En Setmana Santa, una de romans (i d'egipcis, i grecs...)

Ara que més d'un dedica les hores lliures a contemplar en la pantalla del televisor melodramàtiques escenes de dubtosa fiabilitat històrica en les quals apareixen forts romans amb faldilla ensenyant les cames, atractives egípcies i en general, precristians ben plantats, aprofitarem per comentar quatre cosites sobre els coneixements dels quals disposaven a l'antiguitat sobre unes malalties que preocupen tant a la població moderna: la malària i el càncer.

Encara que en el primer món tenim la idea que la malaria és una malaltia relegada a les zones tropicals, hi ha constància que va assolar la regió mediterrània i en general, tot nucli de població de l'antiguitat, malgrat que el seu nom actual prové del terme usat per un metge italià del segle XV. Gràcies a la genètica molecular, avui sabem que el mosquit que actua com vector de transmissió de la malària té un origen africà, i que en l'era post-glacial es va traslladar a les costes mediterrànies. Els papirs egipcis precristians i els relats d'Herodot parlen de febres intermitents que afectaven els habitants de les ribes del Nil, però les someres descripcions dels símptomes i l'absència de relació amb els mosquits fan dubtar de si es tractava de febres malàriques. Gràcies a la seqüenciació del DNA trobat en mòmies, avui tenim evidències que el Plasmodium falciparum infectava a cor què vols.

Però és el grec Hipòcrates qui va deixar per a la posteritat descripcions més detallades dels símptomes i complicacions de les febres estacionals, que permet als historiadors mèdics actuals assumir de forma gairebé irrefutable que estava parlant dels diferents tipus de malària.De fet no es descarta que fos la malària la malatia que es va dur Alexandre Magne per davant.

En l'època romana les millores en la sanitat pública van posar èmfasi en la higienització de les zones humides. Tots els grans metges de l'antiguitat ens parlen de les febres tercianes i quartanes, tan quotidianes per ells, que afectaven la gent del poble, personatges importants de la vida política, i fins i tot tenien implicacions militars. És de suposar que la malària va afectar altres regions d'Europa, doncs hi ha espècies de Plasmodium que sobreviuen en climes més freds.

No obstant això només els xinesos van relacionar clarament la febre amb la picada dels mosquits, doncs a la zona mediterrània se seguia la tradició mèdica d'atribuir-les a vapors malignes o fins i tot a l'acció dels déus.

Hipòcrates: no surt en la tele per Setmana Santa però és important

Respecte al càncer, també devem a les mòmies i als papirs egipcis les primeres evidències que els metges d'aquella època ja coneixien tumors com el de mama, matriu, tiroides, pell, estómac...Molts d'ells fatals, encara que s'aplicaven solucions quirúrgiques o tractaments amb plom, sofre o arsènic.

A la imaginació d'Hipòcrates a l'hora de descriure físicament els tumors devem els termes actuals relacionats amb el càncer. Ell va proposar que la malaltia es devia al desequilibri dels humors del cos, atès que va observar que diferents tipus de tumors s'associaven a secrecions malignes, però tampoc va poder proposar millors solucions que la cirurgia o la cauterització. Posteriorment Cels i Galè van aprofundir àmpliament en aquestes investigacions, i fins i tot intentaven tractaments basats en aliments i substàncies naturals; l'obsessió d'aquest últim per atribuir el càncer a l'acumulació de bilis negra i l'adopció d'aquesta teoria pels cristians i àrabs va retardar la millora en el coneixement fins a l'època de la Il·lustració.

Per qui vulgui saber més, recomano la lectura d'aquests articles en anglès sobre la malària y el càncer i recordo entrades anteriors d'aquest blog.