La història en els ossos

Geòrgia és un petit país situat a la vora del mar Negre, a cavall entre Europa i Àsia, que es troba entre Rússia, Turquia, Armènia i Adzerbadjan. La seva capital, Tbilisi, creuada pel riu Mtkvari, fou fundada al segle V i acull més d’un milió d’habitants. El que fascina als antropòlegs, però, no són els espectaculars paisatges d’aquest país ni els castells medievals que n’esquitxen el territori, sinó un jaciment arqueològic situat a uns 90 quilòmetres al sud de Tbilisi: Dmanisi.

Església i castell del poble de Dmanisi
Imatge de Flickr

Dmanisi va començar a ser excavat l’any 1936, però no va ser fins al 1984 que s’hi van trobar les primeres eines de pedra primitives i va començar a despertar el creixent interès que té avui en dia. Des d’aleshores s’hi han recuperat també nombroses restes humanes que s’ha datat en 1.77 milions d’anys, d’antiguitat és a dir, que pertanyen al final del període geològic conegut com a Plio-Pleistocè que va des de fa 2.5 milions d’anys fins a fa 1.5 milions d’anys.

L’anàlisi de les restes trobades fins al moment a Dmanisi suggereix que els individus presents en aquest jaciment pertanyien a una espècie intermitja entre l’Homo habilis i l’Homo erectus, i per tant la van anomenar Homo georgicus. Comprendre l’arbre evolutiu humà és un tema molt complex, ja que no disposem d’un registre continu de restes humanes, sinó només petites instantànies d’alguns moments del nostre passat que, a més, no es troben distribuïdes uniformement pel territori. Així doncs, l’únic que podem fer quan ens trobem amb restes tan antigues és observar-les i deduir, a través de les seves característiques, a qui van pertànyer. Així, anem generant “caselles” amb la seva etiqueta Homo on podem encabir-hi les diferents restes òssies. Per exemple una manera de fer-ho és, si obtenim un crani, mesurar (o en molts casos reconstruir) la capacitat cranial que tenia aquest individu. Així, considerem que els Homo habilis tenien una capacitat cranial d’entre 600 i 700 centímetres cúbics, mentre que a l’Homo Erectus li atribuïm entre 850 i 1000 cc (per què us en feu a la idea, nosaltres tenim una capacitat cranial mitjana de 1350 cc).

Aquesta setmana ha aparegut a Nature un nou article on analitzen les darreres restes òssies que s’hi han trobat, que es creu que pertanyen a tres adults i un adolescent. Entre aquestes restes es compten un crani, de l’individu adolescent, i diversos ossos de les cames i els braços dels individus adults, entre ells un fèmur, una tíbia i una ròtula que constitueixen l’extremitat inferior d’un Homo primerenc més completa que s’ha trobat. Mesurant la longitud dels ossos de les extremitats s’ha calculat que els individus d’aquest jaciment medíen entre 1,45 i 1,66 metres d’alçada, pesaven entre 40 i 50 quilos i tenien una capacitat cranial d’entre 600 i 775 cc, és a dir, en algun cas una mica més que l’Homo Habilis però menys que l’Homo erectus. En conjunt, l’estudi d’aquestes restes ha mostat que els homínids d’aquest jaciment tenien una barreja de caràcters primitius, tals com la mida petita o la baixa capacitat cranial, i de caràcters derivats (el que en podríem anomenar millores evolutives) tals com proporcions corporals com les nostres i uns ossos de les cames adaptats per caminar llargues distàncies.

Així doncs, ara sabem que els primers homínids que trobem fora d’Àfrica teníen característiques més primitives que els Homo erectus africans. Potser per si sol no sembla un descobriment gaire significatiu, però és una peça més del gran puzzle de la nostra evolució que ens permetrà entendre una mica millor la història dels nostres avantpassats.