Enemics íntims

Dins de la natura existeixen molts tipus de relacions entre organismes. Per exemple, parlem de relacions de depredació quan un dels organismes (afortunat ell) serveix de teca per a un altre. A vegades parlem d'organismes competidors, com seria el cas de dues espècies que mengessin el mateix o volguessin posar els ous al mateix lloc. Però si hi ha una relació fascinant per totes les qüestions evolutives que planteja, aquesta relació és la simbiosi.

Les relacions de simbiosi poden tenir diferents graus. Podem trobar des de casos de benefici per a ambdues parts (mutualisme) fins a casos on una de les parts rep tots els beneficis i l'altre només té, com a molt, problemes (parasitisme).

Però vet aquí que (i crec que alguna vegada ja m'haureu escoltat dir-ho) les coses no són blanques o negres, i el mutualisme i el parasitisme no son relacions fixes al llarg de l'evolució de les espècies implicades, tal i com es presenta a l'article de Duur K. Aanena, and Rolf F. Hoekstraa, publicat a Trends in Ecology and Evolution (Volume 22, Issue 10, October 2007, Pages 506-509).

A l'article es pren com a model un paràsit anomenat Wolbachia. Wolbachia és un gènere de proteobacteri que viu com a endosimbiont (es a dir, es fica al interior del seu hoste) facultatiu (pot viure sense fer-ho). Es transmet per via materna, així que en la majoria dels seus hostes, el paràsit utilitza estratègies de manipulació de la reproducció dels seus hostes que inclouen des de la inducció de la mort dels mascles a la seva feminització. Tanmateix, segons explica l'article, s'han trobat com a mínim dues situacions on Wolbachia no es comporta com a paràsit, sino que desenvolupa un mutualisme amb el seu simbiont. En aquests dos casos s'ha comprovat que, eliminant Wolbachia (suposadament paràsit) l'organisme hoste veia compromesa la seva supervivència.

La resposta és NO... De Flickr

¿Quina explicació hi podem donar?. Doncs bé, partint d'una situació on tenim Wolbachia com a paràsit, hem de considerar que evolutivament es seleccionen les variants més resistents de l'hoste, ja que les més perjudicades moren a causa del paràsit o deixen menys descendència. Aquestes variants resistents acostumen a ser-ho perquè han desenvolupat certes mutacions que compensen l'efecte del paràsit. En casos on el paràsit infecta a una gran part de la població, aquests factor exerceix una pressió selectiva sobre la població de l'hoste, fent que finalment només trobem els individus amb la mutació compensatòria... I vet aquí que s'ha vist que aquestes mutacions compensatòries acostumen a ser perjudicials en absència del paràsit, amb la qual cosa, l'espècie hoste queda lligada a la seva espècie paràsit, establint així una mena d'addicció que els converteix en allò que dèiem al títol... enemics íntims.