Mirar a ADSADN Mirar a Google

21/10/08

Obesitat i metabolisme: la importància de “l’opinió del teu cos”

L’obesitat és un problema que cada vegada afecta més persones en països desenvolupats (i en vies de desenvolupament). Afortunadament, la fins ara recurrent murga que alguns ens volien donar amb les raons metabòliques de la nostra obesitat ha cedit al sentit comú, i actualment tota la gent assenyada sap que, deixant de banda els sempre marginals casos derivats de problemes tiroïdals i altres qüestions metabóliques, la immensa majoria de casos d’obesitat es deu a sobrealimentació (concretament, amb una ingesta d’energia molt superior).

Deixant de banda els problemes de salut que es deriven de forma directa del sobrepes (l’apnea o els problemes psicològics derivats de la no acceptació del propi físic), els “autèntics problemes” (els responsables de la mortalitat superior) que es relacionen amb la obesitat són conseqüència de l’impacte que aquesta obesitat té sobre el metabolisme: diabetes tipus II, complicacions cardiovasculars, dislipidèmies i fins i tot càncer...

Quan s’estudia la diabetes tipus II (aquella que consisteix en una resistència adquirida pels teixits a l’acció de la insulina, i no pas a una manca congènita de producció funcional per part del pàncrees) des del punt de vista epidemiològic, s’observa una clara correlació amb el pes dels individus: l’augment de casos per kg de pes guanyat és completament lineal.
No obstant, quan s’estudien individus concrets, aquest impacte sembla no estar associat amb uns estàndars en la quantitat de greix acumulat, sinó més aviat amb on aquests greixos s’acumulen i la capacitat d’acumulació de greix del cos de l’individu en qüestio...

De fet, quan s’estudien casos concrets de persones afectades per diabetes tipus II, es poden trobar paradoxes interessants, que semblen contradir la relació greix acumulat- resistència a la insulina. Tres exemples:

- Els individus amb lipodistròfia desenvolupen una forta resistència a la insulina. La lipodistròfia és una malaltia que es caracteritza per la incapacitat de generar teixit adipós o que aquest sigui funcional. De resultes, els individus que la pateixen acostumen a ser extremadament prims, encara que pateixen diabetes, dislipidèmia i altres complicacions metabòliques.

- Individus amb obesitats mòrbides no presenten aquesta síndrome metabòlica (seria esperable si la correlació és tan dependent del pes...)

- Els medicaments antidiabètics de la família de les Tiazolidinediones (TZDs) estimulen fortament la diferenciació de teixit adipós, provocant augment de pes, però també un increment de la sensibilitat a la insulina.

En tots tres casos sembla evident que la relació entre diabetes i pes no és purament lineal, i sembla existir algun altre mecanisme en joc...

La qüestió llavors és: Com es relacionen la obesitat i la diabetes tipus II?

Hi ha tres hipòtesi al respecte:

1)La hipòtesi adipoquina: La obesitat altera el perfil de les adipoquines (hormones secretades pel teixit adipós). La producció del teixit “obés” tendeix més a produir resistència a la insulina que no pas sensibilitat.

2)La hipòtesi inflamatòria: La obesitat està associada a una major producció de factors que promouen la infiltració de macròfags i la seva activació. Els macròfags activats produeixen citoquines que redueixen la sensibilitat a la insulina.

3)La hipòtesi de l’expandibilitat del teixit adipós: El teixit adipós es pot anar ampliant fins a un cert límit (que depèn de l’individu i el seu ambient). Un cop assolit el límit, els lípids s’acumulen a teixits no adiposos, i generen mecanismes lipotòxics que deriven en la resistència a la insulina.

Doncs bé, en aquest panorama, els investigadors Samuel Virtue i Antonio Vidal-Puig, del Institute of Metabolic Science (Metabolic Research Laboratories, University of Cambridge) expliquen en el seu article publicat a Plos Biology les raons per les quals fonamentalment es decanten per la tercera hipòtesi, és a dir, que de forma idiosincràtica, cada individu té una capacitat d’acumular greix al seu teixit adipós, i que assolit aquest límit d’acumulació, el greix passa a acumular-se fora del teixi adipós, a sobre d’òrgans com el fetge i els músculs, a on produeix reaccions de lipotoxicitat.

El teixit adipós subcutani ha estat descrit per alguns, no només com a inofensiu, sino a més com a beneficiós. És tot aquell teixit adipós acumulat sota la pell, però fora de la cavitat abdominal. En canvi, el teixit adipós visceral (l’acumulat a dins de l’abdomen) sembla vinculat al risc de patir els desordres metabòlics perillosos que hem esmentat abans (entre els quals la diabetes de tipus II).

Quines proves semblen sustentar la hipòtesi de l’expandibilitat del teixit adipós?

- El ratolí “megagras”: Si la hipòtesi del límit a la expansió del teixit adipós és certa, un ratolí sense aquest límit podria engreixar sense límit, i escapant probablement a les complicacions metabòliques associades a l’acumulació de greix fora del teixit adipós (recordem que l’acumulació de greix al propi teixit adipós subcutani sembla no estar associada amb cap problema metabòlic). Això és el que semblen haver aconseguit Kim et al, segons publiquen al seu article al Journal of Clinical Investigation. Eliminant el límit a l’acumulació de greix al teixit subcutani, van mantenir la sensibilitat a la insulina i, a més, van constatar que els dipòsits a sobre del fetge no es formaven, encara que la quantitat de greix acumulat era encara major que en altres models de ratolí obès.

- Humans tractats amb TZDs: El mecanisme de funcionament d’aquesta família d’antidiabètics és, precisament, l’augment del límit de capacitat del teixit adipós subcutani. Tot i que es millora la sensibilitat a la insulina, el pes dels pacients en general augmenta, però els diposits de greix viscerals es veuen dràsticament disminuïts. Això sembla deixar bastant clara la relació entre la quantitat de greix que el teixit adipòs subcutani és capaç d’admetre i la formació dels dipòsits viscerals, així com la seva relació amb la resistència a l’acció de la insulina.


Establir el fet que els problemes metabolics associats a la obessitat estan relacionats amb els límits en la capacitat individual d’acumular els nutrients excedents pot sentar les bases de tota una nova concepció de la lluita contra els problemes derivats de l'obesitat, més inspirada en l’adaptació de les tècniques no al pes de l’individu relacionat amb taules estandaritzades per a tota una població, sino en la observació del comportament de l’organisme davant d’aquest greix excedent.

d'aquest panorama, la opció assenyada (menja menys i camina una mica més) no sembla ser gaire popular: el que interessa l'economia de mercat és més aviat "menja tant com puguis, després ja et faràs treure el que et sobri"...

3 comentaris:

Mireia ha dit...

interessant...des de sempre aquests temes d'endocrino m'han interessat, ja a biologia ho trobava fascinant, i encara que pot semblar una assignatura difícil crec que tothom n'hauria de tenir una base per poder etendre coses com aquestes i saber com funciona el seu cos i com cuidar-lo millor!

Quim ha dit...

Reconec que amb la endocrino sempre he tingut la típica relació amor-odi que com a estudiants teníem amb algunes matèries...
Totalment d'acord amb tu en el tema de les bases de coneixement sobre el tema, perquè així no sentiriem a gent dir (i confiar en) les barbaritats que s'escolten entorn al control del pes...

Gràcies pel teu comentari, Mireia!

SergiJ ha dit...

molt interesant l'article.
Estic fent un treball de recerca sobre aqest mateix tema, pero ampliat a diversos transtorns metabolics, i aquest article m'ajudara!

totalment d'acord amb la vostre opinió sobre l'ensenyament de les ciencies. Tothom ha de tindren una base, perque si hem de confiar que els mitjans de comunicació ens ajudin...