La llet materna té infinitat de propietats beneficioses. Per un costat, és un aliment inigualable per a la cria, ja que conté tots els nutrients que necessita per al seu creixement i a més li aporta part de les defenses generades per la seva mare, però també se’n beneficia la mare, no alimentant-se de la seva pròpia llet (crec que això constituiria un cicle fútil d'energia), sino pel fet en si d'alletar, ja que la protegeix contra diversos tipus de càncer. De fet, la lactància va suposar tal millora adaptativa, que va conduïr a l'aparició dels mamífers.
Els ancestres dels actuals vertebrats no mamífers, com els anfíbis i les aus, utilitzaven l'ou com a mitjà en el qual mantenir a les seves futures criatures. El fetus s'alimentava del rovell de l'ou, amb un alt contingut en proteïnes, lípids, fosfor i calci fins al moment de la seva eclosió. En un determinat moment de l'evolució, una sèrie de canvis van conduïr a l'aparició dels mamífers. Per a alimentar al fetus durant el seu desenvolupament embrionari, es va substituir l'ou per la placenta i, una vegada nascudes, les cries van passar a ser alimentades amb llet materna. L'única excepció en el món natural d'aquesta combinació (placenta + llet materna Vs ou) són l'ornitorinc i les seves cosines properes les equidnes, una mena de porc espí australià. Aquests animals posen ous i les seves criatures, una vegada surten de la closca, són alletades per la mare.
L'existència d'aquests animals, a cavall entre la resta de mamífers i altres vertebrats ovípars, col•loca la producció de llet per davant de l'aparició de la placenta en la història evolutiva dels mamífers. És a dir, que en primer lloc, els animals van començar a produir llet amb la qual alimentar a les seves criatures, i l'evolució d'aquest comportament va derivar en la transformació de l'ou en una placenta intrauterina, com a ambient protector del fetus i que al mateix temps li proporciona l'aliment que necessita durant la seva fase prenatal.
De fet, una hipòtesi àmpliament acceptada per la comunitat científica proposa que la lactància, un complex sistema d'alimentació que implica complicades adaptacions tant en la mare com en la cria, no va sorgir com una font d'aliment per a les cries, sinó com una manera de mantenir els ous humits durant la seva incubació. Al passar del medi aquàtic al terrestre, un dels problemes amb el que van haver d'enfrontar-se els nostres ancestres va ser el d'evitar que els ous s'assequessin durant la seva incubació. Els avantpassats dels actuals ocells van resoldre el problema dotant als seus ous d'una closca dura que els manté aïllats de l'exterior. En canvi, els avantpassats dels actuals mamífers van optar per incubar els seus ous en contacte amb la pell i mantenir-los humits amb secrecions de glàndules d'aquesta pell.
Però, com van passar els animals de secretar substàncies a través de la pell per a mantenir els seus ous humits a utilitzar aquestes secrecions per a alimentar a les seves cries? Com deia, la resposta la té l'ornitorinc, un mamífer capaç d'incubar les seves futures cries en ous durant un parell de setmanes i, una vegada aquestes eclosionen, alimentar-les amb les secrecions del que podríem anomenar glàndules mamaries. La seva estratègica situació al mapa evolutiu animal fa d'aquests animals un punt clau en l'estudi de l'aparició dels mamífers. L'anàlisi genètica de l'ornitorinc ha revelat que comparteix l'expressió de gens implicats en la formació d'ous amb les aus i, la de gens responsables de la producció de llet amb els mamífers. Aquest estudi mostra com es van anar perdent al llarg de l'evolució dels mamífers (fa 30-70 milions d'anys), els gens implicats en la formació de l'ou, llevat de els ornitorincs i família, que mantenen funcional un d'aquests gens, el que els permet seguir posant ous. D'altra banda els gens necessaris per a la producció de llet van aparèixer ja en l'ancestre comú a tots els mamífers, fa uns 200 milions d'anys.
Aquestes dades confirmen la hipòtesi que la lactància va ser la força motriu que va impulsar l'aparició dels actuals mamífers. Queda sense resoldre, però, la pregunta de qui va anar abans, si l'ou o la gallina, però sembla que estar clar que, al mig, va aparèixer la llet.
Els ancestres dels actuals vertebrats no mamífers, com els anfíbis i les aus, utilitzaven l'ou com a mitjà en el qual mantenir a les seves futures criatures. El fetus s'alimentava del rovell de l'ou, amb un alt contingut en proteïnes, lípids, fosfor i calci fins al moment de la seva eclosió. En un determinat moment de l'evolució, una sèrie de canvis van conduïr a l'aparició dels mamífers. Per a alimentar al fetus durant el seu desenvolupament embrionari, es va substituir l'ou per la placenta i, una vegada nascudes, les cries van passar a ser alimentades amb llet materna. L'única excepció en el món natural d'aquesta combinació (placenta + llet materna Vs ou) són l'ornitorinc i les seves cosines properes les equidnes, una mena de porc espí australià. Aquests animals posen ous i les seves criatures, una vegada surten de la closca, són alletades per la mare.
L'existència d'aquests animals, a cavall entre la resta de mamífers i altres vertebrats ovípars, col•loca la producció de llet per davant de l'aparició de la placenta en la història evolutiva dels mamífers. És a dir, que en primer lloc, els animals van començar a produir llet amb la qual alimentar a les seves criatures, i l'evolució d'aquest comportament va derivar en la transformació de l'ou en una placenta intrauterina, com a ambient protector del fetus i que al mateix temps li proporciona l'aliment que necessita durant la seva fase prenatal.
De fet, una hipòtesi àmpliament acceptada per la comunitat científica proposa que la lactància, un complex sistema d'alimentació que implica complicades adaptacions tant en la mare com en la cria, no va sorgir com una font d'aliment per a les cries, sinó com una manera de mantenir els ous humits durant la seva incubació. Al passar del medi aquàtic al terrestre, un dels problemes amb el que van haver d'enfrontar-se els nostres ancestres va ser el d'evitar que els ous s'assequessin durant la seva incubació. Els avantpassats dels actuals ocells van resoldre el problema dotant als seus ous d'una closca dura que els manté aïllats de l'exterior. En canvi, els avantpassats dels actuals mamífers van optar per incubar els seus ous en contacte amb la pell i mantenir-los humits amb secrecions de glàndules d'aquesta pell.
Però, com van passar els animals de secretar substàncies a través de la pell per a mantenir els seus ous humits a utilitzar aquestes secrecions per a alimentar a les seves cries? Com deia, la resposta la té l'ornitorinc, un mamífer capaç d'incubar les seves futures cries en ous durant un parell de setmanes i, una vegada aquestes eclosionen, alimentar-les amb les secrecions del que podríem anomenar glàndules mamaries. La seva estratègica situació al mapa evolutiu animal fa d'aquests animals un punt clau en l'estudi de l'aparició dels mamífers. L'anàlisi genètica de l'ornitorinc ha revelat que comparteix l'expressió de gens implicats en la formació d'ous amb les aus i, la de gens responsables de la producció de llet amb els mamífers. Aquest estudi mostra com es van anar perdent al llarg de l'evolució dels mamífers (fa 30-70 milions d'anys), els gens implicats en la formació de l'ou, llevat de els ornitorincs i família, que mantenen funcional un d'aquests gens, el que els permet seguir posant ous. D'altra banda els gens necessaris per a la producció de llet van aparèixer ja en l'ancestre comú a tots els mamífers, fa uns 200 milions d'anys.
Aquestes dades confirmen la hipòtesi que la lactància va ser la força motriu que va impulsar l'aparició dels actuals mamífers. Queda sense resoldre, però, la pregunta de qui va anar abans, si l'ou o la gallina, però sembla que estar clar que, al mig, va aparèixer la llet.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada