Mirar a ADSADN Mirar a Google

22/11/07

Èiders

Èider. Podria ser una calaixera d’Ikea, o el nom de pila de l’últim fitxatge nòrdic del Barça, però és el nom popular d’una espècie d’au, Somateria mollissima.

Els èiders són ànecs marins capaços, com a bons ànecs, de volar i capbussar-se. Viuen a altes latituds de l’hemisferi Nord, i crien en les costes i arxipèlags. S’alimenten de mol•luscs i crustacis que capturen capbussant-se en les aigües marines, per la qual cosa estan equipats amb plomes hidròfugues. Les femelles s’encarreguen de covar els ous, pels quals excaven nius vora de l’aigua, que recobreixen amb el seu plomissol –unes plomes interiors més fines que creixen sota les plomes grans- per tal d’aïllar-los tèrmicament. La paraula edredó té el seu origen en el suec eiderdun, i és que és amb el plomissol (dun) recollit dels nius dels èiders que es farceixen els originals edredons.

Èider femella (a dalt) i èider mascle (a baix), de Flickr.


Les plomes dels ocells són estructures mortes que es van desgastant, de manera que s’han de renovar regularment. Molts ocells, com ara els pardals, van renovant el plomatge de manera seqüencial, mentre d’altres, com els èiders que ens ocupen, ho fan de cop. Un dels principals problemes de perdre el plomatge de cop és que volar es converteix en una activitat... impossible! De fet, la teoria clàssica ja diu que aquesta mena d’ànecs, per causa del seu disseny corporal (amb ales relativament curtes i pesades) tampoc no podrien realitzar la renovació de les plomes seqüencialment sense haver de deixar de volar, així que, fet per fet, si ets un èider i t’has de quedar sense volar, millor que sigui el mínim temps possible.

Un grup d’investigadors canadencs i britànics s’han proposat de donar un sentit energètic al període sense vol dels èiders en un treball publicat a Ecology. La creació d’un plomatge nou és una gran despesa energètica, així que els èiders podrien compensar-la incrementant l’entrada d’energia (això és, submergint-se més sovint i efectivament per alimentar-se més) o simplement, podrien prendre-s’ho amb calma i intentar reduir el seu metabolisme durant aquest període. Molt bé. Però com ho han fet? S’han assegut a observar-los? Els ho han preguntat? Estudiar animals tan mòbils en el seu medi i sense interferir en el seu comportament és una feina complicadíssima, que aquests biòlegs han adreçat de forma espectacular.

Per començar cal poder identificar els individus estudiats. Com la majoria d’humans, els aficionats a l’ornitologia (estudi de les aus) tenen vicis. Un d’ells és el de l’anellat d’aus, que consisteix en col•locar-los una anella amb un codi gravat a la poteta. Gràcies a aquesta “matricula” i a les campanyes de mostreig que es fan regularment a molts llocs del món s’ha aconseguit acumular un munt d’informació sobre les rutes migratòries i la longevitat de moltes espècies d’aus. Una vintena d’èiders femella identificades d’aquesta manera van ser capturades, pesades, identificades i anestesiades per tal d’implantar-los sota la pell un petit sensor equipat amb una memòria on cada dos segons es registraven dades referents a la freqüència cardíaca i a la pressió. Un any després van ser recapturades i els sensors recuperats.

Resseguint el registre dels batecs del cor d’aquestes aus es poden identificar els moments en què estan volant, ja que el cor s’accelera molt ràpidament (inici del vol), es manté estable a freqüències elevades (vol) i es frena també força sobtadament (aterratge). A més, considerant que la freqüència cardíaca és proporcional al consum d’O2, s’obtenen dades de consum energètic diari, que es poden posar en relació amb els mínims diaris per obtenir un consum energètic basal i un consum energètic degut a l’activitat. Resseguint les dades de pressió podem saber si les aus s’han capbussat a buscar aliment, i a quina fondària. Quina elegància, oi?

Llàstima que una cosa és el disseny i l’altra la realitat. De les 20 femelles, se’n van recuperar 18, els sensors de les quals només portaven informació complerta en una desena d’aus... sembla que per un problema amb les bateries! En qualsevol cas, els resultats obtinguts situen la duració del període sense vol en uns 36 dies, i si bé l’activitat de les èiders, mesurada a partir de les seves capbussades, no presenta diferències clares entre aquest període i els períodes previ i posterior, sembla que el consum energètic, especialment el basal, es redueix durant el període de muda del plomatge.

En les contingències que, com hem vist, poden engegar a rodar el disseny experimental més pintat, hi té part de l’origen un altre problema comú en els estudis ecològics: l’elevada variabilitat de les dades combinada amb les poques mostres supervivents impedeixen molt sovint treure conclusions estadísticament molt robustes. Però ben mirat, potser també genera una actitud prudent respecte els resultats obtinguts que seria d’agrair en altres camps de la recerca.

Cap comentari: