Estoics, neixen o es fan?

Sempre he envejat aquella gent que, en front les més adverses situacions, és capaç de mantenir la calma, el cap fred i de no caure en una espiral de autocompassió. Podré jo algún dia tenir aquesta força de caràcter? Tot apunta a que probablement no, perque els estudis científics diuen que la resposta emocional d’un individu a una situació d’estrès, ja sigui aguda o més prolongada, ve determinada per l’interacció d’elements tant genètics com ambientals. De manera que puc fer tot els esforços que facin falta, però si els meus gens determinen que tinc tendència a ser emocionalment dèbil em sembla que que no tinc res a fer.

Els experts classifiquen els individus en dos grups en funció del tipus de resposta que mostren davant situacions estressants. La gran majoria, considerats resistents a l’estrès, presenten optimisme i flexibilitat cognitiva (això és l’habilitat de relacionar pensaments e idees que millora la capacitat d’enfrontar-se als problemes), el que els permet superar aquestes situacions. Però alguns pocs desenvolupen conductes psicopatològiques com a conseqüència de l’estrès, com poden ser el síndrome d’estrès postraumàtic o la depressió.

Als Estats Units, un grup de biòlegs, genetistes i psiquiatres han treballat conjuntament per realitzar un estudi en profunditat sobre les bases moleculars que hi ha darrere les variacions existents en les respostes a l’estrès. Per a això fan servir un model d’estrès en ratolins: obliguen a un ratolí a entrar a l’espai territorial d’un altre molt més gran i agressiu, el que porta al nostre primer ratolí a la subordinació i a la reducció de les seves interaccions socials (els que hem passat per l’institut entenem perfectament aquest model). En funció del grau de reclussió social que mostran aquests ratolins es classifiquen com a susceptibles o resistents a l’anomenada derrota social.
Un cop classificats, han analitzat diversos paràmetres biològics i han observat que els ratolins susceptibles mostren signes de depressió, mentres que els resistents només mostren diversos graus d’ansietat. Aquesta predisposició a la depressió sembla ser deguda a un augment en els nivells de BDNF, una molècula senyalitzadora d’una regió molt concreta del cervell. Aquesta adaptació també s’ha detectat en models en ratolí de síndrome d’abstinència de la cocaína i en mostres de pacients humans de depressió.

Aquests resultats obren les portes a estudis futurs orientats cap al desenvolupament d’agents terapèutics per promoure la resistència en humans en el contexte d’estrès sever. Aquests estudis estarien centrats en reduïr l’alliberament de BDNF o bé en bloquejar la seva senyalització en aquesta regió del cervell.

Considerant que la depressió és un dels trastorns psicològics amb major presència en aquesta tan avançada societat nostra, qualsevol avenç cap al desenvolupament de tractaments més específics i efectius implica una gran millora en la nostra qualitat de vida.