La revista Science ha publicat, en la seva edició del 21 de desembre, el que el seu equip de colaboradors ha considerat com "el gran avenç científic del 2007". Voleu saber quin ha estat l'escollit? De Flickr I, finalment, el que ha merescut la consideració d'avenç de l'any: l'estudi de la variació que hi ha entre dos individus de la nostra pròpia espécie. És a dir, la comparació directa del material genètic d'un individu amb la d'un altre individu concret, a la recerca de la resposta a la pregunta ¿Quines diferències genètiques fan que TU siguis TU i JO sigui JO?
Doncs bé, sota l'epígraf de "La Variació Genètica Humana", l'equip de Science ha reconegut la tasca conjunta de tots els grups d'investigació que s'han dedicat a trobar el que ens fa diferents a uns dels altres.
S'ha de reconèixer que el progrés dels nostres coneixements sobre el DNA ha evolucionat a un ritme vertiginós. A començaments del segle XXI vam completar un primer genoma humà "model", tot i que encara estava ple de forats (és a dir, no coneixíem la seqüència exacta de cada fragment). Cap al 2003 es va aconseguir omplir la major part d'aquests "forats" on desconeixíem la seqüència, i vam aconseguir el que podríem dir un "genoma model complet". En aquest punt és on va començar la nostra dèria per comparar. Com no, vam començar pel nostre "cosinet", el ximpanzé. Llavors vam descobrir (horroritzats) que entre nosaltres i un ximpanzé el grau de diferència és ínfim... i vam anar a comparar-nos amb éssers més allunyats... per acabar descobrint que, fins i tot amb la més simple de les eucariotes (cél·lules amb nucli) compartim tota la bioquímica y molta de la fisiologia.
Per començar, al comparar dues seqüències de DNA corresponents a la mateixa regió de dues persones diferents, la primera variació que s'observa són "canvis d'una sola lletra" (on tu tens una C jo tinc una G...). Els científics anomenen això un SNP (polimorfisme d'un sol nucleótid). Però hi ha més variacions possibles... poden haver "trossos mancants" o fins i tot "trossos repetits".
El més interessant d'aquesta qüestió, i el que obre realment grans espectatives, tan de present com de futur, és ¿Hi ha alguna relació entre les nostres diferències de seqüència de DNA i la nostra predisposició a determinades malalties? La resposta és si. I si, durant els primers sis anys dels 2000 es van descobrir una desena de gens vinculats a la propensió a malalties relativament comunes (diabetes, càncer...), durant el 2007 ja se n'han descobert una setentena. Estareu d'acord amb que el futur promet...
29/12/07
El gran avenç de l'any 2007
28/12/07
Per què ens agraden les bromes?
Sigui avui, o un altre dia concret (Fool's day), o senzillament perquè som uns cabronassos, ens agrada fer bromes als altres. Per què? Una possible explicació la tenim en el nostre retard en el desenvolupament.
Quan pensem en l'efecte de les mutacions en els organismes ens venen a la ment (raigs òptics i factors de curació a part), colls que s'allarguen (girafes), potes que s'escurcen (serps), plomes que apareixen, aletes que es modifiquen, etc... Canvis en mides i formes de parts del cos. Però les mutacions també poden afectar altres magnituds, com quan triga a desenvolupar-se. Hi ha mutacions que controlen l'escala temporal del desenvolupament.
Una mutació pot fer que un animal que trigava 4 anys en desenvolupar-se, en trigui 1 (serà més petit), o 16 (serà més gran). Però també pot fer que l'animal segueixi sent una cria o larva tota la seva vida, desenvolupant la capacitat reproductora durant aquesta fase "infantil" que ara dura tota la seva existència.
L'axolote (el bitxo del vide d'adalt) n'és un exemple. Podem veure com l'adult d'aquest amfibi manté característiques de l'estat larvari d'altres amfibis.
Nosaltres mateixos en som un altre exemple. En algun moment de l'evolució vam patir mutacions que feien que el nostre estat "infantil" s'anés allargant fins que ens vem convertir en els cries de simi hiperdesenvolupades que som. Això explica per què les cries de ximpanzé ens semblen més "humanes" i perquè els humans més vells, més arrugats, s'assemblen més als ximpanzés adults. És broma.
També explica perquè continuem sent tant curiosos, cabuts, capritxosos, malcarats, graciosos, conyons i perquè tants poetes s'han perdut cercant l'adult que mai arribarem a ser. I això no és broma.
Altres entrades relacionades: De gossos i homes
22/12/07
La solució per a la pudor a suor
Tota la vida pensant en la solució complicada (aconseguir que gent al.lèrgica a l'aigua tingui uns hàbits higiènics una mica millors que els d'Isabel la Catòlica) quan la solució fàcil arribarà de la mà de la ciència!!!
Tots sabem que la sensibilitat a les olors de l'espècie humana no és precisament de les millors de la natura. Això és deu a que, tot i compartir multitud de gens que codifiquen per a receptors olfactius, en el cas dels humans, aquest receptors estan alterats de manera que són "inservibles". Malgrat això, l'ésser humà és sensible a un gran ventall d'olors diferents, tot i que hi ha un aspecte addicional a tenir en consideració... la variabilitat intraespecífica.
Podriem definir la variabilitat intraespeciífica com els diferents graus que una característica de l'espècie pot tenir en la seva població. Pel que fa a les olors, per a cada substància determinada podem trobar diferents graus de sensibilitat dins de la població, des dels anòsmics (aquella gent que no percep l'olor en absolut) fins als hiperòsmics (aquella gent que la percep en fins i tot en concentracions mínimes).
En concret, a l'article que ens ofereix Lisa Gross a PloS, "A Genetic Basis for Hipersesitivity to "Sweaty" Odors in Humans", es van fer assajos amb diferents individus per tal de constatar en quins gens radicava la sensibilitat a l'olor de l'àcid isovalèric (l'olor de la suor). A través d'aquest estudi es va poder veure el rol important d'un gen concret, el OR11H7P, en la detecció de l'olor a suor.
Tot i això, també cal tenir en compte altres factors, com són aquells relatius a la sensibilitat general a les olors (no a cada olor en particular), que depen d'estrucures comunes de la xarxes receptores i del sistema nerviós central.
Però la porta queda oberta a la solució definitiva a les pudors a suor: teràpia génica generalitzada per tal de suprimir l'expressió del gen OR11H7P, que sempre serà més factible que aconseguir que segons qui es dutxi...
21/12/07
S'apropa l'hivern: determinisme estacional
| Un dels problemes quasi-filosòfics per als quals encara no hi ha una resposta clara és l'etern debat entre determinisme i atzar en el comportament humà. Som marionetes mogudes per la física i la química? Tot el que fem ho hem realitzat per nosaltres mateixos o perqué és escrit en els nostres gens i el nostre ambient? Hi ha alguna possibilitat que l'atzar entri en el joc de les decisions humanes? Existeix la lliure voluntat? | Contra més avança l'estudi del cervell i del comportament humà més ens apropem a l'extrem de "Som química". Sembla haver-hi una tendència a determinats comportaments i decisions marcada pels gens que es troben en les nostres cèl·lules (per sort, aquesta afirmació es redueix a "una tendència", sinó faria por). Però no només els gens influeixen, l'ambient també té alguna cosa que dir. En un article d'aquest Novembre de PloS One, s'ha estudiat com afecta l'estació en què es neix a diferents paràmetres del comportament. |
Al seu estudi conclouen que els homes nascuts en hivern presenten una major tendència a buscar sensacions noves. Són més curiosos i s'"atreveixen" més amb activitats desconegudes i potencialment perilloses que els nascuts en estiu.
Això ho relacionen amb els ritmes circadianos dels quals ja hem parlat aquí (A donant corda als bacteris i Tots al llit). Les hores de llum que li arriben al bebé mentre està en el ventre matern semblen influír en el comportament que aquest presentarà de major.
Els autors parlen d'un mecanisme d'adaptació d'espècie. En certa manera, per a viure els períodes hivernals, o prop del pol, situacions en les quals se suposa un menor aport d'aliments, afavoreixen el naixement d'homes arriscats, capaços d'atrevir-se a explorar, innovar o conquistar. Fins i tot ho relacionen amb les dades de l'increment del nombre de guerres i canvis de govern a Xina també comentats en aquest blog.
En fi, com bé diuen els Stark: "L'hivern s'apropa".
19/12/07
Et talles els telòmers o… te'ls deixes llargs?
Segons el relat èpic que ens va brindar en Salva fa algun temps en «Telòmers útils. Elfs immortals» aquesta podria ser una pregunta típica en un bar regentat per criatures èlfiques. En aquest relat ens parlava de la importància que tenen els telòmers per a mantenir la integritat dels nostres cromosomes i, per extensió, del nostre ADN. També ens va explicar que existeix un enzim denominat telomerasa que pot afegir nous telòmers a l'extrem dels nostres cromosomes i d'aquesta manera evitar que aquests «s'acabin». Però, per què és important que els telòmers no s'acabin? Senzillament són com una mena de rellotge molecular, quan els telòmers s'acaben, la cèl•lula perd la seva capacitat de divisió i entra en una fase que es denomina senescència que acabarà amb la seva mort. M'agradaria saber com de llargs té els telòmers (de Flickr) Com ja apuntava en Salva, les cèl•lules que s'encarreguen de produir els gàmetes presenten telomerasa per a evitar que amb el pas de les generacions es vagi reduint la longitud dels telòmers. S'ha observat que la longitud dels telòmers dels espermatozoides augmenta amb l'edat i el motiu és probablement l'acció constant de la telomerasa al llarg de la vida de l'individu que no només manté el nombre inicial de telòmers sinó que afegeix noves repeticions. Segons aquest estudi, per cada any del pare, s'observa un increment de 17 parells de bases en els telòmers dels seus fills.
Desgraciadament, a diferència dels elfs, els humans no podem triar entre activar o no la nostra telomerasa, això vol dir que amb els anys i a mesura que les nostres cèl•lules es van dividint, els telòmers es van escurçant i anem perdent la capacitat de regenerar els nostres teixits. Què hi farem! Ningú s’escapa de l'envelliment.
Un qüestió molt interessant dels telòmers és que s'han observat diferències en la seva longitud en funció dels individus. Vaja, que hi ha persones que tenen els telòmers més llargs que d’altres. Interessant, veritat? Jo els vull tenir llargs. D'això justament parla un article que es va publicar al setembre en el Human Molecular Genetics. Com apunten els autors, es coneixen molt pocs factors que expliquin les diferències observades en la longitud dels telòmers. Per aquest motiu, han realitzat un estudi estadístic amb unes 2500 persones per a analitzar quins factors poden estar implicats.
Gràcies a que la població analitzada és relativament gran han pogut treure conclusions molt interessants. En primer lloc i com sembla bastant clar, el factor més important que afecta a la longitud dels telòmers és l'edat: a major edat, telòmers més curts. Però, sens dubte, el descobriment més sorprenent és que el segon factor en importància que afecta als telòmers és l'edat del pare. Però cal fer un aclariment: quanta més edat té l'home en el moment de la concepció, més llargs seran els telòmers de la seva descendencia! Com és possible? No havíem dit que a més edat, telòmers més curts? Per què quan augmenta l'edat del pare, augmenta la longitud dels telòmers de la seva descendència?
Com indiquen els autors, la interacció entre l'herència i l'edat del pare en el moment de la concepció és molt peculiar: encara que no hagi cap determinant genètic en el pare, l'edat del pare queda marcada en el perfil genètic de la seva descendència que podrà transmetre'l posteriorment a les futures generacions.
També conclouen que en aquest cas l'edat de la mare no sembla tenir cap influència. Després de saber tot això ara entenc molt millor l'afició que tenen algunes dones joves i belles de casar-se amb homes d’edat, molta gent diu que és pels diners, ara ja sé que ho fan pels seus telòmers.
18/12/07
Mare només n'hi ha una... i bípeda!
Però hi ha també una altra peculiaritat estructural en el cos femení que potser és menys coneguda: l'adaptació de la columna vertebral.
La columna vertebral dels humans (mascles i femelles) ha patit modificacions evolutives degudes principalment a un fenòmen: el bipedisme. El fet de caminar drets va provocar essencialment canvis en la forma de la nostra pelvis i en el traçat de la nostra columna. Tot i això... les modificacions degudes al bipedisme han estat diferents en homes i en dones a causa del fenòmen de la gestaciò?
Doncs sembla ser que sí. Tal i com afirma Katherine Whitcome de l'Universitat de Harvard en el seu treball presentat a la revista Nature, on compara les espines dorsals d'homes i dones entre 20 i 40 anys. Per començar, les dones presenten tres vértebres amb forma de falca, davant les dues que tenen els homes, cosa que permet una major corbatura de l'esquena femenina. A més, l'articulació de les vértebres és més gran i resistent en el cas de les dones. Tot això fa que durant l'embaràs, el pes de la dona es redistribueixi i pugui continuar dempeus sense caure tota l'estona. L'espina dorsal de l'home, amb les seves característiques, no permetria portar un pes d'aproximadament 7 kilos sense acabar per terra cada 2 minuts...
Per tant penseu que, tot i que les molèsties durant l'embaràs són presents, sense aquestes modificacions serien encara pitjors.
Així que ja ho sabeu: la propera vegada que a un home li diguin "tu no suportaries això" que pensi no només en el moment del part (amb dificultats més que evidents) sino també en els nou mesos precedents...
PS: Benvingut, Marcel!
17/12/07
Premi Blog Solidari
Així de Simple, Així de Natural acaba de rebre, de mans del Centpeus, el seu primer premi: el Premi al Blog Solidari.
El premi «es tracta de distingir set blocaires que comparteixen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir.»
I com que no hi ha plaer més gran que el de compartir, hem decidit seguir el meme tal com pertoca. I com que casualment sóm set, cadascun de nosaltres premiarà un blog.
Així doncs els nominats són...
Dalt s'arbre: un altre bloc de divulgació científica en català, pels seus interessantíssims i amens posts.
Nen o nena?
Quan una parella anuncia que espera un fill, una de les primeres preguntes que se’ls fa és: nen o nena? Tot i que és un tema en el que de moment no hi podem influir (a no ser que la concepció hagi estat in vitro, i només en cas de malalties lligades al sexe), molts pares tenen fortes preferències per un o altre sexe, i això és un tema especialment greu en alguns països com la Xina, on es practiquen avortaments o abandonaments selectius.
La pregunta és: tot i que en un embaràs natural nosaltres no hi podem influir, hi ha algun factor que determini la proporció de nens i nenes que neixen? Aquesta pregunta està molt relacionada amb l’evolució del sexe, i hi ha diverses hipòtesis que intenten respondre-la. Un grup d’elles són les hipòtesis adaptatives, que afirmen que la proporció de sexes està influenciada per les condicions ambientals. A la llum de la genètica i l’evolució no és el mateix tenir fills que tenir filles: i és que sembla que els mascles busquen la quantitat (molts fills, poca atenció a cada fill) mentre que les femelles aposten per la qualitat (pocs fills, però molta atenció a cadascun). Així doncs, el que proposen aquestes hipòtesis és que, en èpoques d’abundància, les mares estaran interessades en tenir fills, mentre que en èpoques d’escassesa és més segur invertir en filles. Aquest procés, evidentment inconscient, passaria perquè, quan hi ha molts recursos, els fills asseguren molta descendència que, a més, no tindrà problemes per ser alimentada. En canvi, en èpoques d’escassetat és millor tenir filles, ja que al seu torn aquestes tindran pocs fills però miraran molt per ells i es preocuparan d’alimentar tan bé com puguin.
Les hipòtesis s’han de comprovar, i per fer-ho un equip d’investigadors ha fet un seguit d’experiments amb ratolins. En aquests experiments han criat separadament mascles i femelles. Posteriorment els han ajuntat durant tres dies, però en aquest moment se’ls ha posat o no un inhibidor de la quantitat de glucosa (sucre) en sang a l’aigua. Així, a través de la quantitat de glucosa circulant pel cos dels ratolins ha pogut simular èpoques d’escassetat o abundància de recursos. Els resultats observats són que, en absència d’aquest inhibidor, el nombre de fills i filles era el mateix, mentre que quan l’inhibidor hi era present augmentava la proporció de filles.
Podria passar el mateix en el cas dels humans? Doncs potser sí. Ara bé, no aconsello a ningú un empatx de caramels al decidir posar-se a tenir un fill per escollir-ne el sexe!
16/12/07
La mà que bressola...
No sé si us haureu fixat algun cop, però en totes les cultures i ètnies humanes hi ha molta més proporció de dretans que d'esquerrans. I no només això sinó que els primatòlegs (que també ens estudien a nosaltres, que no deixem de ser primats amb menys pèl) tenen ben contrastat que les dones humanes mostren una tendència universal a bressolar els nadons posant el seu cap cap a l'esquerra, ja siguin dretanes o esquerranes.
Les dretanes solen explicar que bressolar el fill amb l'esquerra els deixa la mà bona lliure...Però les esquerranes prefereixen bressolar amb l'esquerra perquè amb el seu braç bo poden notar millor els moviments del nadó!...
En canvi en humans varons no sembla que hi hagi cap biaix a l'hora de bressolar, fins i tot en humans padrassos amb àmplia experiència en això d'ajudar en la criança dels nens.
La preferència per usar una mà concreta per a bressolar està relacionada amb ser dretà? Ambdós fenòmens han co-evolucionat junts? Què explica que sigui així?
Els científics semblen estar d'acord en què primats humans i primats no humans som diferents respecte a aquest fet, i que hi ha clares influències ambientals que determinen la lateralitat des de les primeres setmanes de vida.
Ja no és només la mania de les femelles humanes de bressolar els seus fills cap a l'esquerra. En primats com ximpancés, goril·les i bonobos, també hi ha una major o menor tendència a bressolar cap a l'esquerra i a sobre els nadons mostren una pertinaç preferència per mamar del mugró esquerre. Excepte en parts de bessons: els bessons mai competeixen pel mateix mugró i mostren preferències oposades.
Les causes genètiques subjacents no s'han descartat, encara que a data d'avui no s'han trobat gens associats a la lateralitat. No obstant això, altres vertebrats, fins i tot rossegadors, han mostrat una preferència per l'ús d'un determinat membre, així que alguna cosa ha d'haver-hi..
Un argument amb molt de pes entre els estudiosos és que les interaccions primerenques entre mare i fill juguen un paper clau en el desenvolupament de l'individu i marquen les seves preferències específiques en l'ús d'una o una altra mà; en concret, la posició del cap del nadó quan es bressola i el mugró preferit.
Però, és la mare qui imposa la lateralitat al seu fill o és el fill qui obliga a acomodar-se la mare?
No és casualitat...(Flickr)
Algunes de les influències ambientals propostes per a explicar la lateralitat són:
-Que a nivell intrauterí el fetus ja manifesta asimetries, ja siguin intrínseques (els fetus de 3 mesos ja mostren una pronunciada preferència per xuclar-se el polze dret!), degudes a la postura intrauterina durant l'últim trimestre de la gestació o a l'anatomia de la mare (el fetus sent predilecció pel batect del cor de la mare i prefereix situar el seu cap en el costat del pit on el cor està situat, és a dir, escorat cap a l'esquerra).
-Que el nadó té predilecció per girar el cap cap a un costat determinat (que sol ser la dreta) i la mare adapta la postura per a bressolar a causa d'aquesta preferència. Aquesta predilecció es deuria a asimetries neurològiques que també intervenen en l'ús preferent d'una mà.
-Que a nivell sensitiu hi hagi diferències de tacte entre el pit esquerre i dret, i la mare bressoli cap al pit que inconscientement li produeix més sensacions.
-Que, atès que l'hemisferi esquerre és l'implicat en les emocions, la mare pot monitoritzar millor l'estat del seu nadó si l'aguanta amb el costat esquerre i ho veu amb l'ull esquerre més que amb el costat dret.
-Ordre de naixement: en ximpancés, els primogènits i benjamins de la família tenen més possibilitat de ser esquerrans. S'ha intentat associar amb els nivells d'estrògens de la mare en aquests embarassos o a la inexperiència de la mares primípares, que donarien lloc a preferències no esbiaixades.
-Aprenentatge social pur i dur, transmès al llarg de les generacions.
Atès que les mares símies són preferentement destres i utilitzen preferentement la dreta per a la locomoció, carreguen els seus fills amb l'esquerra i així transmeten aquesta preferència a la descendència, encara que aquesta dada ha de ser revisada per als simis que carreguen els seus fills dorsalment.
I què ocorre amb els primats menys sexistes, en els quals els pares també bressolen els seus nadons gairebé tant de temps com les mares (com els titís, per exemple)? En aquests casos les correlacione entre preferència per un mugró, braç amb el qual es bressola i preferència en l'ús dels membres de la descendència són menys clares.
En humans, malgrat el biaix per a bressolar amb l'esquerra, no sembla haver-hi preferència per un mugró en concret: potser a causa de que les mares intenten evitar-ho com sigui per no tenir problemes amb la lactància.
I què passa si deixem de centrar-nos en els grans simis i ens fixem en els micos del Vell i el Nou Món? Aquestes preferències no estan tan marcades i hi ha controvèrsia al respecte. No se sap per què no estan tan marcades com en ximpancés i goril·les: pot ser perquè quan neix una criatura l'anterior encara segueix mamant i el nouvingut es queda amb el mugró rebutjat per l'altre.
En el primer estudi d'asimetria en llibertat en micos del Vell Món (concretament en una espècie de langur, Rhinopithecus roxellana), un grup d'experts xinesos va descobrir que a nivell individual sí existeix una preferència per bressolar amb determinada mà i per mamar de determinat mugró, que ja s'evidencia en la primera setmana de vida.
Egocèntrics com som, donem prioritat als estudis dels grans simis, i en captivitat, més que al dels micos i prosimis. El comportament de primats en captivitat, a més, no pot comparar-se amb el que tenen en llibertat, car en captivitat els instints naturals de la criança es perden i corrompen.
15/12/07
Per un final feliç
Ho hem vist en el cinema en diverses ocasions, retratat amb major o menor cruesa: El fill de la núvia, Iris, i ara l'última pel•lícula d'Antonio Mercero, ¿Y tú quien eres? Totes elles tracten el delicat tema de conviure amb un familiar afectat del mal de Alzheimer. Però probablement cap d'elles ha retratat fidelment l'infern que és veure com aquesta persona que coneixies i a la que estimaves va desapareixent, deixant-te tan sols un cos físic del que fer-te càrrec.
La malaltia de Alzheimer, anomenada així en honor a un dels metges que la van descobrir, és una malaltia degenerativa de les cèl•lules cerebrals caracteritzada típicament per una pèrdua progressiva de memòria i d'altres capacitats mentals a mesura que les cèl•lules nervioses moren i diferents zones del cervell s'atrofien. A Espanya afecta a prop de 700.000 persones i apareixen 100.000 malalts més cada any però, tenint en compte l'envelliment de la població, es preveu que el nombre de malalts es dupliqui en 2020 i tripliqui en 2050.
Actualment no es coneix l'origen de la malaltia, encara que es creu que l'acumulació anòmala de proteïna β-amieloide en el cervell dels malalts constitueix el primer esdeveniment d'una complexa cascada que acaba conduint a la neurodegeneració.
De moment no existeix cap tractament capaç de curar o prevenir l'aparició de la malaltia. Tan sols podem intentar pal•liar els seus símptomes mitjançant l'estimulació cognitiva o l'ús de fàrmacs que compensen els dèficits neuronals d'aquests pacients.
De Flickr.
Actualment, les línies d'investigació sobre la malaltia es troben centrades en l'ús de teràpia immunològica basada en l'ús d'anticossos específics capaços de reconèixer i atacar la placa amieloide. Les primeres dades despreses d'aquests estudis van resultar molt prometedores, tant, que fins i tot es van arribar a realitzar assajos clínics en humans que van haver de ser suspesos al produir-se efectes secundaris derivats de l'administració d'aquestes vacunes. No obstant això, malgrat el fracàs d'aquesta primera temptativa, els científics segueixen treballant en la millora d'aquest tipus de tractament amb anticossos, ja que de moment es desconeix el mecanisme biològic pel qual els anticossos redueixen la patologia associada a la placa amieloide.
Recentment s'ha publicat un estudi (comentat també al TRENDS in Immunology) en el qual analitzen en profunditat el mecanisme pel qual el tractament amb anticossos millora la simptomatologia de la malaltia. En aquest estudi es reflecteix que l’administració d’anticossos contra els pèptids β-amieloides efectivament és capaç de disminuir els nivells de placa amieloide dintre de les cèl•lules. Perquè aquesta degradació tingui lloc, els anticossos han d'unir-se a la regió extracel.lular de la forma precursora dels pèptids i llavors ser internalitzats. Aquestes dades ens permeten conèixer millor el com i el per què de les millores obtingudes amb el tractament amb anticossos.
Aquest i altres avenços en aquest camp permetran el desenvolupament de tractaments més específics i que, per tant, generin menys efectes secundaris. Espero que dintre de no molts anys puguem anar al cinema i que la nostra pel•lícula pugui tenir un final més feliç del que se’ns presenta avui en dia.
Entrades
