Vida saludable i "superaliments"

Us repto a fer un experiment: la propera vegada que encengueu la tele i us enfronteu amb una d'aquestes (il·legalment llarges) pauses publicitàries que esquitxen la programació (o era al revés i els programes esquitxen la publicitat?) us repto, dic, a jutjar els anuncis de productes d'alimentació. Sí, ja sé el que em direu: "És llenguatge publicitari i, com el llenguatge de la política, no es tracta gairebé mai d'exposar veritats". Però no és aquí on vull arribar... De fet, el que m'espanta és que, ara com ara, els publicistes de productes de menjar es veuen forçats a vendre'ns el menjar com si fos un suplement nutricional o un medicament... I això no és culpa dels publicistes, sino de les tendències dels consumidors...

Jo vaig fer la experiència i us en puc resumir el resultat:

Deixant de banda les raons d'éxit social i/o sexual que m'han d'impulsar a comprar un determinat perfum o cotxe, en el cas dels aliments, les raons de consum són, grosso modo:

- Iogurt líquid per millorar les meves defenses
- Galetes per millorar el trànsit intestinal
- Llet per que no se'm debilitin els ossos (algunes a més em baixaran el colesterol)
- Olis que em regularan els triglicèrids
- Paté per a generar ferro (sic)
- Paté amb "quesito": ferro + calci per entrepans més complets (sic)

La llista podria seguir, però crec que és suficient per transmetre la idea: La "medicalització" de la nostra nutrició.

Fa tant de temps d'això que ja no ens en recordem, però abans, l'objectiu de la nostra alimentació era proporcionar-nos el que necessitàvem per seguir vius i actius en la nostra vida quotidiana. Els principals factors a considerar quan ens alimentem són: energia, elements "de construcció" i elements "reguladors". Tot i que aquestes tres categories són molt simples, la gran varietat de substàncies diferents que les formen, especialment les categories "aminoàcids" i "vitamines, minerals i oligoelements" fa que la dieta hagi de ser molt variada. Sabem, per zones, èpoques o situacions en què la disponibilitat de nutrients no ha estat bona, els diferents trastorns i patologíes que les mancances d'un o altre nutrient poden produïr. Tanmateix, en el "món ric", l'accés als nutrients no presenta cap dificultat, i cap de nosaltres, excepte en casos de patologia molt concrets, ha de fer cap esforç concret en la seva dieta per reforçar un nutrient concret i evitar la seva mancança... tot i que no sempre ha esta així.


El goll és una inflamació produïda per una inflamació de la tiroides, deguda generalment a la manca de iode. El nostre cos obté el iode a través de la dieta. Trobem iode a l'aigua de mar, a la majoria dels animals que hi viuen, i als vegetals que creixen en sòls rics en iode, que absorbeixen per le serves arrels. Malauradament, a les regions on els sòls (i per tant les verdures que s'hi cultivaven) eren pobres en iode, i en persones que no tenien accés o no consumien productes del mar, fins i tot en països industrialitzats es presentaven deficiències de iode, i per tant, casos de goll. Com es va resoltre aquesta situació? Implementant la sal comuna amb una certa dosi de iode, per tal de garantir l'aport necessari fins i tot a les persones que no hi tenien accés.

Vet aquí un exemple de com es pot entendre bé l'implementació d'un aliment per tal d'aconseguir un benefici colateral. Un altre exemple podria ser el iogurt, el més conegut exemple dels anomenats aliments "probiotics". Un probiótic és un ésser viu que té efectes beneficiosos sobre nosaltres. En el cas dels iogurts, i després de fortes controvèrsies al voltant de si els microorganismes superaven o no l'atac àcid de l'estómac, sembla establert el seu rol beneficiós en el manteniment i fins i tot restabliment de la flora intestinal (microorganismes que amb la seva presència eviten l'establiment d'altres microorganismes que podríen ser pejudicials).

Malauradament (desde el meu punt de vista), en l'actualitat assistim a la perversió d'aquest concepte, i en general veiem com les virtuds que haurien de presidir els nostres gustos nutricionals (té bon sabor i és nutritiu) són reemplaçats per caràcterístiques que estan al marge de la nutrició: frenar l'envelliment, prevenir malaties cardiovasculars, implementar la dieta amb calci, augmentar el grau de la resposta immunitària. Per acabar-ho d'adobar, en els aspectes energètics, volem que l'aliment fregui la inoqüitat: zero calories, 0% matèria grassa.

A sobre, en aquest terreny adobat on tothom coneix noms que li sonen, però pocs saben ben bé que són, ens acabem empastifant la cara amb cremes que porten coses el benefici de les quals es coneix com a nutrient: retinol, àcid fòlic... en una actitud més semblant a les tribus que menjaven cervells dels enemics per robar-los la intel·ligència (o penis de tigre per millorar la potència sexual) del que ens sembla.

Feu la prova: Aneu al súper a buscar un yogurt; però no un qualsevol: aneu a buscar un iogurt que sigui simplement això: iogurt. Que no canti cap excel·lència del que no té ni hagi afegit res que no hagi de tenir una llet fermentada... probablement en trobareu quatre... I probablement el que faran és jugar la carta de dir "com el d'abans". Preocupant, no?

Dins la nostra societat, ens estem convertint en consumidors que encadenen l'administració d'un producte amb la d'un altre, i cada vegada menys amb el simple objectiu d'alimentar-se. Pareu-vos a pensar: quan mengeu una poma, en un o altre moment del temps que va entre agafar-la i acabar de menjar-vos-la teniu un petit pensament sobre les seves propietats saludables? (jo ho he preguntat, i molts han estat els que han dit que sí...). Estem deixant de menjar per passar a "administrar-nos" productes. Us heu fixat que aquests iogurts líquids que fan pel·lícules protectores perquè són immunitas s'han de prendre un cop al dia i es beuen de peu i des de l'ampolla? Es busca la fidelitat i obediència pròpies del consumidor de medicaments, però com que no estem parlant de medicaments reals, no tenen cap responsabilitat sobre la seva autèntica eficàcia ni estan sotmesos a les mateixes regulacions i proves que qualsevol medicament autèntic.

Ara, fins i tot, n'hi ha que prometen prevenir el càncer amb tomàquets manipulats genèticament!!! És el problema de voler atreure la gent amb titulars espectaculars. De fet, la idea de la qual es parla finalment a l'article de Nature Biotechnology (Cathie Martin et al) comentat a ScienceNow per Rachel Zelkowitz, és la d'augmentar el consum d'antioxidants dins de la població americana. Potser haureu sentit aquesta directriu de "consumir 5/6 porcions de fruita-verdura al dia", oi? Doncs els americans es veu que tenen problemes per arribar-hi, i el que Martin i els seus colegues han fet és agafar gens d'un antioxidant típic de maduixes, nabius i gerds, l'antocianina (responsable del seu color lleugerament morat-porpra) obtinguts a partir del blat de moro, i introduir-los en tomàquets. Per què? Perquè el consum de tomàquet està molt més generalitzat, i és més fàcil arribar a la dosi d'antocianina recomanada amb tomàquets que amb gerds...



Ara bé... Sant tornem-hi: quin és aquest interès tan sobtat per fer-nos antioxidar? Com sempre, per començar, la premisa científica és correcta i, encara més, noble: els antioxidants ajuden a resistir la radiació ultraviolada, així que protegeixen contra l'envelliment i, com a part d'aquesta protecció, semblen bloquejar determinats processos implicats en la formació de càncers. I el que aquest experiment busca és, precisament, introduir antioxidants extra en la nostra dieta, a més d'estudiar-ne la seva possible implicació en la protecció contra el càncer.

Però què passarà quan la cosa passi a mans de la indústria alimentària? Doncs que la possible implicació en la protecció contra el càncer serà una certitud, i que a més el tomàquet l'haurem de menjar transformat en alguna cosa... Ja heu vist el que han fet amb la directriu de les 5/6 peces de fruita-verdura, no? Han creat una beguda de la mida d'un puny que conté les 6 peces concentrades: Ja he complert amb la directiva, póngame un bigmac! Em perdonareu la sortida de to, però semblem gilipollas...

El quid de la qüestió és que ens estem tornant "finalistes"; no fem res pel plaer de fer-ho sinó que fem les coses "per tal de...", i el pitjor de tot és que la major part de les vegades, allò que fem no té a veure amb l'objectiu perseguit.


Aquest obsessió pel resultat està estimulant la nostra petita (o gran) tendència ionqui. No parlo només de l'interès que cadascú pot o no tenir en les drogues anomenades "d'abús". Em refereixo a totes aquelles substàncies que prenem per alterar el nostre estat i obligar el cos a obeir la nostra voluntat: café o té per espabilar-te i aguantar despert quan el cos vol dormir, begudes energétiques (on curiosament l'energia no ve de sucres, sinó d'excitants com el ginseng i el guaranà), i begudes esportives... ens hem afeccionat a no deixar entrar res per la boca que no tingui un objectiu ben precís, i cada vegada menys, aquest objectiu és la simple nutrició.

Llenço el repte a tothom que vulgui seguir-lo: jutgeu tot el que mengeu, i penseu només en les coses que trobeu que tinguin bon gust i que considereu que el vostre cos necessita per funcionar. De tota la resta... què us impediria prescindir?

PD: Chapeau per tots aquells, com els bombons, xocolates i gelats, que encara anuncien els seus productes com si ens acostessin a l'orgasme perfecte: també menteixen, però potser millor parlar de plaer que de mares preocupades per que el teu fill es passa el chicle amb una altra nena a la guarderia o de beure refrescos pels trombs a les artèries...