On anava la Pangea?

Tot i que el terra sembla prou sòlid sota els nostres peus, en realitat viatgem damunt d'immensos transbordadors que no paren de moure’s, lenta però inexorablement, en direccions que no podem controlar. Aquests transbordadors, que naveguen sobre mars de magma, reben el nom de plaques continentals i estan destinats a xocar uns amb els altres i a tornar-se a separar una vegada i una altra i una altra.

Pangea (de wikipedia)

Fa uns 250 milions d’anys les plaques continentals, que avui en dia formen els continents que coneixem, van tenir un d’aquests moments de xoc i es van agregar totes en un supercontinent anomenat Pangea que va durar 100 milions d’anys abans d’escindir-se en dos continents més petits: Lauràsia, que contenia les masses territorials que posteriorment formarien els continents de l’hemisferi nord, i Gondwana, que va donar lloc als continents de l’hemisferi sud.

Encara que ens pot semblar molt obvi on està el nord i on el sud (segur que quan he dit que Laurasia contenia els futurs continents de l’hemisferi nord ningú ha tingut cap dubte de a quins continents em referia), el camp magnètic de la terra ha anat canviant al llarg del temps. És a dir, que si haguéssim utilitzat una brúixola moderna en molts moments de la història de la Terra, hagués apuntat a la direcció contrària a la que esperaríem. Aquest fenomen és el que estudia el paleomagnetisme, la branca de la ciència que es dedica a conèixer la intensitat i l’orientació del camp magnètic de la Terra i com s’ha modificat a través del temps. Però del temps geològic! Perquè ni els continents ni el camp magnètic terrestre es modifiquen en qüestió de minuts, ni tan sols d’anys o segles, sinó que es necessiten milions d’anys perquè el canvi es pugui apreciar.

Clàssicament, per tal de conèixer la localització geogràfica de Pangea s’havien utilitzat tècniques paleomagnètiques. Quan es troben a altes temperatures les roques ígnies, aquelles que s’han format a partir del refredament del magma, són molt susceptibles al camp magnètic que troben al seu voltant, i quan es refreden es magnetitzen d’acord a aquest camp. D’aquesta manera, si esbrinem l’edat d’una roca ígnia podem saber com estava polaritzada la Terra en aquell moment, o dit d’una altra manera, on tenia el nord. I quan s’havia aplicat el paleomagnetisme a l’estudi de la Pangea s’havia arribat a la conclusió de que, quan es va formar, es trobava al nord (el nostre!) de l’equador, i que posteriorment, durant el Juràssic, es va desplaçar encara més amunt.

Ara, però, un equip d’investigadors americans que han estudiat les traces del paleovent (el vent que bufava en aquelles èpoques) han publicat un article a Science on afirmen que els patrons que han trobat indiquen que el clima del supercontinent no va canviar, com hauria passat si s’hagués mogut cap al nord. Com pot ser? Ells proposen diferents alternatives: la posició de Pangea no s’ha estimat correctament utilitzant el paleomagnetisme, la interpretació que es fa avui dia de les traces del paleovent és incorrecta, o el control del clima durant el Juràssic funcionava diferent de com funciona avui en dia.

Previsiblement es necessitaran encara molt estudis per aclarir aquesta qüestió, però ben segur que algun dia coneixerem on anava el continent que van trepitjar els dinosaures.