Mirar a ADSADN Mirar a Google

23/1/08

El preu de la civilització

Set del matí. Em sona el despertador. M'aixeco, em dutxo ràpidament, esmorzo també amb presses i surto corrents cap a l'oficina. Abans d'arribar a la meva destinació, m’enxovo amb unes 200 o 300 persones més a un fastigós vagó del metro. Ja gairebé són les nou i cinc, merda, una altra vegada arribo tard. Nou i quart. M'assec davant de l'ordinador, obro el correu i em trobo amb la safata d'entrada plena. Treballo, treballo, treballo. Sis de la tarda. Surto de l'oficina i em trobo enmig del tràfic del carrer Balmes, soroll, soroll, soroll. Un home passa corrent al meu costat i em dóna una empenta sense voler. M’enxovo en un altre vagó del metro. En arribar al meu barri, descobreixo que està sembrat de generadors elèctrics que fan molt soroll i que desprenen una característica olor a socarrim. Tot per culpa d'un incendi en una subestació elèctrica que ha deixat a la meitat de la ciutat a les fosques. Set de la tarda. Arribo a casa. Per sort tinc electricitat, però…tinc ganes de cridar. I així de dilluns a divendres, setmana darrera setmana. Ho confesso, estic estressada.

Algú ha dit aglomeració? DeFlickr


Per aquest motiu, em va cridar molt l'atenció un article que vaig trobar ahir gairebé per casualitat. Es tracta d'un article publicat en BMC Public Health que parla de la relació que existeix entre l'aparició de trastorns psiquiàtrics i el nivell d'urbanització. Els autors de l'estudi, que es va realitzar sobre una població alemanya de més de 4000 persones, han tret conclusions que per als quals vivim en zones altament urbanitzades ens resultaran molt interessants. Van classificar les zones en cinc categories des de les molt urbanitzades fins a les molt rurals i van valorar la presència de diferents trastorns psiquiàtrics en grups de població que vivien en cadascuna d'aquestes zones. Entre les malalties psiquiàtriques que van estudiar inclogueren l'ansietat, els trastorns bipolars, el trastorn obsessiu-compulsiu, la fòbia social, la depressió, l'abús de substàncies estupefaents, els atacs de pànic, la hipocondría, entre d’altres. Van observar que existeix una tendència clara entre la freqüència d'aparició d'aquests trastorns i el nivell d'urbanització. Com més urbanitzada està una regió, més freqüents són els trastorns psiquiàtrics en la població.

Però, quina és la causa? Per què viure en grans ciutats ens trastoca? Existeixen algunes hipòtesis, la més acceptada afirma que els trastorns psiquiàtrics en zones molt urbanitzades vénen provocats pels estressants ambientals com la falta de cohesió social, habitatges petits, la sobreestimulació,…Està clar, no és el mateix travessar un camp de margarides per a tornar de la feina, que esquivar cotxes enmig del tràfic infernal de les sis de la tarda.

Encara que com bé apunten els autors, el nivell d’urbanització no és l'únic factor associat a les malalties psiquiàtriques, ser dona, pertànyer a una classe socioeconòmica baixa i romandre solter també incrementen les teves possibilitats de patir un trastorn psiquiàtric. Està clar, si vols que la teva salut mental no es ressenti has d’anar-te a viure al camp, casar-te inmediatament i no ser pobre. El fet de ser dona té pitjor remei.

6 comentaris:

Miki ha dit...

Després de quatre anys currant a bcn vaig decidir plegar perquè dona la sensació que no acabes mai d'arribar enlloc, en canvi estant al poble gaudeixo de tots els trajectes, i sobretot sobretot, lo que més em mata de les ciutats és no poder veure l'horitzó del cel... Per cert, molt bo el verb enxovar XD

Superfucker ha dit...

No t'avorriré explicant-te la meva rutina diària,només apuntar que quan has descrit les teves rutines m'has fet sentir una miqueta d'enveja...els meus horaris són molt més salvatges,em passo el dia al carrer i tots els dies comprometo la meva integritat física,pero no parlar de la meva economia d'estricta supervivéncia que em fa sentir cada jornada laboral que termina com un repte superat...això si, quan termino puc fugir de la ciutat i refugiar-me a un loft al bell mig d'un bosc que em fa sentir un privilegiat de l'espécie.
Permete'm que posi en dubte les conclusions del teu article...casar-te inmediatament?El matrimoni és un dels principals factors d'estabilitat,potser...però no de felicitat.De fet,i sobretot en aquests temps moderns, la majoria de la gent es casa sense saber a on es fica. Els nostres avis vivien el matrimoni com un contracte en el qual tots dos membres tenien unes responsabilitats ben delimitades...si no ets feliç,et fots,segueixes tenint les mateixes obligacions. Qui ets tu per voler ser feliç? A aquest mon es ve a sofrir, la felicitat ja et sobrevindrà a l'altra vida.
Els ciutadans d'avui dia semblen més aviat consumidors amb drets que no pas ciutadans..jo tinc drets per qué pago les meves factures.I les relacions sentimentals d'avui dia són impregnades d'aquesta mentalitat...ningú vol saber dels seus deures,tots ens omplim la boca amb els nostres drets. I com que ens han dit que hem d'aspirar a la felicitat perquè si aspirem a ella som més rentables per al sistema(mentre no sabem quines són les nostres necessitats profundes,anem comprant cosetes que ens distreuen),quan la nostra parella deixa de fer-nos feliços,la canviem per una altra,total,l'oferta és molt amplia...Jo crec sincerament que els homes i dones casats no són més feliços que els solters..que digui el que vulgui l'estadística, jo mai l'he considerada ciéncia.
Respecte de no ser pobre per tal d'assolir la felicitat,també estic totalment convençut de que és just el contrari el necessari...deixo l'argumentació per un altre dia, que m'estic enrotllant com una persiana i he de pirar-me.Alguns dels motius ja els he exposat quan parlava de les relacions de parella.
Respecte de lo de ser dona..qué puc dir? Però si les dones sou la sal de la terra...és clar que jo soc home, no et veig amb els mateixos ulls que tu jeje...
En fi, deixa de plorar tros d'urbanita capritxosa, no sabrás el feliç que ets ara fins que hagis deixat de ser-ho.

Anna ha dit...

miki: jo també gaudeixo els trajectes dins de barcelona, amb la meva bici enmig del trànsit barallant-me amb tothom. És tan relaxant... treus totes les tensions :P

superfucker: pobre verònica, com t'has passat! Ara, que jo reconec que sóc 100% urbanita, la vida de poble per vacances i caps de setmana...

Superfucker ha dit...

Jo vaig per bcn amb dos sprais de defensa, una navalla de "mariposa"i una barra de ferro a sota el seient del meu vehicle.Em varen pillar desarmat una vegada, no em tornarà a passar jeje...això si...soy duro pero soy justo,como Charles Bronson

Verónica ha dit...

Per superfucker:
Només un aclariment: jo en cap moment he parlat de felicitat, un concepte que encara ningú té massa clar el que és. El meu article parlava estrictament de malalties psiquiàtriques ben definides per paràmetres clínics. Imagino que hi ha moltíííssima gent infeliçment casada, però que no pateix cap malaltia psiquiàtrica en el sentit estricte del terme.
I estic molt d'acord amb tú que tot això que l'estadística "demostra" ens ho hem de mirar amb molta cura...

l'autor ha dit...

No se si algú es pot lliurar avui en dia de tenir una mica d'ansietat social... per sortir de dubtes podem mirar de
mesurar aquesta ansietat.