L'alcohol amb què estem acostumats a tractar (uns més que altres), és un producte de residu del metabolisme de determinats organismes, els fermentadors. Aquests organismes obtenen energia, igual que nosaltres, de la glucosa, un sucre de sis àtoms de carboni (i hidrogen i oxigen, però quedem-nos amb el carboni). Els humans som capaços de "treure-li tot el suc" a la glucosa: utilitzem els seus sis carbonis per a obtenir l'energia que ens permet seguir vius (Nota per a valents o frikis: ho aconseguim mitjançant el Cicle de Krebs, una complexa sèrie de reaccions enzimàtiques. Podeu trobar una bona animació aquí, o gaudir d'una de les més grans frikades biològiques que he vist en els darrers temps aquí Qui ha dit que els de la tuna no estudien?). Els organismes fermentadors no utilitzen els sis carbonis, només en consumeixen dos. Els altres quatre es transformen en dues molècules de dos carbonis cadascuna: dos etanols (alcohols) per glucosa "ingerida". S'obtenen així els vins i la cervesa.
Per què els fermentadors continuen malgastant carbonis? Per què generen una quantitat tan gran d'un producte de residu? Perquè aquest producte és un tòxic molt potent que manté a ratlla als seus competidors. Si sóc un organisme que vull viure en el most i ho vull tot per a mi, puc deixar el lloc ple dels meus excrements tòxics (l'etanol), perquè ningú s'atreveixi a entrar. Això serveix pels organismes petits que volen créixer en el mateix lloc que tu, però, quan apareixen organismes més grans... passa el que es veu en el vídeo.
Resulta que algun d'aquests organismes grans, s'enganxa a això d'estar deshinibit. Borratxo, digue'm-ho clar i català. I decideix produir begudes alcohòliques. En certa manera, es dóna un cas de cooperació entre espècies: els humans deixem fermentar certs productes, la qual cosa assegura la supervivència de l'organisme fermentador i aquest, a canvi... aquest... doncs ens dóna una droga tòxica. Volia posar que era un cas de simbiosi entre humà-fermentador, en el qual ambdós sortien guanyant, però creo que no m'he pres suficients cerveses, i veig clar que és un cas de parasitisme, en que una espècie guanya fent-li mal a l'altre! De totes maneres, no anava d'això l'entrada.
L'alcohol és tòxic per a molts òrgans. No només per al cervell o el fetge, també afecta, per exemple, al pàncrees. Moltes vegades aquest efecte és un efecte oxidatiu, un efecte dolent, molt dolent. Altres vegades no. No és oxidatiu, vull dir. L'alcohol reacciona amb els àcids grassos per a formar ésters etílics (per l'alcohol) d'àcids grassos (FAEEs en les seves sigles angleses, no confondre amb FAEs que també causa problemes en el cervell). Malgrat que aquests composts no són oxidatius, no deixen de ser perillosos. En un article aparegut en Alcohol and Alcoholism aquest octubre, es descriu com els FAEE són capaços d'induir ells solets la mort de cèl·lules pancreàtiques. Aquest efecte l'aconsegueixen a través de les caspases (enzimes amb un curiós nom que indueixen a les cèl·lules al suïcidi o apoptosi, fenomen del que ja hem parlat). És a dir, als efectes nocius i adictius de l'entanol ja descrits i totalment acceptats (llevat que siguis un productor de vins o que d'ells depengui el finançament del teu partit/empresa/negoci familiar, encercli el correcte), cal sumar els efectes directes dels FAEEs, no només sobre els vasos sanguinis i el cor, que també, sinó sobre el pàncrees, aquest gran amic.
Si beus, no esterifiquis.
Per què els fermentadors continuen malgastant carbonis? Per què generen una quantitat tan gran d'un producte de residu? Perquè aquest producte és un tòxic molt potent que manté a ratlla als seus competidors. Si sóc un organisme que vull viure en el most i ho vull tot per a mi, puc deixar el lloc ple dels meus excrements tòxics (l'etanol), perquè ningú s'atreveixi a entrar. Això serveix pels organismes petits que volen créixer en el mateix lloc que tu, però, quan apareixen organismes més grans... passa el que es veu en el vídeo.
Resulta que algun d'aquests organismes grans, s'enganxa a això d'estar deshinibit. Borratxo, digue'm-ho clar i català. I decideix produir begudes alcohòliques. En certa manera, es dóna un cas de cooperació entre espècies: els humans deixem fermentar certs productes, la qual cosa assegura la supervivència de l'organisme fermentador i aquest, a canvi... aquest... doncs ens dóna una droga tòxica. Volia posar que era un cas de simbiosi entre humà-fermentador, en el qual ambdós sortien guanyant, però creo que no m'he pres suficients cerveses, i veig clar que és un cas de parasitisme, en que una espècie guanya fent-li mal a l'altre! De totes maneres, no anava d'això l'entrada.
L'alcohol és tòxic per a molts òrgans. No només per al cervell o el fetge, també afecta, per exemple, al pàncrees. Moltes vegades aquest efecte és un efecte oxidatiu, un efecte dolent, molt dolent. Altres vegades no. No és oxidatiu, vull dir. L'alcohol reacciona amb els àcids grassos per a formar ésters etílics (per l'alcohol) d'àcids grassos (FAEEs en les seves sigles angleses, no confondre amb FAEs que també causa problemes en el cervell). Malgrat que aquests composts no són oxidatius, no deixen de ser perillosos. En un article aparegut en Alcohol and Alcoholism aquest octubre, es descriu com els FAEE són capaços d'induir ells solets la mort de cèl·lules pancreàtiques. Aquest efecte l'aconsegueixen a través de les caspases (enzimes amb un curiós nom que indueixen a les cèl·lules al suïcidi o apoptosi, fenomen del que ja hem parlat). És a dir, als efectes nocius i adictius de l'entanol ja descrits i totalment acceptats (llevat que siguis un productor de vins o que d'ells depengui el finançament del teu partit/empresa/negoci familiar, encercli el correcte), cal sumar els efectes directes dels FAEEs, no només sobre els vasos sanguinis i el cor, que també, sinó sobre el pàncrees, aquest gran amic.
Si beus, no esterifiquis.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada