Deserts oceànics

La paraula desert acostuma a provocar en el nostre cervell una imatge típica: una vasta superfície de sorra amb gairebé cap vegetació, una calor insuportable i (en els casos més imaginatius, la caravana de beduins i l'oasi al fons).

Per contra, associem els mars amb àrees que bullen amb les més variades formes de vida, una mena de Finding Nemo de milions de kilómetres quadrats... Però vet aquí que existeixen deserts d'aigua, regions dels oceans amb una pobresa de nutrients que determina la pràctica absència de vida al seu interior. La mala notícia és, a més, que dins de l'actual panorama d'escalfament global, aquestes àrees estan creixent...

Sí, fills meus, "We were few and the grandmother had a baby" que dirien els escriptors de "Speaking in Silver": Si no en teniem prou amb l'avenç de la desertització als continents, ara hem d'afegir les dades que apunten a una expansió d'aquests "deserts biològics dels oceans", tal i com recull Richard A. Kerr en el seu article a ScienceNow.

A tots els governs del món... em temo que "FRACASSAREU" De Flickr

El pitjor de la qüestió (sí, a sobre...) és que, com ens està passant amb tots els fenòmens relacionats amb les marranades que li estem fent al planeta "el creixement d'aquestes zones s'està produint més ràpid del que els nostres models havien predit". O sigui, encertem el què, però el quan és encara més a prop (perquè després vingui algú a dir que "su amigo le ha dicho que el cambio climático es un cuento"...).

Les mesures sobre el tamany i ritme de creixement d'aquests deserts d'aigua han estat recollides per uns sensors especials de la nau Seastar (aquests americans i la seva grandiloquència per anomenar un satel·lit amb una càmera...) que detecten la presència d'activitat clorofíl·lica. La presència de clorofil·la és un signe d'activitat fotosintètica dins dels oceans, la clau per al desenvoluament d'una cadena alimentària i per tant, la pedra angular de l'existència de vida en qualsevol ecosistema oceànic: sense organismes fotosintètics no hi ha peixos, ni ocells que se'ls mengin, ni res de res (el que us deia: deserts biològics dels oceans...).

De les mesures obtingudes s'extreu que (atenció) l'augment de la superfície d'aquests deserts ha estat d'un 15% en els 10 anys que la Seastar ha pres les seves mesures. Això equival a 6,6 milions de kilòmetres quadrats (o, el que és el mateix, aproximadament 132.000 milions de cops casa meva).

Només queda un petit dubte en algunes ments: aquest augment de la desertització té orígen humà, o es fruit d'una dinàmica pròpia dels oceans (i per tant potencialmente reversible)?. El temps (i futurs estudis) ens ho diran...