La bioquímica cel.lular està plena de complexes mecanismes que regulen la resposta a diferents situacions. Un d’aquests sistemes és el que constitueixen les proteïnes del xoc tèrmic (HSP, per Heat Shock Proteins).
Com el seu nom indica, les HSP són proteïnes que apareixen davant de situacions d’estrés (encara que malgrat el nom, no només es tracta de l’estrés tèrmic, sino també del produït per la presència de tòxics, infeccions, etc). Aquestes situacions podrien causar des d’un mal funcionament de la cèl.lula (proteïnes que perden la seva estructura i funció, o estableixen unions aberrants amb altres mol.lècules...) a la seva destrucció.
Les HSP tenen la missió principal de conservar la configuració de les proteïnes de la cèl.lula, o com a mínim mantenir-les en una situació que no provoqui danys i les permeti recuperar la seva estructura i funció normals un cop superada la “crisi”.
L’expressió de les HSP està governada pels anomenats factors del xoc tèrmic (HSF, per Heat Shock Factors).
Per tal que us feu una idea de l’èxit evolutiu d’aquest sistema, només dir que la resposta al xoc tèrmic és aproximadament la mateixa en bacteris i en les cèl.lules que componen el cos humà, i els HSF han romàs practicament invariables durant més de mil milions d’anys(!).
El perquè del títol? Doncs bé, a l’últim número de la revista Cell (Cell, Vol 130, 1005-1018, 21 September 2007) un equip d’investigadors ha establert l’important (i indesitjable) rol del principal factor del xoc tèrmic (el HSF1) en la proliferació de tumors; De forma experimental, es va comparar la resposta a agents cancerígens que presentaven ratolins amb HSF1 normal front a la que presentaven ratolins amb manca d’aquest factor, i es va constatar que la incidència de tumors i el seu nombre i gravetat, era molt inferior en el cas dels ratolins sense HSF1.
Com el seu nom indica, les HSP són proteïnes que apareixen davant de situacions d’estrés (encara que malgrat el nom, no només es tracta de l’estrés tèrmic, sino també del produït per la presència de tòxics, infeccions, etc). Aquestes situacions podrien causar des d’un mal funcionament de la cèl.lula (proteïnes que perden la seva estructura i funció, o estableixen unions aberrants amb altres mol.lècules...) a la seva destrucció.
Les HSP tenen la missió principal de conservar la configuració de les proteïnes de la cèl.lula, o com a mínim mantenir-les en una situació que no provoqui danys i les permeti recuperar la seva estructura i funció normals un cop superada la “crisi”.
L’expressió de les HSP està governada pels anomenats factors del xoc tèrmic (HSF, per Heat Shock Factors).
Per tal que us feu una idea de l’èxit evolutiu d’aquest sistema, només dir que la resposta al xoc tèrmic és aproximadament la mateixa en bacteris i en les cèl.lules que componen el cos humà, i els HSF han romàs practicament invariables durant més de mil milions d’anys(!).
El perquè del títol? Doncs bé, a l’últim número de la revista Cell (Cell, Vol 130, 1005-1018, 21 September 2007) un equip d’investigadors ha establert l’important (i indesitjable) rol del principal factor del xoc tèrmic (el HSF1) en la proliferació de tumors; De forma experimental, es va comparar la resposta a agents cancerígens que presentaven ratolins amb HSF1 normal front a la que presentaven ratolins amb manca d’aquest factor, i es va constatar que la incidència de tumors i el seu nombre i gravetat, era molt inferior en el cas dels ratolins sense HSF1.
(De Flickr)
Així doncs, l’eficàcia del HSF1 per a mantenir en funcionament una cèl.lula sotmesa a condicions desfavorables, ajuda en aquest cas a mantenir el funcionament de les cèl.lules canceroses- en especial les malignes, que tenen un funcionament particularment anòmal- ajudant-les a seguir essent viables...
Però que ningú s’enganyi: la presència de HSF1 és un avantatge per a qualsevol cèl.lula normal, i n’augmenta l’eficiència i la supervivència davant de situacións d’estrés, així que con es factible somiar en la seva desaparició com a avantatge...
En fi, que a tots aqueslls que fugiu del maniqueïsme, us encantarà constatar que, fins i tot a nivell mol.lecular, no existeixen “els bons” ni “els dolents”.
Però que ningú s’enganyi: la presència de HSF1 és un avantatge per a qualsevol cèl.lula normal, i n’augmenta l’eficiència i la supervivència davant de situacións d’estrés, així que con es factible somiar en la seva desaparició com a avantatge...
En fi, que a tots aqueslls que fugiu del maniqueïsme, us encantarà constatar que, fins i tot a nivell mol.lecular, no existeixen “els bons” ni “els dolents”.
Entrades
1 comentari:
Molt profitós aquest article, sobretot pels que hem aparcat de fa un temps la biologia cel·lular!
Publica un comentari a l'entrada