Minimicronano

Recordeu, sembla que faci mil anys, quan volíem que les coses fossin "mini"? Minifaldilles, minibusos, minipímers... Amb els pas dels anys, la pressió miniaturitzadora va començar a fer que tothom cerqués "alguna cosa més" (o menys?). Així va començar la conquesta del món "micro". Actualment tothom s'ha familiaritzat més o menys amb les coses "micro": Microprocessadors, microfilms, microbis... Doncs bé, les coses "micro" es comencen a quedar petites, com a mínim a la gent de ciència, així que la següent fita que es presenta és... el món "nano"!

Anem a pams (o a micropams). A tothom li queda clar que quan diem "micro" volem dir "petit". En el món científic, però, es requereix més precisió i utilitzem el prefixe "micro" quan parlem de coses un milió de vegades més petites que un metre: agafeu un mil.límetre i dividiu-lo en mil bocinets, que cadascun serà un micròmetre (després, de dret cap a l'oculista...).
Doncs bé, tal i com déiem al principi, els científics no en tenen prou d'haver assolit la capacitat de treballar amb aquestes mides, i busquen la possibilitat de fabricar objectes de tamany encara més petit: "nano" és un prefix que vol dir mil milions de cops més petit que un metre (agafeu qualsevol de les mil divisions que vam fer d'un mil.límetre i dividiu-la mil cops, o sigui, dividiu un mil.límetre un milió de cops...). Es pot saber per a què dimonis volem fabricar coses que mesurin nanòmetres?

Nanotubs de Carboni, De Flickr

Sí, es pot saber: per a utilitzar-les com a eines dins l'univers de les coses "micro" (al qual pertanyen en general les cèl.lules animals i vegetals). Així ens ho expliquen Stephen J. Pearton, Tanmay Lele, Yiider Tseng and F. Ren en el seu article publicat a Trends in Biotechnology i que recull el treball publicat per Kim et al a la revista Journals of the American Chemical Society. En aquest treball se'ns mostra com, utilitzant filaments de silici (el material semiconductor amb el qual es fan els xips d'ordinador) d'uns pocs nanòmetres, es pot penetrar a l'interior de cèl.lules vives sense causar cap dany a la seva estructura. Pot semblar un experiment molt bàsic, però té implicacions de molta importància. En especial, cal pensar que aquest treball (i altres similars, amb nanotubs de carboni, per exemple) deixa la porta oberta per a futures investigacions que permetin utilitzar aquesta técnica per introduir mol.lècules (fàrmacs, DNA) d'una forma poc o gens agresiva amb la cèl.lula objetiu. D'altra banda, també podria arribar a ser factible la introducció de "nanosensors", que permetin fer medicions del funcionament cel.lular "in vivo".

Ja ho veieu. Tot just ara que havíem aconseguit que tot fos "micro", ara volem que sigui "nano"!