules del tumor penetren al segon i es reprodueixen en ell. L'infecten.

No és aquest l'únic càncer transmissible del que es té constància, ja que fa un parell d'anys es va descriure el tumor veneri transmissible entre cànids (gossos i llops, i potser coiots). Com bé van apuntar els nostres comentaristes, Ulises i "Anònim", tant a la versió en castellà com a la catalana, això sembla obrir la porta a l'existència de càncers humans que puguin transmetre's entre individus. ¿N'hi ha? ¿És possible? Llegint un article del diari el Público vaig trobar una possible explicació que vaig intentar transmetre-us el millor que vaig saber... però ni a vosaltres ni a mi ens va satisfer, així que vaig començar a informar-me sobre el tema i vaig trobar 6 articles boníssims sobre el tema que m'han aclarit un xic més les coses. A veure si sóc capaç d'aclarir-vos-les a la resta.

Abans de res aclarim un parell de cosetes. El nostre sistema immunitari està especialitzat en reconèixer "cossos estranys", com agents infecciosos. Si tot va bé, les cèl·lules del nostre sistema immunitari no reconeixeràn les nostres pròpies cèl·lules com a "estranyes"i no ens atacaran. Les malalties autoimmunes constitueixen una alteració d'aquesta norma: el sistema immunitari reconeix alguns tipus cel·lulars (per exemple, cèl·lules beta del pàncrees) com a cossos estranys i les ataquen (generant, seguint l'exemple, la diabetis de tipus I).

Però, com "reconeixen" alguna cosa les cèl·lules del sistema immunitari? Utilitzen proteïnes especialitzades en el reconeixement (els anticossos són d'aquest tipus de molècules) d'"antígens" (proteïnes de membrana, com els factors ABO dels glòbuls vermells, o troços de proteïnes que les nostres cèl·lules "digereixen" i presenten a la seva membrana). Aquest procés té molt de suc, i aquesta entrada poca voluntat de ser un llibre d'immunologia, així que intentaré no allargar-me deixant-vos amb les idees que interessen:
- Les cèl·lules del sistema immunitari reconeixen "antígens"
- Els antígens són presentats a les cèl·lules del sistema immunitari mitjançant unes proteïnes especialitzades anomenades MHC (complex d'histocompatibilitat).

Aquests complexos MHC també són antígens (ja veieu quin cacau). El nostre sistema immunitari (el de cada persona), reconeix aquestes proteïnes en concret com a pròpies, i no les ataca (si ho fes, moriríem, ja que totes les cèl·lules les presenten).

La qüestió és que aquests MHC són proteïnes altament variables, es diferencien molt entre individuos. Fan la mateixa funció en tots els individus, però tenen suficients diferències a la seva composició com per a que el sistema immunitari d'una persona sigui capaç de reconèixer els MHCs d'una altra com a "objecte non grato" i els ataqui. Això és el que succeeix amb el rebutjament de transplantaments, en els que el sistema immunitari reconeix els MHCs del donador com estranys i ataca totes les cèl·lules que els presenten (l'organ transplantat). Per aquest motiu es realitzen tantes proves cercant el donador més compatible possible i, per això, es realitzen els transplantaments acompanyats de tractaments immunodepriments que "atonten" el sistema immunitari per a que se'ls hi "escapin" les cèl·lules que no tenen exactament els mateixos MHC als que estan acostumats.

Què passa amb els tumors? Al ser cèl·lules del propi organisme, presenten exactament els mateixos MHCs que la resta de cèl·lules i no són reconegudes pel sistema immunitari com a estranyes, amb la qual cosa segueixen a la seva, ignorades.

I arribem al que ens interessa: com poden els càncers que hem descrit abans saltar d'animal en animal? Anem a veure'ls per separat.

El càncer veneri transmissible entre cànids està extés entre gossos dels 5 continents. No obstant, l'anàlisi genètic d'aquest càncer revela que totes les cèl·lules de tots els tumors veneris transmissibles de tot el món s'originaren en un únic indiviu (un llop o un gos ancestral de l'est asiàtic) que va viure fa uns 250-2.500 anys. Les cèl·lules d'aquest tumor redueixen al mínim la seva expressió d'MHCs (us recomano, si podeu accedir a ell l'article de Murgia, C. i col·laboradors a Cell). El sistema immunitari del receptor de les cèl·lules cancerígenes no les detecta com a estranyes... ni com a pròpies. Aquesta invisibilitat fa que sobrevisquin dins els seus hostes. Una gran estratègia evolutiva del càncer, no hi ha dubte.

La transmissió del càncer facial dels dimonis de Tasmania (Un altre interessant article) és més difícil d'explicar. Aquestes cèl·lules tenen MHCs que vénen de l'animal on es van originar el tumor i que, per tant, haurien de ser recongeudes pel sistema immunitari com a "estranyes". L'explicació pot trobar-se en la consanguinitat de les poblacions dels dimonis de Tasmania. Degut a l'acció de l'home, les àrees i poblacions dels dimonis no han parat de disminuir. Quan tens pocs animals en un espai reduir provoques que tots es reprodueixin entre sí, augmentant la consanguinitat. A l'augmentar la consanguinitat es disminueix la variabilitat genètica, és a dir, les còpies diferents de cada gen, incloent-hi els dels MHCs.

Al realitzar un transplantament primer s'analitzen els parents pròxims perquè tenen menor risc de ser rebutjats (tenen major probabilitat de tenir MHCs similars). El mateix passa amb el tumor del dimoni de Tasmania: té menys risc de ser rebutjat si infecta a un parent proper (per la similitud entre MHCs)... el problema és que ara tots els dimonis són cosins o germans, així que sembla que el tumor té via lliure.

Uns altres investigadors afegeixen a aquesta explicació l'estudi de l'"activació" de les cèl·lules del sistema immunitari. Segons el seu treball, aquestes cèl·lules necessiten una gran capacitat d'estímuls per activar-se, com si estiguessin permanentment tractades amb immunodepressius, cosa que les fa més sensibles a l'"atac" de les cèl·lules cancerígenes.

D'acord, però, i en humanos, què?


Doncs en humans, com sempre, igual que a la resta d'animals. Per més que cerquem o som especials en res. En humans també es pot donar la "infecció" per cèl·lules cancerígenes, tot i que, de moment, s'hagin donat en circumstàncies especials (recomano la lectura del següent article de Dingli y Nowak aparegut fa un any a Nature).

Però no ens avancem. Què hauria de fer una cèl·lula cancerígena per passar d'un individu a un altre?

Primer, hauria d'entrar. Els dos tumors anteriors tenen vies d'entrada clares: la venèria en un, i la bucal en l'altre (els dimonis aconstumen a mossegar-se sovint durant les baralles). La primera via d'entrada sembla més habitual entre els humans que la segona. Per a que un càncer es transmeti ha de trobar-se entre les cèl·lules dels genitals i transmetre's durant el coit, o entre les cèl·lules bucals, i transmetre's a mossegades. Per estar tranquils cal recordar que molts càncers no metastàsics apareixen a organs interns sense "sortida" cap a altres humans. Altres infeccions es podrien donar per accident, com li va succeir a un cirurgià que desenvolupà un càncer, les cèl·lules del qual havia adquirit al ferir-se accidentalment durant l'extirpació del mateix d'un pacient.

Segon, hauria de superar el sistema immunitari de l'hoste. Aquesta "superació" es podria deure a:
- Una supressió del sistema immunitari de l'hoste. Per exemple, pel tractament durant un transplantament. De fet, s'han donat casos en els que els receptors han patit càncers de cèl·lules dels organs rebuts (tot i que el porcentatje és espectacularment baix: un 0,06% dels receptors de tumor sòlid).
- Per similitud entre els MHCs, cosa que afectaria especialment a la via pares-fills i germans-germans (especialment als bessns, com molt bé apuntava Ulises). I també en aquest cas tenim evidències de transmissió de tumors entre mares i fills per via placentària (en algun cas d'embaraç múltiple el tumor el va desenvolupar un dels fetus i va arribar a l'altre a través de la mare).

Com ja veieu, la transmissió de tumors entre humans és possible, sempre que es compleixin aquestes directrius. Si un dia apareix un càncer amb capacitat de transmetre's bucal o, molt pitjo, genitalment, capaç, a més, de superar el nostre sistema immunitari, que el dimoni de Tasmania ens agafi confessats.

------
Un parell d'apunts finals sobre les cèl·lules del tumor caní que hem estat comentant.

  1. Aquestes cèl·lules constitueixen la línia establerta immortal més antiga de la que es té constància. Fins ara aquest honor el tenien les cèl·lules HeLa, amb una curiosa història, i entrada pròpia a Wikipedia, que us recomano llegir)
  2. Un dels articles que m'he llegit per fer aquesta entrada m'ha semblat d'allò més curiós. Es tracta de l'article escrit per Uri Frank en el que, mitjançant l'estudi filogenètic de les cèl·lules del tumor veneri transmissible entre cànids, defensa la classificació d'aquestes cèl·lules com un organisme a part, diferent de gossos i llops, que ha seguit un camí evolutiu propi i que hauria de considerar-se com un nou cànid, un "gos paràsit" que s'ha extés arreu. I no ho diu en broma. I el que és pitjor, crec que m'està fent dubtar... Aquestes cèl·lules tenen un genoma propi, una evolució propia, un comportament característic... per què no considerar-les una nova espècie? Qui s'atreveix a possar-li nom? ¿Qui dóna el primer pas?

9 comentaris:

Asimetrich ha dit...

Impressionant. En veure el títol pensava que el post aniria d'oncovirus, però veig que aquests no són l'unica amenaça.

Salva ha dit...

Gràcies, Asimetrich.

Els oncovirus donarien per molt més que una entrada... a veure si un dia ens hi animem.

Ulises ha dit...

Senzillament sensacional!

Increíble les cèl·lules HeLa, increïble també la idea de Uri Frank, que per cert també té partidaris pel cas de HeLa.

Jo penso que tenen raó, són espècies apart. Tot això ens ajuda a entendre una concepció de l'evolució menys lineal, més abrupta, més discreta.

Llenço preguntes a l'aire...haha
Podrien ser les persones amb VIH propenses a ser contagiades amb càncer?

Hi haurà selecció natural que afavoreixi els tumors que a part de metastasi es propaguin a altres individus? (ja que de moment, des que el tumor mor amb l'individu és un defecte, però si el tumor sobreviu a l'individu seria una màquina de matar!!)

Sobrepassa la meva capacitat de concepció del jo.



p.d el primer que pensaria en veure el caos cromosomic del HeLa és que té una mitosis xunguissíma, però res més lluny de la realitat, haha!

Quim ha dit...

Bones preguntes, Ulises.
De fet és força interessant pensar que, en totes les patologies infeccioses, la selecció treballa en la direcció d'afavorir els patògens més febles (que no maten tan ràpid i es propaguen durant més temps) i els hostes més forts (que aguanten més temps propagant la malaltia entre els seus congèneres). Res més convenient per a la propagació d'un patògen que un estat de "perpètua cronicitat"...

Salva ha dit...

Ei. M'agrada molt entaular aquesta mena de "converses".

Ulises: Respecte el Sida. Está més que demostrat que els pacients amb Sida tenen més probabilitats de desenvolupar tumors que els no infectats. Suposo que això també inclou la probabilitat d'aquirir tumors "foranis"... però primer haurien d'haver entrat en contacte amb el tumor...

Exprimint encara més la pregunta se m'ha acudit una aproximació terapéutica que no crec que ningú posi en pràctica. Com que la Sida disminueix tant el sistema inmunitari... i cada cop hi ha més avenços farmacològics per transformar-la en una malaltia crònica... en cert casos potser es podria fer servir el virus de la Sida com a "terapia immunosupressora" per a transplantaments, evitant el rebuig, i controlant posteriorment la malaltia.

En quan a l'apartat de l'afavoriment dels tumors infectius estic d'acord amb el Kim. El que surt més a compte evolutivament per a un paràsit "patogènic" és poder infectar l'hoste i, sense matar-lo, aprofitar o generar pautes de conducta en ell (esternudar, provocar-li diarrees), que peretin la seva pròpia dispersió.

Si estàs d'acord amb les HeLa i el "gos paràsit" com a noves espècies... per què no proposes un nom per a elles?

Ulises ha dit...

La teva idea del sida li queden "4 dies" per aplicar-se. Tant aviat com es controli el virus. De fet a mi em sona que algú havia tingut la idea de fer alguna cosa semblant però per a les malaties autoinmunes.

Respecte al nom de HeLa o de paràsit del gos, no em preocupa gaire.
A wikipedia surt una proposta pel HeLa, seria Helacyton gartleri.
El que em preocupa és la seva classificació filogenètica. De fet no em preocupa gens, haha, és només una evidència més que demostra l'estupidesa de que encara, en ple s.XXI, continuem amb una classificació tant arcaica i tan absurda.. hahaha

Salva ha dit...

No deixa de ser curiós que les HeLa pertanyin a un altre gènere... més o menys entenc els criteris de classificació en espècies... però no sé quins són els "mínims" exigits per a considerar una nova espècie dins un nou gènere...

En quan a la classificació... de moment sembla que aquest sistema de classificació (llevat de certes excepcions) casava bé amb els resultats genètics que s'anaven obtenint... hi ha alguna altra alternativa més moderna? M'agradaria conèixe-la.

I ja que s'ha obert la veda amb les HeLa m'atreviré a anomenar les noves espècies d'organismes, i per això intentaré immortalitzar alguns clàssics d'internet.

Els candidats són:
- Preiridogus dramaticus, per les cèlules tumorals canines.
- Evil lucus (plural Evil luci) per als tumors del dimonis de Tasmania.

Espero que quallin entre la comunitat científica!

Ulises ha dit...

però no sé quins són els "mínims" exigits per a considerar una nova espècie dins un nou gènere...

Morris Goodman es queixa que es considerin els Pan i els Homo generes diferents, tenint en compte que hi ha espècies dintre el mateix gènere amb diferències majors que les existents entre els bonobos o ximpanzès i nosaltres.. (video).

Per a mi això prova que els mínims dels que parles són poc exactes. Poc científics.

De totes maneres, (com és sabut) la toxonomia actual no es basa per similituds (on podria haver-hi convergència evolutiva, entre d'altres) sinó per criteris de parentesc, per avantpassats comuns.

Si descendeixes d'una au, encara que després d'evolucionar deixis de volar, segueixes sent una au, etc.

D'aquesta manera,el HeLa hauria de ser un Homo, perquè està més emparentat amb nosaltres que no pas els bonobos. Per descomptat que ens assemblem més als bonobos, però aquest no és el criteri.

Evidentment, jo no sóc cap taxonomista il·lustrat (ni ganes) o sigui que no em feu molt cas.

p.d molt bons els videos. haha

Salva ha dit...

Mmmm... ajuntar els gèneres Pan i Homo donaria lloc a un gènere amb gran quantitat d'espècies extingides... potser a nivell funcional ja va bé la distinció que es fa ara. També és veritat que ajuntant-los ens estalviaríem debats com Homo habilis o Australopithecus habilis?

A la wikipèdia en anglés fan referència a un article del 2005 en el que s'intenta definir què ha de complir un nou gènere. Segons això, si no vaig errat, tant els ximpas, com les HeLa!, serien de gèneres diferents a Homo. La inexcrutable cara de la taxonomia.