Una mica de tristesa no és dolent

Poc sabia Theodosius Dobzhansky, un dels pares de la teoria sintètica de l'evolució, que estava organitzant una de bona quan va dir allò de "Res té sentit en biologia excepte a la llum de l'evolució". Sota aquest prisma, certament, moltes activitats humanes (la capacitat de parlar, el bipedisme, la família, la manera en la qual es desenvolupen les relacions socials...) adquireixen matisos que deprimirien el més antropocèntric.
Parlant de depressió: fins i tot aquest mecanisme que sembla un fruit artificial de la societat moderna i que sempre té connotacions negatives pot tenir una explicació evolutiva, com bé resumeix Lewis Wolpert de l'University College de Londres. I és que fins i tot a les malalties se'ls pot donar una segona lectura.

En general, el món de les emocions es relaciona amb els processos de càstig i recompensa que regeixen els comportaments animals. Això és vàlid per les emocions "positives" (amor, atracció sexual) com per les negatives (ira, por, tristesa).
La tristesa es deu a un sentiment de pèrdua, i és l'altra cara de la moneda que hem de pagar per sentir inclinació (a altres persones, a una seguretat econòmica, etc). Amb freqüència els comportaments relacionats amb la tristesa normal i corrent (canvis en l'apetit, desmotivació, desordres del son) es confonen amb la depressió, entesa com malaltia clínica que pot arribar a ser invalidant per l'individu.

Deprimit, trist o doctorand?

Que sensacions tan negatives com el dolor o la depressió greu (incloent els pensaments suïcides que tan contradictoris semblen ser amb l'essència mateixa de l'evolució, que és la supervivència) siguin una resposta defensiva i avantatjosa per a l'organisme i no un problema del cos és dificil d'entendre.

Existeixen moltes i controvertides hipòtesis al respecte que quadren millor o pitjor amb una explicació evolutiva per a tots els tipus de depressions greus. La majoria d'elles expliquen la depressió com una adaptació a la jerarquia social (en un ambient de forta competència social, la tristesa i depressió evita agressions per part dels líders i promou la simpatia), un mecanisme per a commoure i que altres individus ens prestin ajuda, una manera d'economitzar energia (com revulsiu perquè l'individu canviï els seus objectius impossibles per uns altres més abarcables, que requereixin menys esforç) o una adaptació estacional a les condicions adverses del clima (com la depressió provocada per la falta de llum dels països nòrdics).

Encara que existeixen raonables explicacions adaptatives i factors biològics implicats en els sentiments de tristesa (hormones, citocines, adaptacions al clima), el que sembla clar és que la depressió severa és una reacció excessiva i maligna, que ocorre quan al cos se li va la mà amb els seus mecanismes adaptatius de tristesa. És a dir, un trastorn derivat d'un mecanisme fisiològic, l'equivalent al càncer respecte a la divisió cel·lular normal. Té una base biològica i factors de suceptibilitat (genètics, ambientals) però és una malaltia al cap i a la fi.