Mirar a ADSADN Mirar a Google

29/9/07

Quina olor fan les feromones?


Tot i la creença popular que les nostres parelles sexuals ens entren pels ulls (o per l’estómac, segons alguns), és des de fa temps conegut que, de fet, ens entren pel nas.
Cleopatra, coneixedora d’aquesta influència, utilitzava amb gran habilitat els perfums per atreure les seves parelles. Les grans companyies perfumistas ens intenten convèncer del poder d’una bona olor per atreure els nostres companys (només cal mirar els anuncis de perfums, a cavall entre la publicitat i el cinema eròtic). Però sens dubte, els que realment dominen aquest art són els animals. Ells no van amb embuts i en lloc de gastar-se un dineral en copes en un complex ritual d’aparellament que, a la majoria de casos queda en no res, van directament al centre de la qüestió. I el centre de la qüestió es troba exactament allà, efectivament, a uns centímetres de l’anus. Aquí és on els animals tenen localitzades unes glándulas que secreten feromonas, les molècules que decidiran si aquesta parella que acaba de conèixer-se tindrà futur o no.

Dos individus en ple anàlisi feromònic. De flickr.


La producció d’aquestes molècules és diferent entre els diferents individus i això fa que uns resultin més atractius que d’altres. Però existeix també una gran variabilitat en la percepció olfactiva: una mateixa olor no produeix les mateixes sensacions a tots els individus. Així, l’androstenona, un compost olorós derivat de la testosterona, és percebut com una olor desagradable per uns, com a dolç i floral per uns altres i inclús alguns són incapaços de notar-lo. S’han observat variacions similars en la percepció de moltes altres olors, però la base mecanística de la variació de la percepció olfactiva entre individus és encara desconeguda. Ara, un grup d’investigació de la prestigiosa Rockefeller University, a Nova York, ha investigat sobre el tema i els seus estudis els han portat a publicar un article publicat aquesta setmana a la revista Nature.

En aquest treball estudien el receptor olfactiu humà OR7D4, especialment sensible a l’androstenona i els seus derivats. Existeix una variant d’aquest receptor, OR7D4 WM, bastant comú entre la població, que conté dos mutacions puntuals que resulten en el canvi de dos aminoácids. Aquestes mutacions afecten la funció del receptor in vitro. Un estudi amb 391 persones a les que se’ls hi va fer ensumar androstenona reflexa que els individus que tenen al menys una de les dues còpies d’aquest receptor mutades són menys sensibles a aquest compost i els seus derivats que els que tenen les dues còpies intactes. Aquest grup de persones, a més, troba aquestes olors més agradables que els individus que tenen les dues còpies del receptor intacte.

Aquest article no només confirma que la percepció de l’androstenona és una qüestió genètica, sino que relacionen per primera vegada la percepció olfactiva amb la funció d’un receptor olfactiu determinat.

De manera que sembla que estem genèticament inclinats a sentir més atracció per uns secretor de feromones que per uns altres. I on ha quedat el somriure Profident?

Cap comentari: