Mirar a ADSADN Mirar a Google

30/10/08

Biologia capitalista: Els corruptumors i la crisi de la corposocietat

Avui, com de costum, m'he llevat adorit, m'he dutxat, esmorzat, i no ha estat fins que m'he trobat assegut al bus llegint al diari d'ahir articles sobre la crisi (què si no?) quan m'he començat a desvetllar. I m'ha despertat una idea que en un principi m'ha semblat d'allò més absurda.

A moltes alegories s'acostuma a assimilar el nostre cos a una gran ciutat. Tenim gent de tots els tipus: governants al cervell, policia circulant per la sang i obrers especialitzats en mil i una tarees. I és que som uns éssers vius molt més socials del que mai ens atrevirem a pensar. No tan solsens relacionem amb altres éssers com nosaltres, sinó, com acabem de veure, cadascun de nosaltres és social en la seva natura més intrínseca: 200 bil·lions de cèl·lules coordinades per tal de crear un "jo" (un "tu", per ser menys egocèntrics). A més, cadascuna de les nostres cèl·lules és la resultant evolutiva de la "societat" de tres o més tipus de bacteris ancestrals: centríols, mitocondris i nucli. Estic divagant, perdoneu-me.

La idea -no original, ho reconec- que m'ha desvetllat aquest matí ha estat la següent: si el nostre cos és com una societat, per què no considerar la societat com un cos?

  • Les neurones de l'escorça conscient serien les persones amb capacitat per decidir (no sempre serien governants: hi ha governants que no decideixen, gent poderosa que decideix però no governa, neurones sense governants, i governants sense neurones)
  • Les neurones del sistema vegetatiu, aquelles que controlen els mecanismes inconscients del nostre cos, reaccions involuntàries i repetitives, serien els funcionaris (no em negareu que mai heu conegut un/a funcionari/a al que l'adjectiu "vegetatiu" li aniria que ni pintat)
  • La policia, els limfòcits
  • I els vasos sanguinis, segons el caduc (el el del 1929 també va ser a la tardor! Visca la fina ironia!) sistema capitalista, el fluxe de l'economia; el mercat per on corren els béns necessaris per al manteniment del cos.
Quan el sistema financer arriba a totes les cèl·lules, assegurant que a totes elles els hi arribarà el mínim de recursos per a una supervivència digna (La taxa de suicidis a la nostra corpo-societat és més alta del que sembla, i rep un nom quasi infantil: apoptosi), no hi ha cap problema. Tots fan el seu treball pel bé de la corpo-societat. En temps de carestia es buiden els depòsits del fetge i s'intenta repartir entre tots. Quan els temps empitjoren, la majoria de cèl·lulhabitants es queden amb els aliments més primaris, renunciant als plaers de la glucosa, perquè saben que és l'únic aliment permés per les sibarites neurones.

De tant en quan algún cèl·lulhabitant es vol fer la múrria, acaparant més del que pot permetre's. En molts casos la policia se n'adona i acaba amb ell.

En el pitjor dels escenaris els pèrfids cèl·lulhabitants egoïstes es santen aquestes barreres i comencen a acaparar tots els béns que poden, en detriment, queda clar, de la resta de la corpo-societat. Evidentment parlem dels gran corruptes, els "lladres de milions", els consellers milionaris, veritables tumors als que hem d'enfrontar-nos. Curiosament, aquests tumors, a diferència dels cèl·lulhabitants, són extremadament voraços i es van enriquint a velocitats de vertígen, creixent en mida (i a la borsa). Més creixen a mesura que més acòlits i "pilotes" decideixen crèixer a la seva ombra; a molts d'aquests clans se'ls hi uneix la policia (macròfags) que fan "receptors cecs" als possibles crits d'alarma. Si el tumor té la suficient ambició és capaç de canviar l'estructura del flux de béns de la seva àrea d'influència: reordena els vasos sanguinis per al seu us o benefici. Recalificar terrenys, modificar el traçat ferroviari, dictar lleis d'immunitat... ah! quina preciosa varietat!

L'estupidesa d'aquest tumolladres o corruptumors (i companyia) és que no veuen que si ells acaparen tant, d'altres es queden sense res, i l'organise comença a fallar. I si mor la corposocietat, no tan sols moren els cèl·lulhabitants, també desapareixen tumolladres i corruptumors.

I fins aquí, lamentablemen, arriben les similituds. Perquè ara toca parlar dels remeis. Si a medicina s'intenta acabar amb els tumors de moltes maneres: armant anticossos (una mena d'arma policial) específicament contra ells, o "tancant l'aixeta", alterant els vasos sanguinis que s'han construit per a us propi (que a la nostra al·legoria equivaldria a que els hi procuressim una molt menor aportació de capital), en la realitat de la nostra societat, se'ls hi subministra molt béns per aquests canals. I els corruptors es riuen mentres la corposocietat es moren.

Per un article més seriós i entenedor que aquest, us recomano Entendre la crisi actual de la Revista Eureka

3 comentaris:

marta ha dit...

Quina metàfora més ben aconseguida!
On l'has trobat?
Es una versió més realista del "érase una vez..."
Felicitats pel blog, t'aniré seguint!

marta
www.apuntesdelcamino.wordpress.com

Salva ha dit...

Gràcies, Marta.

L'analogia cos-ciutat/societat s'acostuma a fer servir sobretot per explicar el sistema immunitari (fa uns anys el vaig veure a una exposició sobre la SIDA). Però també en l'altra sentit, en el que s'intenta assimilar la societat a un ésser viu (potser per justificar l'apelatiu de ciències socials).

Però si et refereixes a la metàfora sobre els tumors, no recordo haver-la llegit enlloc, així que assumiré les culpes.

Gràcies pel teu comentari... i pels teus ànims.

skorbuto ha dit...

Per a entendora la teva explicació. Una contundent manera de dir que tots aquests elements de la nostra societat no són més que això, un càncer que s'ha d'eliminar.